És diu que la curiositat és la mare del saber. Jo reivindique el dubte, també. La curiositat ens fa eixir de la ignorància, el dubte impedeix que tinguem per saber el que no ho és. Creure saber i no saber és pitjor que ignorar, perquè qui ignora pot cercar, però qui es creu en la possessió de la veritat no en té cap motiu. Peirce veia en el dubte el motor de la recerca, crec que tenia raó. Dutar no és dolent. Entre altres coses perquè no dubta qui vol, sinó qui té alguna raó per a fer-ho.
 Sé que és quelcom que està mal vist. Diuen que impossibilta l’acció. No hi estic d’acord, almenys no sempre. Tot depén de com siga d’enraonat el dubte. Qui dubta amb seny no deixa d’actuar, no s’ho tira tot a l’esquena ni passa de tot, simplement actua amb prudència, sense apassionaments dogmàtics ni, molt menys, violents. Si d’alguna cosa és apassionat qui dubta és de la raó: per això, possiblement, és que dubta.