En el libro los días del futuro, el autor trata de plasmar los efectos que produce la mundialización y globalización a partir de la guerra fría. Propone un nuevo análisis desde un marco internacional y multidisciplinar donde existe una interdependencia entre países, regiones y sistemas. Intenta definir la forma en que han variado las interpretaciones clásicas sobre el sistema internacional a partir de esa progresiva vinculación y trazado menos nítido de las fronteras entre lo nacional y lo internacional.
Trata las dependencias desiguales que se suceden en la economía mundial, como consecuencia de la exclusión que se produce en algunos países denominados periféricos.
Pretende dar otras percepciones del sistema internacional entendido como: los estados, sus relaciones entre ellos y sus situaciones interiores y exteriores. Nuestras percepciones del sistema mundial están en general fragmentadas. Un ejemplo de esto lo encontramos en el problema de la droga, el cual ha sido tratado durante décadas como una cuestión interna, social y policial de los estados. Sin embargo en la última década y media ha adquirido una nueva dimensión que lo sitúa entre las grandes cuestiones que discuten los estados entre sí. Son cada vez más frecuentes los ejemplos de este paso de la dimensión social y nacional a lo internacional : la pobreza, las migraciones, el impacto medioambiental...
El autor tras sentar las bases del mercado mundial en los modelos liberales, engendra principios de desregularización, dependencia y competitividad, privatización.... Expone a través de ejemplos los diferentes conflictos y problemas que se producen en el mundo, todos producidos por la interdependencia de los países a través de la mundialización, agudizada por la progresividad de la tecnología.. Por lo que uno de los efectos característicos de un mundo crecientemente tecnológico, es producir interacciones más intensas a la vez más inevitables, entre las naciones.
Redacta los problemas que produce la mundialización tales como la prostitución, la desigualdad de género, el trabajo infantil, el ascenso de las mafias internacionales ... a través de ejemplos significativos que indican la conexión entre diversos campos, haciéndonos participes de la situación actual del mundo, así como de la situación tan desigual que se desarrolla más y más con el tiempo.
Pone de manifiesto como los ricos cada vez se hacen más ricos (países del Norte , industrializados que poseen el poder del mundo: capital, recursos y bienes) y como los pobres cada vez más pobres (países del Sur, productores de las materias primas, mano de obra barata).
También establece un debate entre las actividades éticas que deberían regular las relaciones y economías internacionales en el área del desarrollo humano.
Resalta el papel de los denominados países del Tercer Mundo, que no se agrupan entre sí para negociar mejores condiciones con el Norte, sino que compiten cada vez más abiertamente entre sí, ofreciendo mejores condiciones a las compañías multinacionales para que inviertan en sus territorios.
El autor propone como una vía de salida, que debería revisarse tanto la cultura política como el pensamiento económico que no consiguen dar una vida digna a tres cuartas partes de la población mundial. Comenta que si el sistema capitalista vigente es el único posible, sería mejor tratar de reformarlo en vez de exaltarlo.
CURS 03/04
Los días del futuro
MARIANO AGUIRRE
INTRODUCCIÓ
Los
días del futuro, el podem
entendre com a un llibre on el que es busca, com a darrera finalitat, és l’explicació
de quins han de ser els paràmetres que ha de seguir l’actual sistema
capitalista per tal de millorar les seues aportacions a la societat.
Mitjançant un anàlisi de diferents aspectes que caracteritzen el capitalisme, com ara la pobresa, la violència o la discriminació de gènere, el llibre explica quins han sigut els més negres problemes que han assolat la població mundial des del fi de la Guerra Freda.
L’inici d’aquest és, doncs, el 1989, any en què cau el Mur de Berlín,
i com des d’aleshores s’han succeït; guerres locals però també entre
estats, tractats que marquen un abans i un després en el desenvolupament econòmic
mundial, l’aparició d’identitats nacionals, ètniques i religioses que han
significat un problema pels més importants estats....
Un altre dels aspectes que el llibre busca i, en certa mesura aconsegueix,
és intentar que la persona lectora observe aquestos problemes no com un fet
totalment aïllat sinó que tots tenen entre ells una clara connexió i en molts,
aquest no existiria si ni hi haguera pobresa. Allò de pensa globalment, actua
localment és un clar reflex del que se’ns intenta mostrar en aquest llibre:
ja que en l’actual context mundial on el món tendeix a la globalització, els
problemes són globals però alhora són també força concrets. Per exemple no
és el mateix el problema que existeix en la droga a Colòmbia que el que
existeix a l’Europa occidental o el problema de la violència a Palestina que
a l’estat espanyol...
Un altre punt que intenta assenyalar Aguirre al llarg del llibre és que
l’actual globalització és una globalització jeràrquica, al que jo afegiria
salvatge, perquè aquest és un procés que no va a la mateixa velocitat als països
rics que als països pobres i perquè és un altre dels processos històrics
pels quals està passant el capitalisme i al qui no li importa ofegar els països
més desfavorits si l’economia del capital funciona.
Aquesta economia es fonamenta en l’explotació dels recursos dels països
pobres mitjançant mesures com ara el deute extern dut a terme pels organismes
que han de garantir la supervivència del sistema capitalista, com puguen ser
l’OMC i el Banc Mundial.
Del llibre en la seua globalitat és molt difícil de resumir perquè
aquest és un llibre que a cadascun dels capítols, l’escriptor parla de
diferents i molt diversos problemes, cosa que f del llibre molt complet pel que
respecta als temes que tracta i pel que respecta a les dades que ens són
facilitades.
Per últim, dir que cal tenir dos coses molt presents a l’hora d’analitzar
i llegir aquest llibre: d’una banda que el llibre està escrit en l’any 1995
i açò el fa un llibre obsolet en el temps perquè als darrers nou anys el
capitalisme i els seus fonaments han canviat molt però també les contestacions
i les respostes a aquest sistema han sigut majors i el moviment antiglobalització
ha assolit molta importància ( Seattle, Barcelona, Praga, Niça, Porto
Alegre...) ; i d’una altra banda cal tenir molt present la condició de
Mariano Aguirre qui és coordinador per la pau en el Centre d’investigació
per la Pau a Madrid i Investigador del Transnational Institute d’Amsterdam i
jo després d’haver llegit el llibre l’inclouria dins la vessant més
reformista de l’esquerra.
CAPÍTOL PRIMER
ACTORS, PROBLEMES, BÉNS GLOBALS
Durant el primer capítol del llibre Mariano Aguirre tracta quatre punts
fonamentals per entendre el capitalisme:
a) el comerç internacional i el paper d’aquest en les relacions entre
estats; b) l’impacte medioambiental i la importància que assoleix aquest en
la política internacional; c) el paper de la dona dins l’actual estructura de
la societat i la seua ( o almenys intent) emancipació.
Del primer aspecte que se’ns parla: és el comerç internacional,
cal remarcar que aquest assoleix una major importància després del Tractat
de lliure comerç, i on l’objectiu de tots els Estats és aconseguir el màxim
benefici al preu que siga i utilitzant tots els mitjans al seu abast. Una de les
conseqüències més importants d’aquest nou context del comerç internacional
són la proliferació de les armes nuclears. Per l’antiguitat del llibre,
aquest no és fa ressò de la darrera guerra imperialista contra l’Iraq, on
una de les excuses donades a l’opinió
pública per justificar-la fou que aquest País fabricava armes nuclears, tot
per tal d’amagar el vertader objectiu
de l’ocupació: el petroli, i per tant, els interessos econòmics. El país
iraquià no és l’únic que suposadament fabrica aquest tipus d’armes,
altres conflictes nuclears són: l’existent entre l’Índia i Pakistan, la
constant amenaça nordcoreana o el
nombrós armament d’Israel
conegut, malgrat el silenci internacional.
Pel que respecta al medi ambient, el llibre ens diu que el medi
ambient ha passat a ser un punt important per la nova política
internacional després de 1989 a causa de diversos problemes medioambientals (residus
tòxics, desforestació) o algunes catàstrofes (Xernòbil), malgrat que la
“preocupació” dels estats rics no és del tot certa, ja que per exemple
quatre anys després de l’aparició de l’Agenda 21 un document que
recollí un ampli consens, i que regulava
una sèrie de mesures en favor del medi ambient. Quatre anys desprès no s’ha
complert en una tercera part i actualment catàstrofes com la del Prestige, l’especulació
urbanística o la “genial” idea de Bush de tallar els arbres per evitar
incendis, demostren que no és una preocupació primordial dels grans mandataris.
El tercer aspecte en que es centra l’ obra és la situació per
la qual travessen les dones , les quals comencen a fer escoltar la seua
veu en certes problemàtiques globals (pobresa o guerra) però, continuen sent
marginades per les relacions internacionals o per liderar un país (a l’estat
espanyol mai cap candidata s’ha presentat per qualsevol partit “poderós”
a presidir l’estat, o actualment cap dona es presidenta o primera ministra de
cap dels governs amb major pes al context internacional).
Una part de l’explicació que pot ajudar a entendre l’actual situació de la dona és la importància
que continua tenint la religió per impedir la total emancipació femenina, ja
que molts dels prejudicis i tòpics existents sobre les dones són creats i
defensats per qualsevol de les creences religioses existents (actualment el cas
de l’estat Francés de prohibir el vel a les dones en les escoles està
portant molta cua).
I per últim, ens parla dels drets humans i l’aprofundiment d’aquestos
des de la recollida en la carta fundacional de l’ONU (1948) d’una
carta de drets humans. Mariano Aguirre fa una sèrie de referències al
desenvolupament i l’acompliment
d’alguns d’aquestos, en matèries com la pau, el medi ambient..., de les
quals jo discrepe perquè pense que en ple segle XXI encara queda molt camí per
recórrer en aquest sentit perquè mentre existeixi fam al món, mentre
existeixen presons com l’actual de Guantánamo, mentre continue el bloqueig a
Cuba o mentre es torture a les comissaries, entre molts altres aspectes, no
podrem parlar de drets humans.
Cal assenyalar també que trobem, en aquest capítol, una referència a
la crisis de l’estat nació, a causa de l’augment de la dependència de les
relacions entre estats. Cal tenir en compte, la data de publicació del llibre,
ja que se’ns parla d’una disminució de la despesa militar en l’any 1995,
però, ara està ocorrent a l’inrevés el capitalisme torna a necessitar un
augment de la despesa militar per fer front a la crisi que pateix i per demostra
la seua superioritat.
CAPÍTOL SEGON
Roses fresques, blocs i globalització
Al segon capítol del llibre l’autor incideix sobre els diferents
aspectes de l’economia mundial
dins el sistema capitalista , sobre el significat, econòmicament parlant, de la
globalització i sobre la creació dels blocs econòmics.
L’actual sistema, marcat per una globalització salvatge i jeràrquica, contra els seus esforços econòmics sota una premissa clara: major productivitat al menor preu possible, aconseguir aquest objectiu de la manera que siga és una obsessió pels grans estats actuals.
El llibre que l’actual procés d’economia globalitzada ve marcat per
dos aspectes temporals:
a)
el fi de la segona guerra mundial i el posterior tractat de Bretton Woods
(1944), que ve a significar l’hegemonia
mundial dels Estats Units, i pels acords que se’n deriven els quals es
caracteritzen per l’obertura dels mercats, l’estabilitat del tipus d’intercanvi
i el moviment lent del capitalisme;
b)
la caiguda del Mur de Berlín (1989), i la posterior liberalització econòmica
amb acords i tractats com el Tractat de Lliure Comerç, o acords entre els
diferents estats provoquen l’eclosió definitiva de la globalització.
Aquesta globalització econòmica ve dirigida per alguns organismes
mundials com l’OMC, el FMI o el
BM. Aquestos són els que dirigeixen ,actualment, el devenir del capitalisme
ofegant amb el deute extern als països pobres, provocant la liberalització i
la conseqüent privatització dels serveis bàsics (sanitat o educació). Sense
oblidar-nos del paper que aquestes eines del capitalisme, venudes com a
instruments que volen afavorir els més desfavorits, desenvolupen a l’ Amèrica
Llatina un autèntic procés de control ja no sols de l’economia d’aquests
països sinó també intenten dirigir els processos polítics, per tal
d’evitar o pressionar perquè no governen aquells que no accepten les
premisses marcades per l’Organització Mundial del Comerç i pel Banc
Mundial.
Aquesta economia globalitzada ve caracteritzada per la recerca de les
empreses de països on poder desenvolupar qualsevol producte per després vendre
aquest als països rics a un preu molt més elevat del que ha pogut costar en
relació al sou del treballador. A més aquestes empreses busquen qualsevol
tipus d’excempció tributaria, de favor fiscal o qualsevol altre favor de
tipus medioambiental, sanitari... als països pobres per tal d’instal·lar-se
allí ( Samsung Seat Ford..., tanquen les seues portes
o redueixen llocs de treball als Països Catalans per instal·lar-se als
països de l’Est).
Un altre aspecte que cal remarcar d’aquest capítol és la creació,
dels blocs econòmics en torn als tres eixos mundials: EUA, Japó i l’Unió
Europea, i les pròpies aliances que cadascú té per obtindre un major
rendiment econòmic.
Així els estats centren la
seua estratègia comercial en tres línies:
a) regionalització d’aquelles zones que puguen controlar (cas EUA- Amèrica Llatina); b) acords bilaterals per interessos comuns (cas Alemanya- França en l’actual procés de una Constitució Europea); i
c) negociar multilateralment a través de l’OMC.
Així, podem dir que la consolidació del capitalisme com a sistema hegemònic
en aquests temps, sols ha fet que augmentar l’intercanvi desigual entre els
rics que cada cop ho són més, i els pobres que cada cop estan més ofegats pel
deute extern, i així fer d’aquest món un món de privilegiats (part del
primer món) i “desgraciats”(la major part del món).
CAPÍTOL TERCER
Pobres, dones, ciutats i màfies
Al llarg d’aquest capítol el llibre aprofundeix
fonamentalment d’alguns dels temes més importants que preocupen avui
en dia com són: la pobresa, la discriminació de les dones, la criminalitat i
el problema de les drogues.
Mariano Aguirre explica que per ell la pobresa no és un
efecte directe del sistema capitalista, malgrat que si
que li dona una gran responsabilitat als països rics per no tindre una
clara voluntat per eradicar la pobresa (i totes les conseqüències que se’n
deriven d’ella).
Un dels problemes que té la seua arrel en la pobresa és la salut.
Durant l’estudi del problema sanitari arreu del món, Aguirre centra la seua
atenció en la nombrosa mortalitat infantil, principalment a l’Àfrica
subsahariana, provocades per algunes malalties com la malària o la SIDA.
Un altre greu problema
conseqüència del capitalisme es la situació de discriminació que pateixen
les dones. A més de la marginació que sofreixen en matèria laboral (sous més
baixos, més hores de treball...), política (no tenen possibilitat d’accedir
a alts càrrecs...) o social (tòpics masclistes vigents o l’etern
enfrontament amb la religió), cal remarcar que més del 72% de les persones
pobres del món, són dones. Com ocurreix amb altres problemes, no existeix una
voluntat política per part dels estats, fet que ho demostra la negativa de
gairebé la meitat d’estats a ratificar la Convenció de l’ONU (1979), sobre
l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona.
Els dos darrers problemes són la violència i el narcotràfic, ambdós
derivats de la pobresa, ja que moltes de les persones pobres les identifiquen
com a les dues úniques sortides
possibles sinó per sortir de la situació que pateixen, si almenys per
alliberar-se de tot el que pateixen.
Així, pel que respecta a la violència i l’augment del crim cal
destacar l’increment de grups mafiosos arreu del món, i la capacitat de
pressió, i fins i tot, de decisió que les més potents màfies tenen a alguns
països del món (Rússia, Itàlia...). Aguirre proposa que per molt que els
grans estats s’encaboten en voler acabar amb la violència mitjançant la via
repressiva i la policial, aquesta mai no s’acabarà mentre continue havent
pobresa en algun indret del món, la vertadera arrel del problema.
El darrer conflicte que s’analitza
és el de la droga. Aquest també és un altre problema que té el seu punt
d’origen, en la gran majoria dels casos, en la pobresa. Aguirre explica
diversos factors de la droga com ara els interessos que alguns Estats (fonamentalment
EUA) tenen amb el negoci de la droga i la relació que s’ha mantingut entre
estats importants i les persones més influents del narcotràfic, els interessos
dels EUA amb el narcotràfic a Colòmbia ha sigut objecte de nombrosos anàlisi
per part de periodistes d’investigació
i hi ha proves més que contrastades de la existència d’aquestes relacions.
Per últim, hi ha una clara
referència al perquè els i les camperoles del Marroc o del Colòmbia
decideixen conrear haxís o cocaïna i no d’altres productes. I la resposta és
clara perquè els beneficis de la droga són molts majors que els que puguen
donar altres productes.
CAPÍTOL QUART
ALTES RIQUESES, DRETS EN DESCENS
Al llarg d’aquest quart capítol, Mariano Aguirre reflexiona sobre el
treball, fonamentalment, sobre la manca d’aquest i sobre quines són les
mesures que adopten els diferents estats per aturar el constant procés d’augment
de l’atur
Així com explica Aguirre, l’objectiu dels Estats a adoptar mesures
tant poc democràtiques
1)
com la possibilitat de L’ACOMIADAMENT LLIURE (gran
objectiu capitalista)
2)
l’augment de la
temporalitat en el treball (allò
de les ETT’S creades pel PSOE a l’Estat Espanyol) o
3)
la pèrdua de millores
laborals aconseguides durant el transcurs del segle XX (salaris baixos, més
vacances, augment de la inseguretat laboral...).
Ara bé aquesta bogeria capitalista comporta molt més problemes que els ja esmentats. D’entre aquests Aguirre n’assenyala alguns:
ü
L’explotació
infantil que es produeix
principalment als països pobres (Índia, Pakistan, Tailàndia...). Aquesta
explotació infantil ve provocada pel gran motor del sistema: les multinacionals
com Nike, Adidas o Reebok que fan que xiquets i xiquetes treballen 14 hores diàries
per un sou vergonyós. Aquesta explotació infantil és denunciada any rere any
per nombrosos organismes i organitzacions, però mai ningú ha fet res per
aturar el problema.
ü
La discriminació de
la dona treballadora ja que
aquesta rep uns sous molt inferiors als que puga rebre un home pel mateix volum
de feina, o perquè (juntament amb el jovent) constitueixen el gruix més elevat
de persones aturades.
ü
Inseguretat laboral,
aquest és, sense cap mena de dubte, el problema més greu provocat pel treball.
Moltes empreses no compleixen els mínims de seguretat, els governs fan la vista
grossa i a la patronal no li interessa denunciar-ho. Tot açò augmenta la
sensació que a la societat el
problema no li preocupa gaire. Al mateix llibre hi ha dades tan esgarrifoses com
les que indiquen que: gairebé la meitat dels accidents laborals es produeixen
entre els treballadors temporals, o que
a l’estat espanyol hi ha 15 morts laborals per cada 100.000
assalariats(actualment la situació no ha millorat i als Països Catalans mor un
treballador per dia)
ü
La immigració;
un altre problema que haurà de superar el treball, es el de que fer amb les
persones immigrades. La solució és molt senzilla per als empresaris:
contracten els i les immigrants a preus molt baixos i amb uns horaris
infrahumans; al mateix temps els estats endureixen les seues lleis sobre
immigració i afavoreixen a l’aparició del que Aguirre anomena
“racisme institucional”, i
que no és una altra cosa que fer augmentar l’odi cap als estrangers, dient
que aquestos venen a furtat el pa i el treball.
I tot açò, mentre el FMI anima els governs a que s’aprofundeisquen
les reformes laborals per facilitar l’acomiadament lliure...
CAPÍTOL CINQUÉ
GUERRA I VIOLÈNCIA AL FI DE SEGLE
Aquest capítol cinquè s’ocupa dels conflictes armats i la violència,
en definitiva del que se’n deriva d’aquests: legitimacions ideològiques, ètniques,
religioses nacionalistes i l’impacte sobre les poblacions (refugiats, desplaçats...).
El primer factor en el que es centra l’escriptor és el de la problemàtica
nuclear i la proliferació d’armes nuclears que comença a existir arreu del món
després de la fi de la Guerra Freda. Durant aquesta part, crítica l’excessiva
obsessió que tenen els grans estats (UE, EUA...), i els grans organismes
militars (OTAN) a utilitzar la força o a amenaçar amb l’ús d’aquesta, com
a quasi primer recurs (“atac preventiu”) per garantir l’estabilitat
internacional, quan en realitat sols és una excusa per fer prevaler els seus
interessos.
D’altra banda Mariano Aguirre parla també de les relacions
internacionals entre dues de les grans potències mundials: EUA i Rússia, i com
aquestes dues potències havien marcat les relacions internacionals de la fi del
segle XX, ja que quan la relació entre Moscú i Washington era tensa o
conflictiva (relacions de Rússia amb enemics nord-americans com Cuba, Xina o
Iran), aquest fet feia trontollar les estructures militars d’arreu del món.
Pel que fa a altres tipus de conflictes, els conflictes armats regionals
cal destacar la existència d’un gran nombre d’aquestos on és una gran potència
mundial la que es veu implicada en conflictes interns per reivindicacions de
diferents tipus. Els enfrontaments militars de Txexenia i Palestina contra Rússia
j Israel, són tal vegada els exemples més clars, com també ho és el
conflicte dels Balcans ( aguditzat en l’època en que s’escriu el llibre):
“Entre 1989 i 1993 varen tenir lloc 90 conflictes armats
localitzats en 61 llocs, i on varen estar implicats 60 governs”
Tots aquests enfrontaments el que fan és augmentar la sensació d’inestabilitat
del capitalisme arreu del món, cosa a la que s’ha d’afegir els constants
problemes que les potències mundials tenen a casa seva: com ara el perillós
auge del racisme i el feixisme a estats com Àustria, Suïssa, Holanda o França
,o el cada cop més perillós fanatisme religiós, manifestat de diverses
formes: sectes, atemptats, assassinats massius ... a cada vegada més països.
Per últim, aquest capítol acaba amb la solució que Aguirre li dona al
problema de la violència i que sols es podrà resoldre quan existeisquen
mesures preventives a llarg i curt termini, gestionades pes l’ONU, però amb
una participació activa de tots els Estats, i d’altres organismes com l’Unió
Europea l’OEA (Organització d’Estats Americans) i l’OUA (Organització
per la Unitat Africana). Remarca, però, que una gran part dels conflictes venen
provocats per situacions d’explotació, injustícia i desigualtat, i que si no
s’intenta tallar d’arrel el problema de la violència. aquesta continuarà.
CAPÍTOL SISÉ
LA GESTIÓ DE L’INCERTESA
Al darrer capítol del llibre, Aguirre presenta algunes idees per tal de
gestionar, segons ell, alguns dels problemes que ha anat explicant en aquest
llibre, i que són un gran repte per l’eficàcia o no del capitalisme.
Així doncs, continuant el que comenta Aguirre, la solució pels
diferents fronts oberts que té el capitalisme global: violència, pobresa,
treball, discriminacions de tot tipus..., sols podrà arribar quan aquells
estaments afectats i la missió dels quals és solucionar aquests problemes,
arriben a conclusions comunes, ja que ( sempre seguint allò que diu l’escriptor)
mai aquestos problemes no podran ser resolts unilateralment pels grans Estats.
És, doncs, una aposta pel diàleg i el consens entre els diferents sectors de
la societat.
El llibre finalitza amb una
declaració de principis de Mariano Aguirre qui afirma que partint de la base
que gairebé totes les revolucions han fracassat, així com també l’implantació
del comunisme a alguns països l’única sortida possible per solventar els
problemes, és la reforma del capitalisme.
“Si el sistema capitalista vigent és l’únic possible, aleshores és
millor tractar de reformar-lo en comptes d’exaltar-lo”.
CONCLUSIÓ
Partint de la base ja explicada a la introducció que, per mi, aquest és
un autor que podem introduir dins la vessant reformista, ja hem d’entendre que
tinc moltes discrepàncies amb molts dels aspectes tractats per Mariano Aguirre
i, principalment per com són tractats aquestos aspectes.
En primer lloc, el llibre queda obsolet en el temps ja que des de l’any
1995 fins als nostres dies molts han sigut els canvis que ha tingut el
capitalisme. Aquest sistema davant la crisi econòmica patida per alguns dels
seus principals estats ( recessió, augment de l’atur, pobresa,...), de la
resposta que s’ha donat a aquest sistema tant institucionalment ( sobretot als
països llatinoamericans com ara Veneçuela o el Brasil, malgrat la moderació
de Lula) com al carrer : manifestacions contra la globalització a Florència,
Barcelona, Seattle, Praga...; s’ha vist obligat, de la ma dels Estats Units,
a mostrar la seua cara més ferotge i salvatge per tal de constatar dia
rere dia la seua superioritat i hegemonia mundial.
L’augment en armament
militar i en despeses de defensa; el poc respecte cap al medi ambient;
situacions extremes com la que ha succeït a l’Argentina o a l’Uruguai; l’augment
de mesures restrictives contra els i les immigrants ; la complicitat amb el
feixisme... són tant sols uns pocs exemples que demostren que avui la situació
no és la mateixa que la narrada per Mariano Aguirre a Los días del futuro.
Deixant de banda aquest maitis temporal, també discepre de molts dels anàlisi
que realitza l’investigador espanyol en aquest llibre, encara que també en
compartisc una altres que ara explicaré: