En Funes el memorioso, Borges ens diu que Funes no dormia ni pensava. I no obstant això, per a molts aquest personatge passaria per ser un prodigi de facultats mentals. Recordeu: Ireneo Funes, després d’haver sofert un accident, era incapaç d’oblidar; d’oblidar i d’abstraure. En la mesura que era incapaç d’oblidar, no podia tampoc prescindir de les diferències. Per a Funes, cada cosa era una cosa, diferent de qualsevol altra. Un got no era un got i igual en això a un altre: era un objecte únic, amb nom propi i no comú. Incapaç d’incloure les coses sota noms comuns, sota gèneres, sota tipus o espècies, era incapaç de pensament, perquè pensar, com diu Borges allí mateix, es olvidar diferencias, es generalizar, abstraer. Oblidar, abstraure, possibilita el pensar.
 Abstraure és oblidar les diferències i és imprescindible per a pensar. Però tot ha de tenir un terme mitjà, i n’hi ha qui se’n passa de l’altre costat. El món és ple d’anti-Funes, gent que té molt poques casetes per situar totes les coses i totes les persones, gent que té molt pocs problemes a l’hora de generalitzar, d’abstraure, de fer-ho tot igual: igual en la igualtat i igual en la diferència. Les dicotomies (exhaustives i excloents, és clar) sembla que tenen un atractiu especial.