ENRIC VALOR I LES COLUMNES DEL CLAUSTRE.

JOAN OLEZA

Levante-El mercantil valenciano, 20 de gener del 2000

            La mort de l'Enric Valor em va atènyer per telèfon, quan jo era lluny d'ací, a la ciutat de Toulouse. Ha mort l'Enric Valor, em va dir el meu fill menut, Carles, des de la distància. Va naixer el 1911, em va dir, a un poble que li diuen Castalla, i va escriure les Rondalles valencianes , que ho saps? Jo m'havia quedat sense rèpliques. M'escoltes, pare? Va ser Premi de les Lletres valencianes, insistia el xiquet, que no té més que vuit anys. Al cole hem llegit avui una rondalla.

            Des de lluny vaig evocar les Rondalles, jo també: aquelles paraules com acabades de taure del forn, que encara fan sentor de farina, la sintaxi patinada i antiga, un amor dens pel territori...Se'ns ha anat l'últim escriptor-profeta que ens llegà la posguerra, vaig pensar amb un sentiment d'orfandat ja ben familiar, per repetit. Una cultura com la nostra, més rica en trencaments que en continuïtats, ha donat preferència als profetes sobre els models literaris: en Manuel Sanchis Guarner, en Vicent Andrés Estellés, en Joan Fuster, i ara n'Enric Valor.

            En llegir els diaris de la meua ciutat, no fa ara vint-i-quatre hores, tots els desficacis d'una quotidianitat com la nostra em saltaren als ulls, com quan vàrem soterrar en Manuel Sanchis Guarner, ara s'hauran complit divuit anys. El mateix regateig del reconeixement públic, la mateixa invertebració de les institucions, el mateix dèficit de sentiments compartits envers les nostres grans personalitats, la mesquinesa dels mateixos greuges, que neguen el nom d'un institut o defugen una votació d'adhesió...És cert que ara no hi ha el clima de crispada discòrdia d'aleshores, però també ho és que les més altes institucions del país han mirat cap a una altra banda i - excepcions personals al marge - han esquivat el compromís amb aquella aclaparadora voluntat de normalitat cultural , de tradició, d'exemplaritat moral que representa l'obra d'Enric Valor.

            I la seua vida, perquè al marge de què hom puga compartir o dissentir de les seues idees polítiques, l'Enric era un home rigorosament bo, en el més ple i en el més pur sentit de la paraula. La seua concepció del món oscil.lava entre la bucòlica i la història, i el seu idealisme ecològic, apassionadament fidel al territori, tenia ressonàncies rousseaunianes. L'edat no pervertí la seua ingenuïtat i l'hivern preservà per a la seua obra novel.lesca - tardiva - escalfors de primavera.

            En llegir els diaris de la meua ciutat, que els meus familiars m'havien guardat, també he experimentat un sentiment de conhort i una vegada més, com ara fa divuit anys, m'he sentit identificat amb la meua universitat, i també - això és nou - amb les altres universitats valencianes, agermanades en l'homenatge a l'Enric. Els claustres de les nostres universitats van ser l'escenari privilegiat, tant durant la vida de l'Enric com a la seua mort, del reconeixement de la trascendència de la seua obra per al sentit comunitari de la nostra història. Al recer de les velles columnes s'hi experimenta , més segura i per això més assossegada que mai, una poderosa voluntat de ser, una voluntat que s'aferma a mesura que incorpora com a patrimoni el llegat d'obres i d'actituds com les d'Enric Valor.

            És d'esperar que algun dia aquest patrimoni ens serà útil a tots.