Advertiment al lector

 Un dels títols amb que vaig especular per a aquestes pàgines va ser el de Diccionari filosòfic per a ociosos, això, crec, donarà alguna idea del tipus de llibre que és. El títol, però, tenia un problema, o dos. D’una banda, la imitació del títol del llibre de Fuster podia semblar pretenciosa, agosarada; d’una altra, per a certes persones (no necessàriament ben intencionades) podria resultar redundant: si és filòsofic, és per a ociosos, la filosofia és una distracció d’ociosos. Anava a dir que per a aqueixes persones, "la filosofia és una ocupació d’ociosos", la qual cosa és una contradicció i, tot i que crec que és fals que la filosofia siga cosa d’ociosos, no crec que l’afirmació siga contradictòria, ni vull acusar aquestes persones, des de bon començament, d’irracionalitat manifesta. Per desgràcia, les ocupacions pacífiques i que no produeixen cap resultat que es puga tocar són mal vistes per moltes persones, per aquelles que tenen el que anomene "mentalitat de pèrit" i que jo, personalment, malmire. (Espere que els pèrits de debò em sàpien perdonar; "mentalitat de pèrit" no és una professió, sinó una posició que no tots els pèrits de professió tenen per què adoptar ni mantenir).
Aquest llibre no és pròpiament un diccionari filosòfic en més d’un sentit: no vol, en absolut, ser exhaustiu ni vol ser precís i concret en les seues entrades. En la mesura que és un diccionari filosòfic, és particular: és atípic i és personal. Com en el diccionari de Fuster, i salvant, és clar, les distàncies, es tracta de reflexions diverses catalogables potser "dins el gènere elàstic i  modest de «l’assaig»".  L’excusa i el motiu que li dona certa unitat són els termes de la filosofia. Els elements, però, són diversos. De vegades intente il·lustrar, de la manera menys pedant que sé, l’ús que els termes tenen en la filosofia; d’altres faig petites reflexions sobre els problemes que em susciten i, d’altres, encara, els aprofite simplement (tot i que els il·lustre)  per parlar de coses que fan pensar o per referir alguna anècdota, sovint personal.
 És, pense, una barretja entre literatura i filosofia —si filosofia i literatura no s’han de llegir necessàriament en majúscules—, vol entretenir i fer pensar alhora; potser alguna entrada ho aconseguisca. Les pretensions, amb tot i amb això, no són grans: una altra vegada cal defugir les majúscules. Podríem dir que vol no avorrir massa sense dir completes banalitats. Si aconseguira, en general, això, em sentiria ben satisfet.
 Un comentari tècnic per acabar: al text de les entrades, apareixen en negreta aquelles paraules que tenen entrada pròpia.