Això era i no era un Teatre Romà

Rafael Rivera-Caràcters 21

En l’afer del Teatre Romà de Sagunt, al meu parer, hi conviuen diversos problemes que conjuguen un debat apassionant que ens estan furtant, primer amb una mediatització política i després amb una altra de judicial. No crec que fer la justícia partícip d’aquest tipus de debats signifique cloure el tema, ans al contrari, allò que fa és qüestionar el paper de l’estructura judicial, que, al capdavall, només pot dir un «sí, però...» poc aclaridor.
Al cap i a la fi, la llei no és divina sinó humana, i tenim al nostre abast la possibilitat de canviar-la si no resulta un instrument eficaç per al desenvolupament de la societat. Per això, el debat no ha de ser si aquesta intervenció o aquella són legals (potser van actuar en legítima defensa), sinó si enriqueixen el progrés necessari del concepte de la rehabilitació... I la importància de revisar aquest concepte, que potser ha quedat obsolet, a l’hora d’enfrontar-se a un seguit de casos determinats en què hi ha en joc alguna cosa més que la reconstrucció mimètica o la còpia.
Al començament de qualsevol procés, quan s’estableixen els elements que cal protegir d’un edifici, sovint es jerarquitzen segons uns criteris, com a mínim, discutibles i antics. La sobrevaloració de les façanes, i la seua consideració com a valor amb independència dels continguts, és un exemple quotidià d’aquesta dislèxia cultural que té com a resultat una pell que no encaixa amb el cos que conté (residències modernes dins de façanes antigues «protegides»), com si es tractara d’un trasplantament quirúrgic. Se’n conserva la pell i, tanmateix, se n’enderroquen les entranyes, desapareixen els vestíbuls, les escales, els paviments... i tot un seguit d’elements imprescindibles a l’hora d’entendre l’arquitectura, però això no importa, no són façana, i si no són façana, no són res. Pragmatisme barat i arquitectura a mitges que es protegeix però que no s’entén.
Enfront d’aquesta posició esquemàtica comencen a aparèixer altres maneres d’entendre la reinterpretació de l’arquitectura d’ahir. I això es fa incorporant-hi variables potser menys vistoses, però més globals, variables que perduren en l’espai i en el temps. L’escala, la proporció, l’espai mateix i l’ús que se’n fa, són arguments de l’arquitectura tan importants com una finestra o una columna i, per això, mereixedors de tota l’atenció de la societat i, lògicament, del legislador.
Fins i tot, entrant en un altre aspecte, hi apareix el concepte de conjunt, més enllà de les individualitats. Ja no es tracta de protegir castells, palaus o esglésies (que responen a arquitectures vinculades als poders militars, econòmics o religiosos), sinó conjunts el valor dels quals és l’agrupació d’arquitectures, normalment vinculades a les classes populars. El cas del Cabanyal n’és un exemple evident.
Tot això són aportacions innovadores que impliquen una certa revolució dels «usos i costums», critiquen el procediment mimètic que abans semblava obvi i qüestionen el marc legal establert.
L’ampliació que es va fer del Palau del Marqués de Dos Aigües de València és un exemple pragmàtic del procediment usual. Per a la construcció es van traure motlles, es van produir enreixats i ornaments, sòcols i marbres, i es va obtenir un palau més gran, cosa que enganya els nostres fills, que creuen que el palau sempre va ser així, i que enganyarà els nostres néts, que ja n’estaran convençuts. Una mentida històrica en nom de la història. Es fa servir el mimetisme com a únic argument segur per encertar, i en realitat era segur que fracassaria. Es pretén protegir el patrimoni mitjançant l’agressió. Sense que importe la planta, ni la ubicació de l’escala, ni la lògica interna d’un palau que de sobte ha estat contracturat per una ampliació imprevista en l’origen de l’obra. Només importa la façana, el fet que siga igual. La realitat del palau és ja una peça d’estudi per als historiadors. Els ciutadans i els turistes només són espectadors enganyats.
La intervenció en el Teatre Romà de Sagunt es troba als antípodes d’això. Els objectius se subratllen al mateix nom; és un teatre, és romà i és a Sagunt. No hi ha gaire cosa que s’hi puga afegir. És el cas en què totes les variables se supediten a l’ús, ja que és un teatre, i a l’origen, ja que és romà. Perquè l’escala, la definició de l’espai, la proporció... es troben íntimament relacionades amb aquest ús original de l’obra.
La pancarta que exhibien els alumnes d’arquitectura quan es va saber la sentència deia: «volem un teatre, no una ruïna». I amb l’espontaneïtat que caracteritza aquest tipus de consignes encertaven en la dicotomia; hi podíem haver afegit: «preferim un teatre il·legal abans que una ruïna legal». Perquè en aquest Teatre Romà el factor més important és l’ús, més que els residus, i això és el que dóna sentit a totes les altres coses. Per això la reconstrucció (amb aquesta imatge de tornada enrere que té la paraula) es va fer amb aquest fil conductor. D’aquesta manera es va determinar la necessitat de restituir l’escenari (que alhora recupera l’escala, ¿o és que no va ver l’escala romana la que va recuperar Moneo al museu de Mèrida?), d’aquesta manera es van cobrir les grades (manipulades mil vegades pels uns i pels altres sense que ningú aixecara la veu), d’aquesta manera es va compondre el conjunt sense que l’espectador tinga cap dubte a l’hora d’identificar el passat i el present.
És el reconeixement d’unes variables que, tot i no ser la façana, fan comprensible l’arquitectura als ciutadans que no només la miren, sinó que hi entren, la recorren, la fan servir, la viuen i vibren amb ella quan els actors saluden des d’un escenari, d’essència romana, apte per a l’escena... Encara que no es veja el mar, un objectiu absurd per a un teatre, i encara que els nostàlgics pretenguen extrapolar variables paisatgístiques casuals a l’àmbit de l’arquitectura.
Manuel Portaceli, Giorgio Grassi i Juan José Estellés van afrontar el complex exercici de reconstruir el Teatre Romà de Sagunt (1985-1993) i, després de més de deu anys d’estudis i investigació (del teatre original, en queda ben poca cosa, a penes les traces), van construir una lliçó innovadora i magistral que va ser reconeguda ràpidament pels sectors tècnics més avançats. Reinterpreten, recomponen l’espai com es creu que va ser per poder recompondre’n l’ús i obtenir un Teatre Romà (¿o és que allò que van construir els romans no era un teatre per representar teatre?). L’obra, una vegada conclosa, rep diversos premis, fins i tot arriba a ser finalista del premi internacional Mies van der Rohe. Òbviament no és una reconstrucció amb els mateixos materials, es diferencien mitjançant el tractament d’allò antic i d’allò nou, d’allò buit i d’allò ple, recuperant-ne l’espai i l’ús. Sense lloc per als enganys.
Tot seguit l’impacte que això provoca en els saguntins, que no reconeixen inicialment com a habitual aquest espai recuperat, s’aprofita per al conflicte polític primer i per al jurídic després, de manera que s’estableix una falsa batalla (ja s’havia fet abans amb l’idioma i la bandera) al marge de la cultura —i de l’arquitectura—, que culmina amb la notícia de la possible demolició, de manera que no s’ha tingut en compte que aquesta obra suposa un exemple pioner fonamental en la reinterpretació del discurs arquitectònic i del tractament del passat unit fortament al present, i ignorant també que els ciutadans, en viure una representació al teatre recuperat o en passejar pels carrers de Sagunt per atansar-s’hi, han fet seu aquest lloc i han tornat a respirar, des de l’arquitectura i el teatre, aquells aires romans.

©Caràcters, 2002