|
Proposta: Nieves Torralba
Organitza: Universitat de València
Produeix: Fundació General de la Universitat de València
Col·laboren: Ajuntament de València i Bancaixa
r
, títol d’aquesta exposició, se’ns ofereix com una
xifra, com a signe (siga dit sense oblidar-ne –ans al
contrari– la qualitat icònica) que introdueix un joc
semàntic en la percepció del conjunt d’obres que ara es
presenta. Es tracta d’un joc indeterminat, suggerit
únicament perquè aquesta lletra és la inicial d’una
sèrie de paraules que es van convocant (raíz, rama,
rito, recuerdo, roturar…) i de les múltiples
connotacions de les quals (perquè tal és l’àmbit
d’intervenció d’aquesta proposta) l’artista espera
propiciar una recepció activa del que hi ha
exposat per part de l’espectador, tot confiant en les
possibles associacions de tota índole (emotiva,
intel·lectual…) que puguen despertar-se o activar-se
en el seu pensament.
Parlant amb l’artista, m’explicava com sol treballar –en
un primer moment– davant les plantes (analitzant-les,
estudiant-les, interioritzant-les), per elaborar-ne
després la seua pròpia versió, com recomanava Henri
Matisse procedir als seus alumnes davant els models.
Una
versió que no pretén ser còpia, ni tampoc interpretació
(expressiva, manierista –O’Keefe sí que podria
ser tinguda per tal–, sintètica…), sinó que busca
establir-se com a veritat plàstica per se,
autònomament, sense necessitat d’una validació
referencial (analògica) concreta –en línia amb la màxima
proposta per Paul Klee: “l’art no reprodueix el que
és visible; fa visible” |
|
La simplificació de la morfologia de les plantes, on tot
queda reduït a alguns elements primordials, és el
resultat de la seua voluntat d’aconseguir una síntesi
formal eloqüent, vàlida en si mateixa–com ja hem dit–;
bella per les propietats graficoplàstiques i compacta en
la definició. Els enquadraments utilitzats (en els quals
els motius ocupen una bona part de la superfície, com si
es tractara de fragments monumentals) són
indicatius de la fixació i l’interès –comentats
més amunt– amb els quals l’artista s’acosta i
ens acosta a les flors, i contribueixen a potenciar
aquesta sensació de rotunditat en els dibuixos; tot
s’ofereix a la vista amb el mateix grau de nitidesa i de
concreció, sense concessions al fenomènic ni a
efectismes d’índole retòrica. El modelatge de les tiges
és formulari i elemental, però suficient per suggerir
aquesta corporeïtat de què l’artista no vol privar la
seua flora; tot i la innegable homogeneïtat de la
definició (fruit d’una pacient tasca en què la suma de
línies va ordint l’escala els grisos que suggereixen el
volum), una contemplació detinguda d’aquest tractament
ens permet advertir, però, l’itinerari seguit per la
seua mà a l’hora de pensar (conceptualment), recórrer (sensorialment)
i construir (gràficament) les formes.
Els seus dibuixos parteixen sempre del suprem contrast
entre el negre del grafit o la intensitat tonal que li
proporciona la punta d’argent –de què parlarem de
seguida– i el blanc del paper (perfum de flors negres
ha estat un dels títols usats per Nieves Torralba).
El modelatge, fins i tot amb variades gradacions degudes
a la diferent pressió i insistència exercida amb aquells
estris i a les distintes qualitats que cadascun
d’aquests materials li proporciona, és ferm, quasi
m’atreviria a dir dur, en la línia d’aquella definició
volumètrica que fóra característica d’algunes
experiències avantguardistes.
A més de la utilització de procediments tan tradicionals
com ara la punta d’argent o el grafit, Nieves Torralba
s’ha servit de la tecnologia digital per dibuixar/imprimir
els seus treballs, ampliant l’horitzó de les seues
possibilitats a diferents nivells.
D’igual manera, els dibuixos que l’artista ha realitzat
directament sobre les parets de la sala d’exposicions es
beneficien de la incorporació d’aquesta
tridimensionalitat com un element més de l’obra, un
aspecte significatiu, per tal com afegeix il·lusió
ambiental al seu projecte i converteix el conjunt en
una mena de jardí envoltant que, a nivell dialèctic,
estableix un context molt idoni per al cas. La
convivència de distints plantejaments entorn d’una
mateixa temàtica permet que advertim l’abast de la seua
proposta des d’una perspectiva certament enriquidora.
Victor Zarza. Comissari |
