Xiquets del carrer a l'Estació Victòria (Bombai)
Xiquets
del carrer a l'Estació Victòria (Bombai)
Fotografies de Benito Pajares
Del 17 de juny al 29 d'agost de 2010
Sala Oberta – La Nau
Horari: de dilluns a dissabte de 10 a 14 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge
i festius de
10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE
Horari d'agost: de dilluns a diumenge, de 10 a 14 hores |
Visita visual
|
|
|
|
Organitza i produeix : Universitat de València
Col·labora: Bancaixa
Projecte: Benito Pajares, fotògraf de premsa
Viure la infància en l'Estació Victòria de Bombai
La primera vegada que vaig visitar Bombai, o Mumbai com
en diuen ara, va ser l’any 2004. Tot i ser el meu tercer
viatge a l’Índia no havia tingut oportunitat de conèixer
aquesta ciutat, ja que les dues vegades anteriors havia
preferit el nord, des de Jaisalmer —al Rakhastan— fins a
Calcuta, passant pel Nepal, i alguna zona de l’Himàlaia
com Sikkim. Aquesta vegada m’havia proposat recórrer
part del país amb tren, eixint precisament de Bombai cap
al nord, per passar a Orissa, a l’est; baixar cap al
sud-est i creuar després cap a la capital per tornar a
Espanya.
Hi vaig arribar a la matinada i, després de la primera
nit d’hotel, estava neguitós per emprendre com més aviat
l’aventura, de manera que em vaig dirigir a l’estació
Victoria per consultar els horaris de trens. A la porta
em va cridar poderosament l’atenció la quantitat de
xiquets d’aspecte brut i empobrit que vagarejaven en
grups pels voltants de l’estació; la veritat, però, és
que no va ser una sorpresa perquè, en les meues
experiències anteriors pel país havia pogut constatar
que era una trista estampa massa habitual gairebé a la
major part d’indrets del país. Tanmateix, em va
sorprendre també que l’interior estiguera pràcticament
envaït per una xicalla que superava amb escreix
qualsevol referència a l’horda de pinxos del pati de
Monipodio i l’Espanya de la primeria del segle XVII.
Xiquets pidolant per les taquilles o a la zona de bars;
xiquets que baixaven dels trens de rodalia plens de gom
a gom, als quals havien pujat amb l’esperança
d’aconseguir una mica de menjar o algunes monedes;
xiquets que dormisquejaven estirats als bancs o en terra
a la zona interior, on es retiraven els trens que no
estaven de servei i podien passar més desapercebuts;
xiquets fumant crack o inhalant cola… I tot això a la
vista de centenars de passatgers que caminaven amb
presses amunt i avall sense prestar la més petita
atenció a un drama potser massa vist. |
|
|
|
|
Quin viatger occidental, del primer món, no hauria
sentit l’impuls irrefrenable, o més ben dit, la
necessitat imperiosa de fer alguna cosa davant una
tragèdia tan esfereïdora? Jo sentia que l’única cosa que
podia i havia de fer era difondre aquesta terrible
realitat. Em quedaria uns quants dies més a Bombai,
encara que haguera d’escurçar el meu recorregut, per
passar en aquesta ciutat cinc o sis dies abans de tornar
a Espanya.
No desconeixia les dificultats del meu projecte,
sobretot perquè és prohibit de fer cap mena de
fotografia dins l’estació, i per la notòria presència
policial. Era ben complicat que un turista, amb la
càmera a la mà, passara desapercebut al recinte, per
això vaig decidir estar-hi tan poc de temps com fóra
possible, mirar que no s’adonaren de la meua presència i
evitar qualsevol situació que poguera comprometre tant
el meu propòsit com la meua estada o tornada posterior
al país.
Passava el temps voltant, acostant-me a algun grup
d’aquests xiquets per parlar-hi i provocar que
m’explicaren les seues històries i, sobretot,
acostumar-los a la meua presència. Vaig compartir
bastant temps amb alguns d’ells durant aquells dies, i
quan hi vaig tornar després, fins i tot compartírem banc
i terra alguna nit. Quan l’any 2009 em va sorgir
l’oportunitat de tornar a l’Índia i passar una setmana a
Bombai, no la vaig desaprofitar, ans al contrari, vaig
preparar la partida a consciència i vaig agafar un bon
nombre de fotografies amb la intenció de tornar a veure
aquells xiquets i poder-los-les lliurar. |
|
|
|
|
Però no vaig tenir gaire sort en les perquisicions per a
trobar-los, i la meua peregrinació pels carrers mostrant
les imatges dels xiquets, amb prou feines va donar
resultat: eren desconeguts per a la majoria. Aleshores
vaig recordar una dona que, des d’una barraca, solia
vendre les ampolletes de cola, i sense dubtar-ho vaig
anar a veure-la per ensenyar-li les fotos. I sí, ella
els va reconèixer gairebé a tots; la majoria havien mort
o desaparegut, segons les seues notícies.
Els dies que seguiren vaig poder per fi localitzar-ne
dos; el més gran havia tingut certa sort i es guanyava
la vida com a enllustrador per l’estació de Chargate;
l’altre, encara vivia al carrer i el seu estat era
notablement pitjor que alguns anys arrere.
Ara, la Universitat de València organitza el muntatge
d’una exposició fotogràfica del material que vaig
aconseguir durant les hores viscudes a l’estació
Victoria i als seus voltants. Amb aquesta exposició sent
que, en certa manera, pren sentit no solament el temps,
l’esforç i els afanys, sinó que, a més a més, comencen a
tenir sentit les raons que em van moure a plasmar
aquesta història i que mai no han estat altres que
sensibilitzar totes les persones que s’acosten a veure
la mostra. Tanmateix, sóc conscient que poca cosa es pot
fer ja per aquests xiquets retratats i pels que a hores
d’ara pul·lulen per les milers d’estacions Victoria
d’arreu del món, però potser aconseguirem sensibilitzar,
ni siga una petita part de la societat, perquè es puguen
emprendre accions conjuntes de denúncia i reivindicació
de la millora de vida dels milions d’éssers que, com els
esparracats de l’estació Victoria de Bombai, només
compten amb un present de misèria i un futur, de més
misèria, i a curt termini. |
Benito Pajares |
www.benitopajares.com |
|
|
|
|
|
|
|
|
|