La travessa és un vell camí romà que puja des del poble de Penàguila fins a la coronació del coll. Orientat a tramuntana, és aquell un pintoresc indret, però resulta més aviat trist i solitari. D'a mitjan camí, ja veus allà avall, com ho veuria un soliguer, la petita vila, els grans pins que la volten i el terrany extremadament trencat del terme baix. Per aquell camí de ferradura és per on pujava una vesprada de tardor, en aquell temps, un home de Penàguila a qui deien l'oncle Porra. Era ell un homeneu animós, trempat, així com d'una quarantena d'anys, que devia el seu malnom al nas prominent que tenia i que li donava molta personalitat. Bon home també ho era de veritat; però tenia molt arrelats dos vicis; el primer, una desgavellada passió per la cacera; l'altre, que bevia vi immoderadament, sobretot els dissabtes. Açò darrer, probablement va ser la causa del disgust que va tenir aquella vesprada en l'antic camí, allà amunt vora la crestallera del Castell. Justament el diumenge abans, havia estat advertit per rector de poblet, el vell mossén Galiana, que va amenaçar-lo de negar-li la absolució quan anàs a complir en la parròquia, si aleshores no s'havia ja corregit d'aquella desficaciada i perillosa immoderació. La pistonera és una arma semblant als trabucs, que es carreguen per la boca. Ell la duia carregada i anava a veure si podia soltar un parell de trets a les perdius dalt en el Pla del Cirer. Eren les tres de la vesprada, i ell havia passat ja la negrosa ermita que hi ha a mitjan costera. Passà més amunt, sota un ixent de les penyes del castell, on hi ha unes coves de roca grogosa a la dreta del camí, i, de reüll, no sé quina cosa va veure bellugar dins una de les coves. Instintivament, tirà mà de l'escopeta, com fan tots els caçadors, però s'adonà que el qui eixia d'allí i li barrava el pas plantant-se en mig de la romana senda, no era un cerval, ni un llop, ni un rabosot, ni res que ell pogués caçar: era un home, un home estrany, prim i llarg, de gran nas aguilenc i ulls esqueixats i plens de rellampecs. Duia una muntera, talment com feien els d'aquelles comarques; però a la primera ullada, Porra va trobar que no el coneixia de res. I arribà a l'home estrany, que el saludà molt afectuós: —Hola germà!— respongué el caçador, a la usança del país. —Què, de feina?— preguntà el foraster. —Sí... Però escolte— puntualitzà Porra parant-se-li al davant, —vosté no és de Penàguila, veritat? "És un dimoni", es digué Porra tremolant. Però encara que ràpidament ho relacionà amb el pecat dels dissabtes i amb el bonegó de mossén Galiana, s'asserenà. Perquè Porra era molt astut, com a bon caçador de muntanya. Ah! Veurem si encara no li gastava ell una de bona!... —No em tens por? —Per què te n'haig de tenir? —Així m'agrada, Porra —s'alegrà el dimoni—. Tots em fugen, i quasi sempre m'haig de quedar xarrant sense que ningú m'escolte. —No —confessà el dimoni—. Fa molts anys que no havia vingut pel món. Me'n va passar una!... L'altra volta que estava ací se'm va perdre l'ànima d'un renegat que duia cap a l'infern. I l'Amo, es clar, em va tancar en una cel·la de castic i allí m'han tingut a pa i aigua una pila d'anys. M'han soltat fa quatre o cinc dies amb l'encàrrec de no tornar a badar. —Una pipa? —Pipa, fumar... —Fumar és beure fum. Tu no n'has begut mai? |
||
—Ací és una altra cosa —continuà Porra—: ací cremem les fulles d'una planta plena d'oloretes i n'engolim el fum, i se te'n puja al cap i te'l omple de meravelles; et trobes en el Paradís Terrenal. —Xucla, xucla! —seguia rient-se-li Porra. I mentrestant amartellava l'arma. —Xucla i calla. Paradís i estreles i de tot veuràs! Ja me'n tornaràs la resposta!... I prepara't, que et done foc! Tot rient, tot rient, Porra estirà la clau i va soltar el tir, i es sentí un tro fortíssim, descompassat, com si haguessen esclatat cent barrils se pólvora de moros i cristians. I l'aire encalmat de la vesprada, s'omplí d'un fum acre, tremolà la terra i caigueren pel costat de l'esglaiat caçador trenta o quaranta canteres i pedrots que de poc l'esclafen; després van retronar amb estrèpit els ecos nombrosos de les muntanyes, i, a la fi, quan es va acabar el rebombori i es dissipà a poc a poc el fum que mig l'ofegava, l'oncle Porra, que seguia assegut en el cantal i amb la pistonera descarregada i fumosa entre les mans, mirà al seu voltant i comprovà que estava sol. I al dimoni?... Què li havia passat? Però quan ja havia fet mig quart de camí i era al capdamunt del coll, és a dir, en un punt molt agrest i solitari, va veure que al seu davant una munió de gralles, garses i esparvers, que xisclaven i grallaven horriblement tot pegant voltes en confusió enmig del cel i davallant i muntant com a quan a terra hi ha alguna rabosa o algun buf. Allò s'esdevenia en un punt on, vora el fons del canalís, no lluny del camí de ferradura, hi ha una llavadora de penya que forma com el sostre d'una cova allargassada arran de terra, i que avui encara els veïns de Penàguila li diuen la Cova del Dimoni, prop dels tossals de Codina. Carregà de bell nou l'escopeta, i, amb els cabells un poc eriçonats, es va acostar a l'indret damunt el qual revolava amb gran desori l'ocellada de rapinya, i, al girar un revolt del camí, va veure, dalt les penyes de la cova, el seu dimoni... sense cap o ballant, vinga de ballar, tot fent estranyes contorsions o horrorosos bots. De dins el cos, li eixia una esgarrifosa rialla i paraules soltes sobre el vi del dissabte i la falta d'absolució. Esborronat i com boig, tirà l'oncle Porra l'escopeta en un costat i emprengué la fugida camí avall, cap el poble, i això a bots més descompassats encara que els que pegava el dimoni, que li venia darrere sense cap i rient-se-li amb una rialla espantosa. La veu li eixia del ventre, a aquell ser monstruós, i Porra sentia que cridava: L'oncle Porra, llavors, s'alçà i es girà; escorcollà amb l'esguard per tots els penyals; però ja no va veure ni sentir més el descabotat dimoni. Arribà, però, tremolant a sa casa del poble. Estava tot suat. Es va gitar en el llit, i cridaren mossén Galiana, el qual el confessà i li va donar l'absolució, després de fer-li prometre que no s'emborratxaria mai més, "ara que ja havia vist el dimoni prop", com s'ha quedat de refrany en la comarca. Però Porra no es va morir de l'esglai.
Què anava a morir-se! Es posà bo, i ben bo; i és cert
que complí la promesa de no beure, i es féu molt vellet,
i quan lliurà l'ànima a Déu, ho va fer allà
als vuitanta-tants en pau i amistat amb el Senyor.
catacrac catacric
|