Per a mi ha estat traumàtica, molt colpidora, la recent lectura
de l'Ulisses de Joyce. El darrer capítol fins i tot em va
provocar un maldecap i un mareig que em duraven fins ahir mateix.
Vaig començar a llegir-lo abans de Nadal, de manera que he
tardat prop de 20 dies a acabar-lo, una mica menys d'un mes. A
pocs capítols d'haver-ne començat la lectura, vaig tenir les
primeres temptacions d'abandonar-lo. Però va ser més forta la
curiositat, el sentiment de --diguem-ne-- responsabilitat intel·lectual
i, també, el plaer que anava augmentant progressivament. Al
preu, però, d'assabentar-me de la cinquena part del contingut, i
conscient que m'hi havia de conformar. Però ara ja he acabat
aquesta "proesa", i puc dir que, des de llavors, em
considero literàriament desvirgat...
Amb la perspectiva d'una recent lectura de l'Odissea,
en la traducció de Carles Riba, puc entreveure fins a quin punt
arriba la genialitat de Joyce en reinterpretar el mite d'Odisseu,
Telèmac i Penèlope. El poema èpic homèric, en mans de
l'escriptor dublinès, es converteix en una terrible paròdia de
la mediocritat quotidiana, amb una referència especial i
privilegiada a la vida interior dels personatges. Curiosa
"família", la que ens presenta Joyce, estrafent tots
els millors valors dels protagonistes d'Homer! Leopold Bloom
encarna una forma bastant extrema de temperament pragmàtic,
hedonista i obsedit per la carnalitat i els diners. La
metamorfosi d'Ulisses en Poldy Bloom és un dels exemples més
brutals de sàtira i ironia que conec. La seva muller, que li
posa les banyes amb diversos personatges --oh là là,
quin canvi de pretendents!...--, és una cantant d'òpera
semiprofessional, bastant estúpida i no gaire sensible, més
aviat a les antípodes de la seva model, Penèlope. Segurament,
el personatge més divertit i interessant és Stephen Dedalus,
homònim del protagonista del Portrait of an Artist as a Young
Man, alter ego de Joyce; és un llicenciat en Lletres jove,
intel·lectual, pedant a estones i bastant tronat, la relació
del qual amb els Bloom és estranya i curiosa: Poldy el coneix i
li cau bé, per tal com per a ell representa el fill que no van
poder criar i a partir de la mort del qual Poldy i Molly ja no
mantenien relacions sexuals des de feia anys... En uns aldarulls
que s'esdevenen al barri de les putes, Poldy salva i ajuda
Stephen, i el porta a casa seva perquè es recuperi. Stephen no
s'hi queda a dormir, però en el monòleg interior que clou la
novel·la, Molly Bloom arriba a imaginar que el convida per
rebre'n classes d'italià, i fins i tot pensa en la possibilitat
de provar-lo al llit --cal recordar que la senyora Bloom té una
gran confiança en ella mateixa, fonamentada en la seva edat (uns
35 anys) i en els seus notoris i notables atributs, de proa i de
popa...
En fi: com deia Valverde, ens reconeixem en el viure mediocre, desballestat, incoherent, d'aquests personatges, en els quals pren cos l'home de la modernitat, l'ésser esquizofrènic que veu com la seva personalitat és reduïda a un polsim volàtil o, millor, a una posició d'engranatge en una maquinària cega el funcionament espasmòdic i accelerat de la qual és aliè a la seva voluntat, a la seva consciència i als seus desitjos i projectes. Tenen raó els que han vist en aquesta novel·la la imatge de l'ésser humà clivellat, escindit, la imatge d'una forma brutal de viure l'absurd de tota una època. No obstant això, crec que Joyce ho planteja amb una ironia ambivalent, amb un sarcasme que no exclou la comprensió i fins i tot l'homenatge. Al cap i a la fi, ell és un personatge més de la seva novel·la. I, en tot cas, Joyce és un home de la seva època, de la nostra època, que comparteix en bona mesura les experiències i els pensaments dels seus personatges.
Tècnicament, no hi ha dubte que és la mostra de virtuosisme
narratiu més gran de la nostra centúria --juntament amb Finnegan's
Wake, si voleu. Molts comentaristes la consideren l'obra
mestra, en novel·la, del segle XX. La diversitat estilística i
de registres, meravellosament reproduïda en la traducció
catalana, demostra que sovint la fantasia supera la realitat o,
més aviat, la redimeix. De vegades, el virtuosisme sembla
excessiu al lector, més encara al lector específicament
"tradicional", però sempre té una coherència
subjacent que, si més no, s'intueix. El que ha de fer el lector
és, a cada pas, atorgar una confiança suficient a l'autor,
confiat que finalment trobarà un sentit a les excentricitats
tècniques i al virtuosisme que aquest es permet. M'impressiona i
m'atreu, especialment, la troballa preciosa del monòleg
interior, que Joyce pren més o menys del seu germà Stanislaus,
de Tolstoi, de Schnitzler i, sobretot, d'Edouard Dujardin
(almenys això diuen els entesos). Amb el monòleg interior es
pretén enregistrar la veu de la consciència en el seu flux
ininterromput, cosa que en part remet també a les teories
freudianes --que Joyce devia conèixer-- i a la filosofia de la
consciència de Bergson. Però el més genial de la tècnica
joyceana és un fet suprastructural: el fet de demostrar que tot
artilugi tècnic, en bones mans, és lícit en novel·la quan se
li troba un sentit i es construeix una globalitat coherent. Ulisses,
d'una banda, ens forneix tota una quantitat de mitjans tècnics a
l'abast de qualsevol novel·lista i, d'altra banda, ens demostra
que només en treu profit aquell que ja compta amb la seva
ració de genialitat.
Finalment, em crida l'atenció un aspecte que altres vegades he
comentat amb alguns amics i col·legues, referit a altres
lectures: el "localisme", o l'apel·lació gairebé
exclusiva a una realitat local, molt limitada en el temps i en
l'espai, com a garantia de la universalitat del missatge
transmès. Ulisses, com tot Joyce, és extremament
localista, ja que l'únic ambient que hi apareix és el Dublín
d'unes determinades classes socials en un lapse de temps molt
concret. En aquesta novel·la, el "localisme" és la
seguretat d'un missatge universalment profund. Com en Sciascia i
Sicília, Fuster i València, Cervantes i la Manxa, e tutti
quanti. Si Sciascia aconsegueix fer-nos estimar un país que
desconeixem i que aparentment no té cap atractiu, Joyce
aconsegueix interessar-nos per la realitat d'una Irlanda que,
sense Joyce, tot just seria una illa subalterna. A través
d'aquesta penetració en un país que coneixen tant com el propi
cos, aquests autors converteixen les coses locals en indicis de
la universalitat, i llur pròpia passió ens arrossega, a pesar
nostre.
La sexualitat ocupa un lloc destacable en Ulisses,
indubtablement. O més aviat caldria dir que hi és un dels temes
més importants. El més curiós del cas és que, en aquesta
obra, l'erotisme idealitzat que anomenem "amor" hi és
pràcticament absent. Stephen, l'intel·lectual, sembla ser
asexuat fins a l'escena central de la novel·la, al prostíbul
del baix Dublín. També es podria adduir que, a aquesta escena,
Stephen arriba en estat etílic després d'haver estat fent
marrades amb Boc Mulligan, cosa que potser no hauria fet en estat
de lucidesa (recordem també que el seu pare es queixa de la
relaxació de costums que s'esdevé en Stephen d'ençà que es
relaciona amb Mulligan). En qualsevol cas, sembla ser una
sexualitat d'urgència o, més aviat, de circumstàncies. Leopold
Bloom, al seu torn, és un pobre fracassat en el tàlem
matrimonial, que no sols no fot un clau amb la seva esposa des de
fa temps, sinó que a més a més és un banyut per múltiples
bandes. La qual cosa no exclou que s'exciti a la platja veient
les braguetes ("les calces") d'una joveneta, cosa que
li dóna inspiració en l'onanisme, ni que tingui una breu
erecció quan es gita, tot tenint davant seu i a mà el cul de la
senyora Bloom. I encara caldria afegir-hi la familiaritat amb
què tracta la "madam" d'un prostíbul ben conegut per
ell en altre temps, l'homenenca Bella Cohen --sembla que les
aventures de Bloom per aquell barri tampoc no eren poca cosa...
Finalment, Molly és un exemplar de dona amb problemes
psicològics (com hem dit, se li va morir un fill de Poldy, per
això no vol copular amb ell), però sexualment insadollable quan
practica l'adulteri. Amb quina morbositat s'imagina l'Stephen a
prop, ben a prop... D'altra banda, l'escena espectacular del seu
coit amb Brases Boylan és impressionant: en aquest moment
climàtic de la novel·la, el pobre Bloom es veu simbòlicament
degradat a l'extrem de fer de criat de la parella libidinosa,
sota les ordres de Boylan, i a "fer-se un solitari"
contemplant-los des de la porta. L'humiliació de Poldy no és
menor quan Bella Cohen, en virtut d'una delirant metamorfosi, el
posseeix masculinament en un altre passatge simbòlic del mateix
capítol. Dos casos extrems, doncs: acompliment de desitjos
sexuals irrefrenablement animalescos, o consumació del coit per
als efectes d'humiliació del personal.
Tot plegat deixa endevinar, en certa manera, una mentalitat
bastant acostada a la dels països llatins en aquest aspecte --i
ara hauria d'excusar-me pel tòpic. La libidinositat
desvergonyida de les pàgines d'Ulisses, la devoció pel
tema de les banyes, la doble moral... són trets que em fan
pensar de vegades en els irlandesos com una mena de gent a mig
camí entre els anglesos i els continentals: entre la flegma del
bastonet i la facècia escatològica, entre el ritual del te a
les cinc i la transgressió descarada dels catòlics penedits.
Puc entendre perfectament que els primers editors de l'obra, molt
púdics i virtuosos ells, s'escandalitzessin de les pàgines
irreverents d'aquest gran llibre.
Tot això, i moltíssim més, sembla aparèixer en les pàgines
d'Ulisses.
Back to book
reviews menu!
Back to main menu!