Alfred Kubin és, estrafent el títol d'una narració de Kafka, un artista de l'angoixa. Els seus dibuixos són una genial antologia de la neurosi i de la depressió, un bestiari amb els monstres que portem dins i que ens assetgen en aquells moments de lucidesa que anomenem somni, un homenatge de la raó a la follia. El seu univers creatiu és superpoblat de figures sinistres, cossos mutilats i deformes, fantàstics, personatges terribles i éssers amenaçadors, escenes impossibles d'un univers oníric, inconscient, estrictament interior. Kubin converteix en imatges l'infern de l'ànima, a partir d'elements recognoscibles trets de la realitat conscient.

La producció gràfica de Kubin només s'entén plenament des de l'empatia amb una història personal i amb un context històric; si no tenim suficient sensibilitat per als passatges importants de la vida de l'artista, si no ens interessa el seu lloc i el seu moment —la Cacània finisecular i la primera meitat del segle XX—, poques coses tindran a dir-nos els seus dibuixos. L'artista ens hi mostra una ànima plena de sofriments, d'angoixa, de frustracions, tot plegat aliè a l'art «pur», aquest fenomen purament intel·lectual o tècnic, aquest fet estètic que ha de produir un plaer innocent i inofensiu.

En Der Eindringling («L'intrús»), un dibuix de circa 1936, Kubin crea una situació dramàtica —un argument— amb tres elements: dos personatges i una porta. Un dels personatges és dins de l'habitació —o de la casa, això no queda clar— i tracta de tancar la porta amb totes les seues forces. L'altre individu, més gran que el primer, ocupa una posició pràcticament central en el dibuix. És enorme, sembla monstruós, i intenta entrar-hi tot superant els esforços de l'altre per deixar-lo fora. Hom diria que l'intrús vesteix un jersei de coll alt, és alt i presenta un rostre terrible i amenaçador, una ganyota horrible, amb les celles arquejades i la boca oberta; amb la mà dreta agafa les arestes de la porta, i l'espectador suposa que amb l'esquerra fa força per obrir-la. Fins i tot sembla que la seua estatura creix a mesura que entra a l'habitació. L'altre, que intenta fer-lo fora, empeny la porta desesperadament, i les dues mans es concentren apuntant cap al punt de fuga de la imatge, que coincideix amb el cap de l'intrús. La seua roba és de color rogenc o marró, i no es poden distingir els trets del seu rostre. L'esforç per tancar la porta mobilitza tots els membres del seu cos, des de les cames fins a les mans, i la seua posició revela la magnitud d'aquest esforç. La llum és més clara en un cercle al voltant del punt de fuga; la resta de la imatge és d'una foscor sòrdida, ben expressiva.
 

* * * * *

Qui és qui, en aquesta tragèdia en miniatura?

Siguem clars: el que Kubin ens hi ha deixat xifrat, com en altres dibuixos seus, és una concepció de l'alteritat. Potser aquesta és una lectura massa estretament psicològica d'una obra d'art, però el cas és que l'obra de Kubin permet aquest tipus d'anàlisi i l'exigeix. El self és casa meua, o la meua habitació; i en una casa la porta és el control d'entrades i sortides. La porta —que en el dibuix ocupa quasi tota la superfície— és la vàlvula per on entren els elements exteriors i surten els de dins. Seguint les metàfores aracilianes, el self és el home (la llar). L'intrús és l'altre, el de fora, i el self intenta protegir-se'n a tota costa, tancant la porta. El de fora és percebut com una amenaça, com un perill, i l'única protecció possible és el tancament de portes: evitar la intrusió, fer inexpugnable o impenetrable el self. Kubin deixa molt clar el moviment defensiu del subjecte «innocent» en aquesta escena. Vol preservar la integritat del seu univers íntim, per al qual l'exterior és concebut en termes d'amenaça i perill. Els altres són el nostre perill, els altres són els intrusos que pretenen accedir per la força al nostre ésser més íntim. L'alteritat és, ací, sinònim d'invasió i de pèrdua de la integritat. En el dibuix, l'intrús sense cara podria ser qualsevol altre, perquè siga qui siga constituirà una amenaça. D'ací, doncs, la por angoixant a l'exterior, tan característica de l'obra kubiniana. Se'n podria fer una lectura política, també; fins i tot vindria a tomb evocar el relat breu (pòstum) de Kafka Gemeinschaft («Comunitat»), però no crec que aquest tipus de visions estiguessen dins l'ànim del nostre dibuixant, tot i la data altament simbòlica de creació de Der Eindringling. Podríem considerar, òbviament, que el personatge que intenta tancar la porta és el mateix Kubin, o més aviat la seua persona, la seua consciència. La identificació de l'espectador amb aquest personatge feble és immediata i gairebé inconscient.

Muß es sein? Ha de ser necessàriament així? Crec que no, i que aquesta interpretació només fa justícia a la meitat del problema kubinià. Amb el que hem dit fins ara, roman en l'ombra precisament allò que en el dibuix rep la poca llum que hi ha: l'intrús. I que, al capdavall, és l'element que dóna el títol a aquesta petita obra mestra. La veritat és que hom podria posar-se també en el lloc de l'intrús, i llavors es completaria la perspectiva. Tots som intrusos quan demanem ajuda externa; tots ho som quan busquem amics, quan interrompem la vida dels altres motu proprio, quan pretenem sobtadament aparèixer allà on no ens havien cridat. A mesura que ens fem grans, resulta com més va més difícil entrar en l'univers aliè, la vida cada cop més complicada dels nostres congèneres. El solitari, el que viu la soledat sense haver-la escollit, troba quasi impossible de superar l'aïllament i passar a ser un personatge important en el món interior d'algú. Passa el temps, i l'amargor de la soledat li fa sentir més angoixant la urgència del contacte humà: l'amistat, l'amor. Creix el desig, creix la necessitat, i allà on troba una porta oberta s'hi atansa amb esperança, però també amb ansietat, i amb la mateixa desesperació que hi posa en joc el que tanca la porta des de dins. Però la força del seu impuls el converteix, als ulls dels altres, en una presència inquietant, en un intrús perillós. L'han deixat entrar a la sala de convidats: per què malda per arribar fins a la cambra dels infants? L'intrús, aquesta imatge de la desesperació incomunicable, és l'encarnació d'una impossibilitat, la impossibilitat d'arribar fins als altres i de fer-s'hi un lloc. Un innocent anyell, als ulls de qui se sent amenaçat en la seua intimitat, es transfigura monstruosament fins presentar l'aparença d'un llop. Tots ens protegim de les alteritats amenaçadores, és cert, i tanquem la porta amb totes les nostres forces quan ensumem el perill. Però tots som —hem estat o serem— intrusos d'alguna manera i en algun moment de la nostra vida, quan hem pretès ser una mica més a través d'algú que preferia mantenir-nos fora dels límits del self. Crec que Der Eindringling de Kubin ens parla de tots dos personatges, tan fermament ancorats en el transcurs de la nostra vida íntima. Ell en sabia, d'aquests tipus de problemes. Defensar-se dels de fora i demanar auxili als de fora, heus ací la terrible paradoxa que ens llança a la cara aquest dibuix. Un món d'impossibilitats i d'impotències, un món en què algunes coses no les podem fer i altres ens són prohibides; un món en què allò que és indipensable per a viure és, també, radicalment impossible. Paga la pena de repetir-ho: aquest és, també, el món de Kafka. I el d'alguns de nosaltres, per descomptat.
 
 

© Guillem Calaforra
Març de 1999