Manel Garcia Grau
Quan l’any 1991 Francesc Calafat publicava la seua
antologia sobre la poesia valenciana actual escrita en
llengua catalana, titulada Camp de mines. Poesia
catalana del País Valencià (1980-1990) (1991), hi
seleccionava, d’entre els joves poetes més rellevants
dels apareguts i consolidats durant la dècada dels anys
vuitanta, Manel Garcia Grau, qui tanmateix aleshores
només que tenia encara una breu obra poètica, encetada
com a tempteig inicial feia uns anys en castellà i
confirmada després, definitivament en català, des del
1988 amb Quadern d’estances.
La producció literària de Manel Garcia Grau a hores d’ara,
dues dècades després del seu començament, dista però
considerablement la d’aquells incicis durant els anys
vuitanta. Sobretot per la qualitat, la intensitat i la
diversitat. Després d’haver conreat diversos gèneres (poesia,
narrativa, assaig i crítica –cal esmentar entre aquests
darrers gèneres obres d’assaig, com Polítiques (i)
lingüístiques (1997); de crítica, com Les
suspicàcies metòdiques (2002); i novel·les, com
El Papa maleït (2003)-); i després d’haver obtingut
premis literaris de poesia ben rellevants (només cal
esmantar, entre molts altres, el Vicent Andrés Estellés
de poesia dels Octubre el 1990, L’Englantina d’Or dels
Jocs Florals de Barcelona el 1997, l’Ausiàs March de
Gandia el 2000, o, recentment, el Ciutat de València el
2005), ningú no dubta que ens trobem davant d’uns dels
noms essencials en el panorama literari valencià de la
fi del segle XX i l’inici del XXI, sobretot pel que fa a
la seua activitat principal, la poesia.
Perquè Manel Gracia Grau és sobretot un poeta. Dotze
poemaris en vint anys ho palesen i una proposta poètica
personal, coherent, i molt suggerent, ho confima. La
poesia es converteix en una activitat principal en la
vida, com pertoca als veritables poetes, que creuen en
l’alta dignitat i la profunda humanitat de l’activitat
que realitzen. Al capdavall l’art –i la poesia n’és una
de les manifestacions més dignes- enriqueix la condició
humana. Tant quan ha conreat una poesia més elaborada
formalment, com quan l’ha practicada més narrativa; i
també quan ha fet una poesia més metapoètica i
existencial o quan aquesta ha estat més compromesa i
cívica, sempre en el seu rerefons l’escriptura poètica
ha sigut una indagació de la realitat interior i
l’exterior, i un enriquiment personal i compartit, de
l’autor i també del lector. Després del punt de partida
que suposà Quadern d’estances (1988), i en part
Encenalls dels miratges (1989), vingué una mena
de trilogia essencial en la seua evolució i confirmació,
en la qual s’establien les bases de la seua poètica:
La veu assedegada (1989), Els noms insondables
(1990) i Els signes immutables (1991). Llibre
de les figuracions (1994) ja apuntava una certa
obertura i la voluntat d’evolució. Aquesta, però, arribà
posteriorment i amb maduresa amb Mots sota sospita
(1998), La ciutat de la ira (1998),
Anatema (2001), Al fons de vies desertes
(2002) i La mordassa, (2003); un conjunt d’obres
en les quals hi ha canvis evidents, que enriqueixen
l’evolució sense renunciar a allò més inherent al seu
univers i a la seua veu.
Ferran Carbó Aguilar |