Josep Lluís Cebrián i Molina

Llibre alternatiu de la fira. Xàtiva, Ulleye, 2009. ps. 179-187 i 227-232.

L’escriptor de la Renaixença Teodor Llorente, a l’obra Valencia (1887), esmentava Josep Sanchis i Francesc Dasí com els dos pintors valencians de taulells més notables del segle XIX. A aquests dos noms cal afegir el del gran pintor que els precedí, Joan Bru, a cavall dels segles XVIII i XIX, format encara en la tradició tècnica taulellera del rococó i iniciador de l’estil neoclàssic i el pictoricisme en la ceràmica valenciana.

Josep Sanchis i Cambra va nàixer l’any 1772. Treballà com a pintor ceràmic en les Fàbriques Reials de València, almenys des de l’època que la dirigí Na Maria Disdier. En 1821 passà a treballar a la fàbrica de Miquel Royo i Garcia on arribaria a convertir-se en el director de la factoria. L’any 1831 pintà un paviment de sala per a una casa del carrer Santa Teresa de València. El públic que el visitava i la crítica elogiaven el realisme dels fruiters que contenia. Al dipòsit del Museu nacional de ceràmica González Martí hi ha un sòcol de 10 x 20 taulells amb escenes bucòliques. Els personatges són similars a dos panells signats que conserva el Museu de Mallorca, procedents d’una casa de Ciutat. Un dels panells de Palma conté escenes lúdiques al camp, potser s’hi representa un dia festiu, molt al gust de la burgesia que encomanava aquestes obres. L’altre panell és una cavalcada dels Reis d’Orient. Les tres obres esmentades tenen personatges en comú amb alguns sòcols de cuina o el paviment oval d’Abigail i el rei David d’Ibi.

Tanmateix, en aquest treball, no ens ocuparem dels paviments i les obres profanes de Sanchis, sinó de les devocionals. Les grans dimensions dels paviments i la qualitat que oferien feren cèlebres els pintors Joan Bru, Josep Sanchis i Francesc Dasí. Ara bé, una part important de la producció d’aquests pintors està formada per plafons d’advocacions religioses, molts de gran qualitat. No es tractaria d’una producció marginal sinó complementària. Al segle XIX hi havia una gran clientela devota que adquiria plafons religiosos. Aquestes obres ocuparien els artistes en els dies que no es dedicaven a pintar paviments de comanda, els quals comportaven una despesa considerable i no eren realitzats a tothora. La taulelleria d’imatges religioses en alguns casos era producte d’encàrrecs concrets, com els paviments, sobre tot si es tractava d’advocacions locals o infreqüents. Però també era previsible acumular un stock al magatzem, especialment de diverses d’advocacions de venda segura a curt o mitjà termini: sant Josep, sant Vicent, els Sants de la Pedra, la Mare de Déu dels Desemparats, la del Roser...

L’any 1834 Josep Sanchis presentà dos plafons devocionals (sant Francesc de Paula i sant Pau) a l’exposició convocada per la Reial Societat d’Amics del País, els quals si s’han conservat, estan en parador desconegut, però serien fàcilment identificables. Coneixem una sèrie d’obres signades per Sanchis, entre les quals tres estan datades: santa Marta del Museu González Martí (1809) obra molt desfigurada en la "restauració" i que pren com a base un gravat de Manuel Bru, sant Josep d’Alberic (1818), sant Llorenç d’Aielo de Malferit, sant Josep de Canals, Trinitat de Xàtiva, Trinitat de Cullera, santa Caterina de Castelló de la Ribera, sants de la Pedra de Castelló de la Ribera, Ntra. Sª de la Llum de Navaixes, Martiri de sant Llorenç de Carcaixent i Ntra. Sª de la Font i sant Roc de Vilallonga (1835). Aquesta desena d’obres autògrafes ens permet adscriure a Sanchis, amb prou seguretat, una sèrie d’obres sense signar que estilísticament i tècnica tenen una relació evident.

Al segle XIX, quan un pintor de prestigi com Sanchis signava una obra, el preu augmentava. Cal suposar que les obres signades enorgullien l’autor mentre que en els plafons sense signar l’esforç era menor. Tanmateix, sospitem que en realitat ens trobem davant una qüestió de mercat. Les obres de Sanchis es cotitzaven i tenien un preu elevat, però per davall d’aquesta clientela elitista de la ceràmica devocional hi havia un mercat més ample, de preus inferiors, que econòmicament no interessava abandonar. Per tant, la concepció comercial dels plafons era ja moderna, com l’actual.

Detall de la Trinitat. Josep Sanchis. Plaça de la Seu de Xàtiva

A la plaça de la Seu de Xàtiva trobem el plafó signat de la Trinitat, basat en un gravat de J. Bossi. A Cullera hi ha una altra versió signada del mateix tema, possiblement més antiga, de format una mica més gran però de factura més senzilla. L’interior d’una casa de Canals conserva un sant Josep signat que estava originalment a una casa de Rotglà. Aquest plafó permet atribuir-li a Sanchis el sant Josep d’Alberic i el de Borbotó. Dels tres sants, el més antic sembla el d’Alberic, datat l’any 1818 al peu, en una motlura de pedra. Per extensió, atribuïm a Sanchis la Mare de Déu del Roser de Salem, amb querubins idèntics i d’estil similar als Sants Joseps; i també, la Mare de Déu del Roser amb sant Domènec i sant Vicent Ferrer d’Agullent. Aquest sant Vicent que conté el plafó d’Agullent permet atribuir-li a Sanchis el sant Vicent de Canals i el de l’Hort Gran d’Algemesí. En aquest hort de la Ribera hi havia una Pietat del mateix format i de la mateixa mà que cal posar en relació amb l’estació tretzena del viacrucis del convent carmelità del Corpus Christi de València. Així doncs, també són de Sanchis les catorze estacions que conserva aquest convent. Precisament el gran nombre de figures humanes que conté el viacrucis permet identificar més obres del pintor. Hi trobem Crist en totes les estacions i en diverses posicions, de manera que adjudiquem a Sanchis el Crist de Canals i el del Museu del Taulell d’Onda. En l’estació cinquena, el personatge jove de la dreta que aixeca la creu té el mateix rostre que el sant Llorenç signat d’Aielo, però en distinta posició. El sant d’Aielo prengué com a model un gravat de Vicent Capilla amb dibuix de Vicent López que estaria en la col·lecció de les Reials Fàbriques de València i que Joan Bru també feu servir per al seu sant Llorenç conservat per l’Ajuntament de Carcaixent. Sanchis suprimí l’àngel i retallà la banda inferior de la graella de manera que augmentà la sensació d’immediatesa del martiri del sant, involucrant l’espectador. En aquest sentit i també en el tècnic, el sant Llorenç d’Aielo és de concepció més moderna que el de Carcaixent signat per Joan Bru.

A Castelló de la Ribera trobem l’obra signada dels Sants de la Pedra. Al segle XVIII els majorals hi organitzaven una festa gran. Aleshores l’arròs era el cultiu predominant al terme de la vila. Els rostres d’Abdó i Senén s’assemblen als Crists esmentats i, especialment, a una ànima en el Purgatori (placa ceràmica) del Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana i per extensió, al sant Joan Baptista de Vistabella. En aquest darrer plafó trobem els típics querubins de Sanchis.

L’altre panell de Sanchis a Castelló de la Ribera, també signat, és santa Caterina; obra, sens dubte, magnífica. Una figura similar, simplificada, trobem al plafó de santa Bàrbara del Museu de Ceràmica de Manises, on al peu hi ha una inscripció amb la cal·ligrafia ceràmica de Sanchis: Sta. Barbara V[irge]n y M[arti]r. El Museu de Ceràmica González Martí custodia un plafó de la Mare de Déu de la Salut i santa Bàrbara que també atribuïm al pintor. El querubí al peu de Maria és característic de Sanchis i la santa Bàrbara és una versió de la de Manises, però amb el rostre més semblant a la santa Caterina de Castelló de la Ribera. El mateix Museu de Ceràmica de València conserva una altra Mare de Déu de la Salut de Josep Sanchis, amb les cares característiques que fa servir el pintor i el resplendor dels caps. El mateix s’esdevé amb la Mare de Déu del Xiquet Perdut de Caudiel, el plafó devocional més petit que coneixem de Sanchis, la qual té al núvol dels peus els coneguts querubins del pintor.

Arribats en aquest punt, familiaritzats amb l’estil i la tècnica pictòrica de Josep Sanchis, no és gaire difícil adscriure-li més obres fins ara d’autor desconegut. Hem d’atribuir-li, per exemple, el paviment d’Abigail i el rei David conservat actualment al mur dels peus de l’església de la Transfiguració d’Ibi. Es tracta d’una obra de format oval amb els taulells de cairó perquè pertanyia al paviment de la capella de la comunió. És una obra molt elaborada, de gran qualitat i amb molts personatges secundaris. L’escena representa l’entrevista entre Abigail i el rei David segons el relat del capítol 25 del primer llibre de Samuel. Cal llegir aquest passatge bíblic per poder comprendre plenament el que veiem als taulells. Els caps de les dues gallineres de l’esquerra recorden els rostres de les cuineres de les socolades de la cuina del palau dels marquesos de Montortal a Carcaixent. Només coneixem aquesta darrera obra a través de fotografies i per això no ens pronunciem al respecte, però provisionalment no descartaríem una possible autoria de Sanchis, que en cas positiu, s’hauria d’estendre a altres taulelleries de cuina valencianes conservades al Museu de Pedralbes de Barcelona i la provinent de la Casa Santonja de l’Olleria de la Col·lecció Pérez García. Advertim però, que són obres del segle XIX que arrosseguen la tradició prestigiosa de les cuines valencianes divuitesques. En aquest sentit el pintor no degué tenir la llibertat estilística que en la resta d’obres profanes i religioses.

El palau marquesal de Carcaixent conserva actualment el Martiri de sant Llorenç, un plafó circular signat que hi havia a l’Hort de Carreres d’aquella vila. Aquesta obra peculiar de Sanchis ha estat relacionada amb la del mateix tema que pintà Bartomeu Matarana per a l’església del Corpus Christi de València. La peculiaritat de les figures, un tant allunyades dels estereotips fisiognòmics que fa servir Sanchis a les obres que coneixem, fa pensar que utilitzà de model una obra que desconeixem, possiblement un gravat manierista, el qual seguiria fidelment. És un cas similar al de la Magdalena que Joan Bru pintà l’any 1799 per a les magdalenes dominiques de València, obra en la qual faria servir un gravat neoclàssic, de forma que la fidelitat al model l’allunyava de les obres d’inspiració pròpia o de caire més popular.

A Vilallonga hem vist el darrer plafó datat de Sanchis que coneixem, el qual està també signat. Està dedicat a Nostra Senyora de la Font i sant Roc a devoció de Josep Mascarell Ferrer i Marta Garcia la seua dona l‘any 1835. El prototip del cap del sant és similar al sant Senén de Castelló de la Ribera o el sant Joan de Vistabella, només que en posició diferent. Finalment, atribuïm a Sanchis la Mare de Déu dels Desemparats de Xest, obra basada en el gravat de Francesc Jordà sobre un dibuix de Vicent López. El plafó de Xest està situat en un carreró i no hem pogut albirar la zona inferior, de manera que ignorem si conté la signatura del pintor. En tot cas, és obra segura de Sanchis pels querubins i els rostres de Maria i el Xiquet.

Josep Sanchis fa servir mestrívolament els colors "roig", taronja i groc. Són tres colors pròxims o calents, perquè causen la impressió d’apropar-se a l’espectador quan són situats en primer terme, de manera que s’aconsegueix una major sensació de profunditat. El verd calorós (amb una petita part de groc) que utilitza Sanchis actua com a color neutre o de terme mitjà. No destaca com els colors calents (roig, taronja i groc), però tampoc resta allunyat com els colors freds (blau i violeta). En aquest sentit el verd actua com a color de zona central que el pintor aprofita per aconseguir una bona divisió espacial i reforça la profunditat de la imatge. Així, si posem per exemple el sant Llorenç d’Aielo, el foc roig i l’aureola groga que físicament estarien més allunyats de l’espectador passen psicològicament a primer terme mentre que la dalmàtica verda resta en un espai intermedi. Al darrere, el fum blavós i els núvols violeta s’allunyen de manera que el pintor aconsegueix multiplicar la sensació de profunditat més enllà de la perspectiva. Ens trobem doncs davant un mestre que escull amb saviesa els colors.

Les Fàbriques Reials de Taulells de València dels Disdier experimentaven nous colors com és el cas d’un roig carmí que trobem al plafó de la Mare de Déu de la Llum de Navaixes, al llenç de l’angelet de la dreta. Recordem que encara estem a començaments del segle XIX i ja s’està intentant aconseguir el color rosa, un pigment ceràmic que no s’aconseguirà fins a meitat de segle, època en la qual els pintors abusaran de la nova troballa, aleshores tan de moda. El roig carmí del plafó de Navaixes el trobarem també al plafó de la Mare de Déu del Pilar de Joan Bru, en col·lecció particular. Desconeixem altres obres amb aquest carmí peculiar, potser producte d’una troballa casual que no tingué continuïtat.

En aquest article hem definit algunes de les característiques de l’obra de Josep Sanchis i hem establert un breu corpus inicial d’obres segures que permetrà fer-ne més atribucions. L’obra de Sanchis és extensa i no pretenem més que oferir-ne una aproximació a través dels plafons devocionals. Hem atribuït al pintor moltes obres fins ara inconnexes o simplement d’autoria desconeguda. Proposem a continuació un inventari que sens dubte augmentarà en el futur, a mida que es publicaran nous estudis.

Maria, St. Joaquim i Sta. Anna. Josep Sanchis. Montfort

La publicació en paper inclou 31 fotografies a color.

Més informació en: http://www.xativa-llibres.com

ISBN 978-94-935497-9-4