ELS SANTETS

Els santets dels carrers formen part del nostre patrimoni artístic i etnogràfic. Per les seues característiques són susceptibles de "desaparèixer" per causa del comerç irregular d’antiguitats, la demolició d’edificis antics o la pèrdua de la funció religiosa.

Es tracta d’una manifestació religiosa pública i també privada, perquè en alguns indrets els plafons no es col·locaven a la via pública sinó en l’interior dels habitatges. Trobem per exemple el costum de situar-los a l’entrada de les cases, vora les escales de veïnat o sobre la font dels patis. Més modernament alguns plafons que es trobaven al carrer han estat traslladats a l’interior.

– — – — – — – — – —

La producció artesana consistia a modelar els taulells amb una espècie de graelles o marquets de fusta que servien de motle i després coure’ls en l’interior del forn. Una vegada es treien els taulells amb el forn gelat, després d’uns quants dies, calia submergir-los en una solució d’esmalt que els donava un aspecte blanc opac. En assecar-se, es podien pintar amb el disseny que desitjaren. L’esmalt d’estany proporcionava un fons blanc que rebia molt bé els pigments d’òxid i una vegada dins del forn la capa d’estany es fonia amb l’òxid i els colors es transformen, alhora que la superfície es vitrificava. La capa de vidre s’aconseguia afegint una mica de plom i arena al bany d’estany. El resultat final oferia una superfície molt brillant i duradora, tan resistent que podia utilitzar-se en exteriors i suportar les inclemències atmosfèriques.

Els taulells del segle XVIII i primeries del XIX eren bastant més gruixuts que els actuals, amb els costats una mica troncopiramidals. Tanmateix, la resistència d’aquests taulells antics és molt menor que la dels moderns. D’aquesta época destaquen la Trinitat del carrer Major, la Mare de Déu dels Desemparats i la del Roser del carrer de Cavallers

Els artesans pintaven en aquella època a mà alçada, directament sobre la superfície encara que feien servir recursos que facilitaven el seu treball, especialment per a certs elements repetitius o quan es feien sèries d’un mateix motiu. En aquest cas es recorria a la tècnica del dibuix picat que consisteix a utilitzar un paper de cera que té dibuixats, per exemple, els arbres del fons o fins i tot "el santet" sencer. Sobre les línies del dibuix es feia tot seguit una sèrie de petites perforacions, es col·locava el paper sobre el conjunt de taulells blancs i el fixaven perquè no hi hagués cap moviment. Després refregaven al damunt un saquet amb pols de carbó que travessava els foradets i impregnava els taulells amb multitud de punts i en llevar l’original es podien definir les siluetes fàcilment amb el pinzell a mà alçada.

Des de primeries del segle XX aparegueren noves tècniques com per exemple la de la mànega. Dins d’una cambra de roda de bicicleta, com si fos la mànega d’un pastisser, aplicaven una barreja de pasta de color i vernís que s’aplicava sobre els taulells preparats prèviament amb el mètode del dibuix picat. Una línia en relleu compartimentava les tonalitats de l’esmalt, de manera que el resultat final no era llis, sinó amb cert relleu que si es sabia controlar amb mestria podia proporcionar peces molt atractives. Després s’incorporaren a la indústria ceràmica altres tècniques més modernes, com l’aerògraf o pistola de pintar, la qual utilitza una barreja d’aigua i òxids.

Generalment els pintors tenien compte que els caps dels personatges es situaren en un sol taulell, de manera que la línia de divisió dels taulells no trenqués la línia del perfil. En moltes ocasions el plafó s’emmarcava amb taulellets de mostra per tal de delimitar l’escena tal i com podem veure en alguns casos d’Alfara, per exemple, la Mare de Déu del Carme del carrer st. Bertomeu.

És possible que l’antecedent del plafons ceràmics devocionals estiga en els sòcols de les capelles de les esglésies. La decoració religiosa sobre ceràmica hi havia provat les virtuts i simplement calia traure-la al carrer retallada en un format adequat, més reduït i quadrangular.

Les motivacions per a obrar uns taulells de caràcter religiós a la façana eren de caràcter devocional. La major part de les ocasions es tractava d’un particular que d’aquesta manera treia al carrer i feia manifesta la seua devoció per una determinada advocació. El santet protegia així la casa i els qui hi vivien. També hi havia un component de prestigi social, i en ocasions, d’enriquir la façana de la casa. L’interès de perdurar com a mecenes més enllà de la mort feia incloure la inscripció A expensas de...

De vegades la compra del plafó la feien els veïns d’un carrer recollint almoines per les cases. La propietat comunal de la imatge es feia manifesta obrant els taulells entre la frontera de dues cases, cosa que indicava que no pertanyia ni a una ni a l’altra, sinó al veïnat.