Accedir a la pàgina principal de la UniversitatImatge decorativa
Vicerectorat de Cultura

Lectura de Poemas de Manel Garcia Grau

Lectura de Poemas

de Manel Garcia Grau

Jueves 9 de març de 2006  -  19 h.

Facultat de Filologia - Sala de Juntes (Aula César Simón)

Av. Blasco Ibáñez, 32 - Valencia

 

Manel Garcia Grau

Quan l’any 1991 Francesc Calafat publicava la seua antologia sobre la poesia valenciana actual escrita en llengua catalana, titulada Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià (1980-1990) (1991), hi seleccionava, d’entre els joves poetes més rellevants dels apareguts i consolidats durant la dècada dels anys vuitanta, Manel Garcia Grau, qui tanmateix aleshores només que tenia encara una breu obra poètica, encetada com a tempteig inicial feia uns anys en castellà i confirmada després, definitivament en català, des del 1988 amb Quadern d’estances.

La producció literària de Manel Garcia Grau a hores d’ara, dues dècades després del seu començament, dista però considerablement la d’aquells incicis durant els anys vuitanta. Sobretot per la qualitat, la intensitat i la diversitat. Després d’haver conreat diversos gèneres (poesia, narrativa, assaig i crítica –cal esmentar entre aquests darrers gèneres obres d’assaig, com Polítiques (i) lingüístiques (1997); de crítica, com Les suspicàcies metòdiques (2002); i novel·les, com El Papa maleït (2003)-); i després d’haver obtingut premis literaris de poesia ben rellevants (només cal esmantar, entre molts altres, el Vicent Andrés Estellés de poesia dels Octubre el 1990, L’Englantina d’Or dels Jocs Florals de Barcelona el 1997, l’Ausiàs March de Gandia el 2000, o, recentment, el Ciutat de València  el 2005), ningú no dubta que ens trobem davant d’uns dels noms essencials en el panorama literari valencià de la fi del segle XX i l’inici del XXI, sobretot pel que fa a la seua activitat principal, la poesia.

Perquè Manel Gracia Grau és sobretot un poeta. Dotze poemaris en vint anys ho palesen i una proposta poètica personal, coherent, i molt suggerent, ho confima. La poesia es converteix en una activitat principal en la vida, com pertoca als veritables poetes,  que creuen en l’alta dignitat i la profunda humanitat de l’activitat que realitzen. Al capdavall l’art –i la poesia n’és una de les manifestacions més dignes- enriqueix la condició humana. Tant quan ha conreat una poesia més elaborada formalment, com quan l’ha practicada més narrativa; i també quan ha fet una poesia més metapoètica i existencial o quan aquesta ha estat més compromesa i cívica, sempre en el seu rerefons l’escriptura poètica ha sigut una indagació de la realitat interior i l’exterior, i un enriquiment personal i compartit, de l’autor i també del lector. Després del punt de partida que suposà  Quadern d’estances (1988), i en part Encenalls dels miratges (1989), vingué una mena de trilogia essencial en la seua evolució i confirmació, en la qual s’establien les bases de la seua poètica: La veu assedegada (1989), Els noms insondables (1990) i Els signes immutables (1991). Llibre de les figuracions (1994) ja apuntava una certa obertura i la voluntat d’evolució. Aquesta, però, arribà posteriorment i amb maduresa amb Mots sota sospita  (1998), La ciutat de la ira (1998), Anatema (2001), Al fons de vies desertes (2002) i La mordassa, (2003); un conjunt d’obres en les quals hi ha canvis evidents, que enriqueixen l’evolució sense renunciar a allò més inherent al seu univers i a la seua veu.

Ferran Carbó Aguilar

 


[<] Tornar

Més informació: cultura@uv.es                     [Darrera actualització: 27/02/06]