|
Les últimes propostes de poesia visual de Josep Sou
afloren directament de les barroques imatges
postfotogràfiques, emanades —com un joc cabalístic— de
tants altres espills, còncaus o convexos, ubicats pertot,
on realment es reflecteixen imaginàriament.
Un vers recordat, una paraula flotant, una frase asclada
o una citació perduda i atzarosament recobrada
constitueixen, de fet, la matèria primera. Però també
cal comptar amb l’estructura formal dels valors plàstics
d’aquestes obres, profundament escenogràfiques,
emparades per les connotacions tecnològiques que de
totes elles, més o menys, intensament afloren.
D’aquesta manera —davant del batec i la connivència de
“la mirada còmplice”— es posa a prova l’última poètica
experimental de l’autor, sempre després de la recerca
obsessiva i la conquesta pactada de nous llenguatges/nous
mitjans/noves estratègies per a la comunicació estètica.
Que quede, per tant, ben clar que el punt de partida es
troba en els fragments poemàtics, en les lletres i en
els signes de qualsevol tipus que poden ser concitats a
la manipulació d’imatges subsegüent. És així que el
color, el moviment, els clarobscurs, la diversificació
de plans, els contrastos, els ritmes, la densitat de les
pròpies imatges o les formes inventades cooperen amb la
tecnologia per arbitrar l’aparició d’una realitat nova i
diferent, en l’escenografia del complex discurs visual
que en resulta.
És així que el poema-origen deixa pas en aquesta
manipulació seriada de les imatges, en aquesta acurada
postfotografia, a “un altre tipus de poema visual”, al
ciberpoema materialitzat en el format fotogràfic.
D’aquesta manera, altres significants, més enllà de
l’estricta paraula, amb una altra sintaxi i altres
associacions visuals donen lògicament pas franc a uns
altres significats.
Certament, l’imperatiu del color penetra exultant i
irresistible en l’àmbit de la poesia, després de la
voluntat manifesta, per part de l’autor, d’investigar
qualssevol possibilitats dels llenguatges poètics, sense
renunciar a priori a cap mitjà expressiu
utilitzable, des de les mediacions tecnològiques.
Ens topem, en aquest camp de batalla, amb
deconstruccions i construccions en intercanvi febril,
amb collages i decollages poètics que
assalten i transformen l’existència normalitzada de les
velles paraules, que amb prou feienes enllacem, dels
versos fragmentats, dels signes alfabètics cada vegada
més atomitzats en benefici —a ultrança— de les noves
formes de representació, que desfilen accelerades,
mises en abîme, tocades pel vertigen, cridades per
un caos estètic.
I enmig de tota aquesta celeritat, els significats
n’ixen projectats paral·lelament a la volatilització
estructural de la poesia reglada i responent així a la
fractura visual de les nostres pròpies expectatives.
Sens dubte, altres formes imperen definitivament en els
poemes cibernètics recents de Josep Sou.
|
|
Però al costat d’aquest apartat de la “poesia visual”,
recollida en aquesta mostra, Josep Sou, amb una
calculada complicitat retrospectiva, ens ofereix així
mateix una determinada selecció de nombrosos “objectes
poètics” desenvolupats, per ell, a través de les dues
darreres dècades.
Una adequada estratègica expositiva, aquesta, que
globalment propicia l’acostament a un discurs de
contrastació entre una dilatada trajectòria creativa i
els resultats més recents.
Sempre els objectes poètics de Josep Sou han jugat amb
l’immediata i espontània troballa d’allò quotidià,
buscant a més el reforç subsegüent d’aquest atzar, per
recarregar-lo amb una ironia esmolada i sagaç. En la
cultura catalana no han faltat, és ben cert, bons i
sòlids mestres d’aquests ressorts i recursos poètics,
emanats directament de la pròpia capacitat dels objectes
mateixos per a parlar-nos de mil formes transgressores i
suggeridores, encara que bé podem dir que, entre
nosaltres, Josep Sou alis volat propriis.
Llenguatge dels objectes, llenguatge de les imatges i
llenguatge de les paraules que apel·len ineludiblement a
la participació oberta d’aquella mirada còmplice,
disposada potser motivadament a deixar-se sorprendre,
que és la nostra.
Per a això, ingenuïtat i ironia, acceleració i
espectacle, destresa i agudesa, loquacitat i
prodigalitat mantenen els límits de la seua copresència
corresponent i problemàtica. És possible, al cap i a la
fi, que en aquesta complexa fórmula d’experiències
contrastades es trobe encara el secret refugi de la
poesia.
Romà de la Calle
Institut Universitari de Creativitat i Innovacions
Educatives
Universitat de València-Estudi General |
