L’ESGLÉSIA DE MONTSANT

Josep Lluís Cebrián i Molina

 

[Capítol del llibre Montsant: la ruta del Cister a Xàtiva, publicat per l'Ajuntament de Xàtiva.

 Està a la venda en la Casa de la Cultura, al carrer de Montcada, 7 - 46800 XÀTIVA. Tlf. 962282304]

ISBN 84-88091-32-X.

Les esglésies del Cister són temples amb el capcer que mira ad orientem i planta de creu llatina:

Las iglesias se orientan hacia el Este, por donde el sol nace, porque en él es venerado el Sol de Justicia y en el Este está dispuesto el paraíso, nuestra casa, tal como se nos anuncia.[1]

L’església era el lloc destinat a l’oració comunitària de les monges. Sant Bernat preferia la planta de creu llatina perquè simbolitzava el cos de Crist en la creu. En parlar del temple utilitzem els mots capçalera  o testera (cap), peus, braços, cor... Fem servir parts del cos humà per identificar parts de l’edifici.

Ruïnes del monestir en 1858. P. Pérez.

El més habitual és trobar l’església a la banda nord del complex d’edificis que conformen el monestir, de manera que amb la seua altura protegeix el monestir del vent fred de tramuntana i no obstaculitza l’arribada de la llum solar sobre la resta. El sol naixia per la capçalera del temple, on era l’altar major, i moria als peus de l’església. Així, les monges hi veien l’aparició de la llum solar en l’interior a l’hora de laudes i el començament de la foscor a l’hora de vespres. Aquest pas del dia, aquest moviment de la llum diürna, era manifest a l’interior del temple gràcies als tres finestrals de la testera i a l’ull de bou que hi hauria sobre la porta dels peus.[2]

A més d’ocupar la part més alta del monestir, les característiques principals dels temples cistercencs són el presbiteri quadrangular, la simplificació monumental, la sobrietat i l’heterogeneïtat. En l’arquitectura cistercenca, aquesta arquitectura que commou, trobem quasi sempre aquella preferència de Bernat de Claravall[3] en favor de la línia recta (signe de rectitud), més espiritual que la corba, sensual i signe de complaença i desídia. La religiositat primitiva del Cister cercava la senzillesa i la sobrietat:

Decís, para excusaros: religión no está en el vestido, sino en el corazón. Y así, os sentís libres de ir a buscar telas para los trajes, de feria en feria; corréis tiendas, hacéis que desaten paquetes, tocáis los tejidos para ver si son compactos, los miráis a la luz del sol y compráis los que son más finos a cualquier precio... ¿Qué diré de vuestras iglesias, de dimensiones superfluas, con sus tallas y pinturas? Cubrís de oro los templos y dejáis desnudos a los pobres... Y es el caso que donde se hace exhibición de riqueza, allí és donde acude el dinero. Ven las gentes una caja de oro con reliquias y enseguida abren la bolsa. Creen que una imagen es más santa si está mejor pintada. Corren a besarla y entregan pingües limosnas, impresionadas más por su belleza que por su santidad. Las iglesias están adornadas con coronas de luces, candelabros de bronce macizo y objetos que brillan por las gemas que los cubren. ¿Y para qué todo esto? ¿Para la edificación de los penitentes? ¡Oh, vanidad de vanidades! ¡Locura, más que vanidad![4]

 

Solar que ocupà l’església, amb el paviment a dos metres de profunditat.

Són molt conegudes unes altres paraules de Bernat de Claravall en contra de la decoració dels temples monàstics. Però cal remarcar que el sant no estava en contra d’aquestes coses si es tractava d’esglésies parroquials o catedrals:

Dejo a un lado las inmensas alturas de los oratorios, las desmesuradas longitudes, las anchuras innecesarias, las suntuosas decoraciones, las curiosas pinturas, que hacen volver la mirada de los orantes e impiden su devoción, y para mí, en cierta manera, representan el antiguo rito de los judíos. Pero puede que se haga esto en honor de Dios. Sin embargo, pregunto yo, monje, a vosotros, monjes, lo que un pagano censuraba a los paganos: “Decid (dijo aquél), sacerdotes, ¿qué hace el oro en los santuarios?” Del mismo modo, digo: Decid, pobres, si a pesar de todo sois pobres, ¿qué hace el oro en el santuario?[5]

Com que la litúrgia del Cister era simple, l’espai del presbiteri era reduït. S’elevava sobre uns 2 ó 3 graons i l’altar sobre un esglaó més. Al mur sud del presbiteri solia haver un nínxol amb un arquet, anomenat credença, el qual contenia les canadelles i un petit rentamans, amb dos orificis: un per a la purificació de l’aigua dels calzes, que vessava a l’exterior; i l’altre per a l’aigua de les ablucions posteriors a la consagració de l’hòstia, el qual vessava en l’interior del mur perquè arribés als fonaments de l’edifici, en terra santa.[6] Al mateix mur podien haver armaris per als objectes de culte. Les esglésies dels monestirs femenins del Cister solien tenir dimensions més reduïdes que les dels masculins, sovint només amb una nau i un absis.

Per les poques dades que tenim, l’església de Montsant, construïda al segle XIV, seria d’una nau, amb els braços del creuer (si és que en tenia) no gaire llargs i un presbiteri de tres capelles quadrades, la central més profunda, amb volta més alta i més ampla. Aquesta capella major contenia el retaule de la Magdalena, titular del monestir, i el seu culte estaria a càrrec del capellà de les monges. La festa se celebra el 22 de juliol.

Roís de Corella va escriure en 1496 una vida de Santa Magdalena en cobles[7] i Jaume Gassull,[8] en 1505, una biografia en vers. L’advocació es va estendre a l’Edat Mitjana des d’Occitània, puix la llegenda diu que va arribar al port de Marsella i fou apostolessa del cristianisme a la Provença. Els monjos de Cluny vers el 1307 fundaren l’abadia de Vezèlay a la Borgonya i s’hi parla aleshores del descobriment del cos de la santa.[9] És una advocació que sol trobar-se en els monestirs del Cister.

 

Base d’un contrafort exterior de l’església.

 

Al Museu de la Seu de Xàtiva es conserva una taula gòtica (vers 1468),[10] atribuïda al pintor Reixach. Fins fa pocs anys estava en l’església de Sant Feliu, on almenys estigué tot el segle XX i part del XIX. Diversos autors assenyalen que prové del monestir de Montsant. Pensem que, en efecte, degué pertànyer al retaule major, potser acompanyada d’una altra taula a sobre, amb la Mare de Déu, patrona de tots els monestirs del Cister. La taula de santa Magdalena podria ser la central inferior del desaparegut retaule, sobre el centre de la predel·la, ja que era la titular del monestir. Tanmateix, cal tenir en compte una altra possibilitat: que la imatge cap d’altar fos una escultura de la santa i que per tant la taula que conservem fos lateral. És el cas del retaule gòtic de la Magdalena a l’església de Sant Llorenç de Tarragona,[11] on veiem la mateixa escena en la taula superior dreta.

Sembla que la taula de Xàtiva representa el moment de l’assumpció al cel que feia la santa, voltada per àngels, set vegades al dia, durant els trenta anys que va habitar una cova de la Provença, segons la Llegenda Daurada: 

...Un día el Señor permitió que dicho sacerdote, con sus propios ojos corporales, físicamente y con toda claridad, viera como los ángeles descendían de lo alto, llegaban a un lugar próximo a donde él se hallaba y subían al cielo llevando con ellos a una mujer; al cabo de una hora vio de nuevo como aquellos ángeles, cantando himnos de alabanza, descendían nuevamente a la tierra acompañando a la misma mujer que anteriormente consigo llevaran...[12]

 

Hipòtesi sobre el retaule de la Magdalena.

Hem pres com a base el retaule de Sta. Úrsula de Cubells al  MNAC,

també obra del pintor Reixach.

 

Santa Maria Magdalena. Joan Reixach. Museu de la Seu de Xàtiva.

Porta els cabells[13] solts sobre els muscles, amb la corona d’espines de Crist en una mà i en l’altra, el pot de perfums amb els quals va ungir els peus de Jesús. Va vestida amb la pell d’animal que portava durant la vida ascètica en la cova. Tanmateix, el seu hàbit pobre ha estat cobert pels àngels amb una rica capa vermella que es tanca sobre el pit amb un fermall que conté pedres precioses. Un llenç litúrgic per no tocar amb la mà la corona sagrada d’espines, li cobreix el braç dret, penjant, provocant un contrast cromàtic amb el vermell del mantell. Es tracta, segons la tradició medieval, del sudari en forma de tovallola llarga que serví per embalsamar Crist. La corona d’espines la rebé la Magdalena després del davallament i Joan va conservar els claus.[14] A la mà dreta sosté el pot de perfums, amb el daurat en gran part desaparegut. El tractament del paviment és el típic de Reixach. La silueta de Maria Magdalena es retalla sobre un fons daurat, envoltada per àngels que sostenen retolets amb cites bíbliques[15] que fan referència a la vida de la santa. Aquests àngels són clarament reixarquians. Les vestidures d’influència flamenca,  i les faccions i els pentinats caragolats són trets que trobem en altres obres del pintor. Sobre la resta del retaule no tenim notícies, però les taules representarien diverses escenes de la vida de la santa, algunes relacionades amb Crist: escolta del predicament de Jesús, unció dels peus de Jesús a casa de Simó el leprós, Jesús expulsa de la Magdalena els set dimonis, resurrecció del seu germà Llàtzer, al peu de la creu durant la crucifixió i el davallament, sant soterrar, vetlant el sepulcre de Crist quan els apòstols van marxar, encontre amb Jesús després de la resurrecció (noli me tangere..., no em toques...),[16]  arribada del vaixell sense veles ni timó al port de Marsella acompanyada dels germans, com a penitent en la cova, combregant amb el bisbe Maximí...[17]

L’obra no està pintada directament sobre la post, sinó sobre llenç adherit. En aquesta taula trobem molts detalls que s’identifiquen plenament amb altres obres documentades o atribuïdes a Reixach. Per exemple, la sanefa daurada que voreja la capa vermella de la Magdalena és idèntica a la del profeta Isaïes del Museu de Belles Arts de València, resta d’una polsera de retaule. El fermall trilobulat que porta la santa de Xàtiva s’assembla bastant al del Crist de la Dormició de la Mare de Déu del Museu de Belles Arts de València, aquest darrer més senzill. En la taula de València trobem també el disseny dels brocats, burinats i taulells similars a la de Xàtiva. El burinat de fons és el mateix que el de l’aurèola de la Magdalena. El peu esquerre de la Magdalena és similar al de sant Joan Baptista del retaule de l’Eucaristia de la catedral de Sogorb. També tenen en comú la túnica de pell d’animal. Les diademes amb perles dels àngels es poden trobar en moltíssimes taules de Reixach i sense anar més lluny, podem veure aquest tipus de joia en el Sant Sebastià de la Seu de Xàtiva. És un element comú amb altres pintors coetanis. En canvi, el tipus de pentinat és característic del nostre pintor.

És possible que la capella major tingués diversos retaules al llarg dels segles i la taula de la Magdalena del segle XV anés a parar a la veïna església de Sant Feliu al segle XVIII o XIX, en algun conflicte bèl·lic, quan Montsant serví de caserna militar.

Restes de la porta lateral del temple.

S’aprecia el paviment a dos metres de profunditat

i l’afegitó lateral de la reforma del segle XVIII.

 

Les altres dues capelles, una a cada banda de la principal, allotjaven els dos benifets que tenia l’església i estaven servides per capellans aliens al monestir, els quals cobraven les rendes establertes pels patrons fundadors i realitzaven el nombre de misses anuals consignades.

El primer benifet data de l’any 1375. Fou fundat per Aldonça, muller de Pere Fluvià, segons escriptura d’institució rebuda pel notari Aloi Mateu a Xàtiva el dia 21 de febrer, davall l’advocació de la Passió del Senyor[18] i de sant Joan Evangelista.[19] L’advocació de la Passió fou molt estimada per sant Bernat i el Cister, per tant no podia faltar en aquest monestir. El retaule de la capella contindria escenes de la Passió i mort de Crist: rentat de peus, l’oració de l’hort, la detenció de Crist o bes de Judes, Crist davant Caifàs, la flagel·lació, la coronació d’espines, Crist davant Pilat, el camí del Calvari, la Crucifixió, la Pietat...

 

 

Parts d’un retaule gòtic.

En aquest retaule s’integraria també la figura de sant Joan Evangelista, l’apòstol preferit per Jesús. Curiosament, alguns textos antics diuen que Joan i la Magdalena van festejar abans que Jesús s’interposés en llurs vides, segons la Llegenda Daurada.[20] Joan va reclinar el cap sobre el pit de Jesús durant el sant sopar i també el va acompanyar en el Calvari. Se li atribueix un dels quatre evangelis i el Llibre de la Revelació o Apocalipsi. L’onomàstica se celebra el 27 de desembre. El representen jove i sense barba. Sol sostenir una copa amb una serp alada, símbol del verí que hagué d’ingerir per demostrar la veritat del seu predicament. Quan és al Calvari té la mà a la galta en senyal de tristesa o un mocador per a les llàgrimes. Quan és representat com evangelista l’acompanya l’àguila i els objectes d’escriptori.

La presència de sant Joan en el retaule de la Passió, en aquesta doble titularitat del benifet, no és pas gratuïta. L’evangeli de sant Joan narra la vida de Jesús de forma molt distinta a com ho fan la resta d’evangelis (Marc, Mateu i Lluc) anomenats sinòptics. L’evangeli de Joan és més espiritual. Fa un tractament especial de la Passió i mort de Crist seguint un procés seqüencial: la detenció en l’hort (18, 1-12), el procés hebreu (18, 13-27), el procés romà (18, 28 – 19, 16), el calvari (19, 17-37) i la sepultura (19, 38-42).[21] La Passió segons sant Joan és el text de referència en aquesta advocació.

El segon benifet el va instituir el 21 de març de 1379 Violant Rami, de la vila de Gandia, segons consta al testament de la fundadora rebut pel notari Raimon Dalmau. Estava dedicat a santa Anna.[22] Les escenes serien similars a les del desaparegut retaule de l’ermita de Santa Anna, relacionada amb la família Borja, al caramull de la muntanya que hi ha sobre la Llosa de Ranes: la porta daurada, un àngel anuncia que tindran una xiqueta, presentació de Maria en el temple, etc. També al Castell Vell, al damunt de Montsant, hi havia una església dedicada a la mare de Maria.

Santa Anna i sant Joaquim eren els pares de Maria; per tant, es tractava de l’àvia de Jesús. La representen amb túnica i mantell que la cobreix fins el cap, com a indici de dona casada. Sol tenir la companyia de Maria xiqueta, a la qual de vegades està ensenyant a llegir. Unes altres vegades, té Maria asseguda als genolls alhora que Jesús petit també és als genolls de Maria, juntes les tres generacions. Les dones embarassades que volien tenir una xiqueta s’aclamaven a santa Anna i li oferien cremar espelmes. La festivitat és el 26 de juliol.

En aquestes dues capelles amb benifet feien missa capellans aliens a la capellania del monestir. Eren “beneficiats”, perquè es beneficiaven de les rendes que dotaven el benifet. Els capellans tenien prohibit celebrar més d’una vegada al dia en un mateix altar.

A més de la Magdalena de Reixach, en l’església de Sant Feliu es conservaven unes altres taules que per l’advocació s’ha cregut que originàriament pertanyien al monestir de Montsant. Tenim les restes d’un retaule de la Mare de Déu de la Llet atribuït al pintor Valentí Montoliu. Pertany al darrer període de l’autor, potser en col·laboració amb algun dels seus fills, i seria una mica anterior a l’any 1470, quan desapareix el taller que aquest pintor tenia a Sant Mateu.[23] S’hi conserva la taula central, les laterals de sant Jaume i sant Maties, dues taules més de dimensions menors i la predel·la. D’un altre retaule diferent, de començament del segle XVI i atribuït al Mestre de Borbotó,[24] resten dues pintures: la Mare de Déu de la Llet entre sant Benet i sant Bernat i un calvari amb Maria, sant Joan i la Magdalena. El tema de la Mare de Déu de la Llet és una de les advocacions més estimades en l’orde del Cister. Està lligada a un dels episodis més famosos de l’hagiografia de sant Bernat: el premi lacti. Bernat agenollat davant la Mare de Déu recita l’himne Ave maris stella:

 

Ave maris stella,

Dei Mater alma,

atque semper Virgo,

felix caeli porta.

Sumens illud

Ave Gabrielis ore,

funda nos in pace,

mutans Hevae nomen.

Solve vincla reis,

profer lumen caecis

mala nostra pelle,

bona cuncta posce.

Monstra te esse matrem...[25]

 

Quan els llavis del sant van acabar de pronunciar el darrer vers, Maria es va descordar la brusa i tragué un pit. Un doll de llet arribà a la boca de Bernat i d’aquí es diu que venia la seua saviesa. Com a gran orador l’anomenaven doctor mel·liflu, per la dolcesa de les seues paraules, que aviat convencien i movien a la fe.

Dues taules que es conservaven a l’església de St. Feliu

i que potser provenien de Montsant. Atribuïdes al Mestre de Borbotó.

Les hem situat com estarien al retaule.

Dalt el Calvari: la Magdalena al peu de la creu, amb Maria i St. Joan.

Baix, la Mare de Déu de la Llet, entre St. Benet i St. Bernat,

amb l’àngel Rafael i Tobies a l’esquerra i a la dreta,

l’àngel Custodi del Regne de València.

 

El transsepte de l’església tindria tres portes. La de la sagristia estava situada al sud, on potser també seria l’escala recta de matines que conduïa a la porta del dormitori comú de les monges i al nord la porta de difunts, la qual comunicava amb el fossar, un espai funerari reduït, clos i a cel obert.

El cor de les monges ocupava la nau central i estava separat de la resta del temple per una reixa. El conjunt de seients de fusta es recolzava directament sobre els murs laterals de la nau gràcies a les mènsules encastades que sostenien la volta i permetien aprofitar millor l’espai, eixamplant la nau. El cadiram tenia seients mòbils anomenats “misericòrdies”, destinades a fer més confortable la posició de les monges durant les llargues pregàries. L’assignació d’aquesta mena “d’escons” es feia per l’antiguitat de les monges al monestir, de forma que al llarg de tota la vida tenien sempre les mateixes veïnes fins que alguna moria i es corrien els llocs.

Moltes esglésies abacials petites eren d’una sola nau. És el cas de Vallbona de les Monges i con dèiem adés pensem que també seria el cas de l’església de Montsant, amb l’absis carrat (rectangular). Les voltes eren de creueria. Els arcs torals de la nau, els que separen els diferents trams de volta, descansarien sobre mènsules adossades als murs laterals.

La il·luminació seria suficient, amb finestrals[26] apuntats en els murs laterals i un òcul sobre la porta dels peus, tal i com pot veure’s al dibuix d’Anthonie van den Wijngaerde

Al principi les esglésies cistercenques no s’obrien als fidels laics. És per això que no hi havia una porta principal de cara a l’exterior o si n’hi havia, rebia un caràcter de portella secundària.[27] Però en la Baixa Edat Mitjana, a partir del segle XIV, s’esdevé un canvi radical a l’interior dels temples monàstics. A poc a poc els fidels laics tindran major llibertat d’entrar-hi. Tot gràcies al canvi de mentalitat que en la jerarquia monacal tradicional havien provocat els nous ordes mendicants (franciscans i dominics), molt interessats en la predicació al poble i la visió directa de la litúrgia. Els ordes monàstics tradicionals perdien clientela i van haver d’obrir els seus temples als fidels, puix que fins llavors eren autèntiques capelles privades per a la comunitat. Havia triomfat un model de religiositat urbana, a imitació de la vida apostòlica, apropant-se al poble amb la predicació en les llengües neollatines, amb un caire més social i humà. També el claustre, la sala capitular i el refectori es convertiran en llocs semipúblics, als quals els laics podran accedir.

Restes de la porta de tramuntana de l’església.

Les monges es reunien a l’església almenys set vegades al dia per cantar la lloança a Déu. El temple era un indret ple de símbols, amb una atmosfera de recolliment. Seguint la màxima ora et labora, les monges tenien diàriament un temps per treballar i un temps per pregar. La distribució de l’horari era solar, la qual cosa vol dir que les hores de l’hivern eren bastant més curtes que les de l’estiu. En molts monestirs, a més del rellotge de sol, feien servir una clepsidra o rellotge d’aigua per mesurar el temps i determinar l’hora. El dia de les monges es distribuïa entre el descans, el treball, la pregària, la meditació, la lectura i els àpats.

Les monges anaven a l’església a pregar, seguint les hores benedictines, amb dos moments culminants: laudes (naixement del dia) i vespres (a poqueta nit). Les hores d’oració seguien el model romà en períodes de tres hores: prima, tertia, sexta, nona. Les hores benedictines són:

Matines (encara és de nit).

Vigílies (quan el dia arriba).

Laudes (el sol naix).

Prima (el sol ja ha eixit).

Tèrcia (el sol creix).

Sexta (el sol està en el zenit).

Nona (comença a declinar, anuncia la nit).

Vespres (el capvespre, a poqueta nit).

Completes (la nit ha caigut). Acaba amb el càntic de Simeó que promet un nou dia).[28]

 

 

Després de completes, abans d’anar al dormitori, les monges rebien la benedicció de l’abadessa en l’església.

Sabem per la Visita de l’any 1532 que l’església de Montsant tenia orgue i les monges el feien servir en tots els oficis. Els instruments musicals no havien estat ben vists en la primera etapa del Cister, però el Capítol General va acceptar l’ús de l’orgue des de finals del segle XV:

... La introducción de instrumentos musicales enfadó a los padres marcadamente conservadores. Las protestas y las reiteradas prohibiciones resultaron ser vanas. El movimiento continuó difundiéndose y, finalmente, en 1486, el Capítulo accedió al uso del órgano...[29]

Les monges xativines celebraven els oficis divins amb molta dignitat. En el cant dels salms modulaven perfectament les antífones i els himnes, mentre que en el cant de la missa contrapuntejaven. “Contrapuntejar” ve de l’expressió llatina punctum contra punctum (nota contra nota), quan la notació musical es representava amb punts. Des de l’Edat Mitjana i sobretot, durant els segles XVI al XVIII el terme s’assimilava a polifonia. Però el cant gregorià dels cistercencs preferia melodies simples i breus. Aquesta tendència va continuar fins a meitat del segle XVII. Una carta de sant Bernat recull els principis bàsics del cant gregorià Cistercenc:

... Si se emplea el canto, éste debe ser bastante solemne, nada sensual o rústico. Su dulzura no debe ser frívola. Debe agradar al oído sólo en la medida necesaria para mover el corazón, alejando las penas y aplacando la cólera. No debe restar mérito al sentido de las palabras, sino por el contrario hacerlas más fructiferas. Cuando se presta más atención a los esfuerzos de las voces que al sentido de las palabras, se disminuye mucho el beneficio espiritual.[30]

Hipòtesi de la planta de l’església.

 

Hem dit que en el transsepte nord hi hauria la porta de les difuntes, per comunicar l’església amb el fossar de les monges. Segurament tindria arc de mig punt. Només s’obria quan anaven a soterrar-ne alguna. Les tombes estaven orientades igual que l’església: el cap a l’orient i els peus a occident. Els cadàvers de les monges esperaven allí la resurrecció de la carn, igual que després de cada nit eixia el sol per aquella banda del monestir. El cementeri estaria presidit per una creu al principi de fusta i després potser seria substituïda per una de pedra.

La testera dels temples del Cister solia estar perforat per una rosassa i tres finestres. Aquest ritme ternari feia al·lusió al simbolisme del misteri de la Santíssima Trinitat. Déu com a una sola naturalesa (la rosassa o òcul) i les tres persones representades en cadascuna de les finestres: Pare, Fill i Esperit Sant.[31]

A la teulada, sobre l’extrem del transsepte sud i mirant sobre la sala capitular, hi havia un campanar de cadireta o espadanya. El toc de les campanes se sentia en tot el monestir, els voltants de la Costa del Castell i la ciutat entre la Seu i Sant Pere. L’encarregada de tocar era la monja sagristana. Durant el dia es guiava per un rellotge solar[32] i als dies ennuvolats i a la nit feien servir una clepsidra. És possible que el monestir tingués a partir del segle XV alguna mena de rellotge mecànic simple. En aquesta època les sagristanes cistercenques tenien tres campanes per regular la jornada de la comunitat. La campana gran de l’església anunciava les misses. La del rellotge servia de despertador en començar la jornada i anunciava els oficis propis de les monges. I la campaneta sobre el menjador, en una petita espadanya a la teulada cridava als àpats. L’extrem de la seua corda arribava fins el seient de la sagristana. A toc de campana es convocava les monges i bategava el monestir.

Recordem que el campanar de cadireta de l’església estava a l’extrem sud del transsepte, tot just sobre el dormitori comú.

Els seglars tenien accés al temple per una porta lateral en el mur nord, a través d’una estructura arquitectònica que sembla un atri, potser cobert amb volta de creueria. Aquesta porta encara es conserva en part, junt a la balconada o mirador de Montsant i delata a quina profunditat sota terra està el nivell del paviment de l’església: dos metres d’enderrocs.

La porta principal, als peus del temple i orientada a ponent, també tindria en època fundacional un nàrtex o galilea porticada i coberta amb una cruixia. Solia haver un altaret a cada extrem, com encara es pot veure a Poblet i a Valldigna. En el dibuix de Wijngaerde (any 1563) veiem que a mitjan segle XVI no hi havia cap atri i sobre l’accés un òcul il·luminava l’interior. Però és possible que l’atri fos intern.

 

Dibuix de Toni Grau basat en la vista de Wijngaerde.

 

La sagristia, adossada a l’absis, seria una sala petita, coberta per volta, que comunicava directament amb el presbiteri. S’hi guardaven els calzes i les casulles. En l’Edat Mitjana el sacerdot no es revestia a la sagristia, sinó davant de l’altar. Per tant, la sagristia només tenia una funció de custòdia dels accessoris litúrgics. Hi preparaven també el pa i el vi que es feia servir en la missa. Suposem que a la sagristia, igual que al monestir de Simat,[33] però a menor escala, també hi hauria un armari per desar els objectes litúrgics de vàlua, els quals anirien marcats amb l’escut de l’abadia. Així mateix, una calaixera guardaria la roba litúrgica. És possible que als murs hi hagués retrats de sant Benet, sant Bernat i potser dels reis fundadors Jaume I[34] i Jaume II, ja que el monestir de Montsant era de fundació i patronat reial.

Un altre tema pictòric que solia trobar-se en els monestirs del Cister era l’abraçada de sant Bernat a Crist. El braç esquerre de Jesús, desclavat de la creu, descansa sobre el muscle del sant i la sang que brolla de la ferida del pit de Crist mulla els seus llavis.