Lena,
una història sobre la fragilitat
Marc Soler -Caràcters 24
Sobre:
Lena,
de Jordi Coca
Edicions 62, Barcelona, 2002
160 pàgs.
Sovint
es diu que un escriptor en el fons no fa gaire cosa més
que parlar d’un limitadíssim número de qüestions,
dues o tres a tot estirar. Vull dir amb això que a Jordi
Coca se li ha retret que, per exemple, decidís situar l’acció d’una
de les seves novel·les a la Xina o a la Grècia clàssica.
Observacions d’aquest estil són males observacions,
i és evident que, si s’arriba a una conclusió com
l’esmentada, és que s’ha fet una pèssima
lectura o que es té un concepte de la literatura d’una
estretor indescriptible. Amb Lena pot passar el mateix i per dues
raons. Una, perquè la història transcorre a Suècia;
l’altra, perquè després d’una novel·la
com Sota la pols semblava que l’escriptor s’endinsava
en una nova etapa o període, després d’haver
fet tota una recapitulació de la seva obra anterior que
passà per reunir en un sol volum, Les coses febles,
tots els relats escrits entre 1973 i 1990, per la reedició sense
censura de la seva primera novel·la, Els lluïsos —rebatejada
com Un d’aquells estius—, i per la «Biblioteca
Jordi Coca» o, el que és el mateix, la seva obra completa
revisada de forma definitiva.
Lena s’ha d’entendre o s’ha de veure com a revisitació al
fons dels seus interessos. Si s’analitza la seva trajectòria veurem
com d’alguna manera Jordi Coca avança i recula tot al llarg de
la línia de la seva obra. La seva no és pas una obra que avanci
en línia recta, que vagi de dret endavant. Al mateix temps que obre
nous espais, també es capaç de recuperar fils temàtics
que estrenyen el cercle dels seus interessos i preocupacions fonamentals. És
des d’aquesta perspectiva que cal contemplar aquesta Lena d’ara.
Més exactament no em puc estar d’afirmar que Lena forma
una trilogia juntament amb Mal de lluna i Louise, un conte
sobre la felicitat. Una trilogia, val a dir, protagonitzada per dones. Però aquesta
trilogia a més a més se situa en un nucli poderós, en
una fase determinant de la seva obra. Hi ha tota una sèrie de novel·les
que originalment estaven pensades com a relats per formar un sol volum i que
pertanyen al període que va de La japonesa als Dies meravellosos. Diria
que és en aquest espai central on Coca dóna forma a allò que
vol arribar a copsar i a expressar mitjançant el llenguatge —i
per tant ho fa més visible, ho porta a la superfície— i
que ja es trobava a Mal de lluna, que va ser la seva reaparició com
a novel·lista d’Els lluïsos. Aquesta Lena d’ara
enllaça amb les protagonistes de les obres esmentades. En cap cas dic
que Lena en sigui una repetició. Ni tan sols una continuació. És
un aprofundiment i una ampliació, és portar al límit,
i fins i tot exhaurir, una sèrie de temes i de motius que ja estaven
d’una manera o d’una altra formulats a les dues novel·les
citades.
Un d’aquests temes sempre presents és el de la fragilitat de la
condició humana. I Lena simbolitza aquesta fragilitat. Però aquesta
fragilitat Coca fa que suri a partir del món i el medi social en què viu
la protagonista del llibre. El de Lena es un món «pulcre», «ric», «curós», «amable», «net», «ordenat»... «SEGUR».
Tots aquests adjectius, entre d’altres, no me’ls he inventat pas
jo, no són pas de la meva collita, els he anat espigolant aquí i
allà del que ens explica el narrador de la història de Lena. Aquests
adjectius defineixen el món que s’ha construït Lena. Qualifiquen
el món en el que viu Lena. És un món que es pot controlar. És
un món que fa de mur de contenció del caos exterior. És
un món quiet. Gairebé una imatge fixa. Com ho és la casa
on viu Lena. Com ho es també l’illa on hi ha aquesta casa que habita. És
un món que sembla excloure, i de fet exclou, qualsevol fet que pugui desterrossar
l’ordre, la pulcritud, l’amabilitat... La realitat exterior n’és
exclosa. La vida n’és exclosa. La vida és reduïda al
silenci. La vida és reduïda a una agenda d’activitats més
o menys frenètiques que adquireix la qualitat d’una fugida. Però ¿es
poden silenciar les pors? ¿Es poden silenciar els fantasmes? I ¿què passa
quan penetra un element que distorsiona aquest escenari tan ben moblat i endreçat?
En la vida de Lena n’hi ha uns quants, d’aquests fantasmes. Són
com les màscares de les tragèdies gregues que ella tan bé coneix
com a estudiosa del teatre. Són màscares del dolor: la filla malalta,
la germana assassinada de manera infame, el pare i la mare com a suprems guardians
d’aquest món on sembla que mai no passi res de res. O que res sigui
capaç d’alterar, de commoure, de sotraguejar la seva ordenada rutina.
On les emocions i els sentiments, i el dolor n’és un entre molts,
sembla que estan sota un control ferri. Com si fos de mala educació mostrar-los.
I en aquest punt hem d’entendre la «fragilitat» com una mena
de «provisionalitat existencial». Lena, fa saber Bet al narrador, és
un ésser fràgil. Cal explicar que Bet és un altre d’aquells
personatges secundaris tan importants a les novel·les de Coca. Bet és
una mena de contrapunt a la figura turmentada de Lena. És ja una dona
entrada en anys, és la imatge de l’equilibri. És d’aquella
mena de persones que veuen la vida sencera, que han arribat en aquell punt d’acceptació plena
de la vida, incloent-hi les ferides.
Lena, per contra, en un dels passatges del llibre confessa que té por
de la vida. Diu que té por de la realitat que l’envolta. Que no
sap com enfrontar-s’hi. Que no sap com viure-hi. I per aquest motiu s’envolta
d’activitats on poder agafar-se o d’un món de seguretats on
no hi ha res que sembli provisional, com ho es l’existència. Però fins
i tot el sexe és per a Lena un element trasbalsador. I per tant també es
contempla com a pertorbació. Però alhora el sexe, els rituals amorosos, és
també un llenguatge, un mitjà de comunicació que tenim els
humans. En el cas de la Lena, però, el sexe es mou en dues direccions.
D’una banda, és l’instrument que l’ajuda a traspassar
el mur de silencis. Però de l’altra també es un crit desesperat,
adolorit, un camí per on s’escapen la seva ràbia i la seva
impotència existencials. I aleshores és quan el sexe, convertit
en transgressió, esdevé una possibilitat d’automutilació,
una manera de fer-se mal, de castigar-se ella mateixa. El sexe és el camí que
ens descobreix l’esvoranc emocional al qual s’aboca Lena i ens descobreix
de què estan fets els seus silencis.
©Caràcters,
2003
