L'església de l'Encarnació
de la Torre dels Frares
Josep Lluís Cebrian i Molina
(publicat al llibre de festes de Canals de 1996)
Enguany farà vuit anys que vaig publicar per primera vegada un article sobre el patrimoni històrico-artístic de Canals. Va ser un estudi sobre un edifici a quatre passes d'ací de la Torre, l'ermita del Crist d'Aiacor, en el llibre de festes d'aquella població en 1988. Tot seguit vaig passar a publicar una sèrie de treballs en els llibres de festes de Canals, dels quals, si em permeteu, voldria fer un breu inventari: "Els escuts medievals de N'Alfons de Borja, Calixt III" (1989); "Guia desficiosa de Canals" i "La torre i el palau dels Borja" (1990); "L'arquitectura religiosa de Canals al segle XX: l'ermita del calvari i la capella del monestir de Santa Clara" (1991); "El Casino Gran de Canals" (1992); "El pont de l'Arcada" (1993); "Les ximeneres industrials de rajola de Canals" (1994) i "L'església de Sant Antoni Abat de Canals" (1995). També es va publicar un article en el llibre de festes d'Aicor de 1990 sobre el casal senyorial d'Aiacor i el llibre de la Torre dels Borja publicat per l'Ajuntament en 1990. Durant tots aquests anys he tingut el plaer, moltes vegades fascinant, de recórrer els monuments de Canals, d'estudiar-los, de fotografiar-los i medir cada racó per a dibuixar els plànols. Voldria aprofitar aquestes ratlles per deixar constància del meu afecte pel vostre patrimoni artístic i per Canals.
Tot aquest inventari de patracols publicats era per adonar-se que quedaven a Canals dos edificis monumentals de caràcter religiós que encara no havíem estudiat. Un d'ells és l'església parroquial d'Aiacor, sobre la qual ja van publicar altres historiadors un estudi en un llibre de festes d'Aiacor (1990) a instàncies nostres i no cal tornar sobre ell. Per tant, era l'hora que li tocara el torn a l'església de la Torre dels Frares, perquè de vegades, els historiadors de l'art, sempre deixem els monuments més allunyats o més senzills i petits per al final.
La Torre dels Frares o Torre de Cerdà és un annex de Canals. En l'actualitat no arriba als cent habitants, però en 1970 en tenia cent quaranta-dos. Eclesiàsticament depén de la parròquia d'Aiacor. La Torre estava molt ben comunicada, vora l'antic camí reial i situada sobre la riba esquerra del riu, entre Aiacor i Cerdà, amb la séquia de Ranes prop.
En època islàmica era una alqueria anomenada "Benitaro". Aquest nom va perdurar durant segles junt a les denominacions "Torre dels Cristians" i "Torre dels Frares". A les acaballes del segle XIII l'alqueria fou adquirida pels mercedaris del convent de Sant Miquel de Xàtiva, els quals es convertiren en senyors feudals del llogaret. Benitaro era l'únic lloc de la rodalia (excepte Canals) que estava poblat per cristians. Com tenia una torre, d'aquí li va venir el nom de "Torre dels Cristians". En adquirir-la els mercedaris el topònim va evolucionar a "Torre dels Frares". Els mercedaris de Xàtiva van vendre aquesta senyoria a Lluís Cerdà i Rotglà en l'any 1740, per la qual cosa el topònim canviaria de bell nou, ara a la forma "Torre de Cerdà". Tradicionalment s'ha dit que els mercedaris de Xàtiva es van desprendre de la Torre perquè necessitaven diners per a reconstruir el convent que els havien devastat durant la Guerra de Successió. Si bé és cert que les despeses de reparació sembla que finalitzen en 1736, fins el 1740 no s'acaba el nou temple mercedari de Xàtiva i el més segur és que les arques del convent estarien buides. Els mercedaris xativins tenien a més a més un deute a cens amb el convent de Sant Jeroni de Cotalba des de 1732 i també havien de pagar una multa d'amortització a la Hisenda Reial.
En 1856 el municipi de la Torre dels Frares es va agregar al d'Aiacor i en 1880 Aiacor-La Torre s'incorpora al municipi de Canals.
L'església està situada en el centre del llogaret, entre la plaça de la Pau i el carrer de Baix. En el bell centre de la plaça hi ha un jardí menut que conté un petit monument a l'alcalde Enric Ballester, el qual va fer moltes coses pel seu poble i va morir en accident de tràfic. Davall del bust de bronze s'hi pot llegir:
TORRE DELS FRARES
A
ENRIC BALLESTER NADAL
1954-1988
PEL SEU TREBALL EN
PRO D'AQUEST POBLE
Recorde una lletra que en el llibre de festes de Canals de 1989 va publicar Joaquim Argente en memòria de l'alcalde Enric Ballester. Argente el va definir com un alcalde gran d'un poblet minúscul. Vam visitar l'església amb el rector de Canals mossén Antoni Santiago i mossén Rafael Vila i precisament ens va obrir l'església el pare de l'antic alcalde de la Torre, N'Enric Ballester i Pérez.
L'església de la Torre no conserva l'arxiu. La documentació sembla que està en l'arxiu parroquial d'Aiacor i potser hi haurà també algun document en el de Cerdà. Però no disposàvem gairebé de temps i no ho hem esbrinat.
Encara que la parròquia es va erigir depenent de Cerdà en el segle XVI, l'edifici actual, per les característiques que conserva a la vista, degué de construir-se en el segle XVII o XVIII, quan el senyoriu pertanyia als mercedaris de Xàtiva. La façana és molt senzilla, coronada per un frontó curvilini barroc que abans de la restauració conservava una de les quatre floreres ceràmiques que l'adornaven. Un finestral rectangular illumina l'interior de la nau. La porta del temple és allindada, però s'hi nota clarament que la primitiva era més gran que l'actual. Els marcs de la porta i del finestral així com les cantonades són de maó.
El campanar està adossat a l'esquerra de la façana i té la base de carreus de pedra. Sembla que el projecte inicial contemplava l'existència d'una torre-campanar similar a la de l'església d'Aiacor, però per raons que ignorem l'obra es va quedar sense acabar a l'altura del voladís de la teulada de la nau. Durant la restauració es va suprimir l'espadanya que hi havia i es va afegir una sala de campanes baixeta. Però com dèiem, per les característiques de la base del campanar i el caixer de l'escala, el projecte inicial era donar-li més altura que l'actual. Es tracta d'una obra ben feta, preparada per enlairar una torre esvelta i elegant. L'escala interior que accedeix a la sala de campanes està molt ben illuminada per finestrons en espitllera, amb una disposició quasi defensiva. Les dues campanes són posteriors a la guerra. En la gran llegim: "Santísimo Cristo / TORRE CERDA / 1941". La campana menuda diu: "Encarnación / TORRE CERDA / 1941". La campana gran conté a més a més una inscripció que fa constar on s'han fos: "FUNDICION / DE / MANUEL ROSES VIDAL / HIJO DE M. ROSES SANTOS / VALENCIA".
El coronament de la nova sala de campanes, també de rajola, recorda d'una manera senzilla les formes del romànic català. Des de dalt del campanar es pot albirar una vista magnífica de l'horta de la Costera de Ranes.
La restauració de l'església de la Torre fou promoguda per mossén Rafael Vila, aproximadament entre els anys 1974 i 1981. Les obres consistiren a sanejar els murs exteriors i interiors, refer la teulada, condicionar el presbiteri i substituir el paviment hidràulic que hi havia, així com pintar l'interior. Precisament en alçar el paviment va aparèixer en el centre de la nau una mota de pedra que tancava l'antiga cripta dels enterraments.
Les pintures de la volta de la nau estaven molt deteriorades abans de la restauració. Malgrat que tenen com a base un model compositiu d'ascendència rococó, es tracta d'una reinterpretació més moderna d'aquest estil, feta possiblement a primeries del segle XIX i amb reminiscències de l'estil imperi, com els cortinatges que protegeixen els emblemes de la lletania lauretana. Aquestes allegories marianes enllacen amb l'advocació titular de l'església, l'Encarnació o Anunciació, considerada una de les quatre festes de Maria: Santa Maria de març. En el caramull de les llunetes de la dreta trobem els xiprers, el pou i l'estrela. En les de l'esquerra veiem la palmera, la font i la lluna.
Del xiprer ens parla el llibre de l'Eclesiàstic 24, 13: M'hi he enlairat com un cedre del Líban, / com un xiprer de les muntanyes de l'Hermon. Es tracta d'un arbre sagrat en moltes cultures. Els xiprers tenen molts anys de vida i per això representen la immortalitat. I tanmateix, en l'antiguitat simbolitzaven la mort, perquè una vegada tallat mai no torna a créixer. És un arbre perenne, perfumat i sempre verd, de fusta incorruptible com la del cedre. El fullam és de tonalitats obscures i el cristianisme el relaciona amb l'angoixa, la immortalitat o la mansuetud.
El pou simbolitza el bateig, la salvació i la resurrecció. En la foscor profunda del pou, l'aigua reflecteix la imatge del cel que penetra en l'interior de la terra. El pou conté l'aigua regeneradora que pot assaciar l'assedegat. El pou és també un lloc d'encontre relacionat amb la salvació, com quan Jesús va trobar la samaritana (Joan 4, 5-15).
Les estreles eren per als pobles antics com una mena de portes dels cels que permetrien accedir-hi. D'aquí el símil amb Maria, intercessora per tal de poder entrar al cel. L'estel és un símbol marià que com un fulgor en l'obscuritat ens orienta envers la seguretat, com l'Estrela Polar, i ens introdueix a la llum, com l'estrela matutina. Aquesta darrera estrela del matí és el planeta Venus. Anuncia el començament d'un nou dia i el renaixement del Sol, igual que Maria precedeix el naixement de Jesús i anticipa la llum de Crist, sol de justícia. L'estrela matutina simbolitza l'etern retorn i el principi de la vida. En la lletania, s'hi denomina Maria "estrela dels mars" perquè sobre les oles i la tempesta del món, fa llum i orienta com un far als creients.
La palmera la trobem citada en l'Eclesiàstic 24, 18: M'hi he fet gran com una palmera d'Engaddí. Les datileres poden viure més de tres-cents anys. A la ciutat d'Elx i en menor escala a Carcaixent resten encara palmerars. El tronc és elàstic per tal de poder resistir el vent. Aquesta resistència i elasticitat ha convertit la palma en un signe de victòria. En l'antiguitat clàssica les palmes eren símbol de triomf en els jocs públics. Sempre verdes, simbolitzen la vida eterna i la resurrecció. Per això el cristianisme acompanya amb una palma la representació de les figures dels màrtirs, com allusió al triomf sobre la mort.
La font ve citada en el Càntic de Càntics 4, 12: Ets un jardí reclòs, germana meua, esposa! / un jardí reclòs, una font segellada. La font és un receptacle oferidor d'aigua, còmplice de la profunditat del secret i clau del seu accés. En ella brolla l'aigua de la vida, amb un significat de purificació i benedicció. La font resum la imatge de l'ànima com a origen de la vida interior i de l'energia espiritual.
La lluna. Diu el Càntic de Càntics 6, 9: ¿Qui és aquesta que s'aboca com l'aurora. / bella com la lluna, resplendent com el sol, / terrible com els esquadrons amb estendards? La lluna s'ha identificat amb deesses com Artemisa (Diana o Semele), Ixtar, Hathor i Anaitis. Existeix una connexió entre el cicle de les fases lunars i el cicle fisiològic de les dones: estem davant un ritu de fecunditat. La lluna esdevé així com la senyora de les dones. És per això que Nostra Senyora és representada sovint amb els peus sobre la lluna, per tal d'expressar l'eternitat sobre allò que és mutable i transitori. La lluna s'identifica amb la nit, amb una connotació femenina, maternal i protectora.
Pel que fa a la volta del presbiteri, hi trobem l'emblema de l'Anunciació voltat de núvols, querubins i raigs. En el centre descèn l'Esperit Sant en forma de colom i a la vora està el lliri de l'àngel Gabriel i un retolet que diu: AUE MARIA GRATIA PLENA (Et salude Maria, plena de gràcia). Aquesta pintura és més moderna que les de la nau.
També trobem emblemes de la lletania lauretana pintats sobre el marc de les finestres que illuminen la nau. En les de la dreta tenim la torre, l'espill i la planta. En les dues de l'esquerra la porta del cel i l'arca de l'aliança.
De la torre parla el Càntic de Càntics 4, 4: El teu coll és com la torre de David, construïda com les fortaleses. La torre és un símbol de poder, però pel seu espai interior tancat i inaccessible, pot simbolitzar també la virginitat. És per això que sovint es compara Maria amb la torre d'ivori. En el cas que ens ocupa, Maria rep el nom de la torre de David perquè fou el cos pur que dugué al seu si el dencendent del llinatge de David.
La torre expressa un sentit d'elevació, d'ascensió espiritual. Es troba en un estat intermedi entre el cel i la terra, com una mena d'escala que posa en comunicació els dos estaments còsmics. Una torre amb tres finestrons acompanya sempre Santa Bàrbera i constitueix un dels arcans majors del tarot: la torre ferida pel llamp.
L'espill està en el llibre de la Saviesa 7, 26: És resplendor de la claror eterna, mirall immaculat de la vitalitat de Déu, imatge de la seua bondat. L'espill de justícia és símbol del coneixement, de l'autoconeixement, de la veritat i de la claredat. En aquest cas ve a simbolitzar el cor pur de Maria, morada de Déu. En la seua virginitat reflexa la divinitat la seua pròpia imatge en la figura del seu fill.
La planteta que veiem en una de les finestres deu de representar la rosa mística. Diu l'Eclesiàstic 24, 14: M'hi he fet gran com una palmera d'Engaddí, com plançons de rosa a Jericó. Les roses estaven consagrades en l'antiguitat clàssica a la deessa Venus-Afrodita. Són emblema de l'aurora i de la primavera, de l'amor i de la discreció. Quan és de color roig pot representar també la sang vessada per Crist.
La porta del cel la trobem citada en el Gènesi 28-17: I s'espantà i digué: Que terrible és aquest lloc! No és sinó la casa de Déu i la porta del cel! La porta és un símbol del pas d'aquest món a l'altre, de l'àmbit profà al sagrat. La porta oberta representa una invitació a penetrar a l'altre costat i significa un secret posat al descobert. Maria, mitjançant la qual va arribar al món el fill de Déu, es converteix en porta del cel. Ella és l'accés a la revelació que condueix a la vida eterna, al paradís celestial.
Finalment veiem l'arca de l'aliança (Èxode 25, 10-22). Era una arca menuda que transportaven els israelites seminòmades i que constituïa el tron de Iavé. En l'interior conservaven les taules de la llei de Moisès. En construir el temple de Jerusalem en el mont Sió l'arca s'hi guardava en la cambra més sagrada: el sancta sanctorum.
Simbolitza el poder que fa que res no es perga i tot puga renàixer, com en l'arca de Noè. Per tant és un símbol de l'Església i de la Mare de Déu com a intercessores en la salvació i custòdies d'aquest misteri.
Aquestes finestres de la volta de la nau estigueren tapades fins la restauració. Les advocacions de les vidrieres noves no segueixen cap programa iconogràfic i són conseqüència de les devocions personals dels qui les van sufragar. Així a mà dreta trobem la Mare de Déu del Carme, Sant Roderic i Santa Teresa de Jesús. La Mare de Déu del Carme és una devoció molt arrelada a la Torre en l'actualitat. Maria, asseguda i amb una corona al cap, sosté el Xiquet amb els escapularis del Carmel. Sant Roderic porta casulla sacerdotal i la palma del martiri a les mans, puix que va ser mort pels musulmans. Santa Teresa va vestida amb l'hàbit de les carmelites descalces i en les mans sosté la ploma i el llibre que la caracteritzen com a escriptora.
En el mur esquerre hi ha dues vidrieres amb Sant Pasqual Bailon i Santa Filomena. Sant Pasqual està agenollat amb l'hàbit dels franciscans alcantarins. Sobre el seu cap hi ha una custòdia que representa la seua devoció eucarística. Als peus hi ha una ovella, el capell i la gaiata que recorden la seua vida de pastor. En la part superior estan els retrats dels pares de mossén Rafael Vila. Santa Filomena fou una màrtir romana dels segle III. La làpida del sepulcre de la santa va ser trobada en les catacumbes i mostrava l'àncora, la fletxa, el flagel, el lliri i la palma. Aquest vitrall de Santa Filomena és el més aconseguit de tots.
Als peus de l'església, sobre la porta hi ha un altre vitrall, de dimensions més grans, dedicat a Sant Enric, emperador d'Alemanya i fundador del regne d'Hongria. Porta una indumentària medieval, amb capa, corona i espasa. Sosté la maqueta d'una església, ja que en va construir moltes i també convents. Aquesta vidriera igual que les altres foren realitzades en 1987 en l'obrador de J. Oltra.
Posem ara una mica els peus a terra. El temple és d'una nau coberta amb volta de canó interceptada per llunetes. Per davall de la cornisa corre un fris amb triglifs i metopes de rosetes. Les capelles estan allotjades entre els contraforts, els quals tenen portes que perforen el mur per intercomunicar-les. S'obren a la nau mitjançant arcs de mig punt i estan cobertes per voltes bufades. En la planta que hem dibuixat, els quadrets indiquen els punts del mur on estan penjades les XIV estacions del viacrucis.
Quant a les devocions de les capelles, anem a fer un recorregut començant des de la porta a mà dreta. La primera capella conté la pica de batejar i el confessionari. Sembla que està dedicada a Sant Josep, amb la vara, però la presència de coloms ens fa dubtar. En el mur dret trobem un quadre del bateig de Crist en el riu Jordà, obra de Vicent Llorens signada en desembre de 1957.
La segona capella està dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats. En el carrer del Crist hi ha una casa que té a la façana un plafó ceràmic modern amb aquesta advocació. En un mur de la capella hi ha un quadre menut del Cor de Maria, signat per Maria Mestre.
La tercera capella de la dreta és la de la Mare de Déu del Carme i conté també una estampa del Cor de Jesús.
Tornem a la porta. La primera capella de l'esquerra està ocupada en part pel mur del campanar. En l'espai que resta deixen les civeres processionals. La segona capella està sota l'advocació de Sant Antoni de Pàdua i en els murs laterals trobem estampes de la Mare de Déu dels Socors i Sant Rafael. La tercera capella està dedicada al Crist de Salamea i té també una escultureta de Sant Martí de Porres. L'advocació del Crist de Salamea va arribar a terres valencianes de la mà de l'arquebisbe Joan de Ribera, que era d'Extremadura. En el carrer dels Sants de Canals hi ha un plafó ceràmic amb aquesta advocació.
El retaule major fou destruït en l'última guerra, igual que els de les capelles. Segons ens han dit era un retaule amb columnes però fet d'obra i pintat. L'església es va utilitzar com a teatre. En l'actualitat el capçal del presbiteri està presidit per una fornícula acristallada que conté el conjunt escultòric de l'Anunciació, obra de Josep Ordaz. Posteriorment s'hi van afegir els relleus laterals: a l'esquerra la Sagrada Família i a la dreta la visitació de Maria a la seua cosina Eisabel. L'Encarnació es celebra el dia 25 de març per commemorar l'anunci de l'encarnació del Verb que l'àngel Gabriel va fer a Maria, segons l'evangeli de Lluc I, 26, 38:
Al sisè mes fou enviat per Déu l'àngel Gabriel a una ciutat de Galilea, anomenada Natzaret, a una verge esposada amb un home per nom Josep, del casal de David. El nom de la verge era Maria. I, en haver entrat a casa d'ella, digué: Alegra't plena de gràcia. El Senyor és amb tu. Però ella per aquestes paraules es desassossegà, i es preguntava què volia dir tal salutació. I l'àngel li va dir: No temis, Maria, que has trobat gràcia davant Déu. Vet ací que concebràs al teu si i infantaràs un fill, i per nom li diràs Jesús. Ell serà gran, i se l'anomenarà el Fill de l'Altíssim. Déu Senyor li donarà el tron de David, pare seu, i regnarà al casal de Jacob eternament, i el seu regnat no tindrà fi.
Però digué Maria a l'àngel: ¿Com es farà això, puix que no conec home? L'àngel, en resposta, li va dir: L'Esperit sant vindrà sobre teu, i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seua ombra; per això l'infant serà anomenat Fill de Déu. I vet ací que Elisabet, la teua parenta, també ha concebut un fill en la seua vellesa, i aquest és el sisè mes de la qui era dita estèril, que res no és impossible a Déu. I Maria va fer: Mira, jo sóc la serventa del Senyor; que se'm faci segons la teua paraula. Llavors, l'àngel es retirà d'ella.
Gabriel és l'àngel de l'Anunciació. És un dels tres àngels de les sagrades escriptures, junt a Sant Miquel i Sant Rafael. Gabriel vol dir "home de Déu" o "fortalesa de Déu". En l'Antic Testament el trobem en el llibre de Daniel 8, 15-26 i 9, 21-27. En el Nou Testament s'apareix a Zacaries i l'anuncia que tindrà un fill que seria Joan el Baptista (Lluc I, 11-20). En les escriptures apòcrifes Gabriel apareix en el llibre d'Henoc i rep el títol d'arcàngel.
L'ermita gòtica del Puig de Xàtiva estava dedicada a aquesta advocació de l'Encarnació i encara s'hi conserva en el presbiteri una clau de volta amb l'Anunciació.
Però tornem a l'església de la Torre. Dalt de l'Anunciació hi ha un crucifix. L'espai del presbiteri s'ha vist revaloritzat per un cadiram d'estil neogòtic en fusta de castany que és obsequi de mossén Rafael Vila. En aquest presbiteri tenien setial els Cerdà quan eren senyors del llogaret, ja que tenien dret de patronat sobre l'església. El presbiteri està comunicat directament amb la sagristia i una altra dependència annexa i a ell s'aboquen també dos balcons amb barana de fusta que es fan servir de cor. Precisament en l'estança que hi ha sobre la sagristia es conserva la barana metàllica que tancava el presbiteri abans de la restauració i en una paret hi ha dos dibuixos estranys, pintats al carbó. Hi ha un frare amb el Tau al pit, com si es tractés de la làpida sepulcral d'un abat. L'altre dibuix és una espècie de natzarè carregant amb la creu. És possible que es dibuixaren durant la Guerra d'Espanya, quan no hi havia cap sacerdot responsable de l'edifici.
*******
El temps passa i els fets de la Història es dilueixen en l'oblit. En la Torre dels Frares ja no es fa festa el dia de l'Anunciació, el 25 de març. Les advocacions també pateixen el pas del temps i el canvi de devocions.
I tanmateix... l'advocació de l'Anunciació és de les més belles que podem trobar. Ho és des del punt de vista estètic i literari. Els pintors gòtics pintaven l'Anunciació en sales d'estar sumptuoses. Els vestits de Maria i Gabriel eren elegants i aristocràtics. De la finestra estant s'albirava un paisatge preciós i detallista, potser amb algun paó o un au del paradís. Ella sempre amb un llibre a la mà, lectora interessada per la cultura; i ell, galant, oferint-li un lliri, com si festejaren castament. Un àngel i una verge enceten el Nou Testament amb aquest misteri de l'Encarnació. I sempre, en les Anunciacions, trobem el lliri i el llibre: la puresa i la saviesa. I el raig de llum que baixa del cel acompanyant el colom de l'Esperit Sant, i la filactèria que diu: AVE MARIA GRATIA PLENA. DOMINUS TECUM. BENEDICTA TU IN MULIERIBUS. El Senyor és amb tu i beneïda ets entre les dones...
L'església de la Torre dels Frares és un més dels monuments canalins. Es tracta d'un edifici senzill, que ha estat restaurat amb estima i preocupació per la seua conservació en el futur, el qual té ara ja garantit. Potser només li falta tenir illuminació monumental com la de l'església de Sant Jaume d'Aiacor. Només uns punts de llum per a que a la nit i des de lluny o des de la carretera, tots puguen veure que allí està l'església de la Torre, en el punt més oriental del terme de Canals.
