El dret de l'inrevès

Sobre:
Jaume Subirana
Adrada. Gosar poder ser fort
Eds 62, Barcelona, 2005
173 pàgs.

Enric Bou -Caràcters 31

Després de Suomenlina (2000), Jaume Subirana publica un segon lliurament del seu dietari —ara blog, o bloc?—, que és present seu i nostre, testimoniatge. Com ha indicat Ricoeur, el testimoniatge és el camí per transitar entre la memòria i la història. La memòria ens ajuda a recordar i a distingir entre les ombres i llums, entre l’oblit i el record. I el diari és «inversió», llibreta d’estalvis de la vida i llibre de caixa de les entrades i sortides dels sentiments, lectures, escriptures. Un dels propòsits que han guiat Jaume Subirana en bastir aquest volum insòlit, Adrada. Gosar poder ser fort, és «la recerca d’una suma de relats parcials amb prou parts perquè arribés a semblar personal». Fragments de vida i de vides se’ns presenten en calidoscòpica organització, seguint un ordre invers, el pas dels anys a l’inrevés, diluït en el caos dels mesos, llegits al retrovisor de la memòria. La substitució per breus títols de les obligades dates (que eren habituals en els dietaris prepostmoderns) crea un efecte desorientador. O reorientador. L’atenció no és en el progrés d’una existència, sinó en l’ambigua i inquietant monotonia de les obsessions: de l’autor i de la realitat ferrenya en la qual viu. Per això Subirana juga amb la seva passió més forta: la literatura. Com a actor i espectador. Degustador. Ben pocs exemples podem trobar en la literatura catalana del temps d’una major passió per viure-la i escriure-la. Testimoni lúcid d’una jungla de llengües i contradiccions, l’autor alça el diapasó contra el conformisme i l’arribisme impagable.

Dins de la literatura autobiogràfica més recent, superats els mites de la veritat, de dir, explicar-ho tot, els autors festegen amb la noció d’autoficció i es despullen als ulls del lector en exercicis d’autoreflexió, sobre la constitució del text que escriuen. Els textos de l’autobiografisme, els diaris, dietaris, els quaderns de notes, les cartes, les autobiografies o les memòries «acaben sent força menys indiscrets o impúdics que tot el gruix de la poesia o la ficció narrativa, teatral o guionada que s’escriu», ens adverteix l’autor. Amb una abundància de picades d’ullet a la baquetejada classe literària local: inicia el text amb una cita de Carner, el subtítol evoca un poema famós i gramàtic de Ferrater. Els mesos es desfan, no en dies, sinó en temes dels dies. El dietarista Subirana ens provoca interrogants i apunta somriures, complicitats i luciditats. Un sentit religiós, una vida de família: les filles il·luminen els dies. I li donen ocasió freqüent per treure conclusions insospitades. Client freqüent de restaurants japonesos —sense donar mai la recepta—, opina sobre gastronomia, l’anècdota per introduir sempre una categoria enginyosa. «Globalitzacions.» L’antidietari (o dietarisme alternatiu) té també els seus ritmes obsessius: vocalistes de jazz (de Diane Krall a Ella Fitzgerald) tenen el seu racó en les preferències i il·luminen reflexions. O també la incomoditat de ser català, contra el cofoisme beneitó i ben estès, benentès, i contra el centralisme paquidèrmic.

És un dietari de poeta. Dietari d’escriptor. Que conta les visites a altres comunitats, el problema de la traducció: «Pretenem que es tradueixi i es difongui la literatura catalana, però no sé fins on estem disposats (cada escriptor i tots plegats com a societat literària en conjunt) a correspondre-hi en el cas d’altres literatures homologables». Que es planteja què vol dir ser escriptor i el problema de la llibertat i s’identifica amb uns mots de Roald Dahl: «La persona que vol ser escriptor és un beneit. L’única compensació és que té tota la llibertat. No té més amo que el seu propi esperit, i és per això que es fa escriptor, n’estic segur». Que s’emmiralla en col·legues dietaristes (el portuguès Miguel Torga) per bastir la pròpia poètica diarística: «No fer trampa en un diari és tan difícil com passar davant d’un mirall i no mirar-se». O que basteix una crítica il·luminadora de Paul Auster. Excerceix l’autoironia, o l’autocompassió (no és aquest el moll de la bona autobiografia?): el ridícul d’una lectura de poemes un Sant Jordi qualsevol, la sana autopietat; «aquesta imatge dels poetes precàriament enfilats en una estrada inversemblant, parlant per a ningú enmig del tràfec magnífic de lectors i criatures i editors i llibres i roses i converses i avisos del detector magnètic de la porta».

Algunes anotacions plantegen curiosos diàlegs amb el present: se sorprèn que el Conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana sigui un metge exdirector de l’Instituto Anatómico Forense. «A què es dedica la nostra?», pot pensar un lector curt de memòria mentre alça els ulls del llibre. La superficialitat de la dermatologia. I així construïm la paret. Dietari de poeta (retrobem la seva bona poesia): procliu a l’epigrama, a la frase breu, la imatge o metàfora punyent. Pot escriure la frase que cap polític pot somiar de dir o de pensar: «com un plat de pisa esquerdat: així sona cada vegada més el català».

Subirana reflexiona també sobre els blogs (o blocs?). I obre una escletxa de reflexió sobre l’entitat del llibre que llegim i sobre la constitució i el futur dels blogaires. Bufanúvols virtuals? Torracollons de la xarxa? Escriptors d’un nou dietarisme: públic i privat alhora, que convulsiona els paràmetres del que hem llegit fins ara i de la manera com ho hem llegit. El dietari, el gènere més privat i «sincer», adreçat a un únic lector, qui l’escriu, el més veritable, en suma, autobiogràfic, esdevé a través dels blogs públic i ficcional. El dret de l’inrevés.

©Caràcters, 2005