ELS INTEL.LECTUALS I LA TRANSICIÓ VALENCIANA (I)
CANVIAR DE PAÍS.
JOAN OLEZA
Levante-El mercantil valenciano. 2 de novembre de 2004.
Els Premis d’Octubre d’enguany ens han incitat a fer memòria i balanç del que va ser la Transició. En resposta a aquesta incitació oferisc una breu sèrie d’articles als lectors, esperant despertar els seus records i el seu interés.
Mentre a l'almirall Luís Carrero Blanco el preparaven, sense saber-ho ell, per al seu ascens definitiu, aquell 20 de desembre del 1973, jo tornava a València per passar els dies de Nadal des de Copenhague en un automòbil. Residia en aquella època a Dinamarca i vaig haver de sofrir a la frontera una llarga retenció i, en plena nit, un minuciós registre de tot el bagatge, inclosos els paquets que contenien els regals per a tota la família i que van ser oberts a la vista dels meus dos fills, molt xicotets, que no podien comprendre què hi feien tots aquells regals quan encara faltaven dos setmanes per a que els Reis Mags aplegaren a casa nostra. Per a mí va ser aquell el senyal de què s'encetava una nova època històrica, i que jo hi volia estar present, invertint el sentit d'un destí que dos anys endarrere m'havia fet fugir d'una Espanya tristíssima, premoderna, on la història transcorria mesquina i menuda, cap a una Europa plena de promeses.
Un any després, i empentat pels vents que venien de Portugal amerats de l'aroma dels clavells, jo ja estava de nou a València, reintegrat a la meua universitat. Al setembre del 1975, i en mig d'aquella atmosfera exultant de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada, que es podia gaudir només creuar la frontera, vaig tancar el puny amb ràbia quan els vents ens dugueren un altre aroma molt diferent, el de la sang de cinc execucions, i vaig jurar-me a mi mateix que no em desentendria fins no haver acabat amb el llegat funest de quaranta anys de dictadura. Després vingué tot el que ja sabeu.
I més després encara, al voltar dels anys, vaig anar acostumant-me a la curiosa impressió d'haver canviat de país. Els meus primers viatges més enllà dels Pirineus els havia emprés amb l'afligida convicció de pertànyer a un país del que era difícil vanar-se, dominat com estava per un dictador decimonònic i oprimit per un catolicisme reaccionari, que proveïa de mà d'obra barata als països benestants d'Europa, i al qual els europeus només venien a buscar platges, hores de sol i tipisme. Ara, no obstant, i allà on anaves, tot eren afalacs i congratulacions. En els carrers de Nova York, de París o de Frankfurt, hom podia constatar que Espanya estava de moda, i que Adolfo Suárez primer, i Felipe González un poc després, plenaven amb la seua imatge i els seus noms les pantalles dels televisors i els titulars de la premsa impresa. De València, això sí, es parlava poc. Hom havia d'explicar sovint on parava geogràficament i quines eren les seues característiques, cosa que no calia fer amb Bilbao o amb Barcelona, ni moltes vegades amb Sevilla. El nostre territori i la nostra ciutat arrossegaven un dèficit d'identitat internacional que venia de lluny. Tanmateix, i als últims anys, també aquesta imatge difusa està experimentant un canvi, especialment a l'interior d'Espanya. Ens estem fent visibles, València ha començat a figurar, ja no és del tot excepcional que gent informada, i fins i tot il.lustrada, et comente amb admiració el protagonisme mediàtic de la ciutat.
Si haguérem de guiar-nos per aquest canvi en l'opinió dels demés sobre nosaltres, bé com a ciutadans espanyols, bé com a valencians, o per les transformacions certament visibles d'aquests darrers trenta anys que ens han fet passar de l'Espanya de Franco a la del matrimoni dels homosexuals, i de l'arquitectura sòrdida de les “zonas devastadas” a la sky-line de l'Avinguda de les Corts Valencianes, no podríem fer altra que felicitar-nos nosaltres també. A la vista del punt de partida, d'aquella Espanya del 1974, no seria difícil pensar que les dos o tres generacions involucrades hem complit la nostra tasca històrica, com no ha van poder fer les generacions que ens precediren des de, al menys, la dels il.lustrats, com no va poder fer-ho tampoc la dels joves del 1930, una generació tan brillant a les nostres terres, que acabà la seua trajectòria bé en l'exili interior bé en la diàspora del transterrament, la de l'Espanya peregrina.
Però és i no és així. Ho és en una certa mesura. Contemplat l'assumpte des de la llarga durada, Espanya s'ha democratitzat, s'ha modernitzat, s'ha europeitzat i s'ha descentralitzat, per al.ludir només a quatre de les conquistes més determinants en el procés de la Modernitat, un procés que a Espanya havia quedat encallat des de, al menys, el segle XVII fins al començament de la Transició.
I no ho és en altra mesura, especialment si s'analitza la qualitat d'aquestes conquistes, el desenllaç de les quals ha sigut prou irregular. Però d’això parlarem en el pròxim article, si vos sembla.
Ben cordialment.