|
Comissaris: Susi Artal, Mila Belinchón i María José
Millán.
Organització: Vicerectorat de Cultura i Igualtat de la
Universitat de València.
Producció: Fundació General de la Universitat de
València
Hi col·labora: Unitat d’Igualtat, Institut Universitari
d’Estudis de la Dona i Delegació per a Estudiants de la
Universitat de València. Associació Memorial Democràtic
23 d’abril
 |
 |
El dia 23 d’abril de 2011 es van complir 40 anys de la
detenció d’un grup d’estudiants de la Universitat de
València per membres de la Brigada Político-Social, la
policia política del general Franco. Després de 19 dies
en què van ser sotmesos a tortures i brutals
interrogatoris a la Prefectura Superior de policia de
València, van passar a la presó. Més tard, el Tribunal
d’Ordre Públic els va acusar d’associació il·lícita i
propaganda il·legal amb el propòsit d’aconseguir “la
movilización de los españoles (…) contra los atropellos
y violaciones de los derechos humanos, para acabar con
la dictadura e instaurar la libertad” (Sumari 593/71 del
TOP). Per aquests “delictes” se sol·licitava 119 anys de
presó. Dos anys abans, un grup d’estudiantes valencianes
vivien una experiència semblant. Detingudes durant
l’estat d’excepció de gener de 1969, van ser
empresonades en negar-se a pagar la multa imposada
perquè no volien contribuir amb això a sostenir la
dictadura.
No van ser els primers ni els últims estudiants de la
Universitat de València víctimes de la repressió
franquista. La seua experiència, però, ens permet
estudiar la mobilització de la Universitat contra la
dictadura, en uns anys de canvi cultural i social, i
mostrar aquesta mobilització i aquests canvis a través
de subjectes i experiències en les quals es podria
reconèixer una extensa generació: totes les persones que
van viure activament el final de llarga nit del
franquisme.
L’exposició Universitaris contra la dictadura
reivindica la importància cardinal del moviment
estudiantil en la lluita contra la dictadura, en la
construcció de la democràcia espanyola. És un exercici
de memòria i un homenatge reparador, però sobretot és
una reflexió carregada d’actualitat, per tal com defensa
la vigència dels valors amb què aquesta generació va
pensar un món més just.
Però, per a què contar?, a qui?...
Contar per contribuir a mostrar la democràcia com un bé
conquistat al carrer, com el fruit d’un esforç coral.
Per reconèixer en els valors, les ètiques i las
conviccions que van moure una part de la ciutadania a
lluitar contra la dictadura i per la democràcia el
patrimoni ètic de la societat en conjunt, el sediment de
l’estat de dret. Per entendre el present i com a
instrument de futur.
Contar, sobretot, a les generacions nascudes en
democràcia, sense la imposició d’un relat únic,
mitjançant la creació d’un espai que permeta comprendre
el conflicte, valorar-lo i treballar-hi. |
|
Els continguts de la mostra s’organitzen en 5 espais
expositius, 4 de caire cronològic i un de transversal:
Àmbit 1. Silenci.
1939-1956
En aquest primer àmbit es fa palès davant la persona que
el visita el control ideològic de la universitat pel
franquisme entre el 1939 i el 1950, la repressió i les
depuracions de professors i alumnes, l’organització
d’una universitat minoritària i classista com una
milícia al servei de l’estat, posant especialment
l’accent en la Universitat de València i en episodis com
ara l’afusellament del rector Peset. Així mateix, hi
tractem el control de la universitat a través del SEU,
sindicat únic franquista que, paradoxalment, despertarà
amb les seues limitacions desitjos de llibertat.
L’adoctrinament dels estudiants, que pretenia garantir
la continuïtat sociològica del règim, va anar adquirint
major importància, i una dificultat creixent, segons que
els anys van fer que el record de la guerra civil
perdera pes com a element legitimador. Aquests són
anys, tanmateix, de silenci, de control absolut, de por.
Àmbit 2. Consciència.
1957-1964
Des de la darreria dels anys 50 assistim al naixement de
distintes iniciatives d’oposició al SEU falangista a les
universitats espanyoles. El 1955, el 90% dels estudiants
universitaris espanyols és contrari al Movimiento
Nacional, segons una enquesta encarregada pel rector
Laín Entralgo. Són fills de la burgesia, majoritàriament
de famílies adeptes al franquisme −no hem d’oblidar que
la universitat és encara minoritària. El règim constata
amb estupor que està perdent contacte amb el “futur de
la nació”, i es prepara per esmenar la situació amb
iniciatives fallides com la creació de les associacions
professionals d’estudiants (APE).
D’altra banda, desmantella amb facilitat els primers
intents d’organització de l’oposició universitària, que
represalia amb duresa. Però no impedeix, amb tot,
l’inici d’un lent, encara que imparable, procés de canvi
polític i acadèmic que portarà al protagonisme creixent
de la universitat en la lluita contra la dictadura i per
les llibertats.
A València, els primers intents d’organització són més
tardans que a d’altres districtes universitaris, però el
1957 es crea el primer grup del PCE, el 1958 veu la llum
l’efímera Agrupació Socialista Universitària i el
nacionalisme valencianista s’organitza el 1964 en el PSV,
entre altres iniciatives. Són anys d’invisibilitat, però
també de presa de consciència, de resistència.
Àmbit 3. Rebel·lió.
1965-1975
És l’espai més important i ampli de l’exposició, junt
amb el dedicat a les detencions del 23 d’abril de 1971.
S’hi tracta la progressiva pèrdua del control de la
universitat per part del franquisme, la contestació en
les aules a la dictadura. La joventut, com als anys 30,
anirà esdevenint un agent mobilitzador de primera
magnitud, trencant culturalment, vitalment i
políticament amb el règim. Les aules seran una escola
d’aprenentatge polític i de valors cívics que irradiaran
a la resta de la societat.
En aquesta etapa, el moviment estudiantil realitza, junt
amb altres moviments de contestació, una tasca de
profund desgast de la dictadura. L’existència d’un
sistema de representació fal·laç desperta la consciència
dels estudiants, i la incapacitat del franquisme per
respondre a les reivindicacions, al costat de la
tendència a la repressió, configuren un panorama
desolador. El sòrdid clima social i cultural va fer-hi
la resta, la ruptura amb el franquisme va ser
existencial. Amb la influència constant de l’exterior
(maig francès, primavera de Praga, Vietnam…), aquesta
generació beu de tot plegat i genera una cultura
transgressora alternativa (música, cultura, teatre,
hàbits, llenguatge...), i dins d’aquesta una cultura
política que mena a la fractura. És un moviment que mira
cap endavant i que s’inspira en la modernitat.
 |
 |
De manera concreta, en aquest àmbit es tracta el final
del franquisme a la universitat. Els anys 60 estan
marcats per l’augment dels conflictes, les constants
mobilitzacions i assemblees, les campanyes a favor de
l’amnistia i les llibertats. La universitat és el taló
d’Aquil·les del règim. Hi mostrem la creació i posterior
desaparició del Sindicat Democràtic d’Estudiants
Universitaris (SDEUV), la radicalització del moviment
universitari entorn del 68 i la repressió massiva del
període 1968-1975, etapa en què se integren les
detencions del 23 d’abril de 1971.
Bufen aires nous per a les llibertats individuals. És
temps d’inici del final de la mística de la feminitat,
de l’alliberament sexual −amb la contrapartida de
l’accés clandestí als anticonceptius i a l’avortament−,
es fan les primeres passes cap al moviment feminista.
Arriben els vaquers i les melenes. Desapareix la
corbata, la falda estreta, els cabells curts i els
cardats. La universitat és l’escenari on s’estrenen
aquests canvis.
En l’àmbit acadèmic tot es qüestiona: les noves lleis
educatives que el govern intenta aplicar, els plans
d’estudi, el contingut de les assignatures, les classes
magistrals, el professorat més immobilista. Es rebutja
la forma tradicional de l’exercici de l’autoritat. També
es produeix un canvi de posicionament en el professorat
i en alguns càrrecs acadèmics, amb les contradiccions
pròpies dels moments de crisi. |
