JO TINC DOS LLENGÜES

JOAN OLEZA

Levante-El mercantil valenciano. 27 de novembre de 2004

            Jo tinc dues llengües, perdó, dos, com hi ha qui té dos fills o dues cases perdó, dos, i me les estime a totes dues per igual, però tal com a aquell que té dos fills que ha criat amb el mateix afecte i la mateixa educació i cadascú li va per un costat, l'un més llest i l'altre més bord, l'un més atrevit i l'altre més prudent, l'un bon estudiant i l'altre un ruc en els estudis, així em passa a mi amb les dues llengües, perdó, dos.

            Hi ha una d'estes dues llengües que s'aprén a escola més que a casa, perquè s'estudia en totes les escoles, i els mestres són respectats, i hi ha llibres que tot el món sap que diuen la veritat. L'altra, en canvi, s'aprén més a casa que a l'escola, quan s'aprén, perquè les escoles que ensenyen en ella són poques i estan molt disperses, perquè els mestres són gent sospitosa, que o bé no en saben una paraula i fan com si en saberen (i ensenyen una llengua en l'altra llengua), o bé en saben massa i la parlen com forasters, i perquè dels llibres no hi ha qui se'n fie, com no es fien els pares dels xiquets, perquè diuen que hi ha paraules rares, i que què vol dir això de dir “netejar” i “netejaparabrisa” quan tota la vida s'ha dit “limpiar” i “limpiaparabrises”, o què és això de dir “dues” quan tot el món sap que es diu “dos”.

            Jo, que sabia d'estos problemes, m'he esforçat a estudiar tant l'una com l'altra, i a llegir els grans clàssics de l'una i de l'altra, per veure si les podia fer un poquet més igualades, les dues llengües, vull dir, al menys en allò que toca a l'elegància i la bellesa del parlar , però no m'ha servit de molt, a dir la veritat. Més bé em passa una cosa ben estranya, i és que cada vegada que parle en una de les meues llengües, esforçant-me a fer-ho bé, la gent em felicita i m'afalaga : però què bé que parla vosté, em diuen, parla vosté com un llibre. I en canvi, cada vegada que m'esforce a parlar bé en l'altra llengua, note que la gent em mira amb ressentiment, com si volguera presumir de sabut, i alguns fins i tot, els que tenen més poca vergonya m'interrompen i m'acusen de parlar foraster: vosté no parla valencià, em diuen, vosté parla català. ¿Què vol dir dir-li “assumpte” a un “asunto”,  i “estalviar” a “fer ahorros”, i dir “Adéu” quan tota la vida s'ha dit “adiós” o “hasta luego”? Així que des de fa ja molts anys he decidit parlar bé una llengua i mal l'altra, i així preservar la meua salut de males intencions i quedar bé amb tots.

            Malgrat tot, he de confessar que, com a persona estudiosa que sóc, m'agrada estar al dia d'allò que pensen i d'allò que diuen les màximes autoritats en la matèria, els acadèmics de més anomenada, però també en això trobe que hi ha diferències. Ara resulta que els de la Real Academia de la Lengua Española, molts dels quals són admirats amics meus, em digueren que se n'anaven a Rosario, Argentina, a reunir-se amb els acadèmics de totes les Acadèmies de la Llengua de l'Amèrica hispana (la d'Argentina, la de Xile, la de Colombia, la de Perú, la de Mèxic, la de Cuba…) perquè comptant comptant havíen caigut en el compte que els espanyols que parlem la llengua que ací anomenem castellana i fora d’ací espanyola (mira quina humorada, tenir dos noms!) som molt poquets, només el deu per cent de tots els que la parlen, i que la majoria estan allí, a l'altre costat de l'Atlàntic, i que per això ja no es poden dictar les normes de la llengua des d'ací, com si forem el centre, els propietaris de la llengua en exclusiva, i ningú més tinguera dret a tocar-la. Així que hem  fet el que és natural, m'han dit els meus amics, anar allí i convenir entre tots quines són les paraules, i les estructures sintàctiques, i les expressions més adients al castellà, i com que hi ha milers de paraules i d'expressions diferents entre Mèxic i Xile, o entre Cuba i Perú, o entre Argentina i Espanya, en comptes de queixar-nos ens hem posat a fer tots junts un Diccionario de Dudas de la Lengua Española (o Castellano), és a dir, un Diccionari que resolga els problemes de comprensió de les expressions i dels usos lèxics entre els parlants de territoris i zones culturals diferents. I ha eixit molt bé la cosa, m'han dit els meus amics, hi hi ha hagut una gran voluntat de cooperació entre tots els participanrts, perquè tots saben que una llengua només pot ser gran si es diversifica molt, si creix en dialectes i en parlars regionals o socials diferenciats, perquè això vol dir que hi ha molta gent que usa la llengua i que la usa per a moltes coses útils; com tots saben que només si es posa ordre i norma en aquest creixement, en aquesta diversificació i disseminació dels parlars, la llengua romandrà viva i forta, apta per al món complexe del futur.  De manera que cal reconéixer les diferències locals i regionals, i al mateix temps cuidar que la norma, i sobretot la norma escrita, siga ben coneguda i acceptada per tots, per això ens hem reunit, m'han dit els meus amics de la Real Academia, adoctrinant-me un poc.

            En canvi, als meus amics de l'Acadèmia de l'altra llengua meua, els amics de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no els he trobat per més que els he buscat estos dies, en què tant d'aldarull s'ha format per si els catalans ens volien o no ens volien robar la llengua i, el que és encara més criminal, el nom de la llengua.  He escoltat a un conseller ben vestit, i que sabia mirar a les cambres de televisió com si fora un actor, dir que anàvem a organitzar “un pitote” i que no li importava si les altres llengües peninsulars es quedaven sense reconeixement a Europa perquè els catalans eren uns lladres de noms i el president del Govern també era un lladre. I també he escoltat al molt honorable President  que, molt enfadat, i com si fora Agustina d'Aragón contra els francesos o Cànovas del Castillo contra els ianquis, cridava que defensarem l'aigua de l'Ebre i el nom de la llengua fins a l'últim home i l'últim euro valencià. A ells sí els he escoltat, i a alguns altres, i he vist a patricis senatorials, ben encorbatats, i que en la seua vida havien parlat en valencià ni llevat la pols al seu silló, aparèixer a la tele per mostrar-se agitant una pancarta i disposats a morir per salvar el valencià de les ingerències externes. Als que no he vist ni escoltat és als acadèmics de la Valenciana de la Llengua. O algú els hi ha reganyat i ara no s'atreveixen a eixir o, i és el que jo crec, han d'estar fent alguna cosa molt important, alguna cosa que no han tingut temps de fer en els últims tres anys, i que no és anar a reunir-se amb altres Acadèmies ni tractar de posar trellat en tot este aldarull, que recorda el de fa vint-i-cinc-anys, quan Espanya no s'havia acostumat encara a deixar de ser una dictadura i alguns polítics decidiren fer servir mètodes d'agitació violenta al carrer. 

            La qüestió és que jo, que creia que tenia les coses clares, ara em trobe ben desconcertat, amb estes  llengües meues que es comporten de manera tan diferent. Els acadèmics de la castellana  volen cooperar amb totes les altres acadèmies nacionals per reconéixer les diferències entre els parlars nacionals i cuidar la unitat profunda de tots ells. Els polítics valencians (ja que els acadèmics no parlen), en canvi, que no volen que ningú els toque la llengua, que és només dels valencians, que no pot mesclar-se amb cap altra varietat i que només té un nom. Els uns que admeten la diversitat i la suma d'esforços, i que fan gramàtiques i diccionaris comuns, els altres que de diversitat res, que llengua no hi ha més que una, i que quan menys gent la parle però més valenciana siga, millor. Els uns que conreen una llengua per a més de tres-cents milions de parlants, que cada vegada són més, i que aspira a convertir-se en una de les llengües més universalitzades del futur; els altres que voldrien posar una barricada al voltant de València ciutat per que no entrara cap paraula ni cap parlant que vinguera de fora, i que es conformarien  amb uns pocs parlants amb la llengua ben tancada, i a ser possible dins de casa, per a evitar ingerències de fora.

            Menys mal que algú, fora d'ací, i com és habitual, ha posat el trellat que no hem sabut posar ací, i ha enviat a la Unió Europea el pur estat de la qüestió: hi ha una llengua, a Espanya, i a Europa, que els valencians l'anomenen valencià i els catalans català. Fins que no siguen capaços de posar-se d'acord, i sembla que no ho són, que cadascú li diga com vullga però que tots es posen a treballar, sense excuses, sense defensar de boqueta allò que es deixa morir d’obra, perquè aquesta llengua tinga la dignitat d'una llengua europea.

            Que és del què es tracta.