ELS INTEL.LECTUALS I LA TRANSICIÓ VALENCIANA (III)

ELS EFECTES DE LA RESTAURACIÓ

JOAN OLEZA

Levante-El mercantil valenciano, 16 de novembre de 2004

            En la pràctica, la necessitat de fer confluir nacionalisme i socialisme, d'un signe o d'un altre, a més d'altres eixos d'avenç, va ser la decisió majoritària dels intel.lectuals valencians als darrers setantes i als primers vuitantes. Es tractava, en la majoria dels casos, d'incorporar la lluita per la identitat nacional a l'estructura i els programes de l'esquerra clàssica, bé socialista, bé comunista, i no al contrari. Al 1979, una vegada aprovada la Constitució i realitzada la primera tongada d'eleccions, des de les generals fins a les locals, apenes quedà un minso espai polític extraparlamentari per a un nacionalisme d'esquerra independent del grans partits estatals.

            Però l'aposta per incorporar als partits tradicionals de l'esquerra una dimensió nacionalitària no va poder sostenir-se més enllà d'uns pocs anys. I el mateix succeí en la dreta democràtica autòctona. Els anys 1974-1979 són els d'una energia creixent que va aplegar a resultats insòlits en la història valenciana. El 1976, en febrer, es constituïa el primer Comité nacional del País Valencià del PCE, i passà a adoptar les sigles de PCPV; dos anys més tard, entre febrer i juny del 1978, el PSPV, amb una important experiencia de lluita nacionalista, i el PSP, fins ara independent, es veieren constrets a assumir la unificació amb el PSOE, que va incloure els líders nacionalistes en el seu aparell dirigent i moltes de les seues reivindicacions nacionals – algunes molt agosarades, contemplades des d'avui-- en el seu programa.  En octubre del 78 se signà solemnement el Compromís Autonòmic de tots els partits parlamentaris. El gener del 79, Ernest García, potser el més significat representant del nou marxisme, i partidari de la redefinició del partit comunista des d'una perspectiva nacionalitària, atengué la Secretaria General del PCPV. Són els moments en què semblà possible, i fins i tot proper, un Estatut d'Autonomia de vocació nacional valenciana i no un Estatut de descentralització estatal. 

            Però són també els moments en què l'UCD, atemorida per perdre el control de la nova configuració de l'Estat, que amenaçava a convertir-se en un Estat multinacional, emprengué una contraofensiva generalitzada que potser en cap altre lloc va apostar tan fort i va ser tan enèrgica com al País Valencià, i que no dubtà en tergiversar els resultats electorals, en forçar més enllà de la legalitat l'assalt al Consell preautonòmic, o en fomentar de manera  demagògica l'aldarull, el tumult de carrer, l'agressió física, o la mobilització de grups violents contra institucions, signes d'identitat o personalitats públiques de l'esquerra, com no dubtà en exercir una pressió brutal des dels mitjans de comunicació, que en el cas  de Las Provincias i de la seua directora María Consuelo Reina, va ser sectària més enllà de tota mesura. Els efectes d'aquesta Restauració ucedista serien dolorosament duradors i tingueren un cost de futur molt elevat. No sols bloquejaren el moviment de configuració nacional valenciana, objectiu legítim des del seu programa d'afirmació central,  sinó que van provocar una infecció incurable  dels signes d'identitat i una crispació tan greu en la societat civil valenciana que encara avui no ha trobat les vies de resolució.

            El resultat ha sigut, des del meu punt de vista, tan funest com inevitable: la pèrdua d'energia històrica del País, encallat en el conflicte de qüestions bàsiques d'identitat, superades a l'Europa occidental des de finals del segle XIX, i a Espanya després de la crisi del 98, i incapaç de sumar esforços en una direcció col.lectiva, d'interés per a tota la població i tot el territori; però també la pèrdua de possibilitats en l'avenç cap a una configuració europea interestatal, que ens acoste a la somiada Europa del pobles (o dels eixos, si es vol) i que ve determinada per unes absurdes i anormals relacions amb Catalunya, unes relacions quasi impossibles.

            També els partits d'esquerra  produïren sengles restauracions internes, substituint les aspiracions polítiques nacionals per un pragmatisme més o menys acomodatici, segons els casos, però sobretot en el de la presidència de Joan Lerma, època plena de renúncies, d'indecisions i d'ambigüitats.  Al desembre del 79 el PSOE-PSPV abandonava el Consell Preautonòmic i forçava a dimitir el president Albinyana; en febrer del 80 el Consell va retirar la Senyera quatribarrada de la Generalitat; en abril d'aquest mateix any el Consell es definia per la via subalterna del 143 a l'Estatut, i en novembre el PSOE-PSPV s'hi incorporava a aquesta via; en setembre, l'aparell del Partit Comunista havia provocat la dimissió d'Ernest García com a Secretari General; finalment l'any 1981, s'aprovà el projecte definitiu d'Estatut d'Autonomia, que no ens reconeixia les competències d'una nacionalitat històrica, i a principis del 1982 el PSPV-PSOE culminava la seua restauració interna amb un Congrés que netejà de nacionalistes els seus òrgans de direcció. La Restauració estava consumada.

            I tot, al nostre voltant, semblava acompanyar i aplaudir aquesta Restauració: el colp d'estat del 23 de febrer del 1981 i les seues conseqüències van posar els límits a tota idea de trencament democràtic; el 1979, la Margaret Thatcher a Anglaterra, i el 1980, el Ronald Reagan en els EUA, en guanyar les seues respectives eleccions, inauguraren un ordre internacional agressivament restauracionista i autoritari que s'imposaria al llarg de tota la dècada, i que culminà amb la caiguda del mur de Berlín el 1989.

            A partir de la conquesta del poder autonòmic, el 1995, per un Partit Popular identificat amb l'estratègia del seu President, Eduardo Zaplana, i del reforçament que suposà la conquesta del poder central per Aznar el 1996,  aquesta Restauració adquirí el caràcter decidit d'una Reacció, que ens faria recular a posicions anteriors a les de la Transició. L'estat actual no podria ser descrit més que en termes d'anorèxia de la presumpta consciència “nacional” valenciana,  de desarticulació d'un país que continua dividit entre províncies i que és incapaç de superar la condició administrativa de comunitat,   d'agonia de l'ús i el prestigi social de la llengua, de ruïna del valencianisme polític, de setge del valencianisme cultural.

            Per la resta, la comunitat no va mal. No és, ni molt menys, un moment de crisi històrica. Modernitzada, acomodatícia, pragmàtica i laica, ocupa a l'Espanya de les macroxifres una posició mitjana, de vegades mitjana alta de vegades mitjana baixa, en gairebé totes les avaluacions econòmiques i socials. Se sent còmodament partícip de la nacionalitat espanyola i, a través del govern central, de l'europea, i sembla haver perdut, des de fa molt de temps, tota necessitat de protagonisme polític o cultural, mentre s'afanya en disputar el mediàtic.