Ucronies, Autòpsies i Vendette

Retrato de Duchamp por R. Mutt en 1917, 2010. Técnica Mixta

Organitza: Universitat de València

Produeix: Fundació General de la Universitat de València

Patrocina: Bancaixa

Col·labora: Patronat Martínez Guerricabeitia

Comissaris: Jaime Brihuega i Joan Dolç

Introducció 

Fa anys que Jorge Ballester esventa la memòria de si mateix i del que l’envolta, per posar-la cap per avall i passar-hi comptes pendents. Ho fa perquè, com l’aigua dels pous, no es podrisca. Llavors procedeix al seu desballestament.

Fa això? O, simplement, es burla, es revenja, s’encara amb tot el que el precedeix, l’envolta o l’espera?

Senzillament, Ballester basteix ucronies. La qual cosa, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, no és sinó una: 

 “Concepció imaginària de fets esdevinguts en un temps ideal” 

Així, doncs, són ucronies, desballestaments i comptes pendents allò que vertebra l’argument d’aquesta exposició, subtitulada Jorge Ballester. Memòria i prospectiva.

Es tracta d’una mostra que aplega un centenar de esbossos, dibuixos, quadres, escultures, monuments i instal·lacions audiovisuals, que concentren bona part dels plantejaments intel·lectuals i estètics que han preocupat l’artista durant els últims anys.

A despit de la crisi radical i endèmica que envolta la creació artística de fa dècades, i negant-se a compartir la disfressa de cinisme amb què la tribu de l’art accepta les regles d’un joc que ha deixat de creure fins i tot en si mateix, Ballester entra i ix en la memòria del nostre passat artístic immediat. En tals immersions es troba amb un tapís inconclús i esfilagarsat, i a partir dels caps que hi pengen el reprèn i el recompon mitjançant la ironia, la paradoxa, l’amor o la sornegueria.

Fruit d’aquest odisseic viatge, sorgeix una obra variada quant a la forma i la temàtica, amb un sentit que apunta en direccions múltiples. Peces carregades d’arguments estètics, ètics i ideològics que tampoc no obliden xifrar, d’una manera o d’una altra, el nostre present històric i els horitzons cap on aquest hauria de moure’s, en una direcció de progrés.

ESTRUCTURA DEL DISCURS EXPOSITIU

El discurs expositiu s’articula sobre quatre àmbits argumentals:

DARRERIES DE LA REALITAT.

El 1976, Joan Cardells abandona Equipo Realidad. Durant els dos anys següents, Jorge Ballester encara continuarà treballant sota la mateixa rúbrica. Primer amb Carrazoni i, finalment, en solitari. D’aquest període procedeixen una sèrie d’obres, gairebé desconegudes, que tanquen el cicle d’aquella rellevant presència en la història de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX.

Una selecció d’aquestes peces conforma el prolegomen d’aquesta exposició. Representen el nexe entre l’últim Jorge Ballester, assentat en la memòria col•lectiva, testimoni implacable dels anys de plom, i el que ara renaix de les seues cendres, disposat a redissenyar tant el no-haver-estat com el poder-ser.

Equipo Relidad: Jorge Ballester i Enrique Carrazoni. Sense títol C-2, 1977. Collage Acrílic

UCRONIES CUBISTES
En aquest bloc i mitjançant esbossos, dibuixos, quadres, escultures i un espai monumental, Ballester reflexiona visualment més enllà dels límits que el cubisme mateix es va imposar

Dona objecte gratant-se la figa amb la dreta, 2010. Acrílic.

Ultrapassant els límits del cubisme, però embarcat en la seua inèrcia, saltant del llenç al cartell, hibridant l’imaginari del primer terç del XX amb el que va ser-ne la continuació, conjugant amb rigor exquisit la química del llenguatge amb l’alquímia semàntica... l’artista desplega en aquestes obres un exercici tan disciplinat i alhora tan sorprenent per al subjecte creador com ho degué ser el del cubisme.
El moment crític es produeix quan se’ns invita a passejar per l’interior d’un bodegó tridimensional amb el qual la ucronia cubista canibalitza, a la fi, la magnitud arquitectònica del temps. Ço és, un bodegó de proporcions habitables amb què el cubisme mostra, definitivament, la seua anhelada vocació de procés. Un objecte-contenidor-espai real que ens incorpora físicament i mentalment, de manera que hi dissolem la nostra condició de subjectes passius, i la permutem per la d’objectes actius.

CARNETS D’IDENTITAT.

Quan pregunten a Jorge Ballester per la seua professió, sol respondre que és "hartista". I això equival a manifestar la seua fartera (hartazgo en castellà) respecte d’un bon grapat de coses, moltes de les quals són pròpies de l’esfera de l’art, que sembla seguir funcionant com si tot estiguera bé en el millor dels móns.
Però tal ironia no deixa de ser sinó l’exhibició d’un conceptual carnet d’identitat. Aquest de la identitat és un assumpte, però, que el preocupa especialment, com ho demostra la galeria de protagonistes de l’aventura estètica contemporània que es reuneix en aquest àmbit.
Es tracta de veritables retrats prospectius de personatges com Picabia, Marat, Paulina Bonaparte, Savinio, Beckmann, Pittaluga, Salmon... als quals sotmet a metamorfosis, suplantacions i altres exercicis, per mitjà dels quals mostres un rerefons no sempre visible.
D’altra banda, la hipocresia de les anomenades societats civilitzades sol aixecar monuments al soldat desconegut. Aquestes necrolatries suposen veritables exorcismes rituals. S’hi pretén rentar la sang que taca les mans i les consciències d’aquells que fan servir els éssers humans com a mers costos col•laterals de les seues plusvàlues. Ballester encarna carnets d’identitat de personatges anònims a combatents, víctimes o comediants desconeguts que atresoren, en la seua ignota identitat, causes i culpes. Un patrimoni amb què evidencia, denuncia o homenatja les misèries i les dignitats d’un gènere humà predestinat per la injustícia, la paradoxa i, de tant en tant, per una alquímia moral resplendent. Suposen, doncs, unes veritables vendette.

Retrat de Francis Picabia, 2005. Acrílic.

Però, la vocació política de l’obra de Ballester corre sempre en paral·lel a les seues preocupacions plàstiques. Per això, Carnets d’identitat aplega també intencionades radiografies de la nostra realitat present. Imatges que es mouen dins del que ja podem considerar tradició del POP espanyol compromès. Una cosa que Ballester va contribuir en el seu dia a establir.

La manera de viure americana, Mickey, la soledat de l’ésser humà davant la jungla urbana, el nostre bestiari polític... desfilen també en aquest registre d’identitats en què la memòria del passat que ens dóna origen, la imatge del present i la vocació alternativa es fonen sota una mateixa òptica.

BENVOLGUTS MONSTRES

Aquest últim apartat de l’exposició proposa un àmbit més íntim, en el qual es mostra una de les mitologies personals de Ballester. Per a aquesta ocasió s’ha triat el peculiar ambient que gira entorn de la lluita lliure mexicana.

Amb les seues màscares i vestits cridaners i estrafolaris, transvestits en personatges d’un còmic de cartó pedra o d’un kabuki galdós amarat de suor, encara que vulnerablement humans, els personatges d’aquest inframón contrasten amb altres caricatures mediàtiques del món de l’espectacle de la lluita.

El seu arrelament marginal, gairebé alternatiu, i el peculiar clima estètic que engendren, serveixen a Ballester per teixir un microcosmos les connotacions del qual oscil·len entre les d’una atmosfera fetitxista i les d’un microcosmos filosòfic. Adjectiu, aquest darrer, que l’art contemporani ha dipositat en uns altres universos en miniatura como el bordell, el circ, l’estudi de l’artista, etc. Són, doncs, patrimoni d’un autòpsia del món i de si mateix, amb el qual l’“hartista” construeix el seu peculiar Xanadú.

“Kalifa”, 1989. Aguada

SOBRE EL CATÀLEG

La mostra s’acompanya d’un llibre catàleg que inclou, a més de la reproducció de l’obra exposada i d’un DVD amb el documental i les videoinstal·lacions, una sèrie d’assajos sobre la seua significació.

A més dels textos de Jorge Ballester, Jaime Brihuega i Joan Dolç, hi ha també els d’Ignacio Ramonet, Javier Lacruz, Román de la Calle i Pablo Ramírez.

RECURSOS EXPOSITIUS ESPECIALS

El discurs expositiu està enriquit pels recursos especials següent:

A) BODEGÓ TRIDIMENSIONAL D’ESCALA MONUMENTAL

Com a extensió de l’àmbit Ucronies cubistes, la mostra disposa d’un bodegó escultòric de proporcions monumentals instal·lat al Claustre de La Nau.

Una peça exempta i pintada en blanc, que mostra els seues continguts plàstics en funció de l’acció clarobscurista de la llum i del punt de vista de qui el contemple. És a dir, per una combinació entre el moviment del focus de llum solar i la posició de l’espectador.

B) QUATRE VIDEOINSTAL·LACIONS

En cadascun dels quatre àmbits se n’analitza una obra representativa mitjançant un recurs audiovisual.

Es tracta d’unes videoinstal·lacions fetes a partir de projeccions murals, realitzades per Joan Dolç, amb un caràcter hermenèutic i capaces d’establir una pedagogia dialèctica. Un preàmbul crític que subministra dades visuals, no narratives, per a la comprensió i el debat al voltant de la resta de les obres.

C) DOCUMENTAL

Sinopsi i tractament

“Ucronies, Jorge Ballester o la memòria cap per avall” es planteja com un documental de creació amb un doble objectiu. D’una banda, formar part i complementar l’exposició del mateix nom; de l’altra, constituir-se en una pel·lícula autònoma, capaç per si mateix de fer conèixer l’obra de l’autor i l’autor mateix a un públic ampli, de manera atractiva, suggerent i tan clara com siga possible, sense renunciar, però, al rigor o al nivell de complexitat inherent tant a cada una de les peces mostrades como al seu conjunt.

L’obra de Jorge Ballester està ancorada a la realitat de diverses maneres. De vegades d’una manera directa, extremadament explícita; de vegades per mitjà d’elements mitjancers provinents dels àmbits més variats de la cultura (la pintura, l’escultura, la fotografia, el cinema, l’arquitectura, etc.) que s’han ocupat prèviament de l’objecte artístic en qüestió.

Aquesta consideració prèvia constitueix el punt de partida i l’eix del documental. Les obres de Ballester equivalen de vegades a un espill col·locat davant una determinada realitat, d’altres a un espill col·locat davant un altre espill que altres hi han col·locat, i així fins arribar a diversos nivells. El documental prolonga aquest mecanisme com un altre espill més col·locat davant el joc d’espills.

Un documental on no es fa un ús merament descriptiu o didàctic del llenguatge audiovisual, com és habitual en aquesta mena de documentals, sinó un ús còmplice i, dins d’uns límits, complementari de l’obra i la personalitat de l’artista.

Bodegó 2, 2008. Escultura policromada en materials diversos.