Científics de l’exili 1939-2009

Científics de l’exili 1939-2009

Del 5 de novembre del 2009 al 28 de maig del 2010

Lloc: Sala Lluís Alcanyis - Palau Cerveró

Horari: de dilluns a divendres de 10 a 14 hores  i de 16 a 20 hores. Dissabte de 10 a 14 hores. Diumenge i festius: tancat. ENTRADA LLIURE

Nota de premsa [+]

Visita visual

Julián Fuster Ribó, Cirujano. URSS. 1956. Arxiu personal de Julián Fuster Ribó

Julián Fuster Ribó, en la Guerra Civil Española. Arxiu personal de Julián Fuster Ribó

Comissari Josep LLuís Barona Vilar 

Organitza: Universitat de València
Col·labora: Bancaixa

Tot coincidint amb el congrés L’exili científic republicà. Un balanç històric 70 anys després, que tindrà lloc el 5 i 6 de novembre, es presentarà l’exposició «Científics de l’exili 1939-2009». El Palau de Cerveró serà la seu d’ambdós projectes, congrés i exposició.

L’EXILI COM A DESTÍ

Segons investigacions recents, en acabar la Guerra Civil, més de 270.000 presos abarrotaven les presons espanyoles. Vora 500.000 ciutadans republicans van passar per camps de concentració. El drama i la fractura social van tenir conseqüències dramàtiques per a la vida personal i social d’Espanya. L’exili, la presó i la inhabilitació de metges, farmacèutics i científics van significar una tremenda sagnia per a la societat espanyola. L’elit intel·lectual i professional del país es va exiliar majoritàriament després de la guerra i la nòmina de científics en l’exili representa el nucli dirigent de la ciència espanyola. Tot això sense oblidar la importància dels qui van morir a causa de la guerra o els qui van veure truncada la seua vida en un exili interior molt més difícil de valorar, que va afectar persones que van ser empresonades, sancionades, desterrades o executades. 

La generació de científics que es va veure abocada a l’exili compartia un ideal de modernització i uns referents biogràfics comuns. El destí principal van ser Mèxic i França, a més de Veneçuela, els Estats Units, l’Argentina, Cuba i la Unió Soviètica. Desenes de milers es van instal·lar a Mèxic; més de tres-cents eren catedràtics d’universitat, cinc-cents eren metges; i més d’un centenar, científics i professionals d’altres àrees: químics, farmacèutics, físics, biòlegs, antropòlegs o matemàtics.

Laboratorio de Sueroterapia dirigido por el Dr. Murillo. 1905?. Archivo General de la Administración

Julián Fuster Ribó, Cirujano. Kenguir (Kazatihstan) URSS. 1956. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

Inicialment, els exiliats auguraven la caiguda del franquisme després de la derrota dels règims feixistes en la Segona Guerra Mundial. Tot i les profundes tensions polítiques entre els republicans de l’exili, el col·lectiu de científics i professors universitaris va procurar mantenir vincles de cohesió. Van fundar a París la Unió de Professors Universitaris Espanyols en l’Exili (UPUEE), sota la presidència inicial de l’higienista i parasitòleg Gustavo Pittaluga, que havia dirigit la sanitat espanyola i havia representat Espanya en el Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions. A Mèxic també es van fundar associacions mèdiques i científiques com ara l’Ateneo Ramón y Cajal o el Colegio de México. Entre els membres de la UPUEE hi havia més d’una vintena de científics com ara Ignacio Bolívar, Blas Cabrera, Odón de Bon, Francisco Giral i Enrique Moles, i mig centenar de professors de medicina com ara Jesús M. Bellido, Isaac Coster, Joaquín D’Harcourt, José García Valdecasas, Francisco Gran Covián, Teófilo Hernando, Gonzalo Rodríguez Lafora, Manuel Márquez, Rafael Méndez, Emilio Mira, Juan Negrín, Severo Ochoa, August Pi i Sunyer, José Puche i Pío del Río-Hortega, un col·lectiu que representava els líders principals de la recerca cientificomèdica espanyola.

Dibujo anatómico. 1937?. Fundación Juan Negrín

Albert Einstein en Tarrasa. 24 feb. 1923. Archivo General de la Administración.

Un element integrador de l’exili científic va ser la publicació des del 1940 de la revista Ciencia. Revista hispanoamericana de ciencias puras y aplicadas, que es va editar sense solució de continuïtat durant 35 anys (1940-1975), amb un valor indiscutible per analitzar una part important de la producció científica de l’exili espanyol. El seu objectiu era incorporar investigacions de científics espanyols de qualsevol indret del món i esdevenir el referent principal de la comunitat científica espanyola en l’exili. El seu primer director va ser Ignacio Bolívar, que va ser substituir poc abans de la mort per Blas Cabrera; després, Cándido Bolívar; i finalment, José Puche. 

El paper dels metges republicans exiliats va ser capital en la societat mexicana. Al començament dels anys 1940 representaven gairebé la meitat dels professionals sanitaris del país. A més van posar en marxa instal·lacions assistencials i hospitals, d’acord amb l’experiència i els projectes de l’Espanya republicana. La formació d’experts en salut pública, que des dels anys 1920 havia impulsat a Espanya la Rockefeller Foundation, va aportar a l’exili espanyol una enorme rellevància en països com ara Veneçuela, on Santiago Ruesta va ocupar càrrecs de política sanitària i José María Bengoa va iniciar polítiques pioneres en la lluita contra la fam a les zones rurals. No es pot oblidar l’important paper que en aquell país van fer les infermeres visitadores de salut pública, un dels grans puntals de l’assistència domiciliària i de l’atenció primària durant el període republicà. 

Hi va haver països de destí provisional, com ara la Gran Bretanya, on una quantitat significativa de científics espanyols es van instal·lar durant els primers anys de l’exili, per passar més tard a països iberoamericans. És el cas de Pío del Río-Hortega, deixeble de Cajal, que després d’exiliar-se a Oxford va passar a l’Argentina; o de Juan Negrín mateix, exiliat de primer a Londres i després a París fins a la mort. Uns altres es van quedar, com Josep Trueta, que va assolir el màxim prestigi en el món acadèmic britànic, ja que va ser el primer catedràtic d’ortopèdia de la Universitat d’Oxford.

Carta a Juan Negrín sobre la conferencia “Ciencia y Gobierno” de la British Society for the Advance Science. 1941. Fundación Juan Negrín.

Caricatura del Dr. Giral. Portada revista Gracia y Justicia. 1 abril 1933. Museo de la Farmacia Hispana – UCM

Hi va haver un exili mèdic i científic a França, que es va concentrar principalment a París i a les ciutats més importants del sud, especialment a Tolosa de Llenguadoc. Aquesta va ser el destí d’un ampli col·lectiu de científics catalans, com ara Jesús M. Bellido Golferichs; per bé que uns altres tan importants com ara August Pi i Sunyer va acabar a Veneçuela, on va ser catedràtic de Fisiologia a Caracas i va fundar el primer institut d’investigació fisiològica d’aquell país. 

Un col·lectiu significatiu de metges exiliats, especialistes en salut pública, va passar a ocupar llocs de responsabilitat en l’Organització Mundial de la Salut, a Ginebra, i també a l’Oficina Panamericana de Salud. Marcelino Pascua, que va ser director general de Sanitat durant el Bienni Reformista (1931-1933) va passar a dirigir el departament d’estadística sanitària de l’OMS; Julián de Zulueta va dirigir les campanyes internacionals de lluita contra el paludisme; José Antonio Nágera va treballar en microbiologia; José María Bengoa va dirigir les campanyes de millora de la nutrició en països pobres, tant per a l’OMS com per a la FAO; i un llarg etcètera que va fer dels metges espanyols exiliats després de la Guerra Civil un important nucli d’experts professionals dels organismes internacionals lligats a la salut.

Camilla Soula i August Pi i Sunyer. Tolosa del Llenguadoc. Francia. 1939. Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

Exili - Doro Balaguer