Josep Lluís Blasco filòsof i acadèmic
Josep Lluís Blasco Estellés (Sagunt 1940 – València 2003) estudià les carreres de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de València. Tot just llicenciat en Filosofia (1965), començà a professar en la Facultat. Es doctorà l'any 1971, amb una tesi sobre la filosofia de Wittgenstein, publicada poc després (Lenguaje, filosofía y conocimiento, Barcelona: Ariel, 1973). El 1983 fou nomenat catedràtic de Teoria del coneixement de la Universitat de València. En la nostra Universitat fou, en diferents ocasions, director del Departament de Metafísica i Teoria del coneixement, degà de la Facultat de Filosofia i Ciències d'Educació i membre del Claustre.
De la memòria que presentà per tal d'accedir a la càtedra sortí el llibre Significado y experiencia (Barcelona: Península, 1984), on fa una lúcida anàlisi del positivisme lògic. Posteriorment, escrigué en col·laboració dos manuals acadèmics: Teoria del coneixement (València: Publicacions de la Universitat de València, 1997), amb Tobies Grimaltos, i Signo y pensamiento (Barcelona: Ariel, 1999), amb Tobies Grimaltos, novament, i Dora Sánchez. Bona part dels articles i pròlegs que anà publicant al llarg de la vida —sobre Kant, Russell, Wittgenstein, Quine, etc.— són recollits en el llibre La nau del coneixement (València: Afers, 2004).
Si descomptem un període inicial de tempteig, en què estudià tant la metafísica de Whitehead i de Heidegger, com el marxisme i la filosofia analítica, podem distingir clarament dues etapes en l'evolució de les seues idees filosòfiques: en la primera (fins a l'any 75), assumí els pressupòsits de la filosofia analítica del llenguatge ordinari i treballà mirant de perfeccionar-ne els mètodes (principalment pel que fa a l'anàlisi categorial); en la segona (a partir de 1979), tot i continuar vinculat a la tradició analítica i a l'empirisme, ja no s'adscriví a cap corrent o escola en concret. En aquesta segona etapa bona part dels seus treballs giraren entorn del problema de la transcendentalitat.
El problema central per a Blasco, com a pensador, fou el de legitimar la filosofia com una forma —tan feble com es vulga— de coneixement. Com el seu paisà Joan Fuster, fou un racionalista escèptic. Però, en el seu cas, trobà que no es podia prescindir de la filosofia.
Per aquesta tasca filosòfica i acadèmica, Blasco va ser anomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans.
Josep Lluís Blasco polític
Durant els anys seixanta, Josep Lluís Blasco milità en el clandestí Partit Socialista Valencià (PSV), fins que aquesta formació es dissolgué. Més endavant, encara en l'època franquista, fou un dels responsables de la implantació al País Valencià del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), formació que tingué una considerable influència ideològica però, també, un escàs pes electoral. L'any 1981, Vicent Ventura, que provenia del PSPV, aleshores ja (des)integrat en el PSOE, i Doro Balaguer, que provenia del Partit Comunista, es van posar d'acord amb Blasco, que havia provocat una escissió en el PSAN, per tal de crear una formació política progressista d'estricta obediència valenciana: l'Agrupament d'Esquerres del País Valencià. Immediatament, establiren relacions amb altres formacions d'esquerres i amb el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV). Aquest conglomerat va concórrer a un parell de convocatòries electorals, fins que, finalment, l'any 1984, l'Agrupament d'Esquerres i el Partit Nacionalista es van fusionar per a crear la Unitat del Poble Valencià (UPV). En tot aquest procés, que portà a la creació de la UPV, i en el que vingué després, que culminà amb la creació del Bloc Nacionalista Valencià —que integrava la UPV, el Partit Nacionalista Valencià (PNV) i diversos col·lectius independents—, Blasco hi jugà un paper principal.
Mentre es produïa la discussió sobre l'Estatut d'Autonomia, Blasco va escriure el llibre Els estatuts del País Valencià (Barcelona: La Magrana, 1977), on defensava l'Avantprojecte signat a Elx el 1975. Blasco va formar part de la comissió que redactà aquest Avantprojecte, juntament amb Joan Fuster, Eliseu Climent, Enric Solà i Rafael Ninyoles.