L’ERMITA DE STA. MARIA DE MONTSANT

D’ALBARCA

Josep Lluís Cebrián i Molina

[Fragment del llibre Montsant: la ruta del Cister a Xàtiva, publicat per l’Ajuntament de Xàtiva]

 

La Mare de Déu de Montsant té una ermita construïda sota la roca Corbatera, dita roca de Santa Maria, en l’antic terme d’Albarca. L’advocació[1] pertany a l’allau d’imatges “miraculosament trobades” per una jovada de bous mentre llauraven. Així relata la llegenda Joan Amades:

Es venerava en una capella pròpia, al terme d’Albarca, a la gran serralada del Montsant.

Un bover que llaurava va abandonar l’arada per anar a menjar un bocí, i els bous van desviar-se per ells mateixos i van fer un solc molt apartat del pla de la llaurada. Quan va acudir-hi el bover, amoïnat pel desviament i per endur-se’n els bous, trobà que d’aquell solc en sortia una gran resplendor, i que els bous restaven agenollats allí, al costat. Revisada la terra, va trobar la imatge.

Els pastors de la Conca de Barberà la invocaven com a patrona del bestiar, i li feien ofrenes de caràcter pastoral.[2]

Ermita de la Mare de Déu de Montsant

L’ermita encara es conserva prop del Pla de Grau, sobre el naixement del barranc dels Pèlags o de la Mare de Déu, a 1027 metres d’altura. Una mica més avall hi ha la font de la Mare de Déu. Al peu de la Serra de Montsant que mira Ulldemolins hi ha una altra ermita, dedicada a la Magdalena, prop del Racó del Valencià.[3] El santuari de Santa Maria de Montsant fou durant un temps monestir femení del Cister, fins que les monges es traslladaren a la vall, a Bonrepòs, avui el mas de Sant Blai:

Montsant, Santa Maria de, eremitori masculí i femení i monestir de Cistercenques, situat al municipi de la Morera de Montsant (Priorat, Diòc. de Tarragona). Edificat en el terreny donat per Arbert de Castellvell (1161) a Pere de Montsant i els seus companys eremites per a bastir-hi un monestir. No reeixí aquest cop ni tampoc el 1176 amb els eremites vinguts de Cèrvoles. El 1202 volgueren reorganitzar-se, però sense èxit. Finalment el bisbe de Tarragona el cedí a Pere Balb, a la seva muller Guillema i a la seva filla Anglesa (1210), que fundaren un monestir de Cistercenques, del qual fou primera i única abadesa Guillema. Hi havia també ermitans. El 1215 les monges es traslladaren a Bonrepòs, no gaire lluny d’aquí, i es separaren així dels ermitans. En el lloc ara anomenat Mas de Montsant hi resta la capella, refeta el 1741, cremada pels francesos (1810) i abandonada. Fou restaurada a finals del segle XIX per Ramona Ballester, malmesa el 1936 i posteriorment restaurada per la gran devoció que hi ha a la Mare de Déu de Montsant, la imatge de la qual es guardava a la parròquia d’Albarca.[4]

Santa Maria de Montsant. Fou el fundador l’eremita lleidatà Pere Balb amb la seva esposa Guillema i la seva filla Anglesa. La comunitat s’establí primerament a Santa Maria del Montsant, el 1210, sota el comandament de Guillema com a abadessa, per a traslladar-se uns quants anys desprès al lloc de Bonrepòs, que acabaven d’abandonar uns eremites masculins. La comunitat de Bonrepòs [...] subsistí en aquell lloc fins a l’any 1473, en què s’extingí i les seves rendes s’uniren a Santes Creus.[5]

En suprimir-se el monestir de Bonrepòs al segle XV, l’ermita va passar a ser propietat dels cartoixans d’Escaladei. L’ermita actual[6] es va construir vers el 1450,[7] però com hem llegit, ha estat semidestruïda i abandonada diverses vegades. La part més antiga conservada és la del presbiteri, coberta per una volta de creuria gòtica. La clau de l’arc de la porta té l’escut d’Escaladei i la data 1741. La façana mostra indicis d’una porxada desapareguda i al terra s’aprecien paviments antics. Sembla que l’ermita estava integrada en un complex d’edificis avui desapareguts. Al darrere, encara resten murs de la casa de l’ermità.

Interior de l’ermita de la Mare de Déu de Montsant.

L’any 1215 la comunitat femenina de Santa Maria de Montsant es va traslladar a Bonrepòs, on tretze monges van constituir un monestir exclusivament femení.

 

       

   

Vegeu la MORERA