La generació dels setanta

Francesc Parcerisas-Caràcters 29

Aquest text fou llegit per Francesc Parcerisas en la taula redona que, amb motiu dels premis Ausiàs March i Joanot Martorell, se celebrà a la ciutat de Gandia el 8 d’octubre de 2004.

La generació dels 70 és la generació del fracàs. No vull dir que sigui una generació fracassada, ni un generació de fracassats. És la generació que exemplifica, dins la literatura catalana —i, fins i tot més enllà, dins la sociologia del país, dins la sociologia del món contemporani— el fracàs de la civilització europea del segle XX. Ara ho explico tot seguit.

Tinc al cap els escriptors nats des de la guerra civil o poc abans —com Feliu Formosa, Baltasar Porcel, Joan Margarit...— fins als nats a gairebé tocar els anys 50: Biel Mesquida, Jaume Pont, Pep Piera, Maria Barbal, Carme Riera... Molts tenen, doncs, entre els 50 i els 70 anys i han d’haver produït el bo i millor de la seva obra de creació. Hauríem de tenir una literatura contemporània estructurada, un país de lectors, editors, crítica, un punt de normalitat. Però ¿on som?

Començaré dient no pas on som, sinó qui érem, qui som (malgrat els oblits, la desmemòria, les disfresses). Som l’última generació del segle XIX. La generació de la postguerra. Som la generació que va deixar els pobles per anar a les ciutats, va canviar els animals pels cotxes, l’analfabetisme per l’escola, la disciplina i el sacrifici per la picaresca i la tarja de crèdit. De fet som la generació de la victòria, dels planes de desarrollo, de la germanor, de la democràcia, de l’ètica i «no més morts». No en tenim gairebé record, de les guerres, però les hem viscudes a casa, no a la televisió. N’hem sentit a parlar, sabem la cara que cadascú hi posava, els records que suscitava. I els silencis. Els enormes silencis. I les renúncies que provocava. I els sacrificis. I allò de: "que no torni a passar mai més". Hem vist els anarquistes i els republicans convertits en mesells, i en rates de sagristia. (De vegades, moltes menys, fins i tot en feixistes de segona fila.) I n’hem vist —això és importantíssim— tot l’honor. L’honor i el sacrifici que aquestes claudicacions comportaven. Els pares ens han fet estudiar, ens han enviat fora, fins de vegades ens han llegit! Els nostres pares han cregut en l’educació salvadora, que permetria pujar socialment, i nosaltres hem viscut prou per veure, amb admiració callada, que ells també sabien que allò que compta són els diners.

Nosaltres hem estat la primera generació sense guerra, sense tuberculosi, sense penellons als dits. Hem estrenat l’aigua calenta, els pantalons llargs, les rentadores, les escoles, la penicil·lina, els cotxes, el turisme, els viatges, les relacions prematrimonials, les llengües estrangeres, la píndola anticonceptiva, la llibertat democràtica, els cabells llargs, les drogues, el part sense dolor... Hem tingut menys purgacions, menys morts a la família, menys misteris. Hem tingut molts llibres, milers de llibres. De vegades ja no què fer-ne. Hem conegut la religió i l’ateisme. Sabem que vol dir el dejú abans de combregar i què vol dir la por a l’infern, i tenim deutes pendents amb Déu —que algun dia, si tenim una mica de dignitat, li haurem de fer pagar. Pagar car—. Hem conegut la dictadura militar i la democràcia. L’estretor (que no la pobresa) i el consumisme i l’opulència. Hem estrenat els electrodomèstics, les titulacions universitàries i el llibre de butxaca. Fins i tot hem estrenat la llengua: la sabem una eina menestral, una mena de sopa fumejant, o de fruita mig silvestre, però n’hem après, com a bons autodidactes —i sovint sota la mirada interrogativa, astorada i orgullosa dels pares— els bons usos, l’estructura, la gramàtica. Hem esdevingut gent de lletra. En català mai a la història no havíem estat tants, ni tan desvalguts. En xifres totals, a tots els països catalans, l’any 40 posem per cas, estic segur que els coneixedors de la llengua no arribaven ni a un 10% dels que hi ha avui en aquesta sala.

O sigui que no només hem fet l’amor i no la guerra, sinó que hem fet, també, la llengua. Hem viscut, en mig segle, el passat i el futur. I potser per això representem el fracàs: no tenim present. Mai no hem pogut viure el present.

Vam cridar llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, i potser vam aconseguir alguna cosa que se’ns oferia sota els mateixos noms. Però no la independència, ni la unitat de la llengua, ni el respecte, ni la normalitat. No hem agafat les armes i no ens han disparat. I fins ens han deixat escriure. Perquè volíem ser escriptors i vam demanar de professionalitzar-nos, de crear associacions, de conrear gèneres de tota classe, estils de totes menes. I tenim una mica de tot, com a les gàbies d’un zoològic, però denostem, amb raó, l’ínfim consum cultural, clamem davant la falta d’exigència, mirem com els lectors minven fins a esdevenir una pura entelèquia. Vam ser —i encara ho som (mirin, fins i tot anirem a Frankfurt de convidats!)— un país exemplar per als petits països d’Europa: resistim, no fem soroll, som tossuts, tenim bons escriptors. Doncs jo dic: els grecs tenen Grècia, els eslovens Eslovènia, els txecs Txèquia, els letons Letònia, els islandesos Islàndia... i fins els francesos tenen França encara que fa ben bé 50 anys que només es miren el melic! Però nosaltres no podem travessar el Cinca, o l’Ebre, o passar al Conflent, o anar a Eivissa, o entrar a algunes institucions de Catalunya sense que ens envaeixi la sensació que vivim en un país ocupat i que, a més a més, els del nostre ram, els de la tribu que crèiem germans, ja estan massa cansats per haver de lluitar un altre cop per algun petit benefici immediat.

Lamento aquesta filípica —que em sembla que no és gaire dels anys 70 sinó del segle XXI—, però si els serveix de consol, aquest fracàs vivencial, de model de civilització, no és pas una característica exclusiva dels escriptors catalans. Ha mort la utopia, l’anarquisme, l’esperança de canviar el món... Oi que recorden o que han sentit parlar dels anys seixanta, quan els joves feien autostop i tothom parava i et convidava a casa. «Ei, brother!», et deien. No sé quantes noies devien ser violades, o quants devien morir a ganivetades, o eren apallissats i robats... Alguns, segurament (ho vam veure a la pel·lícula Easy Rider, oi?), però em sembla que van ser pocs, i que van ser legió els que van fer amics, i van enrotllar-se amb ties o tios fantàstics, i van viure de franc setmanes senceres. Què cony ha passat en aquest món?

Saben una cosa? Jo tinc fills petits i, de debò, dubto molt no ja que ells arribin a llegir mai el que jo he escrit, sinó que em temo que pensin que allò que el seu pare escrivia en una llengua que ells han parlat de nens, és escrit en una llengua que hauran vist, al llarg de la seva vida, com desapareixia totalment. Em temo que parlin en català o hi diguin quatre coses com qui diu quatre frases en yiddish el dia d’una reunió familiar.

I la part més curiosa d’aquest pessimisme total ¿saben quina és? D’una part que encara m’entendreix la innocència dels infants. No hi veig gaire esperança per a ells, però en la seva naturalesa hi veig bondat. La bondat, la idea, la utopia. I m’entendreix l’amor, l’amor físic, el desig: el plaer de l’acte sexual, no cap promesa de futur (és possible que l’amor sigui una manifestació tangible, tot i la seva naturalesa efímera, d’aquest present que sempre ens fuig). I m’entendreix fins i tot la llengua: no deixaria d’escriure en català encara que en fos l’únic parlant. Se me’n refot el públic, l’edició, la crítica. I, fins i tot, diria que, per fi, ara sé que el que puc escriure és bo: intrínsecament bo, un bon producte literari. Estic força segur d’allò que sé fer. Potser, doncs, només cal que l’obra que fem sigui bona perquè —com sosté Oscar Tusquets— Déu la veu. No crec en Déu, ja els ho he dit, però crec en la bondat d’una obra literària —en la seva bona factura, en la bona construcció, en el tremp punyent, i en el seu desafiament al temps.

De fet, és a això, i a moltes altres petites coses, que he dedicat la meva vida. I l’hi continuaré dedicant. La diferència és que ara ho faig sense cap mena d’esperança. A menys que constitueixi un tipus d’esperança sospitar que és des del fracàs i des de la pèrdua que realment comencem a tocar la bondat de la creació inútil —la nostra part divina.

©Caràcters, 2004