Educar en Guerra 1936-39

Educar en Guerra 1936-39: l'Institut Obrer de València a l'obra de Walter Reuter

Del 13 d'octubre al 27 de novembre de 2005

Sala Oberta - La Nau

Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores  i de 16 a 20 hores. Diumenge de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

Visita visual

Els instituts obrers 

El 1936, el govern de la República va crear per decret el funcionament d’uns instituts per a joves disposats a fer un batxiller concentrat de set a dos anys, passant els futurs estudiants majors de quinze anys unes proves d’aptitud que demostraven la seua capacitat per a això.

Volien crear obrers universitaris per reconstruir Espanya en acabar la fratricida contesa, una elit d’intel·ligents obrers.

Les classes van donar començament l’1 de febrer de 1937 i durant més de dos anys (tres semestres complets) van passar per les seues aules els millors professors de l’època com ara: Samuel Gil Gaya, Núñez de Arenas y de la Escosura, Rafael de Penagos, Juan Renau, Rafael Pérez Contel, Francisco Carreño Prieto, Alberto Sánchez Pérez...); juntament amb intel·lectuals de la talla de Machado, Jacinto Benavente, León Felipe, Josep Renau etc.; i personatges històrics com El Campesino i La Pasionaria.

L’Institut Obrer va participar en el Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes (1937) i estaven sent preparats per treballar al servei de la República, per això se’ls remunerava en els estudis. Hi havia instituts obrers a València, Barcelona, Sabadell i Madrid.

L’Institut Obrer de Segon Ensenyament de València va ser el més important. Era situat a les antigues escoles dels Jesuïtes, a l’actual avinguda de Ferran el Catòlic. L’edifici va ser rehabilitat per albergar-hi els 143 alumnes inicials, dels quals 13 eren dones. El nombre total d’alumnes va ser de 356.

El 1987 es va constituir a València una associació d’alumnes i es va publicar un llibre escrit pel professor Fernández Soria: El Instituto para Obreros, editat per la Generalitat Valenciana. A més, l’Ajuntament va donar el nom d’Institut Obrer a una avinguda de la ciutat.

Actualment, els seus octogenaris associats continuen reunint-se amb l’esperit intel·lectual que van aprendre de joves, després d’haver passat la major part d’ells per experiències com la guerra (batalla de l’Ebre…), presó, camps de refugiats, de concentració (Argelers, Sant Cebrià de Rosselló...) i exilis.

WALTER REUTER 1906-2005, MESTRE DE LA FOTOGRAFIA 

Walter Reuter va nàixer el 4 de gener de 1906 a Berlín. De família obrera, es va educar en els moviments socials i juvenils berlinesos esquerrans de l’Alemanya de Weimar. 

La seua primera càmera va ser una Contessa Nettel de 6 ´ 9. Al final dels anys vint va documentar la misèria de les famílies proletàries dels afores de Berlín. Quan va obtenir quinze fotos, les va portar a la revista d’esquerres AIZ (Arbeiter-Illustrierte Zeitung). Li van pagar esplèndidament el reportatge i amb aquests diners es va comprar un equip fotogràfic millor. El 1930, perseguit pels nazis després de publicar fotos de les manifestacions en contra del partit nacionalsocialista, va eixir del país.

Reuter va arribar a Espanya pel maig del 1933, després de recórrer Suïssa i França. El 1934 va viatjar a Andalusia, on va participar en les Missions Pedagògiques i va treballar en un projecte documental fotogràfic amb Federico García Lorca sobre La casa de Bernarda Alba. Al començament de la guerra civil es va enrolar a les milícies malaguenyes de les Joventuts Socialistes Unificades. Va ser un més dels fotògrafs estrangers compromesos amb la causa de l’antifeixisme a Espanya, igual que Robert Capa, Gerda Tare, David Seymour, Hans Namuth i Kati Horna. Va defensar la República amb la seua càmera i va participar en projectes governamentals de propaganda, com el que el portaria, el 1937, a València per fer un reportatge sobre l’Institut Obrer, fotografies que utilitzaria Mauricio Amster per dissenyar un dels cartells que van servir per divulgar aquesta iniciativa. Per l’octubre d’aquell any, amb el trasllat del govern a Barcelona, va anar també a la ciutat comtal, on pel maig del 1938 va presentar la seua obra en l’exposició de la joventut “L’art al servei del poble”. Va retratar la rereguarda i, en particular, els xiquets i els refugiats que sofrien les conseqüències de la guerra. Va començar així la seua activitat de corresponsal de guerra gràfic per a l’agència de notícies Black Star, a Nova York i Londres. Les fotografies de Reuter a Espanya es van publicar en Ahora. Diario de la Juventud, entre altres publicacions en què va col·laborar.

La derrota del 1939 el va obligar a exiliar-se a París. Va aconseguir escapar-se del domini alemany a França i va arribar a la ciutat marroquina de Casablanca. El van detenir i com a presoner va treballar al camp de concentració de Colomb-Béchar, al Sàhara, construint el ferrocarril transsaharià. Per l’abril del 1942 va aconseguir fugir i partir cap a Amèrica amb el vaixell portuguès São Tomé. En la seua marxa al Mèxic del Partido Revolucionario Mexicano (PRM) de Lázaro Cárdenas l’acompanyaven la seua primera esposa, Sulamith Siliava, i el seu fill Jas. 

Va establir la seua residència a Veracruz, des d’on mantenia contacte amb els republicans espanyols exiliats a Mèxic (entre les seues amistats hi ha Max Aub, Luís Buñuel, Rodolfo Halffter i la família del tenor Plácido Domingo). També va mantenir l’amistat amb el polonès Mauricio Amster, resident a Xile, amb qui havia treballat a Espanya en el fotomuntatge de cartells per al Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts.

Precursor del periodisme gràfic modern, va enriquir la fotografia mexicana. També va fer documentals i curts cinematogràfics, reflectint sempre amb les seues imatges les preocupacions socials i culturals. Va treballar per a les revistes Nosotros, Hoy, Siempre i Mañana, de Mèxic, i per al Museu de l’Home de París. A Mèxic es va casar per segona vegada i va tenir dues filles, Yazmín i Hely Reuter. Aquesta última va començar fa alguns anys, juntament amb un grup de col·laboradors, a classificar el treball, que es calcula en 120 mil negatius, entre Mèxic, Alemanya i Espanya.

Walter Reuter, perseguit per l’Alemanya nazi, excombatent de la guerra civil d’Espanya, supervivent de la Segona Guerra Mundial i de diversos camps de concentració, va morir a Mèxic el 20 de març de 2005, als noranta-nou anys. Tot i la seua gran categoria com a fotògraf i com a persona, va morir en precàries condicions econòmiques i en l’oblit.

L’altura humana de Walter Reuter, ciutadà solidari, actiu fins a la mort, el fan digne exemple de lluitador per la justícia social.

Les fotografies de l’exposició “Educar en guerra” constitueixen una part de les que va fer en el seu reportatge sobre l’Institut Obrer de València, el 1937, i són còpia de les que es conserven a la Biblioteca Nacional d’Espanya.

Cristina Escrivá, València 2005