Accedir a la pàgina principal de la UniversitatImatge decorativa
Vicerectorat de Cultura

Interiors d'Autor. Noves Poètiques en la Fotografia Espanyola Contemporània

Interiors d'Autor

Noves poètiques en la fotografia espanyola contemporània

 

Sala Thesaurus - La Nau

Del 9 de Juliol al 14 d'octubre 2001

La Universitat de València i la Universitat d'Alacant s'han unit en una mostra que analitza el concepte d'espai entès  com conjunció d'àmbits, íntims o col·lectius. Per primera vegada, les dos institucions han unit una petita part de les seves col·leccions fotogràfiques en una mostra que, així mateix, dóna suport a artistes de la nostra comunitat. Aquesta iniciativa, per part de les dos universitats, obre un camí al coneixement del patrimoni universitari, ric i variat però generalment desconegut.

Interiors d’autor: noves poètiques en la fotografia espanyola contemporània és, a més d’una mostra artística, una reflexió sobre el concepte d’espai considerat de dues maneres diferents: la primera, com a lloc on se situen els cossos materials; el segon, com a àmbit de l’univers personal de cadascú. L’arquitectura i el seu entorn són els escenaris elegits pels fotògrafs per a la construcció de les seues fantasies, enxampant la realitat i transformant-la, creant móns propis, poètiques particulars. Per aquest motiu els llocs que capta la cambra oscil·len entre zones acotades i obertes, entre els motius urbans i els perifèrics. La bellesa d’un interior buit contrasta amb imatges que reflecteixen la vida de la ciutat, dels seus habitants. No obstant això, allò que més sorprèn d’aquestes imatges és que capten la part viva de l’arquitectura, la seua soledat, les seues arrugues, la descomposició del seu rostre. 

Humberto Rivas i Miguel Catalá destaquen, justament, la bellesa decrèpita, els llocs marginals que són resultat d’una nova civilització, els edificis i els entorns que són aliens a les mirades habituals, menyspreats per no ajustar-se als cànons tradicionals de bellesa. Obres que contrasten amb les de Francesc Jarque que centra la seua càmera en les arquitectures més primitives, en el brillantor del rural.

Javier Baldeón, Alberto García-Álix, Koldo Chamorro, Javier Campano, Aitor Ortiz i Jesús Zuazo ens parlen del silenci i de la soledat en imatges líriques o dramàtiques. Espais que esfereixen, que arriben al cor i provoquen moltes vegades l’angoixa i fins i tot la por. Altres vegades porten a un estat de meditació, de pau interior davant la vista del buit, com ocorre amb les obres de Javier Baldeón y Aitor Ortiz. Les instantànies de Campano, clàssiques i elegants, són les que millor reflecteixen l’aïllament que pateix l’home modern en aquest entorn, la ciutat, contrastadament poblat.

Finalment, cal destacar la cambra de les meravelles de Pepe Calvo, un món fantàstic d’arquitectures imaginades, poblat igualment per éssers imaginats. Terror Fantastic, homenatge al cine de terror, és un joc entre la ironia i l’horror, el túnel dels malsons: emocionant, terrorífic i divertit.

        Tots aquests llocs, amb els seus murs i finestres, amb les seues carreteres i carrers, són punt de trobada de nou poètiques diferents, de  ulls amb les seues cambres respectives, que pensen, assalten i exposen la realitat.

DINS I FORA: L’ESPAI EN OBRES DE GARCÍA ALIX, J. CAMPANO, H. RIVAS I J. BALDEÓN 

Una selecció del fons fotogràfic de la Universitat de València

Norberto Piqueras

Universitat de València

         La Universitat de València conserva entre el seu fons patrimonial un bon nombre d’obres fotogràfiques de molt diferent tendència, naturalesa, època i funció. D’una banda, les sèries de retrats o galeria d’acadèmics, juntament amb les orles acadèmiques o retrats de promoció, constitueixen, des de 1866, una mostra excel·lent de la dimensió i l’extensió que va assolir el gènere del retrat entre la comunitat universitària. Des de la invenció de la fotografia, els estudiants de la Universitat de València, entre ells Josep Monserrat i Riutort, que més tard seria rector de la Universitat, van ser atrets per les possibilitats científiques que anunciava aquesta nova manera de representar, observar i analitzar el món. D’altra banda, el fons de fotografia contemporània de la Universitat de València és l’expressió de la significació i l’abast que el suport fotogràfic ofereix en la recerca de nous valors estètics. La Universitat de València no ha dubtat a potenciar aquest vehicle d’expressió renovador i, alhora, construir el seu propi fons de fotografia contemporània. L’origen d’aquest fons prové de les donacions que han acompanyat la gestió de la Sala d’Exposicions de la Universitat de València.

         A pesar de l’absència d’un criteri unitari que ens permeta parlar d’una col·lecció en sentit estricte, és cert que podem vertebrar la major part de les peces fonamentals entorn de la reflexió en tres temes clau en la producció fotogràfica contemporània: el retrat, l’arquitectura i la fotografia de viatges. Recentment, aquesta col·lecció incipient ha estat ampliada generosament amb les donacions derivades de l’exposició “Esguards distants”, que la Universitat de València ha organitzat dins els actes commemoratius Cinc Segles. El llegat aportat  pels fotògrafs participants en aquesta mostra ha incrementat substancialment el patrimoni fotogràfic contemporani, amb 28 obres d’artistes fonamentals en la producció fotogràfica actual. El comissari comenta, en la presentació del catàleg, que “vam elegir la fotografia perquè és, de les arts, la indiscutiblement moderna; aquella que té una història que, de tan curta, és aclaparadorament contemporània [...], una forma o un mitjà d’expressió artística en sintonia amb el nostre temps”. La realitat és que, per unes vies o unes altres, la Universitat de València disposa de més d’un centenar d’obres en què estan representats uns autors i unes produccions tan dispars com les de Concha Prada, Toto Frima, Alberto García Alix, Javier Campano, Ralph Gibson, Maribel Doménech, Alfonso Herraiz, Joaquín Blas, Javier Baldeón Urraco, Per Barclay, Lynne Cohen, Gabriele Basilico, Koldo Chamorro, Flor Garduño, Humberto Rivas Ian Walace , John Davies, Antoni Miró, Miguel Ángel Valero, Candela Cort, Mateo Gamón, José de Juan Chirivella, Tato y Gas, Vicenta Granell o Miguel Molina.

         Per a l’exposició que ens ocupa, “Interiors d’autor: noves poètiques en la fotografia espanyola contemporània”, hem seleccionat tretze obres de quatre artistes espanyols que resolen i capten l’espai a partir d’uns llenguatges ben diferenciats. Aquests quatre fotògrafs, que han participat en diferents mostres organitzades per la Universitat, són: Alberto García Alix (Lleó, 1956), Javier Campano (Madrid, 1950), Humberto Rivas (que va nàixer a Buenos Aires el 1937 i resideix i treballa a Barcelona des de 1976) i Javier Baldeón (Ciudad Real, 1960). Totes aquestes obres presenten unes formes diferents de plantejar, construir i manipular l’espai, ja que l’usen com a base per a construir uns relats visuals de viatges (Javier Campano), congelar el temps amb unes composicions pròpies de documents ruskinians (H. Rivas), indagar en els més insòlits, buits i gèlids espais, fugint de la pulsió quotidiana assaciada de rostres (García Alix) o analitzar la imprecisió de l’espai a partir de la distorsió intencionada d’aquest, accentuant-ne la vulnerabilitat sensitiva (J. Baldeón).

         L’espai en les fotografies que presentem és material i és poètic. Els límits representats són edificis que s’obrin, paisatges urbans, finestres que mostren imatges a la llunyania, parets escrostonades, elements i angles arquitectònics, estades desolades, façanes històriques, corredors misteriosos, sales buides; però també suggereixen altres llindars menys tangibles, escenes protegides, remors, rostres que no s’hi veuen, presències que s’intueixen. Aquests límits i extrems, uns exactes i rotunds, d’altres imprecisos, menys assolibles, són els que delimiten els llocs i els espais d’intimitat variable, acoten el territori del grup o l’individu i estratifiquen la frontera entre els aspectes públics i els privats, la qual esdevé una zona extensa i enorme, d’infinits matisos. L’espai és construït d’una manera molt diferent en la mirada de cadascun d’aquests fotògrafs. Campano, García Alix, Rivas i Baldeón creen la seua pròpia atmosfera, la seua llum particular, o és l’espai, tal vegada, el que respon, des de la mal·leabilitat, provocat per la mirada de cadascun d’ells.

         Les quatre obres de Javier Campano són producte de l’itinerari d’un fotògraf de viatges. Les visions urbanes de J. Campano, els espais que capta, són uns paisatges solitaris i, en certa mesura, desoladors. Solitaris i silenciosos, calms. Atura la mirada, selecciona certs detalls que semblen obvis, insignificants, però en detenir-nos-hi, amb pausa, ens revelen unes secretes possibilitats carregades de misteri. Insinuacions en blanc i negre. Juan Manuel Bonet subratlla la passió que Javier Campano té per la tradició forjada per fotògrafs com Stieglitz, Brassai, Sudek, etc., que han mirat els seus respectius entorns urbans i ens han llegat imatges de Nova York, París o Praga. Una intensa melangia continguda presideix aquestes imatges que ens parlen de transitorietat. Les composicions de Javier Campano denoten, a més, una dosi elevada d’abstracció geomètrica. Aquesta abstracció geomètrica es fa palesa, especialment, en El Caire, 1976 (UV285), on un avió, símbol universal del viatge, sembla ser atrapat per uns rotunds cables horitzontals que potencien el contrapunt corb de les línies racionalistes d’un edifici sense nom. L’avió, com a al·legoria del viatge constant, torna a tenir protagonisme en Sevilla, 1986 (UV288). En San Francisco, 1983 (UV286), una imatge rotunda ens parla de la poesia desolada dels hotels, i mostra un interior amb unes cortinetes i una llàntia, que es contraposa, a través de la finestra, a un exterior de gratacels stieglitzians, de manera que s’estableix un fort contrast entre l’exterior i l’interior, entre l’espai públic i el privat. En Buenos Aires, 1989 (UV287), Javier Campano concilia la seua voluntat de captar l’instant i la recerca de la forma, representa la construcció d’un díptic urbà, de carrer, al servei de l’instant anònim. És una composició extremadament geomètrica, construïda a base de llum i ombra, horitzontals i verticals, i oposicions en una cruïlla de carrers de Buenos Aires. No sabem si entre la dona que apareix d’esquena i el cotxe que s’hi aproxima hi ha cap tipus de vincle, espera, possibilitat o desavinença.          Les fotografies d’Humberto Rivas sempre tracten sobre l’essència de les coses, independentment de la naturalesa d’aquestes. Juntament amb el reconeixement internacional dels seus retrats exemplars, ens interessa subratllar ací la singularitat de la seua obra sobre els espais urbans buits, els elements arquitectònics aparentment muts, les façanes abandonades, els edificis deshabitats. Les quatre obres que presentem d’Humberto Rivas manifesten el seu interès per registrar l’arquitectura del passat. El passat de la Universitat sembla ser captat a través d’aquestes imatges d’espais i elements arquitectònics del vell Estudi General: “la mirada d’Humberto Rivas utilitza aquesta trama d’elements materials per a transcendir la literalitat com a objectes singulars i assolir una significació abstracta. En aquestes fotografies, l’arquitectura adquireix un valor semiòtic com a encarnació d’una determinada concepció del saber i d’una idea d’universitat”. Aquestes obres ens parlen de l’obsessió pel pas del temps i la seua petjada en la matèria arquitectònica. Són construccions visuals del vell edifici universitari de la Universitat de València abans del procés de restauració dut a terme poc després de la realització d’aquestes fotografies. Les imatges del banc del claustre, la Biblioteca Històrica, la façana neoclàssica i la zona del pòrtic del claustre major de la Nau evoquen els ideals conservacionistes de J. Ruskin, que A. Rielg recull al començament del segle xx per analitzar el valor de l’antiguitat com a sentiment estètic inevitable que atrau i sedueix l’home contemporani. Aloïs Rielg estableix una profunda reflexió crítica sobre la noció de monument i sobre els valors que la societat contemporània hi reconeix, i determina la tutela i la conservació d’aquests. El valor de l’antiguitat és un valor connectat a la memòria per un sentiment vagament estètic, consistent en l’estima i el reconeixement dels signes que el temps transfereix al monument. És un producte de la simple percepció sensorial, vinculat a la poètica de les ruïnes, que reclama la conservació de les petjades del deteriorament a fi de percebre el monument en la condició de pertinença al passat. D’acord amb Rielg, “allò que complau l’home contemporani del segle xx és, més aviat, el cicle natural de la creació i la destrucció en tota la seua puresa, i percebre’l amb una claredat absoluta. Tota obra humana és concebuda com un organisme natural, en l’evolució de la qual no ha d’intervenir ningú; aquest organisme ha de gaudir lliurement de la seua vida, i l’home pot, com a màxim, preservar-lo d’una mort prematura”. Les obres de Rivas recollides en aquest catàleg s’aturen i capten elements monumentals del vell edifici universitari que, des de la seua autenticitat, postulen l’estimat valor de l’antiguitat. En aquestes imatges el temps configura l’espai i s’hi enregistra. Per a Humberto Rivas, només a través del joc de llum i ombres s’esculpeixen fotogràficament els espais i els temps en què s’instal·len els objectes: les metamorfosis i els seus sediments. D’aquesta manera, els murs escrostonats i envellits de l’antiga Universitat (ja pretèrits) són la metàfora d’una epidermis que registra la petjada del temps. A més, la sensualitat del detall, les textures i les pàtines, la riquesa de les gammes de tons, les composicions i els enquadraments elaborats constitueixen la base formal d’aquestes creacions fotogràfiques lligades tan estretament a la Universitat.

         Alberto García Alix, en parlar dels seus primers encontres amb la fotografia, subratlla el sentiment de caducitat tan vinculat al fet fotogràfic: “La foto arriba perquè tot el que veig em fa pensar que no és etern. Sempre he tingut un sentit fatalista. La primera cosa que vaig retratar és la meua primera navalla, les primeres botes treballades, la meua habitació. Quan hi veus una part de tu és quan comences a entendre la màgia de la fotografia. A partir d’aleshores, vaig començar a fotografiar tot allò que ens passa”.

Encara que per a García Alix la fotografia és, fonamentalment, el retrat, ací hem seleccionat quatre obres, fetes amb motiu de l’exposició “Esguards distants”, en les quals opta per captar els espais més marginals i aliens que poden oferir les arquitectures i les estances universitàries i fuig de les estances bullicioses i els angles consagrats amb sabor acadèmic per cercar perspectives apartades, subterrànies i tancades. En aquest sentit, hi ha una coherència entre aquestes obres i els seus retrats consagrats de perdedors i marginals de la societat. Així, El camí d’eixida, 1996 (UV421), enquadrament d’un sinistre, angost i solitari corredor universitari, amb una porta enigmàtica al fons, potser salvífica, ens recorda l’angúnia dels corredors secrets que teixien l’inquietant malson de Tesi (1996), òpera prima d’Alejandro Amenábar, thriller sobre una xarxa de producció i distribució de snuff movies que també es desenvolupa en el context universitari. També és cert que aquests espais subterranis i humits, recorreguts de tubs, instal·lacions i òxids, subministren i possibiliten el confort i la lluminositat dels altres espais universitaris, amplis i concorreguts. D’alguna manera, amb García Alix no solament accedim —segurament descendim— a un regne d’ombres proscrit, revers de la realitat quotidiana bulliciosa, sinó que també penetrem en un corredor fèrtil que nodreix, vetla i protegeix tot el que hi ha més enllà de la boca d’eixida. En Una aula magna en Filosofia (1998), títol que conté l’humor corrosiu habitual que acompanya les propostes d’Álix, l’estança captada és el bar de la Facultat de Filosofia, però dotada d’una atmosfera freda i geomètrica, subratllada pels colps de llum que cobreixen les taules nues. La llum crua dels fluorescents també inunda les altres dues obres, Primeres lliçons de coneixement, 1998 (UV424) i Sense sabates, 1998 (UV425), preses totes dues en la sala de dissecció de la Facultat de Medicina, espai d’allò més marginal i incòmode. Aquestes imatges denoten una gran dosi de provocació i, d’altra banda, de fascinació per la descomposició i la manipulació del cos. L’artefacte anatòmic, instrumental per a les pràctiques de dissecció mèdica, com també els peus nus d’un cadàver, adquireixen en aquestes obres d’Álix un nou poder de significació, que transforma i perverteix l’espai gèlid que centren i protagonitzen. L’abjecció “ens enfronta a la fragilitat de l’ésser humà, a la frontera d’aquest amb l’animalitat. Quan els contorns del cos són més i més difícils de delimitar, la noció d’identitat esdevé evanescent i canviant, es modifiquen les relacions entre el món interior i l’exterior; el cos ja no és considerat com un sistema tancat, es desmembra i perd la unitat”. Si l’entenem així, no hi ha dubte que en aquestes obres d’Alix l’abjecció va més enllà dels objectes i els cossos exhibits, ja que estén la transgressió a l’espai que els envolta.     L’obra de Javier Baldeón, Interiores vacíos (núm. 11), 1991 (UV208), fotografia en blanc i negre laminada en plàstic, és una peça destacable dins la col·lecció fotogràfica pertanyent a la col·lecció Martínez Guerricabeitia. Javier Baldeón du a terme un discurs sobre l’espai enormement imprecís i movedís que constitueix la percepció, el fet perceptiu en si mateix. Interiores vacíos ofereix una òptica distorsionada d’un espai familiar, que crida l’atenció, precisament, sobre els enigmes de les coses pròximes i conegudes. És una composició extremadament nua, base de la seua inquietud i incertesa patents a partir de la captació d’un espai aparentment gens excepcional, sense elements accessoris, quotidià, pròxim. L’espai real és captat amb distorsions intencionades per a construir l’obra d’art; d’aquesta manera, “el lloc físic es transmuta en un lloc virtual, il·lusori, però la confirmació d’aquest arranca d’un altre lloc amb una existència real que l’artista ha sotmès a una deformació en la seua captura, una deformació feta mitjançant uns espills capaços de fondre l’espai efectiu i l’espai quimèric en un de sol”. Es tracta d’una perspectiva interior complexa —un espai privat— construïda, aparentment, sota les lleis elementals de la geometria. A més, aquesta obra compleix una funció metalingüística, en la mesura que desenvolupa un discurs mut i reflector sobre l’espai concret en què l’obra és exposada, fins al punt que la primera qüestió que s’ha de plantejar l’espectador és què està veient realment: si el reflex del lloc on es troben ell i l’obra, o bé una imatge autònoma, d’existència atemporal i d’execució independent d’aquell àmbit físic.  

 


Més informació: cultura@uv.es