Un cop traspassat el pont de l'Anell, Rascanya seguia el seu traçat cap al nord i a l´altura del Molí dels Canyars rebia l'aportació d'un canal secundari de Tormos, per a tot seguit, dividir-se la séquia mare, entre el braç d'Almàssera i el d'Alboraia (113). Superat aquest indret, es pot dir que començava el darrer territori de Rascanya.

La darrera zona recorreguda per la séquia de Rascanya, era fonamentalment l´àrea de l´extremal, un espai hidràulic de grans dimensions, i de difícil interpretació. I és que la diversitat de cursos d´aigua, provinents de la derivació fluvial del Túria, o dels diferents drenatges naturals derivats dels distints paleocanals, a més del dispers conjunt de fonts i ullals locals, pot resultar a primer cop d´ull, certament aclaparador. De fet, durant els segles XVIII (114) i XIX, aquest territori registrà un gran dinamisme, associat a l´expansió del regadiu i a l´increment d´establiments moliners. Encara que des de les cronologies baixmedials estava produint-se, la progressiva integració dels diferents circuits de vells microregadius -en certs casos hereus dels disgregats microsistemes andalusins situats a la marjal litoral de l´Horta (115)- en els trams finals (o aigües perdudes) de la séquia de Rascanya.

Amb la finalitat de proporcionar una explicació àgil d´aquesta àrea -compresa per les terres de Benimaclet, Alboraia i Almàssera-, i d´estructurar el més coherentment, la relació entre els cursos d´aigua i els molins; hem decidit distingir bàsicament dues zones: La primera integraria, la séquia de la Mar i els regs del Carraixet, dins dels termes d´Alboraia i Almàssera; la segona zona gravitaria vers l´espai de la séquia de Vera.