ELS BRANCALS I LA CERÀMICA ARQUITECTÒNICA
Els brancals de les portes de les cases, revestits amb taulells, són abundats en l’arquitectura popular de l’Horta de València i s’estenen també per les comarques pròximes.
El revestiment dels brancals amb taulells podríem pensar que té una ascendència islàmica, certament oriental, però els orígens immediats cal situar-los al segle XIX, encara que no es posaria de moda fins anys més tard, al primer terç del segle XX. Els període d’esplendor del brancals ceràmics a les portes de les cases valencianes s’estableix entre 1915 i 1936. En començar la Guerra d’Espanya s’interrompé el disseny i la producció, de manera que en acabar la contesa el 1939 i reprendre’s, la greu situació econòmica de la postguerra proporcionà un mercat molt reduït per a aquesta ceràmica sumptuària. Continuaren fent-se taulells de brancals, però generalment de sèrie. Així i tot, als anys quaranta i cinquanta, trobarem alguns brancals que van saber recollir la tradició dels anys vint i trenta.
Podem trobar brancals de diversos estils: modernistes, art-decó, neomudèjars, neoegipcis, geomètrics... El neobarroc i el neorenaixement s’incorporaren a partir de 1920. De vegades són només taulells de sèrie, molt més econòmics. Però fins i tot en aquest cas la disposició canviant dels taulells permetia establir jocs geomètrics i cromàtics sovint atractius, combinats hàbilment. En unes altres ocasions es tracta d’un sol model de taulell, ben escollit, de manera que la repetició contínua proporciona un efecte visual d’entapissat. En algun cas es recorre a escenes arquitectòniques representades en un taulell i enllaçades per taulells de sèrie, com les set meravelles del món antic...
Al principi també es feien servir taulells de sòcols destinats als interiors, però aviat els fabricants establiren gammes de sòcols que incloïen brancals que feien joc, de manera que el disseny formava tot un conjunt estètic des de la porta del carrer i la façana passant per l’entrada de la casa fins el pati. Aquests dissenys es mostraven als clients en catàlegs impresos, sobre els quals podien escollir diverses combinacions de dibuixos i colors.
Els brancals i les socolades constituïren una forma popular i tardana d’assimilar el modernisme burgès, amb la pretensió de distingir i prestigiar, de personalitzar la casa de la gent que podia permetre-s´ho. Les visites quedaven gratament impressionades per aquelles parets de baixos lluents i acolorits. A més, comportava aspectes positius: més higiene dels murs, protecció contra la humitat i sobre tot, no calia pintar sovint les parets. La banda inferior dels murs s’embrutava molt amb les entrades i les eixides, en alguns casos amb l’animal i el carro.
No s’ha determinat quin origen poden tenir les representacions d’ocells en els brancals. Potser hi ha una influència oriental o potser clàssica. En cultures antigues els ocells tenien un significat d’auguri, en aquest cas de bon auguri al visitant. Més enllà d’aquesta hipòtesi estan el gaudi estètic i la possibilitat de lluïment dels colors i el dibuix que proporcionen els ocells exòtics.
De la producció de Manises destacaven les fàbriques de Leopold Mora, Francesc Lahuerta i Josep Mª Verdejo. Aquest últim és especialista en la tècnica de la mànega amb dissenys d’inspiració modernista, amb plantes i ocells exòtics (al carrer de Sant Bertomeu temin un bon exemple). També trobem dissenys geomètrics i flors inspirats en l’art-decó.
RÉTOLS I SENYALS DE TRANSIT
