ELS ROSTRES DE MANUEL BOIX

JOAN OLEZA

Levante-El mercantil valenciano, 17 de gener de 2004.

            L'any 2003 ens deixà, en anar-se, una singular exposició a la Fundació Bancaixa titulada “Manuel Boix. El gest, la mirada”. Cert que a València es pot gaudir, ara com ara, de bona pintura, com es pot gaudir de bona música i, més rarament, de bona literatura pròpia o de bona escultura. Són privilegis que la cultura urbana, dominada pel consum de masses de productes en sèrie en els seus nivells més generals, i “fomentada” en els més selectius per un patrocini oficial excessivament interessat, encara està en condicions de proveir als ciutadans disposats a fer-ne ús des de l'exigència estètica. Però l'exposició de Manuel Boix és una altra cosa, escapa a aquest nivell de benestar estètic que pot arribar a ser un hàbit, en una ciutat com València, per situar-se en un nivell més elevat, en el nivell dels esdeveniments artístics.

            Clar que no es cap descobriment la pintura de Manuel Boix. Ja al 1980 havia obtingut el Premio Nacional de las Artes Plàsticas, i un any després Joan Fuster deixava constància de la seua arribada a la plenitud artística. La memòria guarda també  l'impacte d'aquella exposició del 1991, a la tornada de Nova York,  que Boix dedicà al joc de la pilota, El punt dins el moviment, l'última gran referència, al meu mode de veure les coses, de la seua producció artística. En el catàleg que acompanya l'exposició actual, J. Palacios i V.J.Escartí ens recorden l'extraordinària prodigalitat d'aquesta, la seua incessant diversificació de formats, de materials, de pràctiques artístiques (el cartell, el gravat, la il.lustració de llibres, l'escultura, la pintura…), i testimonien el seu moviment interior, propi d'una evolució que no s'atura, no es conforma, no explota llargament els èxits aconseguits, impulsada per una ment vigilant, autoconscient, rigorosa, noblement intel.lectual. Hi ha a l'exposició la darrera versió d'un objecte artístic notable, “la maleta del pintor”, que si d'una banda és l'expressió en miniatura de l' ofici de pintor ( els seus materials, les seues eines, les seues regles de joc, però també les seues obres manufacturades) per l'altra és el símbol d'aquesta evolució estètica, d'aquest viatge que emprengué als anys 60 i que roman plenament obert a hores d'ara.

            Però aquesta no és una columna de crítica d'art, ni el meu propòsit és el d'analitzar, ni encara que siga en esquema, l'obra última de Boix. Es tracta de deixar constància d'un esdeveniment valuós en la nostra societat, i l'exposició de Boix ho és molt especialment.  Quan de vegades algú em pregunta per a què serveixen l'art o la literatura en una societat de consum, sempre em ve al cap, entre d'altres, una primera resposta: l'art i la literatura enriqueixen la nostra experiència de la vida, la fan més variada i intensa, i ens ajuden a interpretar-la. 

            Els quadres de gran format, amb rostres humans copsats en clarobscurs que deuen tant a la pintura barroca com a la moderna fotografia d'art, testimonien una vegada més la lleialtat de la pintura de Boix a la figura humana, que ni en les etapes més sectàriament informalistes dels anys 60 i 70,  de predomini de la pintura abstracta i de menyspreu de la figurativa, s'ha deixat moure d'aquesta barricada humanística, obstinat l'artista en interrogar-se sobre el sentit de la vida a partir del cos humà, i molt especialment de les mans i el rostre. Boix s'hi enfrontava, amb aquesta actitud, a una lectura antihumanística de la Modernitat que ha predominat en la segona meitat del segle XX, per mitjà del prestigi del pensament postestructuralista francés (d'Althusser a Derrida, passant per Barthes, Lacan i, en part, Foucault), i que de la mateixa manera que negava la capacitat del subjecte individual de ser l'agent de la història, s'oposava aferrissadament a tota tendència de l'art i la literatura a la representació.

            Però aquesta representació de la figura humana, encara que ha conegut moments de classicisme (sobre tot en les escultures dels Borja, a Gandia), i de retorn a la tradició (en la reutilització dels clàssics italians i valencians de finals del XV), i fins i tot d'un realisme simbòlic ( a la Cúpula de la Ribera, a certs quadres i escultures de la sèrie del joc de la pilota, i en especial a l'impressionant “Raspall”) no és, ni de bon tros, una recuperació ingènua de les convencions tradicionals de la representació. Es caracteritza no per la seua organicitat sinó pel seu fragmentarisme  (les mans tallades del joc de la pilota, els rostres sense cos d'ara…). Tampoc per la seua estabilitat sinó pel seu dramatisme: en les mans que es claven punxes, o que ofeguen petits pardals, en els nus esquinçats o tallats a ganivet, en les boques cosides d'èpoques anteriors, però també en el moviment violent dels cossos en el joc de la pilota, o ara en els rostres de mirada esqueixada com en  “Perfil tallat” o abocats a la mort amb somriure de vidre. Però el conflicte major d'aquestes representacions es trava entre els rostres i l'amenaça d'un esvaïment sobtós, entre la figura i la desfiguració. Allò que Boix ens ofereix a la mirada no són retrats de rostres netament configurats, sinó la lluita del pintor per extraure'ls del no ser,  per preservar-los de l'acció destructiva de la pròpia pintura, amb aquelles taques informes de matèria pictòrica que esborren zones senceres del quadre (“Rostre recordat”), o del rostre (“Rostre que comença”, “Rostre que inicia la desfiguració”). En els cuadres de l'últim any, tanmateix, sembla com si l'operació s'invertira, i en lloc de la lluita per preservar el rostre se'ns oferira la seua eclosió, la seua pugna per apareixer i configurar-se, que sovint es acompanyada, a manera de comentari, per una al.lusió mitològica o literària: “Venus que irromp de les aigües”, “La mirada innumerable de Narcís” (aquest mite tan central en l'imaginari de Boix). Hi ha dos casos en què el rostre sembla escapar a les línies i les taques que en formen part per  adquirir una expressió plena: un és el shakespirià “Somni d'Ofèlia”, que recorda l'Ofèlia morta i surant a les aigües del pintor prerrafaelita Millais (1851-52), que fa poc novel.lava Vicente Muñoz Puelles,  i l'altre el “Retrat de Mart, ratlla a ratlla”, que proporciona al déu de la guerra una insòlita serenitat, qui sap si propiciada pel somni, per la mort, o per ambdues coses, com en el cas d'Ofèlia.

            En tots aquests quadres, i en molts d'etapes anteriors,  el sentit humà de la vida, que el pintor accepta explorar per mitjà de la seua representació del cos humà, no és un sentit ni donat, ni complet, ni heretat o adquirit a alguna Fe o alguna Ideologia,  sinó que s'entrega en fragments, es reconstrueix amb dificultat, per mitjà de la pintura, de la mitologia, de la literatura, de la ficció en suma, i ha de ser preservat contra l'amenaça de la dissolució. Es un sentit que s'associa oscurament amb els somnis i la mort. La representació no pot ser per tant ni ordenada ni armònica, sinó conflictiva. El pintor ha de lluitar amb la pintura per aplegar-ne. Boix ha sabut expresar per mitjà de la pugna entre figuració i desfiguració, tot  el dramatisme de la recerca d'un sentit humà de la vida en un món on aquest sentit ha deixat de ser evident i es troba permanentment amenaçat.