La present comunicació pretén ser un apropament estadístic a l'estat de les disciplines que giren al voltant de la gestió de la informació -biblioteconomia, arxivística i documentació- en una de les llengües d’edició majoritàries de l’estat espanyol. El primerenc establiment d’estudis especialitzats a Barcelona ha influït en l’existència d'un volum suficient de literatura professional escrita en català. L’anàlisi de les dades estadístiques permet conèixer aquells camps al voltant dels quals més s’ha escrit, distinguir l’evolució cronològica de la producció així com assenyalar els trets documentals de cadascun dels materials en els diferentes àmbits.

Des de fa un temps s'han vingut realitzant estudis sobre la producció de literatura professional al territori espanyol. Aquests estudis tanmateix, s’han centrat en branques concretes de la disciplina o en una revista o en un tret bibliomètric determinat. Fins ara no existien anàlisis bibliomètriques restringides a una de les llengües de l’estat espanyol per tal de conèixer l’estat de la disciplina. És clar que, per a l’estudi de la disciplina en sí mateixa no és determinant aquesta restricció, per que, com qualsevol altra branca d'estudi, existeix una total interrelació entre tot allò escrit en les diferents llengües. Tanmateix, aquesta és la única manera de conèixer l’impacte del català en la nostra professió, tant pel que fa a la vessant teòrica com a les realitzacions pràctiques.

En primer lloc s’ha procedit a identificar tota la producció en funció d’aquest criteri lingüístic. S’han inclòs principalment les següents denominacions: català valencià, mallorquí, menorquí. La informació bibliogràfica fou recollida fonamentalment a partir de les fonts d’informació secundàries que podien incloure treballs del nostre interés. Pel que fa a les monografies i títols de revista es va consultar l’ISBN, Bibliografia espanyola, el catàleg de la Biblioteca Valenciana i diversos catàlegs col·lectius (com el CCUC, RUEDO...) ; per als articles de revista l’ISOC, el BARC, el ReID, Datatheke o la Bibliografia espanyola d’Amadeu Pons; per a les tesis inèdites o no TESEO. En casos molt concrets, com ara la revista Ítem, Lligall, Anuarios SOCADI, revistes electròniques o Jornades especialitzades s’han revisat aquestes fonts secundàries amb els sumaris i les adreces electròniques de les organitzacions més importants en la seua vessant editorial (universitats, col·legis professionals, serveis d'informació…).

Amb la fi de poder apropar-nos el més possible a la realitat, la recopilació va nàixer amb una pretensió d’exhaustivitat. Així doncs, recull tota la tipologia documental: des de monografies, tesis inèdites, articles de revistes, parts de congressos, seminaris, jornades o exposicions, publicacions periòdiques fins als vídeos, microfitxes així com revistes electròniques. Des del punt de vista cronològic inclou obres fins al 1997 malgrat que hem intentat identificar aquelles publicacions del 1998 que, en una quantitat mínima i a hores d’ara, es trobaven incloses als repertoris o circulant en xarxa. Pel que fa a la cobertura geogràfica s’han inclòs les publicacions en català independentment del seu lloc de publicació. Pel que respecta a la selecció feta no s’ha aplicat cap criteri de qualitat, malgrat que s’ha evitat incloure fons molt concrets, materials de difusió institucional -com nombroses notes o circulars de difusió interna en revistes d’organitzacions- i de productes determinats, amb un elevat grau d’obsolescència, o altres que hem considerat que pertanyen més a altres disciplines com ara la història.

A continuació s’estudien diferents aspectes de l’edició en català: la producció, el contingut dels treballs, la tipologia documental i l'editorial i lloc de publicació.

Malgrat que en la recollida del material bibliogràfic no es contemplà cap restricció cronològica únicament es van recuperar 35 treballs anteriors a 1980, la majoria dels quals van ser publicats a la dècada dels 70. A partir d’aquesta constatació es va acotar com a període d’estudi de 1980 a 1997 -un any abans de la recollida de la producció editorial-, ja que d’aquesta manera es contava amb un nombre representatiu de treballs. Tanmateix considerem que una anàlisi estadística ha de partir de períodes significatius amb la qual cosa es puga presentar els resultats acumulats. Així doncs, la majoria de les taules presentaràn sèries incloses al període 1980 a 1997 dividit per lustres. Nogensmenys, al realitzar-se el recull de dades abans de finalitzar el darrer període de cinc anys serà el tram cronològic més significatiu aquell comprés entre 1990 i 1994.

El següent gràfic ens mostra un creixement dels treballs. La corba exponencial tradueix una tendència alcista, especialment a partir de 1992, malgrat que les dades palesen una caiguda de la producció en 1996. Des de 1988 es creua la barrera dels 50 treballs fins al 1992 data en la qual la corba s’accentua fins al final del període.

En la distribució acumulada, tanmateix, observem que no es tracta d’un creixement ràpid -únicament creix 3,2 punts de 1985-89 a 1990-94, -, i fins i tot decreix durant el darrer període a causa del pic negatiu de 1996.

Una vegada identificat tot el material es va procedir a elaborar una classificació per grans matèries que facilitara la seua anàlisi estadística en funció del contingut. Conscients del problema que suposa elaborar una classificació, sempre subjectiva i massa rígida per als continguts -inherent a tota classificació del saber- hem volgut trencar en la mesura del possible la divisió tradicional que segrega cadascuna de les disciplines: arxivística, biblioteconomia i documentació. Tot al contrari, i tractant-se en els tres casos de serveis d’informació que tenen uns trets comuns en quant al tractament de la informació i la seua difusió, hem intentat oferir una visió més unitària de la nostra professió.

Per a confeccionar la nostra classificació ens hem basat en dues classificacions. Per un costat aquella resenyada per Pérez Alvarez-Ossorio sobre els índex de la Revista Española de Documentación Científica; i, per un altre, aquella utilitzada per Amadeu Pons en l’esmentat repertori. La primera d’elles ens va servir bàsicament com a orientació per tal d’estructurar els coneixements teòrics sobre la disciplina ja que al reflectir les publicacions d’una revista de comunicació científic-acadèmica resultava inadecuada per a l’univers de les nostres publicacions. No és el cas de la segona que, com passa a la nostra selecció, recull toda la literatura publicada, tant els estudis teòrics como aquells de caràcter recopilatori, com ara catàlegs, bibliografies. Partint d’aquest darrer com a referència, la nostra classificació distingueix bàsicament dos blocs: un més teòric que recull treballs d’interpretació, d’estudi, més interessants si cal per a l’investigador en biblioteconomia, arxivística i documentació; i un altre de caràcter més pràctic, recopilatori com el present, on s’inclouen els catàlegs de biblioteques, els instruments de descripció d’arxius i les bibliografies, eines aquestes d’especial interés per als investigadors d’altres disciplines, com ara la història o per al professional en exercici, necessàries com a fonts d’informació en tot arxiu, biblioteca o centre de documentació.

Respecte a la classificació dels materials per al seu estudi estadístic es plantejà el dilema inherent a les publicacions que tracten de vàries matèries. En aquests casos hem optat per no repetir els registres, de manera que es prima el tema que hem considerat principal front aquells secundaris, amb la fi de no engrossir les dades estadístiques que en resulten.

El següent quadre ens demostra un predomini dels estudis teòrics, amb gairebé el 70% de la producció.

Dintre de les diferents parts s’han distribuït per grups. Entre els treballs teòrics destaca un bon nombre d’ells que giren al voltant del procés tècnic, la documentació i l'arxivística; i entre els treballs pràctics, sobresurt l’edició d’instruments de descripció d’arxius.

Una de les raons que ens va impulsar a realitzar el present estudi escollint un criteri lingüístic va ser l’existència d’un bon nombre de professionals formats en l’àrea catalana. A diferència de la resta del territori espanyol -excepció feta de Madrid, on existia la Escuela de Documentalistas (1964-1978)- l’establiment i la continuïtat de l’Escola de Bibliotecàries (Barcelona, 1915) implica una formació sistemàtica en la nostra disciplina. La seua adscripció a la Universitat de Barcelona al 1982 la converteix en pionera pel que fa a l’homologació amb nivells d’estudi i investigació universitaris -seguint-li al 1983 la diplomatura de la Universidad de Granada-. Tal i como assenyala Bosch, la inserció en un entorn acadèmic fomenta no sols el creixement de la producció, si no també l’aparició de la investigació científica, que "cal que disposi de les estructures necessàries per desenvolupar-se". Açò deuria suposar -especialment des de la seua integració en la UB al 1992- un creixement en la producció de treballs de reflexió front aquells de caràcter recopilatori. Estudiant parcialment la distribució del nombre de treballs teòrics al llarg dels anys s’observa un ascens des del 54 treballs en 1991 als 92 en 1992, i l’augment es mantindrà como a mínim sobre els 80 treballs excepció feta del 1996, data en la qual sols apareixen 98 d’ells.

La comparació dels dos blocs (teòric i pràctic) distribuïts per períodes de cinc anys ens permet apreciar l’augment espectacular dels treballs teòrics. Aquets s'allunyen dels pràctics des del 1985, fins al 90-94, data en la qual s'inicia una forta caiguda arribant gairebé al punt de partida. Aquest decreixement pot explicar-se per la aplicació massiva de la tecnologia informàtica en aquest tipus de treballs, especialment pel que fa als catàlegs de biblioteques i bibliografies, que passen a editar-se majoritariament en xarxa i CD des del 1990.

Altre indicador de la consolidació d’una ciència fa referència al suport en el qual s’edita. Pel que fa al nostre cas, s’ha establert una distinció entre monografies, materials especials, publicacions periòdiques i parts d’unitats (artícles de revista, capítols de llibres o contribucions en reunions especialitzades) per tal de mostrar el pes de cadascuna de les tipologies documentals. Queda reconegut que la circulació del saber mitjançant revistes i reunions palesa una gran vitalitat de la disciplina. A més a més, amb la creixent penetració de les noves tecnologies al nostre camp, amb la conseqüent obsolescència, és lògic que predominen els esmentats canals de comunicació, més àgils. Al gràfic destaca l’escàs nombre de monografies en les obres de contingut teòric front a un major nombre entre els treballs pràctics. Especialment, durant la recopilació del material, trobarem a mancar manuals o compendis que plantejaren un estat de la qüestió global de la disciplina, manuals que estan proliferant en llengua espanyola a mesura que es consoliden les titulacions. En tot cas, no es pot realitzar un estudi complet de la disciplina basat en un criteri lingüístic, donat que la ciència circula mitjançant diverses llengües, tant castellà com especialment l’anglés, llengua d’intercanvi científic per excelència hui en dia. Així mateix, no són habituals les tesis, de las quals sols se’n trobaren 10 (1 sobre la formació acadèmica, 4 de documentació, 3 d’història del llibre i 2 recopilacions bibliogràfiques). El predomini de les monografies es produeix clarament en l’apartat corresponent als catàlegs, bibliografies i instruments de descripció d’arxius, la qual cosa ens sembla que palesa una gran vitalitat dels professionals als seus llocs de treball.

Vista la relació dels continguts amb la seua tipologia documental analitzarem els dos grans grups: unitats (ací incloem publicacions periòdiques i materials especials) i parts d’unitats. Com s’ha dit abans, predominen les parts, amb un 63% de la producció.

La distribució per anys ens demostra que es parteix d’un major nombre d’unitats, que ràpidament es veu superat per les parts durant 1985-89, interval en el qual apareixen les primeres revistes especialitzades (Ítem 1987, Lligall 1989) i reunions especialitzades (1es i 2nes Jornades 1985-1986).

Per tal de conèixer la importància real de cada subtipus documental (articles de revista 557, com. congressos 238 i capítols de llibre 90) dintre de les parts d’obra hem establert els corresponents percentatges.

Observem que la comunicació científica circula fonamentalment a través de revistes, especialment aquelles vinculades a associacions professionals: Ítem del COBDC (169 treballs) i Lligall de l’Associació d'Arxivers de Catalunya (105).

Els treballs que es publiquen en congressos, seminaris, jornades i exposicions en la seua majoria han estat celebrats a Barcelona a instància del COBDC i SOCADI en els següents anys: 1985, 1986, 1989, 1992, 1995, 1997. El fet que s’editen en un any concret distorsiona els resultats que habiem constatat en la distribució acumulada per anys. Desglosant els resultats per anys i obviant el nombre de treballs publicats en congressos obtindrem la corba real de producció de parts d’obres:

Un apartat que mereix especial atenció és aquell dedicat a l’estudi del tipus d'editorial. D’aquesta manera, podrem comprovar en primer lloc quin és l’interés que suscita la nostra disciplina en les editorials comercials; i en segon lloc els camps d’estudi que tenen un mercat a las zones d’implantació del català (Catalunya, Balears, València o Andorra). Els treballs s’han distribuït en dos blocs en funció d’haver estat publicats per una editorial pública o una privada. El total de publicacions analitzades -monografies, materials especials i títols de revista- són 520, malgrat que 5 d’elles no ens donen informació al voltant de l’editorial. El pes abrumador del sector públic -72%- és encara major si tenim en consideració que entre les privades es conten les associacions professionals i les publicacions de l’esglèsia, organitzacions que podrien considerar-se semipúbliques. Publicades per editorals privades comercials hi ha únicament 97 monografies.

La distribució acumulada per anys ens mostra, en el període de referència 90-94, un augment total de prou més de 100 treballs. Entre 85-89 i 90-94 hi ha un increment de 80 pel que fa a les obres publicades per una entitat pública, i 32 per una privada.

Pel que fa al tipus de contingut de les obres que publiquen les editorials privades s’ha desglosat en associacions, esglèsia i aquelles fonamentalment comercials. Cal destacar aquest darrer tipus que ens mostra el mercat de la literatura professional. Així doncs, en l’apartat teòric destaquen les branques de la biblioteconomia i història del llibre; i en l’apartat pràctic l’edició de bibliografies i instruments de descripció d’arxius. Pel que fa al pes de les associacions en l'edició és lògic respecte a les obres comuns -directoris, revistes, congressos…-, i sorprén la vitalitat en l’arxivística i la bibliografia. En canvi, l’esglèsia sols apareix editant instruments de descripció d’arxius.

Les editorials privades, així com gairebé tot el gros de la publicació, es troben a Catalunya. El següent quadre ens ho demostra. Del total de publicacions -520 monografies, títols de revista i materials especials-, 19 es publiquen en llocs diferents als ressenyats -Madrid, Andorra i altres llocs a l'estranger fora de l’àmbit lingüístic català- i en un d’ells no consta el lloc de publicació. Destaquen amb 379 treballs d’un total de 519, de manera que edita el 73 % de les monografies i títols de revista.

Exceptuant el darrer període, Catalunya duplica la seua producció cada cinc anys, València, que disposa d’una menor producció, la triplica, i Balears es manté.

A tenor dels resultats observem els següents punts d’interés:

• Pel que fa a la producció es constata un creixement anual en números absoluts, notable des del 1988 i més ràpid a partir del 1992. Tanmateix l'increment no es espectacularment ràpid.
• Partint de la divisió establerta entre treballs teòrics i pràctics que, hem considerat, fa referència respectivament a la formació especialitzada i al treball dels professionals als serveis d’informació, observem dues moviments contraposats a la producció editorial. En el primer aspecte sembla que repercuteix la integració de l’ensenyament en la Universitat de Barcelona, amb un augment dels treballs teòrics des del 1992; en el segon, observem als primers anys una gran quantitat d’ells, que decreix a mesura que s'implanten les noves tecnologies en l’edició d’aquest tipus de materials, malgrat que es tracta d’una afirmació no estudiada en el present treball.
• Pel que fa a l’anàlisi del contingut dels treballs, destaquen aquells dedicats als procesos tècnics sobre la col·lecció així com els que versen sobre la documentació i l’arxivística.
• Respecte a la tipologia documental predominen els articles de revista i les contribucions a reunions especialitzades, la qual cosa implica una comunicació àgil i molt especialitzada. Tanmateix, l’escassesa de tesis i manuals per a l’ensenyament en llengua catalana indica una debilitat, respectivament, pel que fa a la investigació de base i a la transmissió del saber en català, que es nodreix de materials publicats en altres llengües. Així doncs, predomina la publicació en escenaris de reunió professional, tant pel que respecta a congressos com als títols de revistes, que suposem que s’incrementarà gràcies a l’edició electrònica.
• Predomini geogràfic de l’edició a Catalunya, malgrat que el major creixement correspon a la Comunitat valenciana, que triplica la seua producció al període de referència 1990-94.

Així doncs, considerem que la present comunicació -amb totes les limitacions apuntades- es pot convertir en una eina per tal de començar a reflexionar sobre la docència i la investigació en llengua catalana. I a partir d'ací podrem esbrinar la magnitut del mercat editorial privat i la seua expansió en el camp de les ciències de la gestió de la informació.