ELS FUMERALS D’ALFARA
El fumeral de Roc l'any 1991
S'ha dit que els fumerals de les fàbriques eren els campanars de la industrialització. El fum anunciava una nova era de progrés que canviaria la fisonomia de les ciutats i els costums dels habitants. Les ximeneres es converteixen en l'emblema de la industrialització. Així, les trobem per exemple en els cartells de propaganda política com a signe de progrés. Però aquesta visió providencial dels fumerals i la revolució industrial es barrejava de vegades, en les zones d'alta densitat fabril, amb les queixes del veïnat pels fums i la degradació de la qualitat de vida dels barris adjacents. Quan moltes fàbriques s'abandonaran, es traslladaran o simplement deixaran de fer ús els fumerals deixaran de ser elements d'emissions contaminants i la seua vàlua arquitectònica i paisatgística, dins d'una visió neoromàntica si es vol, ultrapassarà qualsevol aspecte negatiu anterior. El paisatge urbà o semiurbà es veu esguitat per fumerals de rajola que s'integren plenament i constitueixen punts de referència que tothom té a la memòria.
La majoria dels fumerals d’Alfara pertanyien als rajolars, una indústria de tradició artesanal que hi trobem des de fa segles.
Rajolars que hi havia en l’actual zona universitària, amb els fumerals de Roc i de Bonet que es conserven
Els fumerals industrials tenen com a funció evacuar sense perill els fums i gasos fora de la fàbrica i a més a més proporcionen el tir suficient, gràcies a la tendència que té l'aire calent a ascendir. La situació, el tamany i l'altura de la ximenera afecten al tir.
Les ximeneres han de sobresortir de les teulades immediates més altes. Els vents persistents i forts augmenten el tir. Com més fred fa a l'exterior, millor tir. Els dies humits, de pluja o borrascosos, el tir generalment és fluix.
La masa de rajoles minva el refredament dels fums i facilita l'ascens, car tenen la propietat d'acumular la calor i ser resistents al foc. En el cas que les característiques de l'emissió de fums tingués lloc en unes condicions d'alta temperatura, la base podia anar protegida amb maó refractari.
El material de construcció emprat, la rajola de cara vista, masissa, no és precisament la més barata. També la mà d'obra encariria molt el projecte, puix calen moltes hores de treball i una especialització en l'obra de rajola que avui pràcticament s'ha perdut.
La Conserva amb el fumeral
Els fumerals es bastien seguint els plànols i des de dins cap a fora, per tal d'estalviar-se la construcció d'un bastiment exterior que encariria l'obra. Els obrers s'allotjaven en l'interior del canó, des d'on aixecaven els murs sobre una plataforma de fusta sostinguda per travessers que es muntaven i desmuntaven fàcilment. Durant la construcció, s'obraven convenientment els ferros que servirien d'escala interior per escurar la ximenera i s'installava el cable metàl·lic del parallamps. Les ximeneres menudes, per raons d'espai, sols permetien treballar còmodament a un manobre. En canvi en les grans podien treballar-ne dos alhora, i fins i tot més quan bastien la base i el primer terç del cos.
Quant a les tipologies, podem trobar-ne bàsicament de tres tipus:
A) Quadrades. Són les més senzilles, però les que més resistència ofereixen al vent.
B) Cilíndriques. Són les que menys resistència ofereixen al vent. La forma redona i la menor resistència al vent permet assolir altures superiors. No obstant això, al País Valencià no són les més nombroses, ni tan sols entre les grans.
C) Octogonals. Són les més abundants en terres valencianes.
La solució octogonal es mostra com un compromís eficaç entre la secció quadrada i la circular, recollint els avantatges d'ambdues: permet l'ús de rajoles rectangulars i també es poden abastar grans altures.
Una construcció massa rígida faria que el vent fort les trencàs i per tant, cal que davant la força del vent puguen oscil·lar una mica, igual que ho fan les palmeres però a una escala menor. D'aquí que la gent diu que les ximeneres "ballen" quan el vent pega de valent. El secret d'aquest comportament flexible d'una estructura aparentment rígida està en la composició i les proporcions del morter.
Fumeral del Grauer
El maó, com a material de construcció, s'articula amb un llenguatge propi que té com a característica principal conjugar la disposició estructural del mur amb la decoració. Entre tots els estils artístics va ser l'art mudèjar, hereu directe de les habilitats dels manobres andalusins, el que millor sabé aprofitar les possibilitats estètiques d'un material tan humil com la rajola vista.
Seria potser dins d'aquest domini pràctic de la construcció de rajola al llarg dels segles, que caldria entroncar el fenomen de les ximeneres industrials de rajola, però dins del context de la industrialització.
Podríem dividir les ximeneres en tres parts:
A) La base o pedestal. Sol estar decorada amb bordons i quadrícules. Hi arriba subterràniament el fum mitjançant una conducció o bé té una mena de finestra de mig punt, com si fos la porta d'un forn, on es realitza la combustió que provoca l'emissió de fums.
B) La canya. Conté el canó de fums i recordaria el fust de la columna. El cos de la canya s'estreny conforme ascendeix, amb una projecció del 2'5 %.
C) Llanterna o remat. Corona el fust i a més de ser un element decoratiu té la funció d'evitar que les turbulències del vent facen regolfar el fum. En la columna equivaldria al capitell. En aquesta peça la proporció del 2'5 % s'inverteix, és a dir, en lloc de tancar-se s'obre.
Cal tenir en compte però que moltes ximeneres han estat mutilades o el remat s'ha guerxat i ha caigut per causa del vent , dels rajos i una degradació dels materials de baixa qualitat, o perquè el cable del parallamps estava excessivament tensat i la ximenera es doblava devers el seu costat.
Fumeral de Bonet en la zona universitària
Propaganda de la fàbrica durant la II República (1931)
Es podrien arribar a establir moltes tipologies d'aquest element superior de les ximeneres. Predominen, això sí, les formes bulbars.
Un altre aspecte important és la policromia dels materials. En els fumerals octogonals els angles sovint estan bastits amb rajoles d'un roig més intens, les quals segurament són més resistents a l'erosió. Les formes creatives, els elements decoratius i la policromia arriben a conformar de vegades models que no dubtem a qualificar com a "ximeneres de luxe", algunes de les quals entren dins dels corrents artístics del modernisme, el neogoticisme, el neomudejarisme, l'art-decó... Així, cal destacar el fumeral de fust sepentejant que conserva la Universitat d’Alfara.
Vista aèria d'Alfara abans de la guerra
Moltes vegades s'enderroquen els edificis de les fàbriques i sols resten en peu els fumerals, com a mut testimoni del passat industrial. A Alfara han desaparegut la majoria, i n’hi havia més d’una dotzena. Els nostres fumerals de rajola són en unes altres ocasions les grans víctimes de l'especulació del sòl. Sense catalogar, sense rebre el reconeixement arquitectònic i el valor artístic que tenen, i sense comptar amb la protecció que mereixen, estan condemnades a desaparèixer. Conservar-les com a testimoni de la industrialització, integrant-les en les noves construccions com a elements arquitectònics i estètics de gran vàlua que són, és el repte que l'arqueologia industrial i la societat tenen al davant. Tan sols ocupen un minúscul espai de terreny i amb un entorn mínimament ajardinat, millorarien el paisatge urbà del qual formen part de fa tants anys i en el qual constitueixen punts de referència emblemàtics que cal respectar i mantenir.
Fumeral de Roc, a Alfara Fumeral del Molí de Martinet a Paterna
Els fumerals d’Alfara formen part del paisatge del poble i són testimoni de l'activitat industrial. La protecció i el manteniment d'aquest patrimoni arqueològic industrial que tan bé defineix la fisonomia de les ciutats i viles que han crescut dins del procés de la industrialització, mereix el nostre interés i la nostra estima. A més a més de ser testimonis silenciosos de les nostres antigues activitats industrials, són obres arquitectòniques que pel temps transcorregut i l'enginy dels homes que les van aixecar, avui en dia les podem qualificar d'obres d'art.
Fumeral del Molí d’Alfara