ELS INTEL.LECTUALS I LA TRANSICIÓ VALENCIANA (II)

      ELS TRES CRITS DE LA TRANSICIÓ

    (Continua)

     JOAN OLEZA

         Levante-El mercantil valenciano. 8 de novembre de 2004.

            Que la Transició posà les condicions de l'Espanya democratitzada, modernitzada, europeitzada i descentralitzada, actual, pocs ho posarien en dubte. Que en la Transició s'assoliren els objectius que en matèria de democràcia, de modernització, d'europeització o de descentralització, havien elaborat els intel.lectuals i les forces progressistes que impulsaren la Transició, des de fora del Règim franquista, ja és tota una altra cosa.

            Si ens atenem a la transformació de l'Espanya centralista (imposada al llarg dels últims quatre-cents anys, i no sols per les forces conservadores) a l'Espanya de les comunitats autònomes, fou propiciada perquè durant els últims anys de lluita contra el franquisme l'exigència d'autonomia vingué a fondre's, en un mateix nucli indestriable, amb les de llibertat i d'amnistia, compartides per tot l'estat. A meitat de la dècada dels setantes l‘anomenada aleshores qüestió nacional valenciana havia passat a ser un component imprescindible en els programes dels partits que apostaven pel trencament democràtic. Això va determinar “un clima nacionalitari inèdit en la història de la política valenciana”, com va escriure Alfons Cucó, tant més sorprenent quan es compara amb “l'estat de coma nacional” del País durant la postguerra. En aquest procés de configuració nacional – més que de represa, com s'ha vingut qualificant amb no poc optimisme nacionalista-, és ben sabut que influïren diversos factors, i molt especialment la industrialització del País als anys 60 i l'arribada a la política d'una generació universitària, procedent de les classes mitjanes urbanes, i que havia llegit amb fascinació les tesis nacionalistes de Joan Fuster.

            Potser convindria comentar alguns altres factors, encara que no siga més que de passada. Un d'ells és la interrupció que la guerra civil primer i la dictadura després van provocar en la continuïtat ideològica entre la generació de la República i la que es formà políticament als anys 60. Aquesta interrupció tingué efectes funestos sobre la societat civil i l'evolució cultural. Però tingué també una conseqüència curiosa: la quasi completa autonomia del pensament polític de la generació jove, sobretot en qüestions com la de la identitat nacional, o la del feminisme i l'ecologia, respecte dels dirigents de l'esquerra en l'exili, de tradició prou més centralista. Això va ser especialment notable entre els comunistes, els dirigents exiliats dels quals –a diferència dels socialistes- tenien un pes determinant, al menys des del punt de vista estratègic,  en la política de l'interior. Quan tornaren a l'interior, en els darrers setantes, els dirigents formats a l'interior, i que tenien en bona mesura el control del partit, cometeren la ingenuïtat –potser forçada per la lògica de la situació- d'entregar-los aquest control, cosa que va provocar un conflicte intern al voltant de qüestions com el feminisme, la democràcia interna o la identitat nacional, que no se superaria durant molts anys i que provocà  una regressió generalitzada a posicions tradicionals per part de la direcció central del partit. Els comunistes no tingueren el seu Suresnes.

            Tampoc cal oblidar la influència de les tesis llibertàries que posà en escena la revolta del 68, en bona mesura la primera revolta antiglobalitzadora, i sense dubtes una revolta que a Mèxic, a Praga, a París o a Berkeley tingué un signe antiestatalista i antiautoritari, àvidament inclinat al reconeixement de les diferències culturals i territorials. “Pensar globalment i actuar localment”, es podia llegir als murs de París. I ni cal dir que paga la pensa seguir repetint-ho. L'odi al centralisme autoritari de la Unió Soviètica, el refús de la homogeneïtzació capitalista de la societat de masses, l'horror que despertava el record de l'estat centralitzat hitlerià, vingueren a confluir amb el repudi que provocava l'anquilosat centralisme franquista i a buscar com a alternativa  un horitzó de decisió política més proper al ciutadà, més accessible a la seua participació, i sobretot més capaç de contrapesar l'aparell central de l'Estat.

            En el cas valencià tingué una forta influència, a més a més, el model de la lluita democràtica a Catalunya. L'autonomia dels partits polítics catalans de l'esquerra i les formes molt obertes i alhora unitàries d'organització de la resistència contra el franquisme.

            Per últim, els intel.lectuals que militaren a la política valenciana de la transició, s'havien format imaginàriament quasi més fora que dins d'Espanya. Havien seguit de prop la revolució dels mitjans de comunicació, coneixien de primera mà el cinema i la literatura occidentals, alguns s'identificaren amb la insurrecció beat i la crida hippy a girar-se d'esquenes a la societat de consum, altres assimilaren en la novel.la llatinoamericana del boom, en el cinema novo brasileiro o en les propostes de maig del 68 el valor de la imaginació com a eina de lluita civil, foren en general molt sensibles a la crida feminista a no confondre els drets de la dona amb els de la classe obrera, i també als primers plantejaments ecologistes… Alguns, fins i tot, havien estudiat i treballat a les universitats nord-americanes o europees.  Tot això feia que els seus objectius polítics no es pogueren reduir als elaborats per la tradició dels partits d'esquerra, des d'una perspectiva de classe. La seua militància, tot i tenir molt clara la solidaritat amb la classe obrera, sobretot entre els comunistes, així com la prioritat de l'enderrocament de la dictadura, es manifestà alhora molt oberta als nous components de la política en la societat postindustrial: des de l'ecologisme o el feminisme fins a l'antidogmatisme i la deconstrucció de les ideologies totalitzadores de la Modernitat.

            No sé si per a altres, però de mi sé dir que, en aquest sentit, el nacionalisme era un component determinant d'una manera nova de ser d'esquerra, inspirada en el marxisme, però que no podia reduir-se als límits de la tradició comunista. Un component, he dit, un component que com a tal no podia independitzar-se dels altres, ni tampoc organitzar els altres al voltant de la seua primacia. Des del meu punt de vista el nacionalisme no podia sustentar per si mateix una pràctica política, però sense el nacionalisme no era possible una pràctica política coherent al País Valencià.

            En tot cas, van ser aquests factors, i sense dubtes alguns més, els que determinaren que en morir el General foren tres, i no dos, els crits que ens guiaren a la Transició: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia.

                                            (Continuarà)