Álvaro Siza i l'Arquitectura Universitària
|
Álvaro Siza i
l'Arquitectura Universitària
Sala d'Exposicions
- La Nau
De l'11 de març al 8 de juny de 2003
Visita visual |
|
 |
|
L’exposició “Álvaro Siza i l’ arquitectura universitària”, produïda i organitzada per la Universitat de València, presenta i analitza vuit
projectes arquitectònics d’Álvaro Siza elaborats per a diferents universitats portugueses i espanyoles. L’especificitat d’aquests espais docents i de representació universitària és abordada des de la singularitat d’aquest arquitecte lusità de reconeiximent i prestigi internacional.
L’exposició mostra maquetes, documentació planimètrica i fotografies de tots aquests projectes, juntament a una selecció de dibuixos de viatge com a
element fonamental en el procés creatiu i de la capacitat transformadora d’aquest arquitecte. També es presenta un videodocumental on s‘analitza la trajectoria professional de Álvaro Siza. A més a
més, amb motiu d’aquesta exposició, la Universitat de València edita un catàleg on es recull tot aquest material seleccionat per a l’exposició i una àmplia entrevista a l’arquitecte
realitzada recentment a Madrid pel periodista Juan Lagardera.
Aquest arquitecte ha aconseguit situar-se en l’òrbita de l’arquitectura internacional després de destacar, inicialment, pels projectes realitzats sobre
habitatge social. Això no obstant, l’obra arquitectònica que Álvaro Siza ha desenvolupat va més enllà de la creació d’un model d’habitatge social; de fet, ha treballat en un espectre tan ampli
que comprèn camps tan diversos com l’arquitectura dels museus, l’arquitectura civil, urbana, pública i privada. En la majoria de les seues obres s’adverteix la influència del moviment modern,
especialment la de Le Corbusier, Alvar Aalto, Frank Lloyd Wright o Adolf Loos. Un reconeixement avalat, a més a més, per la concessió de nombrosos premis i distincions professionals i acadèmiques.
Tanmateix, en el camp de l’arquitectura universitària cal destacar en l’obra d’Álvaro Siza la profunda relació entre
forma i funció. La seua concepció arquitectònica, tant per a l’encàrrec realitzat per la Universitat de València per als edificis centrals del campus de Tarongers com per a la resta dels projectes
concebuts per a l’espai universitari, preveu l’equilibri de línies, la perspectiva visual, el cromatisme i la preocupació permanent pel control de la llum interior. Tot ha d’encaixar en un
estudiat joc de volums, quasi escultòrics, que són dissenyats per albergar a estudiants, professors i personal d’administració. En tot això, Siza és especialment acurat i respectuós.
ARQUITECTURES PER A UNIVERSITATS
Escola Superior d’Educació, Universitat de Setúbal, 1986-1994
Biblioteca (Centre de Documentació), Universitat d’Aveiro, 1988-1994
Facultat d’Arquitectura, Universitat de Porto, 1986-1996
Edifici de Rectorat ,
Universitat d'Alacant, 1995-1998
Facultat de Ciències de la Informació,
Universitat de Santiago de Compostel·la, 1993-1999
Biblioteca de la Facultat de
Dret, Universitat de Salamanca - Projecte
Biblioteca General, Universitat d’Èvora - Projecte
Edificis centrals del campus
de Tarongers, Universitat de València - Projecte
|
|
 |
|
Fragments de l'entrevista de Juan Lagardera a Alvaro Siza
Febrer de 2003
"Jo veig un relació íntima entre l’arquitectura i l’escultura, però també amb la pintura, amb la música, amb el cine, amb la
poesia, la literatura…, veig aquesta relació entre totes les arts. A mi em molesta molt la tendència existent que posa a cada disciplina en el seu propi calaix, aquesta tendència a l’especialització
que pràcticament considera una arrogància entremetre’s en els altres mons. Per exemple, cosa que ocorre amb l’arquitectura dels museus, l’arquitectura que serveix per a acollir l’art, i de la
qual, a vegades, només en certs casos, els mateixos artistes o els galeristes consideren que es fica massa la cullerada en el seu territori. Però al final totes les arts estan relacionades, i en alguna
època, fins i tot, van estar juntes, encara que avui no és el cas. És un fet, no obstant això, que part de les ferramentes de l’arquitecte, del seu material, del seu pensament, ve de la pintura, de
la influència de la pintura, i també de la influència de l’escultura. Per no parlar del ritme…, aquesta cosa tan important d’un edifici que és la seua vivència…, que encara que oberta té com
una línia, una partitures dels seus usos. Això té a veure amb el ritme. Els transcursos, les transicions… tenen a veure gairebé amb el cine. En certa mesura un també fa un muntatge d’un edifici,
on construeix les seqüències, les relacions… Per tant, sí, veig que hi ha un gran camí conjunt de les distintes branques de l’art o d’altres activitats pròximes, i no sent tristesa o ansietat
per no haver dedicat a aquella primera tendència meua quan era jove, no m’ha perjudicat ni m’ha creat cap trauma, perquè a més va passar que quan vaig entrar en contacte amb l’arquitectura, a la
qual era aliena la meua família, va ser en un moment, el Maig portuguès, molt interessant, de canvi, de renovació. Em va interessar molt l’arquitectura des del principi, i a més he fet incursions en
el camp de l’escultura, poques, perquè no tinc molt de temps ja que l’arquitectura és molt absorbent. De fet vaig fer una exposició ací, a Madrid, però va ser un poc una aventura marginal." |
|
 |
|
"El dibuix, per a un arquitecte, és possiblement la forma més ràpida de registrar o de desenvolupar una idea, de plasmar una cosa que cal fixar o que cal
transformar. És molt útil com a complement d’altres ferramentes que té l’arquitecte avui en dia, com l’ordinador i totes les possibilitats de representació tridimensional, com la fotografia fins i
tot o el vídeo per a registrar alguna cosa. El dibuix, si es practica, és molt ràpid. Jo el practique molt. I després té una relació directa amb la ment que no té la màquina, l’ordinador, que són
complements del treball ara mateix imprescindibles però que no realitzen tot el que necessita el desenvolupament d’una idea. Hi ha altres eines, com ara les maquetes, que jo utilitze molt en el meu
treball, però que també poden enganyar. Així que cal complementar amb altres tipus de representació, perquè davant de la maqueta, encara que siga 1-1, el nostre punt de vista es produeix des de fora,
no hi som dins, i per tant cal complementar-lo amb tot allò que d’importància es puga obtenir per al desenvolupament d’un projecte, amb altres tipus de representació, de manipulació de les idees. El
dibuix per mi és fonamental perquè és rapidíssim i no necessita cap instal·lació especial; el pots fer al cotxe, al tren…" |
|
 |
|
"A mesura que un arquitecte és més vell i més
conegut, també la decepció és més difícil. D’una banda es crea una expectativa cap a ell, però d’una altra es crea un major sentit crític, perquè l’obra naturalment evoluciona. Aquella obra
va aparèixer com una sorpresa perquè ningú no coneixia llavors l’arquitectura portuguesa contemporània. El fet que per circumstàncies gairebé casuals esdevinguera coneguda i comentada per
arquitectes com Gregotti o com Oriol Bohigas té també un efecte sorpresa perquè no era esperada. Perquè Portugal, que té un patrimoni i una història arquitectònica riquíssima, era llavors pràcticament
desconegut en aquests aspectes. Encara avui hi ha molt poca informació, a vegades per culpa del mateix Portugal, sobre la singularitat de la història de l’arquitectura portuguesa, com a conseqüència
de la marginalitat del país, per la seua situació perifèrica, i al mateix temps per la seua obertura a tot el món d’una manera molt primerenca, en el segle XV: aquesta barreja de perifèria i
globalitat fan de l’arquitectura portuguesa una cosa increïble, fascinant, però molt poc coneguda". |
 |
 |
|
CURRICULUM VITAE
Álvaro Joaquim Melo Siza Vieira va nàixer a Matosinhos el 1933.
Estudià arquitectura a l’Escola Superior de Belles Arts de Porto (ESBAP) entre 1949 i 1955, i va acabar la seua primera obra el
1954. Va ser col·laborador del professor Fernando Távora entre 1955 i 1958. Ensenyà a l’ESBAP entre 1966 i 1969, a la qual va
reingressar, l’any 1976, com a professor adjunt de Construcció. Va ser professor invitat a l’Escola Politècnica de Lausana, a la Universitat de Pennsilvània, a l’Escola de Los Andes a Bogotà, a la
Graduate School of Design de la Universitat de Harvard com a “Kenzo Tange Visiting Professor”; continua fent classes a la Facultat d’Arquitectura de Porto.
Autor de nombrosos projectes, té actualment en construcció 1.200 habitatges al barri de Malagueira (Èvora), i ha conclòs els
projectes de l’Escola Superior d’Educació de Setúbal, de la Facultat d’Arquitectura de Porto i de la Biblioteca de la Universitat d’Aveiro. A Holanda dirigeix, des de 1985, el pla de recuperació
de Schilderswijk, a l’Haia, i elabora actualment un projecte per als blocs 6-7-8 de Ceramique Terrein, a Maastricht, a més de la renovació del Stedelijk Museum, a Amsterdam. Té en curs la coordinació
de la reconstrucció del Chiado a Lisboa, com també el projecte per al Museu d’Art Modern de Porto, un centre parroquial a Marco de Canavezes, el projecte per a la Fundació Manuel Cargaleiro, a Lisboa;
a més, va elaborar el del pavelló de Portugal per a Expo 98. Cal destacar, entre altres, el plànol de detall de la plaça d’Espanya/avinguda de Malhoa, a Lisboa, i el complex de Boavista, a Porto. A
Espanya elaborà el projecte per al Centre Meteorològic de la Vila Olímpica a Barcelona, el del Museu d’Art Contemporani de Galícia i de la Facultat de Ciències de la Informació a Santiago de
Compostel·la, i el Rectorat de la Universitat d’Alacant.
Les seues obres s’han exposat a Copenhaguen (1975); Aarhus i Barcelona (1976); Biennal de Venècia (1978); Milà (1979); Museu
d’Arquitectura d’Hèlsinki, Museu Alvar Aalto, Jyvaeskyla (Finlàndia), i Centre Georges Pompidou, París (1982); Institute of Contemporary Arts, Londres, Stichting Wonen, Amsterdam (1983); Technische
Hogenschool, Delft, a l’ESBAP i a la Galeria Almada Negreiros (1984), International Building Exhibition, Berlín (1984 i 1987); Biennal de París i Massachusetts Institute of Technology, Cambridge (1985);
9H Gallery, Londres (1986); Columbia University, Nova York (1987); Harvard Graduate School of Design, Cambridge (1988); Centre Georges Pompidou, París, i Galeria MOPU/Ministeri d’Obres Públiques, Madrid
(1990); Col·legi d’Arquitectes, Sevilla (1991); Galeria deSingel, Anvers (1992); Galeria Rui Alberto, Porto, el MOPU, Madrid; GA Gallery, Tòquio, Biennal de São Paulo (1993); col·legis d’arquitectes
de Granada i de Sevilla i Sala do Risco, Lisboa (1994); Centre Gallec d’Art Contemporani, Santiago de Compostel·la, antic convent de Santa Clara, República de San Marino, Società Ticinese di Belle Arti,
Mendrisio/Comune di Como (1995); Gammeldok, Copenhaguen, Cambra Municipal de Matosinhos, Centre Cultural de Belém, Lisboa, i Col·legi d’Arquitectes de Tenerife, Canàries (1996); Fondation pour
l'Architecture, Brussel·les (1997); Fundació ICO (escultures), Madrid (1998); Basílica Palladiana, Vicenza (1999); Palau Ducal, Venècia; Galeria Safia, Barcelona (2000); Art Front Gallery, Tòquio,
Caixa Geral de Depósitos, Porto, Associação Artística e Cultural (1a Biennal de Prata), Lamego (2001); Arquivo Distrital de Porto, Yokohama Portside Gallery, Yokohama, Art Gallery Artium, Fukuoka,
Galeria d’Art de la Ciutat de Bremen, Escola d’Arquitectura de Saint-Étienne (2002).
Ha participat en seminaris i conferències a Portugal, Espanya, Itàlia, Alemanya, França, Noruega, Holanda, Suïssa, Àustria,
Anglaterra, Islàndia, Colòmbia, Argentina, Brasil, Japó, Canadà i els Estats Units.
Invitat a participar en concursos internacionals, va obtenir el primer premi a Schlesisches Tor, Kreuzberg, Berlín (ja construït), en
la recuperació del Camp de Mart, Venècia (1985), i en la remodelació del Casino i Cafè Winkler, Salzburg (1986). Va participar en els concursos per a l’Expo 92 de Sevilla (1986), “Un Progetto per
Siena” (1988), per al Centre Cultural de la Defensa a Madrid (1988-89), que va guanyar, i també per a la Biblioteca de França a París (1989-90), el Museu d’Hèlsinki (1993) i el Centre Islàmic a
Lisboa (1994).
La secció portuguesa de l’Associació Internacional de Crítics d’Art li va concedir el Premi d’Arquitectura de l’Any (1982). Va
obtenir així mateix un Premi d’Arquitectura de l’Associació d’Arquitectes Portuguesos (1987). El 1988 va rebre la Medalla d’Or d’Arquitectura del Consell Superior del Col·legi
d’Arquitectes de Madrid, la Medalla d’Or de la Fundació Alvar Aalto, el Premi Príncep de Gal·les de la Universitat de Harvard i el Premi Europeu d’Arquitectura de la Comissió de les Comunitats
Europees/Fundació Mies van der Rohe. El 1992 se li va concedir el Premi Pritzker de la Fundació Hyatt de Chicago pel conjunt de la seua obra.
El 1993 va obtenir el Premi
Nacional d’Arquitectura concedit per l’Associació d’Arquitectes Portuguesos.
El 1994, el Premi Dr. H. P. Berlagestichting i el Premi Gubbio/Associazione
Nazionale Centri Storico-Artistici. El 1995, la Medalla d’Or concedida per
la Nara World Architecture Exposition i el Premi Internacional Architetture
di Pietra concedit per la Fira de Verona. El 1996 obtingué el Premi Secil
d’Arquitectura. El 1997 se li va concedir el Premi Manuel de la Dehesa per
la Universitat Menéndez Pelayo, a Santander. El 1998 va rebre l’Arnold W.
Brunner Memorial Prize per l’American Academy of Arts and Letters, de Nova
York, el Premi IberFAD d’Arquitectura del Foment de les Arts Decoratives, de
Barcelona, el Praemium Imperiale per la Japan Art Association, de Tòquio, i
la Medalla d’Or del Cercle de Belles Arts de Madrid. El 1999 va obtenir la
Gran Creu de l’Orde de l’Infant D. Henrique, concedida per la Presidència de
la República Portuguesa, i el Premi Leca de Construcció 98. L’any 2000, la
Fundació Frate Sole, de Pavia, li va concedir el Premi Internacional
d’Arquitectura Sacra i obtingué també el Premi Secil d’Arquitectura. El 2001
va obtenir un premi de la Wolf Foundation a Israel i el Premi Nacional
d’Arquitectura Alexandre Herculano.
El 2002 se li va concedir el VI Premi Internacional Compostel·la de la Xunta de Galícia, de Santiago de Compostel·la; la Medalla de
les Arts de la Conselleria de les Arts, de Madrid; el Lleó d’Or de Venècia (millor projecte) de la Biennal de Venècia; el Premi a la Millor Trajectòria Professional en Arquitectura, de la III Biennal
Iberoamericana d’Arquitectura i Enginyeria Civil, de Santiago de Xile; el Premi Personalitat de l’Any de l’Associació de la Premsa Estrangera a Portugal i el Premi Vitruvio 2002 del Museu Nacional de
Belles Arts, de Buenos Aires.
El 2003 obtingué la Medalla del Mèrit Turístic de la Secretaria d’Estat de Turisme.
Doctor honoris causa per la Universitat de Politècnica de València (1992), per l’Escola Politècnica Federal de
Lausana (1993), per la Universitat de Palerm (1995), per la Universitat Menéndez Pelayo, Santander (1995), per la Universitat Nacional d’Enginyeria de Lima, Perú (1995), per la Universitat de Coimbra
(1997), per la Universitat Lusíada (1999) i per la Universitat Federal de Paraíba, João Pessoa (Brasil) (2000).
El 2002 va obtenir el grau d’”Infanção”
de la Confraria del Vi de Porto.
És membre de l’American Academy of Arts and Science i “Honorary Fellow” del Royal Institute
of British Architects, de l’AIA/American Institute of Architects, de l’Acadèmia d’Arquitectura de França i de l’European Academy of Sciences and Arts.
|
|
 |
|
|
|
