LA POLITICA I LA PORTA GRAN DE LA HISTÒRIA

JOAN OLEZA

Levante-El mercantil valenciano. 3 de maig de 2004.

            De vegades la política obri la porta gran de la història. No passa sovint, però quan passa ens hi reconcilia, ens retorna la noblesa d’una pràctica la major part del temps sumida en combinacions i componendes. El 27 d’abril del 2004, quan el President Zapatero es presentà davant les Corts per explicar les raons que li havien mogut a ordenar la retirada de les tropes espanyoles i quan van arribar a les pantalles les primeres imatges del replegament de les unitats destacades a Najaf, va ser un d’aquests dies en què es fa possible creure en la coherència entre el discurs i la pràctica polítiques, i entre les promeses electorals i els actes de govern, un d’aquests dies, també, en què les opcions trascendentals entre la pau i la guerra, entre la legalitat internacional i els fets consumats de dominació imperialista, fan que la Política s’escriga amb majúscules i travesse eixa porta gran de la història.

            Durant les darreres setmanes hi surava el temor de què les complicacions internacionals d’una retirada, i sobretot l’aclaparadora capacitat de pressió dels Estats Units, inclosa la del candidat demócrata a la presidència, pogueren desdibuixar el propòsit de Zapatero de retirar les tropes. Es preveia la possibilitat d’alguna mena d’acord al Consell de Seguretat, forçat pels Estats Units i la Gran Bretanya, que ampliara el paper de l’ONU en l’administració de la transició iraquí, sense tocar gran cosa el comandament militar i la capacitat de decisió dels nordamericans, un acord que proporcionara al govern socialista una coartada de cara als electors per no haver de trencar tan bruscament la xarxa de compromisos internacionals establerta sobre l’ocupació militar de l’Iraq. Es temien les represàlies nordamericanes, les maniobres de la CIA per provocar una situació de conflicte que implicara a Espanya i l’obligara a mantenir-se en les bases…En són experts, i alguns dels darrers episodis a Najaf i Diwanija podrien haver sigut provocats sobre el terreny pels serveis especials…

            A fi de comptes, per a la diplomàcia espanyola era més fácil trobar la coartada per romandre que trencar la baralla amb una decisió de consequències internacionals pertorbadores… I bé: el govern Zapatero ha preferit el compromís difícil a la componenda fácil, la coherència amb les seues posicions de principi a eixa idea de la política que la identifica amb l’art del possible, i l’art del possible amb l’acomodació a les relacions de poder.

            Com a ciutadà em sent d’enhorabona. Faça el que faça en el futur el president Zapatero, ningú podrà restar-li valor a un acte que és ja històric, i que ha retornat a la política arguments tan senzills com  innegociables: ens anem d’Iraq perquè mai no hauriem de haver anat, perquè no hi havia raons ni legitimitat per a l’invasió d’un país,  perquè s’ha fet més mal que bé a la població civil i a la legalitat internacional, i perquè en aquestes condicions es millor rectificar i anar-se que persistir i romandre. No havia escoltat un llenguatge tan directe i tan clar des què el President Schröder, en plena campanya dels Estats Units per sumar aliats a la seua aventura, es va negar rotundament a participar: passe el que passe, va dir, Alemanya no col.laborarà en aquesta guerra. Un altre polític europeu, i en són alguns més: amb ells tal vegada torne a ser  possible una política europea capaç de reclamar –front a la política de l’imperi i dels seus vassalls—un nou ordre internacional.