Operació de rescat

Rubén Luzon -Caràcters 30

Sobre:
Enric Falguera
La poesia de Jaume Agelet i Garriga. Evolució i fidelitat
Pagès, Lleida, 2004
200 pàgs.

Hi ha dues classes de poetes: els oblidats i els més oblidats encara. El lleidatà Jaume Agelet i Garriga es troba entre aquests últims. La recepció que ha tingut fins ara entre el públic lector català ha estat més aviat minsa. Sorprèn, per tant, que algú com Pere Gimferrer l'haja retratat com un dels nostres grans poetes del segle XX, equiparable a gent de la talla d'un Guerau de Liost, un Marià Manent o un Joan Vinyoli.

Enric Falguera, llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Lleida, ha organitzat en forma d'assaig els resultats dels seus estudis al voltant de la poètica ageletiana. El resultat n'és La poesia de Jaume Agelet i Garriga. Evolució i fidelitat, obra guardonada amb el Premi Sant Miquel d'Engolasters d'Assaig Literari de l'any 2003, concedit a Andorra, i encapçalada per un pròleg en què Jaume Aulet, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, valora molt positivament el fet que es vulga rescatar la figura d'aquest poeta i es queixa perquè, a hores d'ara, encara n'hi ha molts altres que no han tingut la mateixa fortuna.

El mètode de treball seguit per Falguera té com a objectiu principal l'anàlisi sistemàtica de la producció poètica d'Agelet a partir d'una lectura detallada dels seus textos, ordenats per reculls de poemes. En primer lloc, es fa ressò de les reaccions suscitades a la premsa de l'època arran de l'aparició de cada recull. Després diferencia cada llibre amb les seues seccions i estudia els poemes que els integren, mirant d'esclarir quins són els elements formals i temàtics que hi predominen i d'establir les relacions pertinents entre ells. Tots aquests comentaris, distribuïts en quatre capítols, van precedits per una introducció on Falguera exposa que l'obra ageletiana, tot partint dels models típicament noucentistes de lirisme controlat i d'arbitri de l'escriptura, és farcida d'elements postsimbolistes i neopopularistes.

El mateix subtítol de l'assaig ens indica el que Falguera no cessarà de repetir una pàgina rere una altra: que l'obra d'Agelet, tot i que amb el temps evoluciona i experimenta canvis, és notablement homogènia, «fidel a si mateixa», perquè les motivacions bàsiques que mouen el nostre poeta a l'escriptura són pràcticament inalterables. La paraula «natura» (preferiblement formant part del sintagma «comunió amb la natura») apareix al llarg de l'assaig una infinitat de vegades, senzillament perquè, segons sosté Falguera, la natura —representada com a dipositària del misteri i, per tant, suggerida no només com a experiència interioritzada, sinó, fins i tot, com a font de coneixement— és l'eix bàsic entorn del qual s'articula tota l'obra d'Agelet. També hi són recurrents les referències a la mort, que esdevé la màxima garantia i el punt de culminació de la desitjada meta: la compenetració total amb aquella natura joiosa, on serà possible accedir al ple coneixement de l'essència de les coses i al seu escalf interior. I podem reblar el clau si posem aquest tarannà poètic en relació amb uns versos d'un poema d'Archibald MacLeish que Agelet va fer servir com a epígraf al seu penúltim recull: «A poem should not mean / but be». La poesia essencialista que ens proposa Agelet es fonamenta en elements senzills, quotidians i tradicionals (encara m'atreviria a dir que pairals i tot), ben empeltats de trets «lleidatanitzants». Falguera reïx a fer-nos-ho veure perquè despèn molts esforços a l'hora de caracteritzar la poesia d'Agelet «de portes endins», encara que després no aprofita plenament la possibilitat de relacionar-la amb detall amb les dinàmiques del seu temps, que ens podrien permetre fer-nos una idea més sòlida del lloc que li escau en el conjunt de la literatura catalana.

Cal reconèixer que la lectura de l'assaig no resulta precisament lleugera, perquè fa més impressió de llibre per a l'estudi que d'autèntic assaig de creació. De fet, sembla que l'autor prefereix l'elocució acadèmica a altres modalitats d'expressió més plàstiques o «literàries». És clar que cadascú té els seus procediments, i que resulta més fàcil fer-se'n càrrec si tot plegat és per una bona causa. Com ara aquesta de voler rescatar de l'oblit els nostres vells poetes, perquè no podem dir precisament que ens en sobren gaires.

©Caràcters, 2005