Trènor. L’exposició d’una família burgesa

Trenor. L’Exposició d’una gran família burgesa

Sala Thesaurus - La Nau

26 de maig de 2009 - 25 d'octubre de 2009

Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 14 hores  i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

Nota de premsa [+]

Visita visual

Colección Familia Trenor.

Organitza i produeix: Vicerectorat de Cultura, Universitat de València 

Hi col·labora: Ajuntament de València 

Comissaris:

Justo Serna, professor titular d’Història Contemporània, Universitat de València.

Anaclet Pons, professor titular d’Història Contemporània, Universitat de València.

Aquesta exposició consta de dos motius. D’una banda, la commemoració de l’Exposició Regional Valenciana de 1909. De l’altra, l’exhumació simbòlica del seu inspirador principal: Tomàs Trènor, membre d’una família distingida i burgesa de la València dels segles xix i xx, originària de Limerick (Irlanda). En aquesta mostra es recrea la trajectòria d’aquesta dinastia mercantil i industrial (una de les principals del Vuit-cents), tot prenent com a punt de partida l’any 1909. Es tracta de mostrar la València i l’Europa d’aquell temps. Es pretén presentar l’interior i l’exterior del món burgès: les seues cases, les seues empreses, els seus carrers, el seu hàbits, les seues indumentàries, els seus costums, els seus ocis, els seus negocis.  

El món comercial s’obria en aquells temps, el 1909, i la València industriosa es mostrava al món. Els Trènor inspiraven aquest esdeveniment, però sobretot condensaven el llarg procés de modernització de la societat, de la cultura i de l’economia valencianes. Plantejaven, a més, un projecte per a la València del segle xx. En aquest projecte expositiu es proposa reconstruir el món burgès del Vuit-cents, com es va adaptar València a les formes industrioses de vida i de relació. Els Trènor són, per al cas que ens ocupa, els nostres Buddenbrook locals. Amb l’ajuda de la família actual, amb el concurs de Tomás Trènor Puig, podrem recrear aquell món amb fotografies, amb mobles, amb utensilis, amb joguets, amb documents originals, amb reproduccions de documents, amb plafons explicatius, amb música, amb contextualitzacions culturals i literàries. L’espai de la sala Tesaurus permetrà una evocació d’aquell moment: 1909, però també del llarg segle xix. L’espectador hi trobarà com a motiu inicial l’Exposició Regional Valenciana: l’itinerari de l’exposició el portarà en un entretingut flash back cap a la Limerick natal de la dinastia. De València a Irlanda, doncs. I, de tornada, d’Europa a València. 

A més dels treballs d’investigació dels comissaris, Justo Serna i Anaclet Pons, el catàleg recull les col·laboracions de Tomás Trènor Puig, Josep Vicent Boira, Alejandro Lillo, Amparo Ruiz i Concha Ridaura.

Ricardo Bucelli, Retrato de Thomas Trenor Keating (1798-1858), 1847. Colección Familia Trenor.

Vicente López, Retrato de Rita de Juna y Fuster, 1805 [ca]. Colección Familia Trenor.

1. L’Exposició Regional Valenciana de 1909 

Els contemporanis havien vist el Vuit-cents com un segle de progrés, d’acceleració, de millores i d’avanços. Tot un repertori de novetats tècniques s’havien posat al servei de la indústria, de l’agricultura i, fins i tot, del ciutadà corrent. Els uns i els altres competien per idear nous artefactes, nous enginys que feren més fàcil i confortable la vida de les nacions. Però la clau d’aquells avanços no estava sols en la fabricació, sinó en la seua difusió, que arribara a tots, que beneficiara a tots. Un èxit material que no fóra conegut era un èxit insuficient, perquè necessitava un mercat on mostrar-lo, un nom en qui reconèixer l’autoria i un país que s’enorgullira d’aquesta gesta industrial. Aquella pugna saludable —tal com deien els cronistes del segle xix— va començar a formalitzar-se ben aviat en una infinitat de certàmens, reunions, esdeveniments de tota mena, en què es reunien els fabricants, els inventors, els tècnics, els científics i, fins i tot, els governants. No tots aquests esdeveniments aconseguien la mateixa transcendència i importància.

Al començament, l’àmbit geogràfic d’aquelles reunions solia ser local, regional o nacional. L’any 1845, per exemple, s’havia fet a Madrid l’Exposició Pública de la Indústria, amb expositors esforçats arribats des de tots els punts d’Espanya. Era tot un esdeveniment del capitalisme, que necessitava que es desenvolupara, però un esdeveniment al cap i a la fi. El prestigi que suposava presentar-hi els productes resultava evident per als fabricants que s’arriscaven així a millorar les seues empreses i el mercat de les seues manufactures. D’aquelles reunions, els expositors solien tornar amb medalles i premis que després mostraven cofois en el paper timbrat, en els seus prospectes i als rètols dels seus comerços. Però també tornaven amb contactes i amb contractes, ja que aquelles concentracions eren com grans fires del comerç, cosa que els mercaders havien inventat molts segles enrere. En aquesta època, tanmateix, es materialitzava d’una altra manera: en recintes tancats, amb espais assignats i prèviament fixats, amb catàlegs i mostraris que facilitaven la visita i orientaven el transeünt i el mateix expositor.

Ara bé, el gran canvi que aquestes fires de nou encuny van experimentar al segle xix és la seua internacionalització. És el seu canvi més important. I això va passar per primera vegada l’any 1851, quan es va convocar la Great Exhibition de Londres. L’èxit va ser fabulós, fantàstic, i va marcar una fita en la història de l’Anglaterra victoriana, convertida en la factoria i en l’aparador del progrés industrial. Va ser la mostra que havien de seguir tots aquells prohoms que, a imitació i exemple de la londinenca, volgueren fomentar en el futur iniciatives semblants. Des de llavors, qualsevol certamen havia d’edificar un palau digne per a l’ocasió, com l’havia estat el Crystal Palace el 1851, amb instal·lacions àmplies i espaioses que enlluernaren els expositors i el públic àvid i bulliciós. A més, la Great Exhibition va tenir tant d’èxit, va comptar amb tants visitants, que va suposar el començament del turisme modern i organitzat. Calia, doncs, arreglar les ciutats, engalanar els seus carrers i disposar de l’allotjament necessari per allotjar-hi els milers de viatgers que hi arribaven. Aquell mateix èxit va portar també a afegir altres reclams a les exposicions industrials, alguna cosa que fera encara més atractiva la visita. Un d’aquests elements va ser la instal·lació d’espais per a l’evocació històrica i cultural, per a recreació d’escenes del passat, cosa molt atractiva en observadors que demanaven oci i representació amb què alegrar les seues vides.

Hermanos Trenor Palavicino en la terraza del Monasteria de San Jerónimo de Cotalba. 1855 [ca]. Colección Familia Trenor.

Familia de Ricardo Trenor Palavicino. 1880 [ca]. Colección Familia Trenor.

La ciutat de València no va ser aliena a aquest remolí de certàmens, ni tampoc a l’oportunitat de les fires. La Reial Societat Econòmica d’Amics del País havia promocionat amb assiduïtat concursos i premis. Les autoritats havien creat fins i tot, l’any 1871, l’anomenada Fira de Juliol, esdeveniment en el qual, a vegades, s’organitzaven mostres i exposicions; el 1872 es va fer un Congrés Agrícola; el 1883 es va promoure sense èxit una primera Exposició Regional. Tanmateix, no es va poder complir el desig fins a uns anys després, fins al 1909. És a l’Ateneu Mercantil i sobretot al seu president, el que fóra alcalde de la ciutat Tomàs Trènor i Palavicino, a qui cal atribuir el mèrit que el somni es fera realitat, entre juliol de 1909 i novembre de 1910, primer com a exposició regional i després com a nacional. Un espai de més de 150.000 metres quadrats, una nova passarel·la per a connectar la ciutat amb l’Albereda —el passeig més distingit—, una vintena d’edificis sumptuosos, diverses desenes de petits pavellons, més de 2.000 expositors i un catàleg de novetats que celebrava l’agricultura valenciana, la seua feracitat productiva i els seus luxes, així com l’expansió industrial que al seu voltant s’havia desenvolupat, aquella agroindústria cridanera... Ací es trobaven els productes agraris, però també els metal·lúrgics, la maquinària agrícola, el material ferroviari, les fàbriques de fertilitzants, d’explosius, el sector del moble, de la il·luminació, els adobs, la marroquineria, l’alimentació i un llarg i dispers etcètera.

La inauguració va tenir lloc el 22 de juliol de 1909, amb la presència del rei Alfons XIII i tot un seguici d’autoritats i personalitats. Tomàs Trènor recordava clarament el moment de la seua arribada: «La gente se echó a la calle bien temprano. Las tropas alegraron la ciudad con sus músicas al dirigirse a los sitios que tenían señalados (…). El tren real estaba a la vista, minutos después entraba en el andén, sonó el cañón, la fuerza que rendía honores presentó armas, la música batió marcha: el Rey estaba en Valencia». Des d’aquell dia i fins a la primeria de gener de l’any següent hi va haver una infinitat de manifestacions de tota mena: concursos hípics i atlètics, competicions ciclistes i filatèliques, exhibicions de globus i d’animals, reunions d’automobilistes i d’artistes, assemblees de tot tipus, congressos múltiples, etcètera. Una gran quantitat d’activitats per a les quals València s’havia preparat a consciència sota la batuta i la previsió de l’organitzador.

Tomàs Trènor ho va deixar escrit: «las Exposiciones son como las recepciones, los banquetes, los bailes, en la vida social; las ferias y las fiestas en la vida ciudadana; son alardes de pujanza, de opulencia, de grandeza, de vitalidad». Per això calia sumar-hi València, per seguir la senda del segle, per recórrer el mateix camí que abans havien fet els certàmens universals de París, Londres o Barcelona al Vuit-cents, i per mantenir l’empremta que havien deixat les regionals de Madrid el 1907 i Saragossa el 1908. I es va fer de manera espectacular, no sols construint un edifici únic, sinó diversos, però dins de les claus del gènere: mostra comercial, orgull empresarial, espectacle urbà, oci de masses. Així va ser aquella exposició. Tot això i alguna cosa més: l’encarnació del que aquelles gents entenien per regió valenciana i per Espanya. Cosa que es va reflectir plenament en la simbologia i en la decoració dels edificis construïts, farcits d’escuts, de motius agrícoles.

Què hi va quedar de tot allò? La ciutat va experimentar alguns canvis apreciables: la millora d’accessos i l’adequació d’alguns carrers, la presència de l’electricitat, l’augment de l’oferta hotelera, restauradora i de lleure. Ara bé, el triomf final va ser per a l’arquitectura, amb el destacable estil gòtic, una elecció que volia remetre a un passat gloriós, que buscava l’època més brillant del temps pretèrit. Amb l’Exposició Regional, les elits valencianes entraven en la societat de masses i, sobretot, s’apoderaven de l’espai virtual del que s’havia representat, del que s’havia desitjat, del que s’havia imaginat: la indústria i l’agricultura no eren exactament el que la mostra reflectia, però aquella exposició recreava aquesta realitat com a espectacle mercantil. I els seus efectes encara perduren.

Tomás Trenor Palavicino en el Alto de los leones. Colección Familia Trenor.

Visita de S.A.R la Infanda Dª Isabel a la exposición Regional Valenciana. 1909. Archivo Gráfico de José Huguet.

2. Els Trènor. L’exposició d’una família burgesa 

Thomas Trenor va ser un irlandès de Dublín que havia nascut al final del segle xviii en el si d’una família de comerciants que, com molts altres dels seus veïns, va emigrar a Espanya. Segons sembla, va arribar a la península durant la contesa napoleònica, o al poc de temps d’acabar, tot seguint les petjades de dos dels seus familiars. L’un era Philip Keating-Roche, que hi havia arribat per participar en el conflicte i va ser tinent coronel del 17è Regiment de Llancers, els anomenats Light Dragoons, de l’exèrcit britànic. Cal assenyalar que en el curs de la guerra va millorar-ne la graduació militar, perquè, de fet, se’l coneix com a general Roche i va ser ell qui, entre d’altres mèrits, va comandar les tropes que van vèncer al mariscal Suchet a Mutxamel el 23 d’abril de 1812. L’altre era Henry O’Shea, que va ocupar el càrrec d’intendent de guerra en l’exèrcit esmentat. Siga com siga, després d’acabar la guerra, aquest últim i Thomas es van reunir a Espanya, el primer a València i el segon a Cadis, on negociaven molts altres compatriotes seus. Hem de pensar que aquella separació física no els va mantenir distants, sinó que potser aquesta elecció els permetia complementar negocis comuns com a socis i corresponsals. Ara bé, no degué resultar excessivament fructífera o potser es van haver d’atenir a les circumstàncies canviants, perquè Trenor també es va instal·lar aviat a València, tal vegada reclamat pel seu familiar. Sabem que, tot coincidint amb el trasllat de Henry O’Shea a Madrid el 1824, Thomas va passar a dirigir la societat que aquest regentava. Un any després, pel maig de 1825, ambdós van formar una societat conjunta, la raó social de la qual era Henrique O’Shea, Trenor y Compañía, en la qual va participar també el comerciant Guy Champion. La societat, d’altra banda, es dedicava a la importació i l’exportació, amb especial atenció al mercat britànic. De fet, en aquell mateix any de 1825 se li va adjudicar l’arrendament dels drets sobre la importació de l’abadejo, monopoli que s’havia regulat un any abans.

Thomas Trenor es va instal·lar, doncs, definitivament a València als anys vint a l’empara dels negocis familiars. A més, va començar els seus propis introduint-se en el mercat de l’exportació de la pansa des del port de Dénia, tot liquidant així mateix, el 1827, els negocis que havia desenvolupat a Cadis. Dos anys després, el 22 de juliol de 1829, es va traslladar a Màlaga per contraure matrimoni amb Brigida Bucelli, filla d’un altre conegut de la família, Pedro Fabio Bucelli. Arrelat a València, va reprendre i ampliar els seus negocis. A mitjan dels anys trenta, per exemple, es va associar amb un britànic establert a Alacant, amb qui va constituir la societat Satchell y Trenor, que negociava amb diverses mercaderies, especialment amb els derivats de la vinya. Poc després, el 1837, es va convertir en empresari i va donar poders a Antonio María Peyrolón per dirigir la contracta de «los buques vapores de la limpia de puerto del Grao». I l’any següent va aprofitar una de les grans oportunitats del moment, la que li oferia el procés desamortitzador, i va adquirir, entre d’altres finques, el monestir de Sant Jeroni de Cotalva, a Alfauir.     

El nou propietari no es va conformar amb la compra, sinó que es va aplicar a millorar-ne el patrimoni heretat amb coratge, fent ús de totes aquelles mesures que va estimar necessàries per a aconseguir-ho. D’una banda, va mantenir una forma d’explotació clàssica en l’agricultura valenciana, és a dir, l’arrendament en parcel·les petites. De l’altra, va dur a terme una profunda transformació del conreu, ja que l’antic monestir mantenia una part de la propietat sense conrear, que va reconvertir en vinya. Aquests canvis van incloure també un altre tipus d’inversions que van repercutir sobre la productivitat i sobre la comercialització dels productes que començaven a obtenir-se, especialment la pansa. En efecte, les seues inversions es van destinar sobretot a la producció d’aquest derivat de la vinya, ja que una de les seues activitats era la comercialització d’aquesta mercaderia, especialment des que va establir els seus primers contactes amb les poblacions de les comarques de la Safor i la Marina.

Vista de la pasarela construida sobre el cauce del río túria. 1910 [ca]. Archivo Gráfico de José Huguet.

Entrada a la Glorieta. 1900 [ca]. Archivo Gráfico de José Huguet.

Però les seues activitats no es van centrar sols en la propietat agrària i en la comercialització d’aquests productes. Al final dels anys vint, l’any 1828, el seu soci, Guy Champion, va atorgar poders a Henry O’Shea per arrendar una casa fàbrica de filats de seda situada a Vinalesa, sobre la qual Guy Champion havia escripturat un pacte en aquest sentit amb la Societat Combey y Compañía, que l’havia dirigit, encara que llavors estava embargada pel Tribunal de Comerç. Anys després, el 1842, Thomas Trenor la va acabar comprant, encara que segurament l’acord d’adquisició fóra anterior i que potser prèviament ja posseïra part d’aquesta. D’aquesta manera, la reinversió de beneficis del que era la seua activitat comercial es va concretar tant en el sector agrícola com en l’industrial, en aquest cas en el més tradicional, la sederia. D’aquesta manera, la fàbrica de teixits de seda que posseïa a Vinalesa es va convertir en una de les instal·lacions que va experimentar més renovació, tal com reflecteixen les informacions d’aquesta època. Llavors es deia que, entre els establiments de l’època, hi havia tres filatures, en les quals es registraven importants transformacions, fonamentalment mitjançant l’aplicació del vapor. Una d’aquestes era precisament la dels Trènor, que «por cuenta de una compañía inglesa dirige la de Vinalesa».

Dues iniciatives posteriors van acabar per arrodonir aquesta trajectòria. L’any 1845 va adquirir mitjançant subhasta la casa en què hi havia estat llogat i que seria la seua llar durant els pròxims anys, situada al número nou del carrer del Trinquet de Cavallers. El 1847 va aconseguir entrar en un nou negoci, el del preat guano del Perú, a través de la firma anglesa Antony Gibbs & Sons, a la qual, llavors, el govern d’aquella república havia cedit part del seu monopoli. I tot això va concloure amb la constitució, el 1854, de la societat comercial Trenor y Compañía, inicialment amb el seu nebot Guillermo Mathews i, des de 1858, amb els seus dos fills majors. En efecte, entre 1830 i 1840 van nàixer els cinc fills que li van sobreviure: Frederic, nascut al març de 1830; Enric, al juliol de 1832; Tomàs, a l’agost de 1835; Elena, a l’octubre de 1837; i Ricard, al juliol de 1840. Així doncs, el 1858 els dos majors tenien 28 i 26 anys, respectivament, i eren els únics que podien treballar amb el pare, perquè ja havien superat la barrera de la majoria d’edat, llavors situada en els 25 anys, mentre que Tomàs havia ingressat a l’acadèmia militar d’enginyers i Ricard encara era massa jove.

Tomàs Trènor va morir al poc de temps de formar societat amb els seus fills, pel setembre de 1858, mentre que es trobava al balneari de Panticosa. Quan va morir, els hereus van inventariar els béns, entre els quals hi havia les inversions ja esmentades, a més d’accions de diverses i importants empreses, com eren les societats de ferrocarrils del Madrid-Saragossa-Alacant i de l’Almansa-València-Tarragona, o com les financeres del Crédito Mobiliario Español, la Valenciana de Seguros Marítimos o el Crédito Valenciano, sense oblidar diverses participacions en la propietat de diferents embarcacions. No obstant això, els familiars van decidir que no hi haguera repartiment de la legítima paterna. Els germans majors (Enric i Frederic) van continuar al capdavant de la companyia i de la testamentaria. I pagaven, a sa mare i a la resta dels descendents, un 5% d’interès anual sobre el seu haver per raó del cabal divisible. Enric i Frederic anaven fent efectiva la part de l’herència que corresponguera a cadascun dels seus germans en la mesura que aquests anaven emancipant-se. Frederic es va casar amb una filla del marquès de Misarol, M. de la Concepció Palavicino i Ibarrola, el 1861, tal com van fer els dos germans menors, ja que Tomàs es va casar amb la seua cunyada Desemparats el 1862 i Ricard amb Josepa el 1864, mentre que Frederic va contraure matrimoni amb Júlia Montesinos i Sacristán el 1860, i Elena amb Joan I. de Llano i White el 1862.

Malgrat aquests matrimonis i l’àmplia descendència que van tenir els diferents germans, la societat familiar va continuar funcionant al llarg de tot el segle, amb els negocis de sempre i amb altres que s’hi van anar afegint. Entre aquests negocis, cal citar-ne la Refineria Colonial de Badalona, dedicada a la fabricació de terrossos de sucre, una empresa a la qual es va unir, més endavant, el cèlebre marquès de Comillas. I també la fàbrica d’àcid sulfúric i adobs del Grau, una de les primeres d’Espanya en el seu ram i pionera en la tècnica de solubilitzar els fosfats a través d’aquest àcid. En aquell temps, en començar el segle, ja formaven part de la societat alguns dels néts, entre els quals es trobava Tomàs Trènor i Palavicino. Nascut el 1864, mantenia, com son pare, el nom del fundador de la dinastia. També compartia amb el seu progenitor el fet d’haver fet carrera militar, ja que va ingressar en l’Acadèmia Militar d’Artilleria el 1881. Així mateix, va ser diputat a Corts pels districtes d’Albaida i Vinaròs, els anys 1903 i 1907, pel partit conservador i, sobretot, va ser el promotor de l’Exposició Regional Valenciana de 1909, una iniciativa que li va reportar el títol de marquès del Túria i un daltabaix econòmic considerable per tal de fer front a part del dèficit generat. Casat amb Margarita de Azcárraga, filla del cèlebre militar i polític Marcelo Azcárraga, el marquès del Túria va morir a Madrid pel març de 1913.

Hermanos Tomás y Federico Trenor Bucelli, 1870 [ca]. Colección Familia Trenor.