Darwin: El seu temps, la seua obra, la seua influència

Darwin: El seu temps, la seua obra, la seua influència

Del 20 de febrer a setembre de 2009

Sala Lluís Alcanyís - Palau de Cerveró (Pça. de Cisneros, 4)
 

Institut de Hª de la Medicina i la Ciència Lopez Piñero

ENTRADA LLIURE

Organitza:

Patrocina:

Comissaris:

Victor Navarro, catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València

Jesús Català, professor d’Història de la Ciència  de la Universitat Cardenal Herrera-CEU

www.uv.es/cdciencia

Aquest any es compleixen 200 anys del naixement de qui potser ha estat el més influent naturalista de tots els temps, l’anglés Charles R. Darwin (1809-1882), l’autor que establí les bases de l’actual teoria central en l’explicació de la vida i els fenòmens que s’hi associen: la teoria de l’evolució per selecció natural. Amb aquesta exposició, es pretén acostar al públic la figura i l’obra del personatge, tot situant-lo en el context de la seua època i tractant de copsar la pregona influència que exercí. La Universitat de València vol celebrar ensems una altra commemoració, la dels cent anys de l’homenatge que es va retre al seu paranimf al naturalista anglés, i que va estar possible per la iniciativa dels alumnes de medicina, amb el suport de diverses personalitats de la ciència i la cultura tant de València com d’Espanya. Aquells estudiants van voler homenatjar a qui era ja una referència indefugible a la història del coneixement, i que al diu d’avui, malauradament, continua sent poc entés en la seua significació més general.

Charles Darwin i la seua obra L’Origen de les espècies

1. LA IDEA DE L’EVOLUCIÓ 

L’evolució és la idea que els éssers vius patixen transformacions al llarg del temps. Encara que pot trobar-se de forma més o menys explícita en autors molt antics, només des de finals del segle XVIII començarà a plantejar-se com a alternativa seriosa a la idea contrària, dominant llavors, de la fixesa de les formes de vida, que es combinava sovint amb una altra més, la de la creació per acció divina. En tal context, la diversitat dels éssers vius es representava jeràrquicament, com una gran escala en què cada espècie ocupava un lloc determinat, més elevat com més perfecció mostrara. Amb l’extensió de les idees evolucionistes, tanmteix, aquesta visió del món començarà a ser qüestionada. 

2. L’EVOLUCIÓ ABANS DE DARWIN 

Al llarg de la primera meitat del segle XIX, l’obra de personatges com el naturalista francés Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829) i d’uns altres autors a diversos països europeus, farà molt per difondre el pensament evolutiu, no només pel que fa a l’explicació de la vida, sinó també a les visions de la història i la societat humanes. No obstant això, els mecanismes explicatius que s’hi proposaven eran molt discutits, alhora que hi romania una mancança de fonamentació empírica. A més, les reserves ideològiques, moltes de caire religiós, foren una causa afegida que dificultà aquesta primera extensió de l’evolucionisme. 

3. L`ÈPOCA DE DARWIN 

Darwin és un típic exemple de ciutadà anglés a l’època en què l’Imperi Britànic assoleix el seu màxim esplendor. I açò, gràcies a un procés d’expansió colonial al llarg del món i a l’activació d’un canvi en les bases econòmiques de la societat, amb el pas d’una referència agrícola a una altra d’industrial. El mateix Darwin naix al si d’una família benestant, relacionada amb la puixant indústria ceràmica del sud d’Anglaterra. Fill i nét de metges, no va estar capaç, però, de continuar la tradició, i també fracassà en seguir un camí habitual dels joves de la seua condició: la carrera eclesiàstica.

4. EL CAMÍ CAP A LA FAMA 

Darwin trobà l’oportunitat de satisfer la seua vocació com a naturalista quan s’incorporà a l’expedició del vaixell Beagle, que tenia encomanda una missió científica pels mars australs. El viatge, que entre 1831 i 1836 suposà una volta al món, permeté Darwin accedir a un munt de fenòmens geològics i biològics que canviaren la seua perspectiva sobre el funcionament del món i de la vida. Una volta tornà al seu país, Darwin es casà amb la seua cosina Emma Wedgwood, i alhora que anà construint una família, anà forjant-se un prestigi com a científic gràcies als estudis sobre els materials recollits a l’expedició i per uns altres treballs d’investigació. L’aportació que més fama li acabaria per donar, però, continuava sent madurada en silenci.

El baixell de l’armada anglesa Beagle, en el que Darwin va viatjar recopilant informació sobre el món natural.

5. DE L’ANGÚNIA A LA POLÈMICA 

La idea de què les espècies es transformen no era original de Darwin, però sí ho era el mecanisme de selecció natural que proposà per explicar eixe fet transformatiu, que concebia lent i gradual. Darwin, a més, pensava que l’actuació de la selecció natural s’hi exercia sobre les variacions aleatòries que presentaven els individus al si de les espècies, i que feien que alguns foren més afavorits que uns altres. La selecció acabava així per marcar un procés de divergència que anava separant les noves espècies de lesancestrals. Tot plegat, açò és el nucli de la teoria que Darwin va concebre però que només gosà de publicar quan un altre naturalista, Alfred Russel Wallace (1823-1913), li envià en 1858 una carta des de l’arxipèlag malai amb unes idees semblants. Els amics de Darwin combinaren una solució per fer justícia a Wallace tot salvant la prioritat de Darwin, qui definitivament publicà la seua obra cabdal, l’Origen de les espècies, l’any següent. Darwin havia retardat molt l’exposició pública del seu pensament, perquè era conscient de les implicacions polèmiques que hi contenia. I efectivament, el nom de Darwin passà a ser bandera d’aquells que pugnaven per una nova visió del món front uns altres que volien continuar ancorats en les velles interpretacions de la natura.

6. EL PATRIARCA DE L’EVOLUCIÓ 

Darwin assolí una fama immensa arran la publicació de l’Origen. La seua activitat, nogensmenys, continuà, i escrigué nombrosos llibres científics durant les següents dues dècades. Una de les qüestions més controvertides que tractà Darwin en aquells anys fou la del propi origen i evolució dels humans, perquè la proposta darwinista podia veure’s com una negació de tots els trets distintius amb què el pensament occidental havia ornat la humanitat per distingir-la dels animals. Açò no va fer sinó accentuar l’apecte simbòlic de la figura de Darwin. Des de la seua casa al poblet de Downe, Darwin creà una impressionant xarxa de corresponsals, amb els quals intercanviava informació. La casa va estar també lloc d’encontre amb els partidaris de l’evolucionisme, a més d’espai d’investigació i experimentació.

Downe House, la casa de Darwin, i el seu despatx en un gravat del 1882, des d’on va establir la seua xarxa de correspondència científica

7. L’ECLIPSI DEL DARWINISME 

Mantenir-se fidel a al darwinisme es revelà, però, tasca difícil. Foren molt pocs els autors que, tot i dir-se darwinistes, assumiren plenament els postulats de Darwin. Un dels grans problemes era assumir que l’evolució era atzarosa. Un altre, que la selecció natural tenia el potencial que Darwin preconitzava. Açò es traduí en una revifalla de les idees de Lamarck i en diferents teories d’evolució dirigida. Per això, durant les darreres dècades del segle XIX i primeres del XX, el darwinisme travessà el seu anomenat “eclipsi”. Darwin aconseguí fer plausible el fet de l’evolució, però no així convéncer sobre els aspectes particulars de les seues propostes. Arribà un moment, però, que les seues idees acabaren per ser amplament admeses.

Manuscrit de Charles Darwin i llom de la primera edició de L’origen de les espècies

Caricatura de Darwin com a mico, mostra de l’època de crítiques a la seua teoria

8. LA NOVA SÍNTESI DARWINISTA

Entre els anys 30 i 40 del segle XX, la genètica va estar capaç de reconciliar els mecanismes de canvi en el material hereditari amb la selecció natural i la variació a l’atzar. Zoòlegs i botànics oferiren nous estudis sobre l’aparició d’espècies en raó de circumstàncies geogràfiques i ambientals. Els paleontòlegs, per la seua banda, ajustaren els ritmes de canvi orgànic al temps geològic. Tot plegat, suposà tornar el protagonisme a les teories darwinistes com a fonament del nostre coneixement dels fenòmens evolutius.

Portada de l’obra de T.H. Huxley, El lloc de l’home a la natura, i ilustració dels esquelets de gibó, orangutan, ximpanzé, goril·la i home, inspirada en Huxley i popularitzada per Ernst Haeckel, que va convertir-se en imatge simbòlica de l’evolució

9. L’EVOLUCIONISME A CASA NOSTRA

València va estar un dels més importants focus en la difusió de l’evolucionisme a Espanya. Les primeres exposicions que hi coneguem de les idees de Darwin són del barceloní Rafael Cisternas (1818-1876), catedràtic d’història natural a la Universitat. El més actiu divulgador valencià de l’evolucionisme serà Peregrí Casanova (1849-1919), catedràtic d’anatomia, mentre que les realitzacions científiques en clau evolucionista més reeixides vindran de la mà del naturalista Eduard Boscà (1843-1924), autor d’importants estudis sobre el rèptils i amfibis ibèrics i alhora destacat paleontòleg.

Els sectors més conservadors es manifestaren antievolucionistes. Un exemple és el catedràtic de lògica i psicologia de l’Institut de Segon Ensenyament de València, Manuel Polo y Peyrolón (1846-1918). Ara bé, també hi hagué una oposició moderada a l’evolucionisme, centrada en la discussió científica i no pas en la ideològica. L’autor valencià més conegut hi va estar, Joan Vilanova i Piera (1821-1893), catedràtic de paleontologia a la Universitat Central (Madrid).

Eduard Boscà

Peregrín Casanova

Joan Vilanova

Portada de l’obra antievolucionista Supuesto parentesco entre el hombre y el mono, de M. Polo y Peyrolón

Esquema de la divergència, inclòs en L'Origen de les espècies

Placa que se colocó en la Facultad de Medicina con motivo del Homenaje a Darwin