Mire la fotografia de la meua primera comunió i em pregunte: per què jo sóc la mateixa persona que aqueix xiquet de cara innocent? El meu cos supera en més de tres vegades el pes d’aquell cos i cap de les seues cel·lules sobreviu en el meu. La sensibilitat tan viva d’aquella ment ha sigut protegida pels anys amb una grossa cotna protectora. L’entrega desinteressada i total a les pròpies conviccions ha sigut substituïda pels dubtes, per la malfiança, pel desencant i la consideració del propi interés. També els records que compartim són ben minsos. Ell no pot recordar el que jo he viscut després i dels que ell tenia jo en conserve ben pocs. Per què som la mateixa persona? Però vull ser-ho, vull ser el mateix. D’ell me’n orgullisc, ell m’ancora a un passat fugisser del que m’agrada pensar que prové la meua saba.