L’ermita del Puig de Xàtiva

Josep Lluís Cebrian i Molina

 

De lluny estant, l'ermitatge és un punt emblemàtic en el paisatge xativí. El Puig de Xàtiva és més que una muntanya sola en mig de l'horta acaronada pel riu Albaida. Voltat de la natura, amb el camp sempre proper i del qual ve a formar part, el Puig és tot sencer un santuari, un lloc consagrat per la religió. L'elecció de l'indret per construir l'ermitatge no fou un caprici dels homes, sinó segons diuen alguns vells, un designi de la Mare de Déu que volgué situar allí el seu santuari.

Serpejant en ziga-zaga i quan haureu ascendit dos terços del camí, arribareu a una mena de mirador o avançada. Allí estava la creu de fusta que assenyalava on va trobar el pastor la maredeueta del Puig. Estem molt prop de l'ermita. Només cal un esforç més i de seguida arribem a les paleres que l'envolten. La silueta de l'edifici va acostant-se retallada en el cel, quasi sense adonar-nos. Als peus de la plataforma artificial que sostenia el pati veiem la cisterna de baix. Segurament es feia servir per a beure els animals, escurar i rentar la roba. La volta de canó de rajola ha caigut en part i els murs són de maçoneria impermeabilitzada. A la vora encara hi és una pedra gran que buidaren en forma cúbica per fer-la servir de pica. Al costat de la pedra, aquest aljub tenia un casalici, cobert per una teuladeta, semblant al que té la cisterna de l'església de Sant Feliu, com si fos una garita. Per una finestra que podia tancar-se s'accedia a la corda del poal, penjat de la corriola. L'aljub de baix s'omplia d'aigua mitjançant una canonada ceràmica que arreplegava el líquid en el pati i la conduïa a gran velocitat per causa del desnivell. Encara poden veure's fragments dels cadufs de terra cuita que estan obrats al mur en vertical. Eren més estrets d'un extrem que de l'altre, de manera que podien connectar-se. De la cisterna estant, podem fer dues coses. La primera és continuar l'ascensió del Puig i arribar al punt més alt, amb 312 metres d'altitud sobre el nivell del mar. Hi ha un vèrtex geodèsic i per tal d'instal·lar-lo van destruir en part la base cúbica d'obra d'una creu que hi havia. Des d'ací podeu gaudir també d'una vista magnífica, especialment vers la ciutat i el Genovés.

L'altra possibilitat és visitar l'ermita (279 metres). La senda ens deixa al peu d'una rampa amb ampit que ens conduirà al portal del santuari. Abans però, a mà esquerra, anirem a veure la porta de darrere, que dóna accés a la quadra. És un arc de mig punt, adovellat de carreuó de pedra calcària porosa de color gris, a causa de la humitat del nord, en un mur de maçoneria que s'assenta directament sobre la roca viva. En els angles de la façana i separant la sagristia de la sala de clavaria, hi ha pilars de rajola massissa. En la part inferior trobem lloses de rajola amb argamassa i còdols. Els murs de l'edifici són increïblement elàstics gràcies als materials emprats en la construcció. Damunt de la porta s'obre una finestra de la sala de clavaria i a la banda dreta un finestró elevat que il·lumina la sagristia.

Han desaparegut els batents de la porta de la quadra, però encara conserva les pollegueres. L'interior s'assenta directament sobre la roca de la muntanya, la qual constitueix un paviment irregular i en pendent. En les parets encara queden petjades de les menjadores de fusta dels animals i, fins i tot, en la postguerra van arribar a haver-hi bous mansos. En el mur del fons, una porta que encara conserva els batents comunica amb el celler. Els forjats del trespol estan en ruïna total amb les motlades desplomades.

Sobre la quadra hi ha la sala més noble de l'edifici, després del temple. Per les dimensions, la qualitat de les bigues i la immediatesa a la sagristia, amb la qual comunica directament per una porta, creiem que no es tractaria d'un dormitori, sinó d'una sala de juntes on es reunirien els clavaris de l'ermita i hi tindrien un armari-arxiu amb els llibres de clavaria. És per això que hem anomenat aquesta estança sala de clavaria. L'inventari de l'ermita de 1632 menciona una taula gran i dos bancs nous que possiblement constituïen el mobiliari necessari per a les reunions dels clavaris. Una escaleta comunicava mitjançant una porta amb els habitatges dels ermitans, en el pis superior, ja que l'altura era una mica més elevada. Només eixir per aquesta porta s'entrava en la cuina, amb la campana de la llar a mà esquerra. Precisament a l'altre costat de la campana, un petit finestró quadrat perfora el mur amb la sala de clavaria, per tal de caldejar l'estança a l'hivern. La coberta que suporta la teulada descansa sobre bigues de mobila ben tallades, amb corretges que sostenen un tauler de rajola massissa sobre el qual s'allotja la teulada, que està caent a marxes forçades. El paviment ha desaparegut en part per l'afonament d'alguns revoltons, els murs s'han clivellat i el desplom  dels murs amenaça la ruïna total.

La teulada de l'església està disposada en forma dentada, de manera similar a l'ermita de Santa Anna: cada aiguavés descansa directament sobre les voltes de creueria del presbiteri i les dues cruixies immediates, mentre que els aiguafons, a una altura inferior, aboquen l'aigua de la pluja per les façanes laterals. Aquesta disposició de la teulada, assentada directament sobre runes i les voltes, permet que la coberta suporte els vents forts que sovint hi bufen i per tal d'aconseguir-ho, adopta un sistema de cobriment amb la menor resistència possible. Al segle XVIII, en el dibuix de la heredad de Tàrrega, encara veiem la teulada a dues vessants, de tipus barraca. Potser, al cap d'un temps hauria anat a parar a terra i, al posar en perill l'estabilitat de les voltes, bastiren una coberta dentada. Per això no trobem ni al pla ni a la ciutat cap edifici amb aquesta tipologia de coberta, on no es consideraria necessària. L'emblanquinament dels murs ha desaparegut en gran part.

De vegades hem llegit l'expressió "ermita fortificada" referint-se al santuari del Puig. Trobem que és una qualificació desafortunada. Sí que ho diríem de l'ermita del Calvari Alt, on a començaments del segle XVIII, durant la Guerra de Successió, es van fer obres de fortificació i per això resten les finestres en espitllera que encara podem veure tapiades als murs. El ben cert és que les ermites de les muntanyes estaven lluny de la ciutat, com la del Puig, la de Santa Anna o la dels Sants de la Pedra sobre el naixement del riu de Sant Julià. El problema de la seguretat per als qui les habitaven i la dels objectes de culte era el mateix que el que tenien les cases de camp escampades per arreu del terme. I les solucions també eren les mateixes: tàpies i reixes. Però aplicar el terme fortificació, que és un terme militar, és excessiu, perquè no té estructures defensives. L'ermita del Puig mai no fou fortificada i, de fet, si uns quants homes hagueren decidit assaltar-la, no ho hagueren tingut excessivament difícil.

El nucli principal del conjunt és el temple, al qual s'adhereixen la resta de construccions: sagristia, quadra/sala de clavaria, celler/habitatges i l'atri que s'obria als porxins del pati. Llevat del temple, la xarxa de dependències pertany a la tipologia arquitectònica de les cases rurals de la zona, amb una cronologia dilatada. I tot bastit mitjançant les tècniques tradicionals de l'època i la contrada, amb els materials humils i funcionals de l'arquitectura popular: murs de maçoneria amb morter de terra i calç, en certs punts reblits de lloses de maó cuit fabricades a peu d'obra. És precisament aquesta combinació de materials la que proporciona l'elasticitat que caracteritza la fàbrica de l'edifici i que és causa d'una degradació ràpida per les filtracions en deteriorar-se la coberta.

L'espadanya, bastida sobre el crestall de la façana lateral occidental, tenia dos pilars de carreus de pedra. La campana, renovada el 1713, tocava els diumenges quan s'hi feia missa i cridava tots els dies a resar l'àngelus. Diuen que el del matí el tocava Santa Anna, el de migdia el Puig i el de la vesprada l'ermita de Sant Josep, amb un timbre més greu. Aquests tocs diaris regien les vides dels llauradors en l'horta de Xàtiva. L'inventari de 1924 ens indica que la campana ja no conservava la truja de fusta. Segons el dibuix del mapa de l'heretat de Tàrrega, a l'any 1755 el campanar de cadireta estava sobre la porta del temple, des d'on es traslladaria a la façana lateral en alguna reforma del segle XIX, segurament quan es va construir la golfa sobre l'atri.

        La porta principal del santuari és un arc de mig punt, de llargues dovelles, amb una mica de cap-i-alt de Marsella; açò és: arc de mig punt en la façana i un arc escarser en l'interior amb esplandit per tal d'augmentar l'entrada de claror. A cada banda hi havia una finestra rectangular. El mur estava protegit per un ràfec de teules, que ha desaparegut i ara la pluja erosiona la pedra, molt tova. En canvi, la pedra dels carreus del sòcol d'aquest mur és més blanca i dura. En la imposta dreta de l'arc hi ha un quadret picat on potser s'allotjaria algun taulellet de l'Ave Maria o que digués Ermita del Puig. En la banda interna la porta encara conserva les pollegueres. De seguida, hi ha un graó en el rastell del qual algú va gravar toscament el seu nom: "Antonio Seg/arra".

        Quan traspassaven aquesta porta, els pelegrins es trobaven amb un petit celobert voltat d'emporxats. Les teulades a un vessant d'aquesta galeria coberta abocaven al petit pati interior. L'espai cobert al voltant del pati estava sostingut per alguns pilars d'obra i arcs de rajola; i almenys en el segle XX, estava compartimentat per alguns barandats, dels quals encara queden marques en el paviment. En l'actualitat només resta en peu el mur de la porta principal i, per tant, és difícil fer-se una idea del que veurien el pelegrins en entrar-hi. La llum penetrava sols pel portal i pel pati menut, de manera que es crearia un espai protegit i acollidor per a qui arribava, tant en el fred de l'hivern com en la calor de l'estiu. Les teulades que desguassaven al pati estaven sostingudes per bigues de fusta de les quals encara queden orificis en el mur de l'atri i en el del portal. En un angle hi era el comú, situat prop dels habitatges dels ermitans, però alhora accessible als visitants. A l'aixopluc d'aquest cobertís també estava la cisterna, de la qual ha desaparegut el brocal. L'inventari de 1924 recollia un poal de zinc, la corriola i la corda. Aquesta cisterna de dalt es dedicava al consum humà i per fer el dinar. S'omplia dels canalons de les teulades, mentre que l'aljub de baix arreplegava l'aigua del paviment del pati i s'hi conduïa per una canonada ceràmica.

La cisterna també va ser netejada en els anys cinquanta, durant el rectorat de mossén Carpintero. Des dels cobertissos hom tenia accés directe al segon pis dels habitatges dels ermitans i també a l'atri que protegeix la porta del temple. L'atri encara resta en peu, amb un arc escarser de rajola que li dóna accés. A més de protegir la porta del temple, accedia per una altra porta lateral de mig punt al pis superior de les estances dels ermitans. La planta de l'atri és quadrada, una mica desplaçada de l'eix longitudinal de l'església, ja que és un afegit posterior, possiblement del segle XVI. A diferència de les voltes del temple, a més d'arcs torals té formers. Es tracta encara d'una volta de creueria gòtica, amb una clau amb les quatre barres en cairó de policromia desapareguda i les nervadures fetes a motle, d'algeps. Les nervadures descansen sobre mènsules de cardina en els angles. L'erosió provocada per les pluges filtrades mostra en diversos punts el farcit de còdols per estalviar algeps. Els murs laterals de l'atri estan fets de formigó. Hi havia un rètol pintat que deia "Esta ermita fue reconstruida..." per donar testimoni de la restauració que el 1875 va dur a terme En Tomàs Úbeda. La porta del temple està coberta per diverses emblanquinades. Sobre les dovelles claus queden les marques de quan van picar per tal d'obrar una motlura d'escaiola que contenia l'anagrama de Maria amb una corona reial tancada i la lluna als peus, tot desaparegut. Com la volta de l'atri és molt més baixa que les de l'interior del temple, provoca un efecte escenogràfic en traspassar la porta, ja que d'un espai quadrat, reduït i baixet, passem a un de rectangular, ampli i alt. El contrast magnifica el temple, el qual en realitat, és de dimensions reduïdes. Pensem que aquest atri no s'hauria de suprimir, tal i com contempla el projecte de restauració.

Els habitatges dels ermitans s'allotjaven entre la quadra i la plataforma que sostenia els cobertissos i el pati, de manera que constituïen una ala rectangular adherida a l'orient del temple. Constava de dues plantes: la inferior degué d'utilitzar-se com a celler i la superior com a dormitoris i cuina. La planta inferior conserva una porta al nord que connecta directament amb la quadra. En un angle del sud una escala en colze pujava al segon pis, avui desaparegut. Des d'aquest segons pis una escala de caragol permetia accedir a la golfa sobre l'atri, vora l'espadanya, en l'actualitat inaccessibles. En el mur nord de l'estança superior hem conegut encara les petjades de la campana de la llar. Sembla que l'ermitatge mai no va tenir forn, ja que l'inventari de 1872 recull una plancha redonda de yerro con su mango de ídem para cocer pan al rescoldo, a més d'unes graelles grans de ferro. A la vora de la campana de la llar, una porta accedeix a la sala que hem anomenat de clavaria. A la cuina també hi havia un rebost, d'esquenes a un dels altars laterals. És possible que la planta inferior es contruïra en l'etapa fundacional (segles XIV-XV) i que més tard, als segles XVI, XVII o XVIII es bastira al damunt una planta més. Les dues altures tenien el mur perforat per finestres que miraven a la banda de Llocnou.

        L'ermita estava habitada normalment per un matrimoni, com a l'any 1656 que hi vivien Josep Cursa i Anna Maria, o per una sola persona com el 1872, que hi residia Joaquim Garcia. Vivien de la caritat de la gent i recorrien la ciutat, els camps i els pobles veïns captant amb un escapulari enorme de Nostra Senyora del Puig penjat al coll. L'ermitana del Puig duia una cistella de vímet i mocador al cap. En arribar la collita de l'arròs anava per les eres i li'n donaven. Els darrers ermitans abandonaren el santuari el 1909. Eren el matrimoni format per Baptista Navarro i Chust i Josepa Carbonell i Morales, amb llur filla Neus.

    Per acabar, tornem al principi d'aquest capítol: la plataforma que sostenia els cobertissos i el pati, la qual encara es conserva. L'arquitecte Antoni Vela assenyala en els dibuixos del projecte de restauració que es tracta d'una estructura bastida i reblida al segle XVIII. Per tant, en aquest moment es construïria la cisterna superior. Si ens desplacem al pis inferior dels habitatges dels ermitans, al mur sud, veurem que hi ha una porta de rajola cegada, amb arc de mig punt. Podem pensar doncs que es tracta de la porta primitiva que accedia a la casa dels ermitans, quan no hi havia un pis superior ni tampoc la plataforma del pati ni la cisterna. Quan tot açò es va aixecar, va quedar impracticable. Si la plataforma no existia quan van construir l'ermita, també hi hauria un desnivell entre la porta del temple i l'accés, el qual potser es salvaria amb una escalinata semicircular a l'estil de l'església de Sant Feliu de Xàtiva o l'ermita de Sant Miquel de Corbera de la Ribera.

    La porta de l'església és de mig punt amb carreus de pedra adovellada i arc escarser interior. El brancal de la dreta conserva ferides d'antigues destruccions en algun període de guerra o d'abandonament, restaurades  posteriorment amb algeps. O, potser, fou el terratrèmol de 1748.  És una porta bastida a escala humana, gairebé casolana.

    L'estat ruïnós de l'edifici no ens impedeix valorar la mestria de l'arquitecte, reflectida en el monument. El clergat també va participar en el projecte, especialment per establir prolixament la iconografia dels altars. L'ermita era per damunt de tot un edifici teològic i darrere dels mestres d'obres, dels pedrapiquers, dels obrers de vila i dels clergues, sempre estava Déu.

    La concepció unitaria de l’espai s’aconseguí amb una nau de tres cruixies més un presbiteri, amb un eix visual longitudinal que des de la porta enllaça sense cap entrebanc amb el capçal on era situat l'altar major. Els arquitectes medievals solien corregir l'efecte òptic de desplom dels arcs torals que es produïa en l'eix longitudinal, de manera que l'ample de la nau, a l'altura de l'arrencament de les nervadures de les voltes, era major que en la part inferior, ran al paviment. Aquesta correcció òptica de la perspectiva visual humana va més enllà en el cas de l'esglesiola del Puig. Així, podem comprovar que la nau, s'hi fa una mica més ampla conforme avancem des de la porta fins l'arc triomfal del presbiteri. La diferència entre un extrem i l'altre, de tan sols 65 cm, és suficient perquè els nostres ulls no patisquen l'efecte de desproporció que percebrien d'haver-se bastit la nau completament rectangular.

    L'edifici, dins de la situació de misèria que comporta l'abandonament actual i la desídia, manté encara la grandesa que va inspirar un dia el seu bastiment. L'ardit constructiu és present també en la diferència d'altures de les voltes. Hem amidat l'altura davall de les claus de volta. La primera cruixia té una alçada de 6 metres, igual que la segona, amb l'escut de Xàtiva. En canvi la tercera s'eleva a 6,12 metres i la del presbiteri puja a 6,24 metres. La desviació és mínima, però la suficient per obtenir els objectius d'ortometria visual que pretenia qui va dissenyar els plànols de l'edifici, un mestre que pel que veiem, coneixia bé el seu ofici i feia servir un sistema que ja utilitzaven els grecs antics en llurs temples clàssics.

    La primera clau de volta està molt erosionada. La cruixia es sosté solament sobre tres nervadures. Sabem per Sarthou que contenia la Mare de Déu. Les petjades de la silueta indiquen que es tractava d'una Mare de Déu sedent, amb el xiquet sobre els genolls i el creixent llunar als peus. Mare i fill portaven una aurèola al cap i hi havia una filactèria. La clau de la segona cruixia mostra un escut caironat, amb un disseny típic de l'heràldica municipal medieval en els regnes de València i Mallorca. En l'interior veiem els dos castells enlairats, el de la dreta més alt. Són el Castell Menor i el Castell Major, amb les muralles que els enllacen. En el centre, sobre la torre de la porta principal, en una llança oneja la senyera reial. L'hem conegut encara amb restes de policromia. La tercera i darrera clau de volta de la nau conté les armes del Regne en un escut caironat, voltat també per un cercle de dotze flors amb borró central i quatre pètals. És de dimensions menors que la clau del mateix tema en l'atri i tampoc té res a veure estilísticament. Com en el cas de l'escut de la ciutat, és obra de trets força senzills.

    L'interior del temple estava il·luminat en gran part per la porta quan s'obria de bat a bat, però quan era tancada la llum entrava per dos òculs oberts en els murs laterals de la tercera cruixia, propers a la volta. Aquests ulls de bou trencaven la foscor de l'interior i l'obrien al resplendor de la natura. És d'allò més possible que aquests finestrons circulars estiguessen protegits per vitralls: el de la dreta que mira a l'orient, per on naix el sol, potser tindria Maria i el de l'esquerra, l'àngel Gabriel amb el lliri, símbol virginal de la innocència. Tots dos representarien el primer tema de la redempció: l'Anunciació. La llum canviant, transformada pels cristalls de colors, modificaria la percepció i la concepció d'aquell espai sagrat diàfan i alhora reduït, creat a la mida de l'home. El sistema gòtic d'il·luminació feia la sensació de fondre els elements arquitectònics i lumínics, de manera que aquella llum d'origen natural esdevenia artificiosa i remarcava el caràcter simbòlic de l'arquitectura. Els objectes prenien una dimensió irreal i immaterial quan els vitralls actuaven com un filtre conversor de la llum exterior i constituïen un trencament minúscul de la superfície compacta del mur. S'hi creava un microunivers artificial, distint al món natural. Tanmateix, el lamentable estat de la coberta en l'actualitat, amb dos orificis grans que perforen les voltes, proporciona a la nau una diafanitat lumínica que mai no va conèixer, ben distinta al recolliment en la semiobscuritat que tenia aquell àmbit tancat. En la reforma que va patir l'edifici al segle XVIII la secció circular dels òculs fou transformada en finestres rectangulars per tal d'augmentar la il·luminació, amb la qual cosa l'espacialitat gòtica va perdre gran part del seu significat. Als peus de l'església, sobre la porta, hi havia un finestró de mig punt, semblant al de l'ermita de Santa Anna, però el van tapiar en bastir una habitació sobre l'atri.

    La il·luminació artificial, a base de llànties d'oli que penjaven d'unes anelles de ferro que encara hem conegut en les voltes, es concentrava en la tercera cruixia i el presbiteri. Les cordes de les llànties, per tal de no molestar la vista, s'enfilaven en unes corrioles de fusta que hi havia vora els retaules laterals i es lligaven en un clau. A més, hi havia nombrosos canelobres sobre els altars.

    Els quatre retaules laterals del segle XVIII eren de fusta sense daurar i contenien llenços. Ja al segle XVI les advocacions titulars eren santa Anna, sant Josep, sant Joan Baptista i sant Onofre. Aquestes advocacions tenen una cosa en comú: gairebé estaven en família. Santa Anna és la mare de Maria i sant Josep el seu espòs. Pensem, per tant, que els retaules d’aquestos sants serien els més propers al presbiteri per una simple qüestió no sols de parentela sinó de jerarquia. Sant Joan també era de la família, ja que sa mare, santa Elisabet, era cosina germana de Maria. Només sant Onofre queda fóra dels lligams de la sang i de la cronologia, però no cap dubte que fou una concessió a l'advocació més popular del barri de Sant Pere, on habitaven molts Onofres. A més, el sant anacoreta fou eremita i és considerat patró dels ermitans. Però si anem una mica més enllà dels parentius i les aparences, hi ha un altre punt en comú entre les quatre advocacions: Totes tenien llur ermita dedicada a la rodalia. L'ermita gòtica de Santa Anna que en l'actualitat podem visitar restaurada prop de la Llosa de Ranes i que pertany a la ciutat, va substituir una de més antiga. No gaire lluny, als peus dels estreps de Santa Anna, en la partida de Sant Joanet i prop del cementeri de la Llosa hi havia l'ermita de Sant Joan, un poc més amunt de la font de Sant Joan i la bassa vella de Sant Joan. Encara hi resten petjades de l'edifici religiós del qual foren patrons els Rotglà. Sant Josep té encara ermita en companyia de santa Bàrbara i tenia també sant Onofre un ermitatge fóra de la muralla en l'indret on més tard els franciscans alcantarins van construir llur primer convent anomenat Sant Onofre el Vell.

    Les advocacions laterals del Puig conformaven doncs un compendi i alhora un homenatge a d'altres ermites xativines i constituïen aquest santuari de Maria en un espill que reflectia les advocacions més arrelades en els camps de la ciutat. No s'ha d'oblidar que el santuari del Puig era l'única ermita dedicada a Nostra Senyora, tot i exceptuant l'ermita de la Mare de Déu de la Seu que s'hi va construir també en època medieval a la Font Quintana i que encara existia a meitat del segle XVIII.

    L'inventari de 1632 esmentava aquests quatre altars de la nau: dos guarnits i el altres de sant Joan i sant Onofre mondisos. Guarnir vol dir fornir una cosa d'aquelles peces o elements que la completen o que serveixen per adornar-la. De forma figurada, els guarniments estan situats als costats d'una cosa per protegir-la. El document original en castellà diu: "quatro altares, los dos guarnecidos y los otros dos de san Joan..." S'hi fa una diferenciació clara entre aquests dos altars guarnits, els quals situem més propers al presbiteri i els altres dos de sant Joan Baptista i sant Onofre mondisos. Pensem que els dos primers serien més ornamentats, més "historiats". Per una altra part, mondisos ve de mondar (= quitar lo superfluo). Per tant, els altars de sant Joan i sant Onofre, en la segona cruixia, serien més senzills. Al segle XVIII els altars laterals es van renovar. L'estructura era de fusta i en el centre contenien un llenç amb l'advocació titular. Als costats d'aquests retaules desapareguts, encara es conserven en el mur uns nínxols petits. Són les credences on es depositaven els objectes necessaris per al servei litúrgic immediat a l'altar, especialment els vasos sagrats.

    El beneficiat mossén Onofre Pelegero va establir en testar que es feren misses en el Puig entre d'altres el dia de santa Anna, el de sant Josep, el de sant Onofre i el de la Visitació a santa Elisabet quan va quedar embarassada de sant Joan. En aquestes festes, suposem que els oficis litúrgics se celebrarien en els altars laterals corresponents o almenys estarien il·luminats i adornats en honor als sants patrons. Uns mesos abans de l'esclat de la Guerra d'Espanya el 1936 van furtar els quadres dels retaules.

Res no queda dels retaules laterals, excepte les fustes on estaven fixats. En la primera cruixia no hi ha altars d'obra, però sembla que hi penjava un quadre o almenys una litografia. En el mur de la dreta estava la pica de l'aigua beneïda de pedra correnta, sostinguda per una columneta adossada. Aquesta primera cruixia es sosté a hores d'ara només sobre tres nervadures, cosa que demostra  la gran capacitat tectònica de les voltes.

    A més de les advocacions dels retaules laterals, la nau contenia també almenys dues pintures murals. Al racó dret immediat al presbiteri, entre la columna adossada de l'arc triomfal i l'angle, hi havia pintat un enorme sant Cristòfol del qual només resten els genolls i un fragment del tronc de la palmera que feia servir de gaiata.

    La segona pintura mural encara és perceptible, però s'ha deteriorat bastant en els darrers anys. Es tracta d'un Crist pintat al carbonet. És un dibuix que podem adscriure al gòtic internacional. Hem de contemplar la possibilitat que a l'edat mitjana els altars laterals de l'ermita foren pintats. A la ciutat tenim exemples de pintures gòtiques murals a l'església de Sant Feliu i a la de Sant Pere. Després, al segle XVI, quan hi decidirien instal·lar retaules de fusta, van lluir la paret i van tapar el Crist. Per això van picar prèviament el mur per tal que s'adherís la capa d'arrebossament. Però tanmateix, van tenir ben present de no deteriorar el cos de Jesús, el qual no va rebre cap colp. En desaparèixer el retaule durant la Guerra d'Espanya o la postguerra, l'enlluit es va deteriorar al cap dels anys i els visitants curiosos rascaren fins que van traure a la llum tot el dibuix, que ocupa l'espai entre l'òcul i l'ara d'obra. Sobre fons vermelló sobreïx la creu, la figura de Crist una mica inclinada, amb els braços que sostenen el pes del cos i els peus perforats per un sol clau, amb el peu esquerre sobre el dret. El cap suporta la corona d'espines i té una aurèola. Els cabells són llargs, fins els muscles. El rostre té els ulls ametlats, el nas prominent i la barba acabada  en dues puntes, seguint els cànons de la tradició judaica. La sang rellisca pels canells i la nafra oberta al costat dret i arriba al llenç de puresa que cobreix el baix ventre. El fons vermelló està estampat amb feixos de dues flors blanquinoses. La paret contigua a la banda del presbiteri també està decorada, en aquest cas, amb branquetes de magraner i magranetes.

    Les voltes de creueria descansen sobre columnes de secció semicilíndrica, adossades als murs laterals mitjançant contrapilastres. Als angles de la nau les nervadures recauen sobre mènsules decorades amb cardines i pinyetes. Aquesta estructura noble de la fàbrica de l'edifici és de pedra calcària tova, característica de la zona i possiblement prové de la mateixa muntanya, tallada a peu d'obra. És un material fàcil de treballar, fins a tal punt, que un visitant va gravar a navaixa en la segona columna de la dreta l'escut de la Pobla Llarga, amb la flor de lis i les quatre barres. Precisament adherida a aquesta columna estava la trona de fusta, la qual descansava sobre dues bigues encastades en el mur. L'inventari de 1632 ja parla d'una trona amb faristol i un drap de púlpit. La decoració dels capitells i les mènsules és de tipus vegetal, amb fullaraca de cards. Les bases de les columnes recorden les del claustre del castell de Santa Maria de Montesa.

    El paviment és de rajoles massisses, de 25 cm de llarg, disposades en espiga i el perímetre en filera, només interromput pel sepulcre del doctor Onofre Pelegero, als peus del presbiteri. Els quatre altars laterals són d'obra i es troben en mal estat. El primer a l'esquerra s'assenta, o més bé, aprofita una roca de la muntanya. Es cobrien amb draps litúrgics i a sobre tenien un crucifix de fusta i espelmes.

    Pel que fa al mobiliari, l'any 1632 hi havia tres bancs en l'església. El 1745 només dos de fusta i el 1924 també dos, sense respatller. Els pelegrins oirien missa en peu, seguts a terra o en el catret que pujarien penjat del braç, com encara hem vist fer a alguna anciana en les romeries de sant Feliu de principis dels anys setanta.

    Als peus del presbiteri, en el paviment, tot just davant d'on estava la porteta de la reixa que hi accedia, podem veure encara la tomba dels patrons de l'ermita des de la segona meitat del segle XVII: la família Pelegero. Avui està mig reblida d'enderrocs, però encara conserva dues inscripcions en el marc de pedra que sostenia la llosa que la tancava. La inscripció superior diu:

 

    Malgrat que la darrera línia està deteriorada, podem fer una lectura bastant aproximada del conjunt de la inscripció: SEPVLTVRA DEL D[oct]or ONO / FRE PELEGERO. P[ER] H[ONOR] DE SOS / HEREV[S]. MOR[í] 4 [SE]TE[M]BRE 1633. Mossén Onofre fou soterrat en l'ermita el dia 5 de setembre per la qual cosa pensem que degué morir el dia anterior.

    A més de l'epitafi, en la banda inferior del marc de pedra del sepulcre, hi ha una segona inscripció amb lletres més descurades i menys elegants:

NON MORIVS  I5I7

POPVLVS LONGVE

    És possible que la data i la inscripció llatina no siguen contemporànies ni obra de la mateixa mà. De fet, la factura de la data és més acurada i s'acosta a les característiques del guarisme de l'epitafi superior. Llegim 1517 i no 1317 perquè els números aràbics s'utilitzaven en les inscripcions només després de finals del segle XV i al segle XVI i XVII escrivien un 5 que a nosaltres ens sembla ara un 3. El 1317 haurien escrit MCCCXVII. La traducció és bastant problemàtica. Segons Tomàs Martínez voldria dir: "El poble viu llargament si no viu bojament". Hem pensat si no es tractaria d'una divisa de la família que tenia el patronatge sobre la sepultura i l'ermita, però no hem trobat referències que en tingueren cap. A més a més, la rustiquesa amb que està treballada la inscripció ens fa dubtar que fos un encàrrec dels patrons, els quals hagueren triat un pedrapiquer més expert que hagués esculpit la inscripció amb més qualitat. Potser algú la feu en un dels moments que l'ermita estigué abandonada. Segons el llatinista Josep Enric Pérez la traducció podria ser: "El poble no va morir més enllà de 1517" o en el cas que s'hagués de llegir mortvs i no morivs: "A partir de 1517 no morí més gent", o bé, "No més gent morta més enllà de 1517".

    El marc de pedra del sepulcre estava voltat a tres bandes per una línia de taulellets del mocadoret. Són aquells petits, quadrats, d'11,5 x 11,5 centímetres i 1,6 cm de gruix aproximat. La superfície pintada del taulellet es divideix diagonalment en dues meitats: una blanca i l'altra verda. Les possibilitats de composició dels taulellets en línia que decoraven el marc del sepulcre són unes quantes. Nosaltres n'hem dibuixat tres, si bé la més provable és la que hem dissenyat basant-nos en tres taulellets que encara vam conèixer in situ en l'angle inferior dret.

    La làpida que tancava el sepulcre era una llosa que es conserva fragmentada en el Museu de l'Almodí i mostra l'escut de la família. Els blasons ovals eren emprats pels eclesiàstics. Aquest està voltat per una cartela en forma de pergamí enrotllat que a la banda superior estava adornat amb plomatges. En la part inferior conserva un orifici que també hi hauria en la superior, el qual servia per aixecar i deixar la llosa al seu lloc amb cordes o ganxos, cada vegada que s'hi feia un enterrament. Aquest forat es reblia d'algeps per tal d'evitar la pudor de la putrefacció dels cadàvers. Quan vam baixar la llosa a Xàtiva l'orifici estava tapat encara.

    La repartició de l'escut és irregular: truncat i semipartit. A la banda de dalt hi ha un ocell amb les ales obertes. Baix a l'esquerra un braç i a la dreta un llibre obert. És l'escut dels Pelegero més antic que conservem. A la plaça de la Trinitat, en aqueixa casa alta i estreta que hi ha adossada a l'antic campanar dels trinitaris, vora l'Arxiu Municipal, al tercer balcó, es conserva una lauda sepulcral partida en dos que es fa servir d'ampit. Conté l'escut dels Pelegero, Barons del Lliri Sacre, d'estil rococó. Aquesta làpida prové precisament de la immediata església del convent dels trinitaris, on ara és l'Arxiu Municipal. En aquest temple els Pelegero hi tingueren vas. Més tardà és un altre escut funerari que es conserva en l'interior de l'ermita de Sant Feliu, adossat al mur dels peus. Però l'edifici que més escuts de la família conserva és la casa pairal al carrer de l'Àngel i el d'En Gai. A cadascun dels dos carrers s'obre una porta amb escut. La de l'Àngel, davant de la comissaria de policia, té l'escut portat per una àguila bicèfala, amb un magnificència gairebé imperial.

    El casc dels barons segons les lleis de l'heràldica és d'argent, de biaix i destrat, visera amb cinc reixetes d'or i ribetat d'or.

    Felipe Perles fa referència al final a un altre escut en marbre de Buixcarró que hi ha en l'interior del palau, sobre una font vora el pati. S'hi conserva un darrer escut més, en guix policrom, d'estil rococó, amb casc de baró, àngels i una màscara. Les armes d'aquest blasó són pintades. També hi havia l'escut de la família a l'església conventual de Sant Agustí, avui auditori municipal,  en el desaparegut retaule major.

    Sobre la interpretació de les armes dels barons del Lliri Sacre hem escrit en dues ocasions i no volem estendre'ns ací excessivament. Tothom ha interpretat que el braç de l'escut amb el lliri feia referència, no només al títol nobiliari de la baronia, sinó també, al braç-reliquiari que la família custodiava a sa casa des del segle XVII fins la mort de Dª Dolors Pelegero i Deza, ja al segle XX, darrera representant a València de la família. En morir aquesta senyora el reliquiari fou restituït a la Seu i desaparegué el 1936. Es tractava de la mà enguantada en plata de l'escultura gòtica de la Mare de Déu de la Seu que hi havia a l'altar major. Aquella mà que segons la tradició va moure el lliri en la pesta de l'any 1600 a les portes del monestir de Santa Clara i va salvar la ciutat de la mortaldat. El canonge Agustí Pelegero va ser l'encarregat el 1655 de dirigir la restauració de la imatge gòtica de la patrona. En aquesta intervenció se li va llevar la mà primitiva i la substituïren per una altra. La conservació de la mà tallada de l'escultura fou sortejada i li tocà, veges per on, al canonge Pelegero, que havia pagat les despeses. Doncs bé, ens els escuts de la família que coneixem, més que una mà, apareix sempre un braç. Però ningú no interpretava el pelicà i el llibre obert. Aleshores, vam establir una hipòtesi que, basant-se en la interpretació iconològica dels elements que integren el blasó, pogués ser coherent i integradora. Anem per parts.

    Els Pelegeros eren patrons de l'ermita des del segle XVII, arran d'una deixa de mossén Onofre Pelegero, soterrat a l'ermita, amb la renda d'un cens que facilitava ingressos segurs per a les misses setmanals que s'hi feien i la festa anual de l'Encarnació a 25 de març. L'advocació de l'ermita és Santa Maria del Puig davall el misteri de l'Encarnació. El pare de mossén Onofre Pelegero va fundar un benifet a la Seu de Xàtiva, també sota l'advocació de l'Encarnació de Jesús en les entranyes de Maria. La família tenia molta devoció a l'Encarnació i molt abans de tenir cap títol nobiliari, ja usaven les armes que coneixem, rescatades de l'ermita abandonada del Puig. És possible que l'escut dels Pelegero fos ideat per algun dels eclesiàstics de la família. Nosaltres, almenys en tenim localitzats un prevere al segle XVI i un beneficiat i dos canonges al XVII. Potser n'hi ha més. Creiem que l'escut dels Pelegero ha estat ideat per un eclesiàstic perquè des del punt de vista teològic, la interpretació que hi proposem té una coherència interna total. Es tractaria d'un escut cristològic. L'element principal, el pelicà, sol aparèixer en l'heràldica dibuixat sempre de front, amb les ales esteses, picant-se el pit amb el bec per donar a menjar els pollets. No podem oblidar que aquesta au aquàtica és un símbol reconegut del sacrifici de Crist. El pelicà estimava tant les cries que hom creia que si calia podia arribar a alimentar-les amb la seua pròpia sang obrint-se el pit a bequerades. D'aquesta manera mor Crist en sacrificar-se a sí mateix com un pelicà en la creu. Per tant, l'au és un emblema de redempció:  el sacrifici de Crist en el sagrament de l'Eucaristia.  Així l'hem vist representat en moltes esglésies.

    Però si el pelicà representa la fi de Crist, els altres dos quarters de l'escut representarien el principi, el moment que es va engendrar en Maria sa mare: l'Encarnació, quan l'arcàngel Gabriel feu l'Anunciació. I precisament això és el braç amb el lliri i el llibre obert: l'emblema de l'Anunciació. En totes les anunciacions apareix un lliri que o bé és en una florera o moltes vegades li'l porta Gabriel a Maria i el du a la mà. El braç és símbol de fortalesa, d'on deriva etimològicament del grec i precisament Gabriel vol dir "Déu és fort".

    Sobre un faristol o a les mans de Maria sempre apareix un llibre que simbolitza que en aquell precís moment s'enceta una nova era i un nou llibre: el Nou Testament, que recull la revelació divina. El llibre està obert perquè significa que la matèria ha estat fecundada i anuncia la bona nova de la salvació. En Maria s'acompleix la promesa de l'Antic Testament. Creiem que el braç que sosté el lliri, almenys en la ment de qui idearia l'escut al segle XVI o millor al XVII, representaria el braç de Gabriel i no la mà de la Mare de Déu de la Seu. És possible que en obtenir el títol nobiliari, ja tardanament, pensaren més bé en l'explicació de la mà-reliquiari que conservaven a casa.

    Després d'haver publicat aquesta hipòtesi, el nostre amic, el medievalista Joan Alonso, ens va indicar la possibilitat que es tractàs d'armes parlants. És a dir, que el contingut de l'escut intentara representar el cognom Pelegero: "Pel/legero: Pelicà/llegir (en llatí)". Així, el pelicà faria referència a la primera síl·laba del cognom i el llibre a la resta, mentre que el braç amb el lliri seria el del miracle de la Mare de Déu de la Seu. Fos com fos, la qüestió de l'escut dels barons del Lliri Sacre roman oberta i és ben suggestiva.

    L'interior del vas sepulcral de l'ermita del Puig contenia les restes dels esquelets de diversos adults i un o dos infants. Aquestes despulles hi seran reintegrades quan es restaurarà l'ermita, segons l'informe de l'arqueòleg municipal. La tomba té 2 metres de llarg per 0,80 metres d'ample i una profunditat de 1,30 metres. Està coberta per una volta molt rebaixada de rajola. Recordem que hem dit adés que els Pelegero també tenien vas en l'església conventual dels trinitaris i es conserva una altra làpida a l'església de Sant Feliu. A més a més, tindrien dret de sepultura a la Seu i a Sant Agustí.

    El llinatge dels Pelegero procedeix de Castella i es van fincar primerament a Anna, a la Canal de Navarrés, des d'on passaren a habitar Xàtiva. Segons la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana en 1755 li van concedir privilegi de noblesa a En Gaspar Pelegero i el 1799 el rei Carles IV el nomenava baró del Lliri Sacre. L'any 1825 va ingressar en l'Orde de Carles III En Pasqual Maria Alonso i Pelegero Pisana i Aliaga de la vila d'Aiora.

    Mossén Onofre Pelegero fou el primer membre de la família que va ser soterrat a l'ermita. Era doctor en Sagrada Teologia i beneficiat de la Seu. Abans de saber moltes més coses d'ell i de la família, anem a recular en el temps fins el segle XVI, per arribar a mossén Francesc Pelegero, oncle patern de mossén Onofre.

    Francesc Pelegero, prevere, va testar a favor dels seus germans Gaspar i Onofre, segons una escriptura de partició de béns de l'any 1591. Onofre Pelegero era el pare del nostre doctor Onofre soterrat al Puig. Aquest home, llaurador ric amb terres en la partida de Meses, va testar el 1619, morí el 1628 i va declarar hereus universals els seus fills barons Gregori i Onofre. El segon, com era capellà, deixà els seus béns temporals al germà.

    N'Onofre Pelegero havia fundat el 1623 un benifet a la Seu de Xàtiva per al seu fill doctor en Teologia i els capellans que des d'aleshores hi hauria en la família. Aquesta obra pietosa estava dedicada, com no podia ser d'una altra manera, davall la invocació de l'Encarnació de Nostre Senyor i de sant Onofre.

    Es tractava d'instituir un benifet eclesiàstic simple a perpetuïtat, dotant-lo econòmicament de manera que pogués mantenir còmodament un beneficiat que s'hi encarregaria del culte diví. El benifet estava constituït ni més ni menys que en l'altar major de la Seu.                                   

    Segons el Dret Canònic un benifet és una entitat jurídica erigida a perpetuïtat per l'autoritat eclesiàstica competent. Consta d'un ofici sagrat o eclesiàstic, amb els deures i els serveis corresponents i del dret de percebre les rendes que tenen annexes per tal de mantenir el capellà que hi celebra els oficis. Es tracta per tant de l'establiment d'un càrrec eclesiàstic amb renda pròpia. Per això en la fundació d'un benifet era imprescindible la dotació de béns suficients per tal de sostenir econòmicament el clergue que havia d'encarregar-se del culte.

    N'Onofre Pelegero era un llaurador ric de Xàtiva. El benifet que institueix és perpetu i simple. És eclesiàstic, és a dir, va unit a la Seu de Xàtiva. En temps del cronista Viciana la Seu tenia seixanta-dos benifets, amb tot el clergat annex que això suposava, a banda del capítol col·legial.

    Els benifets de fundació particular proporcionaven al fundador i als hereus el dret de patronat, el qual es fonamentava en la gratitud de l'Església als benefactors i recompensava la generositat. El patronat facultava el dret de presentar un clergue per a la provisió del benifet. En el cas del benifet de l'Encarnació i sant Onofre a l'altar major de la Seu, seran beneficiats els parents del fundador ordenats sacerdots i primerament el seu fill, mossén Onofre Pelegero. El doctor Onofre Pelegero fou nomenat beneficiat tot seguit,  el maig de 1623. 

    Al llarg del temps uns altres clergues de la família van posseir el benifet. L'any 1698 el doctor Carles Manuel Pelegero, prevere, en va prendre possessió segons col·lació del 14 de gener. Sabem que el doctor Onofre Pelegero, el beneficiat de la Seu que estava soterrat al Puig, era una mica indisciplinat. L'any 1629 el Capítol li va cridar l'atenció ensems amb els doctors Miquel Menor, Antoni Menor i Jaume Terranet, tots beneficiats. El cas és que sembla que feien el que podien per evitar algunes de les obligacions que comportava el càrrec. Havia faltat el doctor Francesc Pinçó i contravenint les disposicions del Capítol, no van assistir a la missa del soterrar. És possible que els quatre beneficiats díscols tingueren enemistat amb el difunt doctor Pinçó i no volgueren anar. El capítol els va castigar de manera que quan ells moriran no rebran les honres fúnebres que correspodran a llur dignitat, de la mateixa manera que ells les havien negades a mossén Pinçó. La Seu de Xàtiva feia aquests oficis i honres de forma gratuïta als sacerdots que havien servit la dita església. El càstig imposat consistia doncs que quan moriran, si la família volia que reberen les honres fúnebres, les havien de pagar.

De tota manera, quan va morir el doctor Onofre Pelegero el setembre de 1633 no es va dur a terme la resolució del Capítol. El cos fou portat a la Seu on es feu l'ofici de difunts i tocaren les campanes i tot, sense cobrar. En acabant quatre capellans el van conduir a l'ermita de Nostra Senyora del Puig per soterrar-lo.

El testament de mossén Onofre Pelegero, datat a 20 de març de 1630, tres anys abans de morir, nomenava marmersors el seu germà Gregori i mossén Josep Miralles. Una vegada obert el testament deixava com a hereu universal el seu Germà Gregori.

    Mossén Onofre Pelegero havia estat clavari administrador de l'ermita del Puig en tres ocasions (de març a març) segons els Llibres de Visites Pastorals de la Seu : 1613-1614, 1621-1622 i 1625-1626. El seu germà Gregori fou clavari tot seguit durant dos períodes: 1626-1627 i 1627-1628. En 1668 fou clavari Gaspar Pelegero i en 1678 Felip Pelegero.

    A mitjans del segle XVIII la família dels Pelegeros ja es sentien patrons de l'ermita, perquè en un expedient que conserva l'Arxiu Municipal de Xàtiva reclamen el dret de patronatge. Presenten diversos testimonis que coneixen l'existència de la tomba de la família davant del presbiteri, amb l'escut del pelicà i la data de 1633. Cal recordar que l'incendi de la ciutat durant la Guerra de Successió el 1707 va destruir no sols els documents de l'Arxiu de la Casa de la Ciutat, sinó també els de la majoria d'arxius particulars.

    Aquest document està datat el 1751. Precisament, segons mossén Gonçal Vinyes, va ser el 15 de maig d'aquell any quan En Gaspar Pelegero va enregistrar a l'Ajuntament un títol de noblesa concedit per Ferran VI. En Gaspar Pelegero i Mesquita, capità de cavalleria de voluntaris del Regne de València i regidor per l'estat noble de la ciutat de Xàtiva va rebre la concessió del títol de baró del Lliri Sacre el 20 de desembre de 1798. L'any 1952 posseïa la baronia el doctor enginyer naval Don Federico de Araoz y Vergara, resident a Barcelona.

    Ja hem vist que a la meitat del segle XVIII En Josep Manuel Pelegero reclamava la possessió del dret de patronat per a son pare, Jacint Pelegero, des de temps immemorial. Però la memòria dels homes és curta i pel que hem vist fins ara els Pelegero només eren patrons de l'ermita des d'a penes feia més de cent anys.

    L'ermita del Puig no tenia cap benifet ni ingressos fixes. Mossén Onofre Pelegero sentia molta devoció per la Mare de Déu del Puig i pel que sembla també per l'advocació de l'Encarnació. Potser era una devoció de tradició familiar, ja que quan son pare institueix el benifet a la Seu trien aquesta advocació més la de sant Onofre, l'onomàstica del pare i del fill, tan arrelada per una altra banda al barri de Sant Pere en aquella època. Mossén Onofre Pelegero devia de conèixer bé la situació econòmica de l'ermita, especialment pel que fa a l'organització de la festa anual. No debades havia estat clavari-administrador en tres ocasions. En la clàusula del seu testament pel que fa al Puig, el doctor Onofre dota econòmicament l'ermita, millor dit, la Mare de Déu del Puig, la qual es constitueix així en hereva, per tal que s'hi fes la festa: "a Nostra Senyora del Puig el dia que la Santa Mare Església celebra l'Encarnació de Nostre Senyor Jesucrist i l'Anunciació a Maria sa mare, que és a vint-i-cinc de març". En aquella diada s'havia de fer una missa cantada amb diaca, sub-diaca i predicador.

    La missió del diaca en la missa és assistir als sacerdots en la celebració del sagrament, és a dir, en la patena i en el calze; porten les ofrenes, les deixen a l'altar, paren la taula del Senyor, la vesteixen, porten la creu i prediquen l'evangeli. A Xàtiva tenim un carrer de l'Ardiaca, dalt de la Seu. El sub-diaca porta el calze i la patena fins l'altar de Crist, sosté la cantarella per rentar-se les mans i l'ofereix al prevere davant de l'altar. El predicador sol ser un frare o un capellà amb prestigi d'orador sagrat. El prevere és qui celebrava el sacrifici de la missa assistit pels oficiants que hem enumerat. A ell pertany confeccionar el sagrament del cos i la sang de Crist en l'altar, recitar les oracions i beneir el poble.

El testament de mossén Onofre estableix també que la vespra -qui no fa la vespra no fa la festa- el 24 de març, s'havia d'il·luminar i perfumar el temple del Puig i que a la nit il·luminaren l'exterior de l'ermita el millor que pogueren. Finalment hi ha uns ingressos també anuals per a les necessitats de l'ermità i el seu vestuari. El beneficiat de la Seu deixa al Puig la renda anual d'un cens sobre la ciutat de Xàtiva. En un primer moment són 500 lliures sobre aquest cens i als cinc anys es sumarien 500 lliures més. En total serien 1000 lliures de cens que produïen una renda anual de 50 lliures que beneficiarien l'ermita amb aquesta distribució:

10 lliures per a la festa de l'Encarnació.

10 lliures per a l'ermità.          

30 lliures per a misses en memòria de l'ànima del testador.

Aquestes misses resades per la seua intenció s'havien de celebrar els diumenges i festes de guardar; i els dies de la Visitació de Maria a santa Elisabet (2 de juliol), Nostra Senyora de les Neus (5 d'agost), Presentació al temple de Nostra Senyora (21 de novembre), Nostra Senyora de l'Esperança (18 de desembre), sant Josep (19 de març), sant Joaquim (16 d'agost), sant Onofre (12 de juny), santa Anna (26 de juliol) i el dia dels Difunts (2 de novembre). En total, els dies assenyalats de forma especial per a celebrar missa al Puig són quatre festes marianes (Visitació, Neus, Presentació i Esperança), tres advocacions de la família de Maria (Anna, Joaquim i Josep) i el dia de Difunts. Hi predomina doncs la devoció mariana del testador.

    Si ens fixem en el contingut i les disposicions de la clàusula testamentària del gran benefactor de l'ermita del Puig, els ingressos anuals que deixa només atenen la festa, l'ermità i les misses per la salvació de la seua pròpia ànima. En cap moment s'hi deixa una lliura per al manteniment de l'edifici o per a la millora i en cap lloc es fa referència al fet que la família fos patrona de l'ermitatge. Tanmateix, la deixa del doctor Onofre Pelegero sentarà les basses del patronatge que el 1751 reclama un descendent com a seu, mitjançant testimonis.  Mossén Pelegero dóna instruccions precises al clavari sobre el capellà que pujarà a dir-li les misses:

a) Capellans parents seus, d'entre ells, el més pobre.

b) Si no n'hi ha, algun sacerdot de la Seu.

c) Si ningú no vol, un sacerdot de qualsevol convent de la ciutat.

    Els criteris semblen en realitat un dret de presentació com estableix el Dret Canònic per al dret particular de patronatge, però sense tractar-se de la institució d'un benifet com hem vist adés en el cas del que tenien a la Seu, sinó més aviat d'una fundació pietosa, ja que s'estableix l'obligació perpètua de celebrar amb els rèdits anuals les misses i altres funcions eclesiàstiques que es determinen. El mateix passa a l'hora de triar l'ermità, que haurà de ser preferentment un parent seu pobre si vol ser-ho, a precs del gran benefactor del Puig al segle XVII.

    Aquestes disposicions pre-patronals, més el dret de sepultura en voler soterrar-se ell mateix en l'interior de l'ermita, configuren l'inici del patronatge familiar dels Pelegeros sobre el santuari. Com que no foren els fundadors de l'ermita, es tracta d'un patronatge adquirit. El dret de patronat es podia adquirir per fundació, per reedificació, per prescripció i per privilegi.  De manera que en realitat més que patrons caldria considerar-los benefactors. Possiblement en ennoblir-se al segle XVIII i adquirir major capacitat econòmica durien a terme la restauració i millores de l'edifici al segle XVIII. Un altre dels trets honorífics del dret de patronatge és tenir l'escut d'armes i ells el tenien a la llosa sepulcral des de 1633. Tanmateix, no hi era al retaule major del segle XVIII segons la fotografia antiga que publiquem. Es devia tractar possiblement d'un patronatge de càrregues lleugeres. Per les característiques devocionals del santuari, possiblement no gaudien d'altres prerrogatives de patronatge molt remarcades, com la precedència sobre els altres laics en les processons i funcions religioses; tenir el seient més distingit a l'església, distincions d'inciens, aigua, pa i espelma beneïts, etc.

    És ben possible que el patronat de fundació pertangués a la ciutat, com en el cas de l'ermita de Santa Anna i la dels Sants de la Pedra, on hi era present l'escut de Xàtiva, com és el cas del Puig. Una altra possibilitat és el patronatge inicial del la família Despuig, suggerida pel cronista Ventura i que ja hem comentat en un altre capítol.

    El patronat comportava el dret de transmissió als hereus i successors i també l'obligació de reparar o reedificar l'ermitatge si s'arruïnava. No obstant, des del mateix moment de l'establiment d'un patronat, el patró deixava de conservar domini de cap classe, el qual sempre pertanyia a l'Església segons el Dret Canònic, ja que prèvia donació, el dret de propietat cessava.

    En el cas del patronat dels Pelegero sobre l'ermita del Puig, creiem que degué tenir un caràcter feble, més aviat de benefactors com hem dit adés. Fins a tal punt, que a començaments del segle XX i segurament almenys des de la meitat del segle XIX, mantenien l'ermita els terratinents de les partides d'arrossar del Puig.

    Les disposicions finals de mossén Onofre Pelegero, ratifiquen una vegada més l'afecte que sentia per l'ermita. Per això hi deixa uns quants objectes litúrgics i ornaments sagrats d'ús personal: una casulla amb l'estola i el maniple, una alba i el cíngol, dos corporals i dos cobrecalzes, un missal i una catifa per al peu de l'altar major. De totes aquestes coses, res no queda. I a punt estem de perdre també l'ermita.

    El retaule major presidia el presbiteri, una zona reservada sols al clergat. Per això estava tancada amb una reixa baixa que tenia unes portetes. Situat al fons de la nau i una mica més elevat que la resta del paviment del temple, el presbiteri del Puig constitueix una mena de capella de dimensions menors al fons de l'esglèsia. S'obre a la nau mitjançant un arc triomfal apuntat i columnes adossades, més estilitzades que les altres. Encara tenen adherides petjades de les diverses capes pictòriques que cobriren els murs. En la columna esquerra hem vist una decoració profusa d'abundants taques ocres sobre fons blanc colrat. Restes d'aquesta decoració possiblement barroca també n'hem vist al mur esquerre del presbiteri. Sota aquesta  segona capa de pintura, la primitiva gòtica  era blavosa i als murs laterals hi havia tres medallons polilobulats de disseny gòtic, entrellaçats amb bandes. Després de la tercera capa de pintura les pigmentacions són blanques i la més moderna de totes torna a ser blava, com la primitiva. Els murs del temple van tenir diverses decoracions pictòriques al llarg del temps i fins i tot imatges de Crist, Maria, sants i profetes. En una fotografia antiga, a cada costat de l'arc triomfal que emmarca el presbiteri, s'aprecia una maredeueta. La de l'esquerra, per la disposició del mantell i el núvol dels peus, podria ser Nostra Senyora de la Seu. La de la dreta, pintada sobre un sant Cristòfol més antic i enorme, és més difícil d'establir.

    En el lateral dret del presbiteri, sobre els taulells dels sòcol i la credença, hi havia un quadre penjat en la paret. En una ampliació de la fotografia de Sarthou ens hem adonat que en aquest mur, proper a la porta de la sagristia, hi havia dos personatges pintats. El de la dreta està pràcticament cobert pel quadre que hem citat. Però el de l'esquerra, malgrat l'angle forçat de visió, és amb tota certesa un home barbut vestit amb pells, i un estrany pentinat o barret en forma de caramull. A la dreta del personatge hi ha un arbre o millor un tronc, del qual surten flames. Pensem que es tractaria de Moisès i l'esbarzer. L'esbarzer és un símbol de la puresa de Maria, perquè va ser mare sense perdre la virginitat, és a dir, que com l'esbarzer cremava, però no es trencava. En l'edat mitjana l'esbarzer cremant fou relacionat amb temes vinculats a l'Encarnació de Crist i l'Anunciació. La litúrgia comparava l'esbarzer de Moisès que no es consumia pel foc amb la virginitat intacta de la mare de Crist, penetrada per la flama de l'Esperit Sant sense ser consumida. Aquesta pintura mural formava part per tant del programa iconològic del presbiteri al voltant de l'advocació de l'ermitatge.

    Han desaparegut els taulells del paviment, possiblement gòtics, així com les dues socolades laterals, de manisetes de sèrie d'ascendència serliana, que en gran part estan a mans de particulars. La tipologia és similar a les que hem vist en el Patriarca de València i en el rerasagrari de l'ermita de la Mare de Déu de la Consolació de Llutxent. La cronologia deu ser propera, és a dir, la primera meitat del segle XVII. Tenen unes dimensions de 14 x 14 i 7 x 13'5 cm. Els colors que hi predominen són el blau cobalt i el groc llima. El dibuix prové de repertoris manieristes: piràmides truncades amb roseta central sobre fons verd, targes amb òculs ovals i pergamins enrotllats, cintetes de sanefa amb bandes planes trenades i botons centrals i finalment, híbrids fitomorfs sostenint un drap en fistó. Aquest darrer motiu decoratiu es va estendre durant la primera meitat del segle XVII i és en aquesta època on s'han de datar els dos sòcols del Puig. En els fragments que rescatàrem dels taulellets hem pogut comprovar que els manobres picaven prèviament el revers per a que s'adheriren millor a l'algeps. També trobem defectes en el procés pictòric i bombolles en el vidrat, aspectes que minven la qualitat.

    La planta del presbiteri és quadrada i està coberta amb volta de creueria apuntada. Les nervadures descansen sobre mènsules i els capitells de les columnes, sempre amb decoració vegetal. La clau de volta, avui molt desfeta per l'erosió que ha provocat la humitat en el material algepsós en què està elaborada, conté l'escena de l'Anunciació, titular de l'ermita. Aquesta clau era la més bella de totes amb el seu modelat refinat i elegant. L'àngel Gabriel anuncia a Maria: AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINVS TECVM. Així ho llegim en la filactèria que sosté en la mà esquerra, mentre enraona amb la Verge, alhora que aixeca el braç dret en un gest de conversació amable. Maria, asseguda, eleva les mans en un primer moment de sorpresa. Sobre el faristolet ha deixat obert el llibre que estava llegint. Les dues figures al damunt de la tarima, s'adapten perfectament al cercle de la clau: Maria amb la inclinació del cap, la curvatura de l'esquena i del seient; Gabriel, amb els cabells caragolats i agraïts, l'ala oberta i el peu dret nu, encara endarrerit, com si l'hagueren immobilitzat en el moment just d'arribar i aturar-se. Sobre els caps apareix la figura diminuta del Déu Pare voltat de núvols i angelets. Du un capell i la barba és de dues puntes, a l'estil judaic. Des del cel, envia el colomet de l'Esperit Sant que cau en picat vers el ventre de Maria. Les cares, les mans, els peus i els plecs de les vestidures tenen formes arredonides, de contorns suaus. El fons era vermell i hem conegut restes abundants de policromia daurada i blava.

    La clau de l'Anunciació estava coberta el 1923  per un ornament de llautó amb el colom de l'Esperit Sant. Com la clau de volta estava bastant emmascarada, sempre hem pensat que potser seria per l'incendi del retaule major el 1936, si és que el van cremar, perquè algun testimoni ens ha parlat de l'existència de restes en la postguerra. Però també pot ser que l'ermita hagués sofert un incendi abans de la restauració del segle XVIII i en aquell moment decidiren cobrir la clau ennegrida. No ho sabem. En la fotografia de Carles Sarthou veiem que era un estel de vuit puntes suspés en l'aire, amb el colom d'ales obertes al bell mig. Pensem que el posarien en fer el retaule barroc perquè iconològicament hi estava integrat. En efecte, l'àtic del retaule tenia una taula o un llenç amb el Calvari. Sobre aquesta pintura, al timpà partit, hi havia una escultura del Déu Pare de mig cos i barbut, amb el braç dret beneint i a la mà esquerra sostenia l'esfera terràqüia. I sobre el pare i el fill en la creu descendia l'Esperit Sant des de la clau de volta. Ens trobem doncs davant la Santíssima Trinitat. Aquest misteri tingué molta devoció popular. Els trinitaris tingueren convent a Xàtiva, on avui està l'Arxiu Municipal. El Papa Joan XXII va introduir aquesta festa en el ritu romà l'any 1334 per tal de celebrar el misteri principal i el dogma més gran de l'Església Catòlica.

    Abans de parlar d'aquest retaule que hi hagué fins la Guerra d'Espanya, cal aclarir que pensem que en l'altar major hi ha hagut almenys tres retaules: un gòtic, un renaixentista i un barroc del segle XVIII, del qual hem parlat una mica. Anem per parts.

    Aquesta ermita es va construir al segle XIV o al XV i és raonable pensar que en un primer moment tindria un retaule gòtic. En l'inventari dels béns de l'ermita de l'any 1632 llegim que existia: "un retaule antic de l'Anunciació que és a la sagristia". Com que es tracta de l'advocació titular de l'ermitatge, és evident que no podia ser un retaule dels altars laterals que havia restat arraconat a la sagristia. El 1632 un retaule "antic" era un retaule gòtic sense cap dubte. Pensem, per tant, que es tractava del primitiu retaule major, substituït per un de nou que també desconeixem perquè evidentment, no podia ser encara el barroc de la fotografia de Sarthou, clarament set-centista. El fet que l'antic retaule gòtic de l'Anunciació estigués retirat a la sagristia implicaria que les seues dimensions no serien excessives. Així doncs, no seria un retaule tan gran com el que hi havia a l'ermita de Santa Anna, edifici que estava sota el patronatge dels Borja i de la ciutat. Es tractaria d'un retaule més menut, amb les taules dedicades a la vida de Nostra Senyora i una taula central amb l'Anunciació, davant de la qual o en una fornícula estaria la petita imatge gòtica de la Mare de Déu del Puig. El retaule renaixentista o posterior que el substituiria és possible que no fos gaire més gran, però potser l'encarregaria algú que volgués donar-li al presbiteri un to de modernitat. Pot ser que es pintara a instàncies de mossén Onofre Pelegero, el qual va morir un any després de fer aquest inventari, el 1633.

    En l'inventari de 1745 ja no apareix el vell retaule gòtic que custodiava la sagristia. Precisament en el segle XVIII, potser després del terratrèmol de 1748, s'hi va fer una restauració de l'edifici i instal·laren un nou retaule major, d'estil barroc. Tot açò ens fa tornar una altra vegada a la volta de creueria del presbiteri. Si ens fixem bé, veurem que a més d'estar sostinguda per les quatre nervadures, la clau té a la banda del capcer l'arrancada de dues nervadures més que ara no existeixen. Pensem, per tant, que el presbiteri es va construir amb volta sixpartita: amb sis nervadures. Les dues que ara falten descansaven sobre mènsules en el mur capcer del presbiteri. Aquestes dues mènsules potser tindrien escuts heràldics en relació a la nissaga del patronatge inicial del santuari, aspecte que no hem pogut esbrinar encara. Però parem esment en el plànol de la planta del presbiteri. La clau on es creuen les nervadures no queda en el centre de la volta, sinó que està desplaçada vers l'arc triomfal que mira a la nau. Està clar que en la ment del constructor, el disseny de la volta comptava amb les dues nervadures desaparegudes. Podem establir la hipòtesi que les dues nervadures van ser eliminades durant la restauració del segle XVIII, per tal d'instal·lar el retaule barroc, més alt que l'anterior. Mentre existien aquelles nervadures, l'espai poligonal del capcer no donava cabuda a un retaule de les característiques del que coneixem. Llur supressió va permetre disposar d'un capcer pla i que l'àtic del retaule arribàs quasi fins la mateixa volta. Per tal de contrarestar l'enorme verticalitat del retaule, augmentada per l'efecte visual de l'arcuació apuntada, feren una cornisa d'algeps que unia les mènsules i sols quedava interceptada pel retaule. Aquest afegitó no és de cap de manera obra gòtica i la humitat dels murs l'està desfent.

    El darrer retaule, que es conservava des del segle XVIII, era de fusta daurada i policromada, de manera que s'hi integraven dues arts: l'escultura i la pintura. El daurat ennoblia una matèria tan comuna com és la fusta, però a més, la llum artificial reverberava sobre l'or i produïa reflexos. La cornisa de l'entaulament estava coronada per un seguit de vint-i-quatre portabugies que devien sostenir ciris encesos en les grans celebracions litúrgiques. El presbiteri era el lloc del temple on es concentraven més llànties i l'altar major el que més canelobres tenia. El retaule (del llatí retro-tabulum, "darrere de l'altar") cobria el capcer i des d'allí presidia l'altar major, el presbiteri i tota l'esglesia. Aquests jocs de llum barroca es barrejaven amb l'olor fort de l'encens i l'aroma de les flors que ornaven els altars. Un retaule barroc en una ermita gòtica proporcionava a l'espai una sensació de moviment i profunditat, amb un impacte copsador i teatral només entrar per la porta del temple. Però aquest teló de fons del drama litúrgic, aquesta "màquina escènica" que és el retaule barroc, té sobre tot una funció catequètica, didàctica diríem. El retaule del Puig mostrava als pelegrins els dogmes de la fe, com és el misteri de la Santíssima Trinitat. I no sols això, sinó que estava presidit per Crist al Calvari i per Maria, Nostra Senyora, la Mare de Déu del Puig. Els retaules eren una mena de sermons plàstics d'exposició contínua que proclamaven la doctrina de la religió. Eren un sermó visual que servia de complement als sermons orals fent ús i profit de l'eficàcia de les imatges.

    El retaule major tenia una estructura arquitectònica clàssica, com si fos la façana d'un temple antic, amb pòrtic de columnes, entaulament, àtic i timpà. Com hem dit adés el timpà és partit  i conté el bust del Déu Pare. És l'única figura esculpida que forma part integrant del retaule, si deixem de banda la parella d'angelets autònoms que més avall fan el gest de sostenir-lo pels costats. L'àtic està flanquejat per columnes corínties i al centre identifiquem Crist crucificat entre Maria i sant Joan. Devia tractar-se d'un llenç del segle XVIII, però pel que apreciem en la fotografia antiga, també podia ser una taula del segle XVI reaprofitada, possiblement pertanyent al retaule anterior, renaixentista. Tanmateix, hem d'advertir que sols és una mera hipòtesi.

    El cos principal del retaule té dues columnes a cada banda amb capitell corinti. Les columnes externes tenien el fust amb estries en espiral, sense arribar a ser salomòniques. Totes quatre sostenien l'entaulament. El fris estava adornat amb decoració vegetal policroma. Al centre hi havia un templet acristal·lat  que contenia l'escultura de la Mare de Déu del Puig. En març de 1936 un grup de feligresos la baixaren a l'església parroquial de Sant Pere per causa del robatori de les joies.

Durant la Guerra d'Espanya la Maredeueta del Puig estigué primer en la casa abadia i després custodiada en el Museu de l'Almodí. Per les característiques estilístiques que té cal adscriure-la a l'etapa fundacional del santuari i no cap dubte que hem pogut conservar-la fins avui gràcies a les dimensions reduïdes que té (25 cm d'altura). La podeu veure en una capella lateral de l'església de Sant Pere. És una peça de gran valor històric i artístic.

 

    La imatge es va fer aprofitant un tronc, aspecte que advertim de seguida si mirem la base i sobre tot el darrere. L'artista va concebre l'escultura per a una visió frontal. En coneixem dues fotografies antigues. Una de Sarthou i l'altra, diferent, a l'Arxiu de la Diputació. En ambdues és constatable que a l'esquerra del cap de Maria falta en l'actualitat un fragment de l'escorça del tronc que feia de pantalla al darrere. Conserva tanmateix la major part del daurat i la policromia, amb l'estofat i les encarnadures de cares i mans. Part d'aquesta decoració pictòrica s'ha deteriorat al llarg dels segles i la petita escultura necessita d'una restauració solvent. Seria convenient suprimir-li el braç que constitueix un afegitó monstruós i desproporcionat. La policromia de les escultures de fusta comportava una sèrie de processos laboriosos dels quals depenia no sols el resultat final de la talla, sinó fins i tot la seua durabilitat al llarg del temps.

    La preparació de la fusta permetia doncs protegir l'escultura contra els xilòfags i facilitava l'adherència dels panellets d'or. Sobre la superfície daurada es pintaven les riques teles brodades a imitació dels teixits luxosos. L'estofat de la imatge del Puig, realitzat sobre daurat, és roig i blau. Sobre una túnica de daurat i roig, Maria porta un mant blau-daurat amb el folre roig estampat de flors daurades. El disseny dels estampats de les vestidures és d'origen exòtic i oriental. La importació de teixits dels països llunyans feia furor entre la noblesa medieval de la cristiandat. Teles damasquinades, mussolina, tafetà, els tapissos i domassos són mots que provenen d'aquella època. La producció que arribava des dels grans centres de l'Islam oriental i l'Imperi Bizantí, entrava en contacte, en la península Ibérica, amb els centres musulmans locals. Eren els teixits sarraïns.

     És possible que ja a la darreria del segle XV vestiren la Maredeueta del Puig, igual que feien amb Nostra Senyora de la Seu. En l'inventari de l'any 1632 la imatge disposava de set vestits de seda i d'altres complements. El 1745 també tenia sis vestits: dos de ras, un de nacre, un de tafetà, un de damasc i un altre de "princesa". El 1864 el recompte pujava a vuit vestits i el 1872 el nombre s'havia incrementat a catorze. En realitat, la devoció a la imatge havia acumulat un veritable aixovar: faldellins, camises, mantells, sinagües. Fins i tot el xiquet tenia mantellets.

      Provablement també es coronarien aviat els caps de mare i fill. El 1632 la Mare de Déu duia una corona d'argent sobredaurat i el nen una diadema del mateix metall. El 1745 a banda de la corona de Maria, hi havia dues corones i dues diademes de plata. El 1864 la diadema del xiquet ja no consta i ha estat substituïda per tres raigs petits de plata, que retrobem en l'inventari de 1872. Finalment el 1924 consten novament dues corones per als caps de l'escultura, però les conservaven ja en la parròquia. La imatge tenia també adreç: collars, creus, rosaris, medalles, arracades i anells. La corona de Maria que conservem pertany al segle XVIII i és d'argent.

    Al darrere de l'aparador de cristall que contenia la petita divinitat hi havia un llenç a l'oli amb l'Encarnació del fill de Déu: Gabriel anuncia Maria. L'àngel i la Verge deixaven ben palesa la dedicació de l'ermitatge. El timpà del templet tenia al damunt una corona de la qual eixien raigs solars. Més avall hi havia la fornícula de la Mare de Déu d'alabastre que moltes vegades hem llegit anomenada "de l'Encarnació" malgrat que porta el Nen. En l'inventari de l'ermita de 1924 s'anomena "Mare de Déu de la Salut" i serà l'advocació que farem servir ací per tal de referir-nos a l'escultura que ocupava el nínxol inferior del retaule major. És d'estil renaixentista, del segle XVI. Té una alçada de seixanta-cinc centímetres i la peanya una altura de quinze. La base de la peanya està retallada possiblement per tal d'encabir-la en la fornícula d'algun retaule. En l'inventari de 1632 només és citada la imatge antiga, és a dir, la medieval. En l'inventari de 1745 fan constar una escultura de marbre: Dos imágenes, de masonería la una y la otra de mármol, de Nuestra Señora.

    Els de 1864 i 1872 només recullen la imatge de l'aparador, açò és, la titular. No serà fins l'inventari de 1924 que hi trobarem novament dues imatges. Per tant, cal tenir present la possibilitat que la Mare de Déu de la Salut -renaixentista- fos un obsequi d'algun devot entre 1872 i 1924. També pot ser que estigués en Sant Pere i la "retiraren" a l'ermita. L'escultura d’alabastre pesa bastant i està policromada. Els cabells són daurats i també té encarnadures. Les vestidures tenen una ornamentació vegetal daurada. Els peus de la mare descansen sobre els caps de dos querubins, un dels quals s'ha adormit. Els llavis són vermells. Abans de la Guerra d'Espanya les dues imatges marianes foren baixades a la parròquia després d'un furt en l'ermita. A l'inici de la guerra van decapitar l'escultura i el tall s'aprecia encara en els colls. El nas de la mare mostra perfectament l'efecte d'un colp. Salvada en  l'Almodí, fou retornada a la parròquia i la tenien només entrar per la porta de la plaça, a mà dreta, a la capella del baptisteri. Lamentablement, com en el cas de la Mare de Déu del Puig, ja no la tenen accessible a la devoció popular del barri. Les dues imatges necessiten d'una restauració, especialment la petita imatge gòtica.

    Sota els dos parells de columnes, en el banc del retaule, hi havia dues pintures a l'oli de 50 x 50 cm amb les imatges de sant Bernat i sant Ildefons. Aquests sants no sols estaven situats en la base física del retaule, sinó que també constituïen el suport teològic. Els dos tenien una gran devoció per Nostra Senyora, especialment referida al misteri de l'Encarnació.

    Davall del banc del retaule estava adossat l'altar major, on se celebrava el sant sacrifici de la missa amb ocasió de les grans solemnitats. Al davant tenia un cercle i unes motlures de diversos colors que per la fotografia antiga no podem advertir si estaven fets a base de marbres o eren pintats. És possible que en l'interior del redolí hi hagués algun emblema. Sobre la taula de l'altar posaven els frontals. Són teles molt riques, brodades d'or i seda, que remarcaven la importància litúrgica de l'ara sagrada i l'embellien. Sobre l'altar es disposava el calze i la patena, a més de la creu, els llibres sagrats, les sacres i els canelobres amb les espelmes. Al llarg dels segles els frontals de l'altar major foren de tafetà, de filat, de llenç pintat i de seda. Les tovalles que es disposaven sobre l'altar solien ser de lli blanc, com el denominat ad carnem, en record del sudari que va embolcallar el cos de Jesucrist. Sobre aquesta tovalla es posava una segona que representava la Glòria  del Fill de Déu assegut en l'altar com en el seu tron. L 'altar restava elevat un graó sobre el paviment del presbiteri i als peus es disposava una catifa, com la que va deixar en testament mossén Onofre Pelegero. A l'esquerra de l'altar hi havia un armari de paret, la porta del qual tenia una pintura que per la silueta que apreciem en la fotografia antiga podria ser sant Antoni Abat, però no està clar. Sobre l'armari hi havia un quadre que podria ser de la Mare de Déu de Guadalupe, amb una lluna als peus de cara arredonida. A la dreta de l'altar major teníem la porta de la sagristia i a sobre, un quadre que podria ser de l'Ecce-Homo. En el mur dret hi havia un quadre més, amb una credença davall.

    El mobiliari estava composat per tres cadires de braços amb seients de baqueta que es feien servir en les misses solemnes, a més de dos faristols, un per al servei de l'altar i l'altre per al cor. La il·luminació es feia amb tres llànties d'oli que penjaven d'unes anelles en la volta. Al costat dels capitells de les columnes encara es veuen les corrioles de fusta de les cordes per pujar-les i baixar-les.

    La sagristia està adossada al tester del presbiteri i és de menors dimensions, amb la teulada a un vessant, desapareguda. Tenia dos accessos: una porta d'arc escarser rebaixat que comunicava amb el presbiteri i una altra del mateix tipus que donava pas a la sala de clavaria. A la sagristia es conservaven els vasos sagrats, les vestidures sacerdotals, els vestits de la Mare de Déu, les seues joies i els ex-vots.

    Pel que fa al mobiliari, el 1632 hi havia un espill. El 1864 un safa, una taula amb calaix per guardar les coses i un parell de faristols. El 1872 les robetes de la Mare de Déu es desaven en una caixa de pi i a més de la taula adés referida hi havia un crucifix. El 1924 s'hi fa referència a una calaixera de pi amb tres calaixos i la caixa de fusta amb les samarretes i sinagües de la Maredeueta, a més d'una perxa de fusta. També hi podíem trobar draps, tovalles d'altar i de mans, missals, cobrecalzes, purificadors. Totes aquestes coses es conservaven a l'espai reduït de la sagristia, la funció primordial de la qual era ser l'estança on es revestien els sacerdots abans d'eixir al presbiteri a celebrar els oficis litúrgics. El paviment és de taulells d'argila roja. A més de les portes, tenia una finestra que mirava vers l'horta de Xàtiva i dos finestrons elevats. Durant les obres del segle XVIII o potser del XIX aquests finestrons van ser cegats en embotir bigues que sostenien una golfa per guanyar espai. Aquesta reforma no sols va rebaixar l'altura del sostre, ara de revoltons, sinó que sobre tot va reduir dràsticament la il·luminació natural que gaudia aquesta estança annexa al temple.