|
Organitza: Universitat de València
Produeix: Fundació General de la Universitat de València
Col·labora: Auditori de Galicia (Santiago de
Compostela), Palau de la Virreina (Barcelona) i Museu de
la Pau de Gernika (Bizkaia-Euskadi)
Activitat realitzada amb el suport del Ministeri de
Cultura
Projecte: Ana Teresa Ortega
Comissari: Pep Benlloch
Coordinació general: Norberto Piqueras
ARXIUS DE LA MEMÒRIA
Des que en els primers anys de la dècada dels 70 la
fotografia començara a acostar-se, a determinats països
europeus i als Estats Units, al camp de l’art
contemporani −primer com a acompanyant i després com a
document indispensable−, ha anat cobrant una autonomia
pròpia. Actualment constitueix un dels suports
prioritaris utilitzats per artistes de diverses
procedències i des de diferents plantejaments.
Al nostre país, aquesta renovació del llenguatge
fotogràfic va ser pobra, lenta i amb un caràcter
discontinu. Les condicions sociopolítiques de l’Estat
espanyol no van propiciar de cap manera aquest canvi,
que es va consolidar únicament per l’esforç i la
voluntat dels implicats: un grup de fotògrafs joves, com
Joan Fontcuberta, Pere Hormiguera, Grupo El Yeti, Jorge
Rueda, etc., que van estar en l’òrbita de la revista
Nueva Lente; artistes conceptuals catalans, com
Eugenia Balcells, Muntadas, Francesc Torres o Miralda, i
finalment autors que van consolidar a nivell nacional
l’alternativa conceptual més seriosa i rigorosa, com
Isidoro Valcárcel Medina, Esther Ferrer o Juan Hidalgo.
|
 |
A València, aquest canvi va arribar anys més tard, i una
de les artistes que hi va participar de manera activa
des de principi dels 80 va ser Ana Teresa Ortega. Dels
seus primers treballs, allunyats de la fotografia sobre
suports tradicionals, es pot destacar −a més de la
utilització de propostes híbrides amb l’escultura− un
discurs allunyat de les pràctiques documentals habituals
en aquells moments i de la fotografia excessivament
preocupada pels resultats tècnics. Les seues
fotoescultures participaven, d’una banda, d’un cert
neopictorialisme, ja que les imatges reclamaven un
distanciament continu de l’exactitud documental que
imperava, i també de la reproductibilitat serial; eren
peces úniques, amb la qual cosa aconseguia una certa
rehabilitació de l’aura. D’una altra banda, aquestes
obres participaven d’una altre dels corrents conceptuals
que s’aprecien als anys 70: les pràctiques
apropiacionistes. Ortega reutilitzava imatges provinents
de la publicitat, de la TV, de les imatges documentals,
etc. i produïa nous muntatges que rememoraven certes
pràctiques de les avantguardes, però amb plantejaments
postmoderns, amb un objectiu clar de qüestionar l’acció
dels mass media en la societat contemporània.
|
|
Però, hi ha un altre vessant en l’obra, des dels seus
inicis, que es desplaça cap a una anàlisi de la memòria
social, amb treballs com Pensadors (2002) o
Que el lloc de naixement no determine la teua educació.(2005).
En tots dos casos, a més de guanyar lleugeresa en la
presentació, per la utilització de materials
transparents o muntatges molt més senzills, aposta per
un clar plantejament d’anàlisi dels vestigis de la
memòria en determinades disciplines, com ara la
literatura i l’educació.
El projecte Cartografies silenciades
(2007) representa, en el conjunt de l’obra d’Ana
Teresa Ortega, un gir important cap a un grau més gran
de compromís en la seua obra. Aquest treball es basa en
una exhaustiva investigació en els arxius de l’exèrcit,
l’Arxiu del Regne de València, el del Tribunal de
Comptes i els arxius d’altres organismes que custodien
documentació de diversa índole sobre la Guerra Civil.
Ortega va identificar la localització exacta dels
edificis i espais que van ser utilitzats com a camps de
concentració o llocs de repressió durant i després de la
sublevació franquista. Un element important del projecte
són els documents, els plànols i la informació
complementària que delimita la informació generada per
les imatges. Un projecte, en definitiva, que no pot
obviar el vessant documental de la imatge fotogràfica i
que constitueix una font generadora de pensament i
reflexió.
|
 |
Junt amb la seua innegable significació política, dues
idees principals destaquen en el projecte
Cartografies silenciades: la idea de temps (i alguns
elements que s’hi associen, com la memòria i l’arxiu) i
la d’absència. Les fotografies d’Ana Teresa Ortega no
pretenen ser representacions de la realitat actual, sinó
que ens parlen d’un altre moment històric passat que es
fa present: mitjançant la memòria d’una activitat
oculta, de la qual coneixem pocs testimonis i de la qual
només ens queda l’empremta i el silenci.
Pep Benlloch |
