Página nueva 0

La visita a l’exposició de la Llum de les Imatges de Xàtiva acaba a l’església de Sant Feliu, l’indret on de fet, començà el cristianisme medieval i on s’inicià també l’evangelització tardoromana en un edifici anterior. Però finida la visita, asseguts al banc de pedra de la porta de l’ermita, ens adonarem que més enllà del resplendor de la Llum de les Imatges, n’hi ha d’altre patrimoni artístic en la penombra, de vegades una mica amagat, potser desconegut o dissortadament desaparegut. Amb la dispersió que comporta una excursió extensa i la manca de monografies sobre gran part de les obres que ací tractem, aprofitarem la difusió d’aquest catàleg de la Llum per a projectar una mica de claredat en els racons més desconeguts del patrimoni artístic de les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida, dues valls unides per l’espina dorsal de la Serra Grossa.

Testera de l’ermita de St. Josep, amb la decoració pictòrica i els òculs encegats. Xàtiva.

Si aixequem la mirada sobre les garroferes i els ametlers veurem una mica més amunt l’ermita de Sant Josep i Santa Bàrbara.[1] En el subsòl de la plaça hi ha una cisterna que sembla que aprofita part de dues sales inferiors d’un antic edifici militar. A l’edat mitjana, en la superfície, s’hi bastí un ermitatge gòtic cobert amb voltes de creueria dedicat a santa Bàrbara, patrona dels constructors i mestres d’obres. Només en resta una volta estel·lada en la base del campanar, amb claus i escuts angulars emblanquinats. L’edifici actual, obra de l’arquitecte fra Vicent Cuenca, comparteix la dedicació amb sant Josep, patró del gremi de fusters. L’esforç dels dos gremis permeté aixecar un ermitatge de dimensions considerables, entre els segles XVIII i XIX, amb portes i finestres barroques, valuoses, que el corcó i la desídia s’encarregaren de deteriorar. Queda, malgrat tot, la porta d’estil rococó de la sagristia com a testimoni de l’esplendor passat. Al paviment trobem encara les làpides funeràries que abans podíem trobar a totes les esglésies i ermites. Les calaveres i els rellotges d’arena ens adverteixen que la vida és efímera. Als peus del temple, al cor alt, hi havia un orgue volat que fou destruït al segle XX. Les reunions gremials es feien en una sala coberta per bigues i motlades d’algeps decorades, del segle XVI. Hi ha també una trona que potser data d’un temps que els carmelitans habitaren l’ermita i farien servir la sala de juntes com a refetor o sala capitular. Els murs exteriors de l’ermita eren policroms i oferien un aspecte força diferent a l’actual, com encara s’adverteix a la banda superior de l’absis, amb els òculs encegats.

Al mirador que aboca l’ermita vers la ciutat hi ha una creu de pedra, amb els escuts dels gremis d’obrers i fusters. L’indret és un dels espais històrics i paisatgístics més característics de la ciutat. Des de la creu la figura de Crist mira vers la ciutat, amb els emblemes dels quatre evangelistes. Mirant l’ermita trobem Maria amb el xiquet al braç i la lluna als peus, Déu Pare, sant Josep i santa Bàrbara. Aquesta creu de la segona meitat del segle XVI sembla que és obra del mateix escultor que en feu una semblant que hi havia a Carcaixent.

Més amunt, entre les muralles i la carretera del castell, trobem Montsant, avui hotel i restaurant. Des d’allí s’albira la millor vista de la ciutat. Durant segle i mig fou una finca de propietat privada i servava el misteri d’un lloc històric inaccessible. El rei Jaume II hi establí al segle XIV un monestir de monges blanques del Cister que foren expulsades en l’any 1580, per oposar-se a l’establiment de la clausura ordenada en el Concili de Trento. Foren substituïdes per monjos de la Valldigna. Les revolucions liberals del segle XIX dugueren a terme la supressió de l’establiment cistercenc i la venda de l’edifici i les terres a particulars.

Les ruïnes de l’antic monestir, cobertes pels enderrocs, cal situar-les a la banda septentrional del jardí, on encara veiem la porta lateral de l’església i intuïm més al sud la presència del claustre sota una plantació de palmeres. El monestir de Montsant tingué abadesses que pertanyien a les famílies més poderoses de la ciutat, com els Serra, els Despuig, els Malferit, els Rotglà o els Fenollet. En el claustre, vora la porta que s’obria al temple, fou soterrat l’abat Queixal del monestir de Santa Maria de Poblet, empresonat al castell de Xàtiva, on morí. Montsant conserva una cisterna gòtica de dimensions considerables, construïda vora el camí del castell amb la intenció estratègica de poder abastir d’aigua el ramat de l’albacar i la cavalleria militar arrecerats en la ciutadella en cas d’un setge perllongat.[2]

El castell de Xàtiva –en realitat són dues fortaleses unides per dos panys de muralla- tingué dues capelles: una dedicada a santa Anna, ja perduda i l’altra a Santa Maria, encara en peu. Aquesta fou construïda durant el govern de la reina Maria[3] quan el seu espós Alfons V ja residia a Nàpols. És un temple gòtic petit, d’una nau, cobert per tres trams de creueria, amb una sagristia adossada, més baixa, i també coberta amb volta de creueria. El retaule era una obra primerenca de Joan Reixach (any 1439), dedicat a l’Assumpció. El davantaltar fou pintat per Lluís Dalmau. El retaule degué estar situat en el mur est (per on naix el sol), on avui hi ha una fornícula barroca amb restes d’esgrafiats, datats al darrer terç del segle XVII,[4] o en el mur oriental, vora la porta de la sagristia. Les nervadures de les voltes descansen sobre mènsules amb els escuts del regne caironats i en els angles decoració vegetal i figures fantàstiques que l’erosió ha destruït. En la porta de la capella, a l’esquerra veiem encara les restes d’un drac, amb l’ala i la pota. A la dreta hi hauria un colom, desaparegut. Aquesta portada degué tenir una porxada sostinguda per dues columnes i un seguit de permòdols que encara conserva el mur.

Pel que fa a la capella de Santa Anna que alguns situaven al Castell Vell o Menor, Anthonie van den Wijngaerde la dibuixà l’any 1563 en la zona que avui ocupa la part alta de l’escalinata dels canons, amb dimensions més grans que la capella de Santa Maria i una espadanya de dues campanes sobre la façana.

Des del castell s’albira l’ermita del Calvari Alt, un edifici que no s’havia construït encara el 1563 quan Wijgaerde visità la ciutat. La campana del Calvari Alt data de l’any 1766 i està dedicada a l’advocació de santa Bàrbara, cosa que ens fa sospitar que pertanyia a l’ermita gòtica de santa Bàrbara abans d’enderrocar-la a darreries del segle XVIII. De tota manera, en molts campanars hi havia una campana dedicada a santa Bàrbara que es tocava durant les tronades.

Detall de la campana de Sta. Bàrbara, amb la torre als peus. Ermita del Calvari Alt

Durant molts anys hi hagué un crucifix gòtic, ja desaparegut, que coneixem per una fotografia antiga.[5] L’advocació titular de l’ermita del Calvari Alt era el Davallament de Crist. L’edifici té cert aire de fortí encimbellat al turó, amb algunes finestres d’espitllera tapiades als murs, record de les guerres dels segles XVIII i XIX. Als voltants s’excavaren trinxeres en la roca que el temps s’ha encarregat de sepultar.

Al peu del Calvari Alt naix el camí de Sant Antoni, allotjat sobre la conducció de les Aigües de Bellús. Condueix a les ruïnes de l’ermita de Sant Antoni. El camí fou escenari dels porrats de sant Antoni al mes de gener, de l’estatge del bestiar durant la fira i de dies de Pasqua que encara vam conèixer a darreries dels seixanta i començaments dels setanta. L’ermita, dedicada a sant Antoni de Pàdua allotjava també una imatge de sant Antoni Abat. Està situada al final del camí, sobre la font i la bassa de Sant Antoni, que reben l’aigua del canal de Bellús.

L’ermita és rectangular, amb la casa dels ermitans en un extrem i la sagristia adossada a l’altre. Han desaparegut les baranes d’obra que flanquejaven la porta i l’espadanya enorme que la coronava. La fornícula és buida. L’ermita fou construïda al segle XVII per Llorenç Bru, un xativí que era degà de la Seu d’Oriola.[6] L’any 1878 fou restaurada per Antoni Cabanes segons una làpida deteriorada petita que hi ha al mur exterior de la sagristia. El camí de sant Antoni era una via tranquil·la i pintoresca per a passejar que tingué bancs de pedra antics on seure. Sant Antoni depenia de la parròquia de Sant Pere, igual que una ermita medieval desapareguda que hi havia en la partida de la Font Quintana, dedicada a la Mare de Déu de la Seu. En els llibres de visites pastorals llegim els inventaris que esmenten els retaules gòtics, les casulles i l’orfebreria. A la Font Quintana hi havia una pica petita de pedra reaprofitada com abeurador d’animals que podria haver estat la pica de l’aigua beneïda d’aquell edifici religiós, al qual acudien a sentir missa els habitants dels masos de Bisquert. No s’ha conservat memòria de la situació exacta de l’ermita, però trobem raonable que no estaria vora la font perquè hi ha el perill de les barrancades. En l’informe de l’arquebisbe Fabián y Fuero, a continuació de l’ermita de Nostra Senyora de la Seu, són citades les alqueries habitades de Josep Sanchis, de Picornell (de Mariana Ferrís), de Quadrado (de Josep Ferrer), de Triero (de Nicolau Medina), de la Font Quintana (de Tomasa Cuenca)... La seqüència indicaria que l’ermita estava prop de l’alqueria de Josep Sanchis i que entre el santuari i l’alqueria de la Font Quintana (encara en peu) hi havia tres alqueries entre les quals la del Quadrado, vora el barranc de Quintana, al peu del port de Bellús.

Una altra ermita que esmenten els llibres de visites pastorals de la Seu és la de Sant Joan, la qual, en el segle XVII, ja estava “indecent” per a celebrar missa. El patronatge pertanyia a la família dels Rotglà. Estava situada en terme de Xàtiva, a la partida de Sant Joanet, prop del cementeri actual de la Llosa de Ranes. Fou construïda vora la font i bassa de Sant Joan, sobre un monticle on comencen els estreps de la serra de Santa Anna. Sembla que en les immediacions de la font hi hagué un llogaret musulmà d’unes poques cases. Des de la font ascendia una senda que pujava a l’ermita de Sant Joan (estava a poca altura) i continuava vora el barranquet fins travessar el camí de Santa Anna i continuava fins l’ermita del caramull de la muntanya. Les ruïnes de l’ermitatge de Sant Joan encara són perceptibles: un munt d’enderrocs, amb restes de murs, fragments d’algeps, rajoles i teules. El fet que la partida del terme s’anomene fent servir el diminutiu (sant Joanet) podria indicar que la imatge del retaule major de l’ermita contindria l’advocació infantil del sant.

Ruïnes de l’ermita de St. Joan, sobre el monticle, amb la font de St. Joanet al peu

Xàtiva té encara, però, una ermita gòtica en vies de destrucció: la de Santa Maria del Puig. Fou construïda en la cresta d’una muntanya aïllada al bell mig de l’horta, voltada fins la meitat del segle XX per arrossars. L’edifici està abandonat des de 1936 i malgrat els esforços de moltes persones que aprecien el monument, i la publicació d’una monografia, sembla que finalment s’enfonsarà.

Sobre una muntanya sola al bell mig de l’horta, anomenada el Puig Gros en alguns documents i “la Viuda” pel cronista Viciana, en un triangle desigual que formarien El Genovès, Lloc-nou d’En Fenollet i la Torre d’En Lloris, trobareu la silueta de l’ermita gòtica en ruïnes del Puig. És la nota discordant del patrimoni artístic xativí, el punt negre i fosc que plana sobre la Llum: la imatge del patrimoni històric abandonat.

Alboi, un llogaret que era senyoriu dels Sanç, pertany en l’actualitat al terme municipal del Genovès. S’hi conserva el palau de la senyoria i l’esglesiola dedicada a sant Joan Baptista. El temple, menut, és d’una nau amb coberta de fusta a dues aigües i un arc diafragmàtic apuntat al bell mig. Sobre la porta hi ha l’òcul original, similar als de l’ermita del Puig. En el mur que fa costat a la sagristia (afegida modernament) també hi ha un finestró original. Una reforma del segle XX va elevar la coberta. Quan enllestíem el llibre de l’ermita del Puig ens comentaren que la campana d’Alboi era la de l’ermita gòtica en ruïnes. Pocs anys després, tinguérem l’oportunitat de pujar a la teulada de Sant Joan i comprovar que la campana de l’espadanya és antiga i que està dedicada a Sta. Maria, malgrat que només poguérem llegir la inscripció a la banda de la teulada.

Al Genovès, la font monumental de sant Pasqual, d’estil barroc indica el camí que puja a l’ermita de la Mare de Déu dels Dolor, construïda sobre un tossal voltat de xiprers i amb el viacrucis.

L’església parroquial antiga tingué inicialment només una porta lateral[7] i en allargar la nau pels peus es construí la porta principal. Aquesta porta té al damunt, en l’actualitat, un finestral rectangular, però abans hi hagué un òcul.

Als costats de la porta lateral s’han descobert uns esgrafiats molt bells, datats al darrer terç del segle XVII.[8] Aquesta porta està protegida per llautó repussat, obra d’algun llauner local en l’any 1851. Hi trobem alguns emblemes de la lletania lauretana com la torre d’ivori (potser és la porta del cel), el sol i la lluna, el xiprer, una creu sobre tres graons i un copó amb la forma.[9] La presència de nans i gegants indica un simbolisme eucarístic, lligat a la festivitat del Corpus Christi.

El diumenge 21 de març de 1937 el poeta Joan Sales caminà des de Xàtiva fins El Genovès per visitar l’església restaurada després de l’incendi i convertida en Casa del poble pel Comité local. En l’altar major hi havia les imatges de Marx, Lenin i Pablo Iglesias.[10] L’edifici religiós fou transformat en casino. S’obriren finestrals al carrer en les naus laterals i una estructura metàl·lica separà la nau en dues plantes per tal de guanyar més espai. El campanar, molt estilitzat, conserva un rellotge de sol restaurat. Amb l’enderrocament del palau senyorial, l’església antiga es convertí en el monument més antic que conserva aquest poble.

Barxeta tingué una església antiga que s’enderrocà durant al Guerra d’Espanya. Estava construïda sobre el solar que avui és la plaça de la Casa de la Vila. Només se’n salvà l’arxiu i la maquinària del rellotge. Al Pla de Corrals hi ha les cèlebres pedreres de marbre de Buixcarró, explotades des d’època romana. El propietari tingué una mansió que ha estat descoberta per les obres del tren d’alta velocitat vora el cementeri de l’Ènova. Com la pedrera estava situada en un racó de la vall, la producció s’extreia en carros per un camí de roderes conservat fragmentàriament, el qual conduïa des del Pla de Corrals fins l’Ènova, fins unir-se a la Via Augusta, la qual comunicava amb València i Cartagena.

Prop de Barxeta, en direcció a l’Ènova, hi ha les restes d’una altra pedrera d’on s’extreia la pedra per als carreus de la Seu Nova de Xàtiva. Estava situada vora la carretera de Barxeta a l’Ènova, prop de la desapareguda Casa de la Lliga i l’antic camp d’aterratge de les avionetes fumigadores. Durant la visita que férem l’any 1987 van fotografiar diverses creus gravades en la roca, fetes segurament pels picapedrers, i una fornícula i una escala excavades.

Vora el riu de Montesa que des del segle XX anomenen Canyoles, entre La Llosa de Ranes i Xàtiva n’hi ha un llogaret d’època musulmana que actualment és un annex de Xàtiva. Com recorda la dita, Sorió són “dues places i un carreró”. Conserva un petit edifici religiós davall l'advocació de la Mare de Déu de la Llet. L’esglesiola està en la plaça interior del llogaret. Els murs de l’edifici són d’encofrat i carreus de pedra. És possible que es tracte de l’antiga mesquita, orientada al sud. Consta d’una nau amb un arc diafragmàtic al bell mig. Una escaleta d’obra accedia a la trona i vora l’altar major que estava situat en el mur oriental hi ha una fornícula a cada banda que contenia escultures. En la part meridional, abocada al riu, hi havia la sagristia i una capella que comunicava amb la nau mitjançant un arc. Sembla que en el racó de la placeta immediat a la testera del temple estigué el fossar, algunes làpides del qual acabaren com a pedres bugaderes en la sèquia propera.

En un principi, el topònim La Costera comprenia tan sols la línia de pobles en pendent al camí Reial: Rotglà i Corbera, Torrent d’En Fenollet, Llanera de Ranes, Torrella, Cerdà, la Torre dels Frares i l’Alcúdia de Crespins. El topònim naixeria amb la construcció del camí reial de Madrid al segle XVIII i la sensació de pendent continu que tenien els viatgers en circular per aquestes poblacions.

Torrent d’En Fenollet, adquirit l’any 1589 per Josep Asnar,[11] fou un poble independent fins 1838. En aquest any deixà de tenir Ajuntament i el seu terme municipal passà a Llanera, mentre que eclesiàsticament depèn encara de Rotglà. El palau senyorial s’enderrocà i l’església parroquial de Sant Llorenç tampoc no es conserva. Estava situada en la part baixa del poble, vora el camí que accedeix a mà dreta, en el solar que ocupa un bancal de tarongers que la parròquia de Rotglà vengué a particulars. Resta en peu l’ermita del Crist, amb planta de creu llatina i cor elevat als peus.[12] S’ha enderrocat la casa adossada de l’ermità i encara vam conèixer les restes dels murs del fossar que hi havia vora la testera del temple, el solar del qual seccionà la construcció de l’autovia. Encara se’n conserven làpides del segle XIX a la sagristia i al museu parroquial de Llanera podeu veure una làpida de 1836 que hi havia en l’ermita i diversos taulellets del segle XVIII que decoraven l’interior. El museu parroquial de Llanera és un model de com es pot conservar amb dignitat el patrimoni artístic d’una parròquia sense fer grans despeses.

Cerdà conserva un molló de pedra del camí reial i recorde que als anys setanta hi havia un rètol pintat al mur d’un carrer que deia “prohibido blasfemar bajo multa de...”. Sortosament, conserva el palau senyorial, al qual s’adossà l’església dedicada a sant Antoni Abat. Els senyors del poble oïen missa des d’una tribuna de l’església que comunicava directament amb el palau i que hem vist tapiada. Als carrers de Cerdà hi ha també alguns plafons ceràmics devocionals antics, com és el cas del de santa Teresa.[13]

En les immediacions de l’Alcúdia de Crespins, més enllà de l’ermita del calvari,[14] sobre el naixement del riu de Sant Julià, hi hagué sobre un pujol una ermita dedicada als Sants de la Pedra Abdó i Senén que fou assolada pel terratrèmol de 1748.[15]

Fora de la Costera estricta, però prop, en el llogaret d’Annauir, trobem l’esglesiola de la Mare de Déu dels Àngels, on es conserva un llenç antic de la Mare de Déu, obscurit pel temps, i una tauleta de fusta pintada que es feia servir per anunciar l’horari de la pregària del viacrucis. Hi resta en peu la torre medieval de la senyoria, convertida en una casa particular.

Enllestim un llibre que recull de forma extensa el patrimoni artístic parroquial de Canals.[16] Ací esmentarem l’ermita de l’antic calvari d’Aiacor del segle XVIII,[17] restaurada generosament i revestida interiorment de taulells d’inspiració barroca. També és bastant desconegut el temple neogòtic del convent de les clarisses, construït en 1912 pel mestre d’obres franciscà fra Mateu Company. És d’una nau amb quatre cruixies més un presbiteri poligonal.[18] El convent conserva obres d’art provinents del monestir de clarisses de Guadalajara (fundat al segle XIII) i del recentment suprimit de Xàtiva (fundat al segle XIV), com per exemple el Salvador i la Santa Cena de Vicent López (en aquest catàleg).

En la Torre de Canals resta en peu la torre del palau senyorial que va pertànyer als Borja i l’oratori de la Santa Creu.[19] S’hi conserven dos retaules pintats als murs, restaurats, amb sant Josep, sant Vicent Ferrer i sant Francesc de Borja. La joia del patrimoni artístic parroquial de Canals és un retaulet pintat sobre taula obra del Mestre de Borbotó (segle XVI). Conté el Judici Final, la Mare de Déu del Roser i el cavaller de Colònia (vegeu la nostra fitxa al catàleg).

Montesa és la població de la comarca amb més patrimoni artístic després de Xàtiva. L’església de l’Assumpció i el museu parroquial contenen moltes obres d’art que mereixen una visita amb deteniment. Les ruïnes del castell, en vies de recuperació, han merescut el sobrenom de l’Acròpolis de la Costera. N’hi ha però altres monuments menors que passen més desapercebuts. En el camí que va de l’estació de ferrocarril al poble, avui ja pràcticament convertit en un carrer hi hagué una creu gòtica amb l’escut de l’orde de Montesa que fou enderrocada durant la Guerra d’Espanya i que segons hem sentit es conserva en mans de particulars a València. En moltes cases de Montesa també hi ha restes escultòriques del castell, escuts i permòdols que estarien millor al Museu o reintegrats en les obres de restauració del castell, on s’hauria d’establir un Museu de l’Orde de Montesa.

L’ermita del Calvari,[20] del segle XVIII, és un edifici senzill però harmònic des del punt de vista arquitectònic. El mestre d’obres aconseguí encabir la planta de creu llatina en un temple minúscul, amb molta destresa.

Serra amunt hi ha l’ermita de la Santa Creu, un edifici auster, més diminut que l’ermita del Calvari. L’interior, d’una habitació, més que d’una nau, té una volta rebaixada que descansa sobre una cornisa i petxines angulars. El llenguatge arquitectònic culte s’adaptà pels obrers que segurament mai no havien participat en la construcció de cap església, de manera que el resultat recorda certes capelles populars de Centreamèrica. L’altar i la sagristia estan orientats i un banc d’obra corregut facilita el descans dels pelegrins. A les portes de l’ermita hom contempla el paisatge de tota la vall.

La tercera ermita de Montesa era la de Sant Sebastià,[21] vora la qual es construí el cementeri en el segle XIX. En l’actualitat fa les funcions de magatzem de la necròpolis. Té retaules pintats en l’any 1623 als murs, a l’estil de les grisalles. El cementeri conserva encara làpides ceràmiques (vegeu en aquest catàleg la fitxa de les làpides funeràries de l’ermita de St. Feliu de Xàtiva). El retaule de l’ermita, dedicat a sant Sebastià es conserva en una capella de l’església parroquial. És obra del pintor Cristòfol Llorens, de l’any 1559. Sant Sebastià i sant Roc eren advocats contra la pesta i és possible que el portal de les muralles de Montesa que s’obria vers el camí de l’ermita estigués dedicat a aquests sants. A Canals i l’Olleria, per exemple, hi havia un portal dedicat a sant Sebastià.

L’últim edifici que esmentarem és la Casa dels Frares, al peu del castell, en la falda septentrional. L’orde de Montesa, des del punt de vista religiós, era filial de l’orde del Cister. La Casa dels Frares era doncs una granja d’explotació agrària similar a les que tenien els monestir del Cister. Santa Maria de Valldigna en tenia unes quantes escampades per la Ribera i la Safor. Sobre la porta de la casa resta encara l’escut de pedra de l’orde. En l’interior hi havia almàssera. És possible que en la muntanya del castell hi hagués un poblat ibèric, perquè en la zona de la Casa dels Frares han aparegut restes arqueològics.

Aquesta població era una possessió del orde de Montesa. L’església parroquial, dedicada a sant Bartomeu, és molt interessant. El presbiteri i la primera capella són gòtics, hom continuà una mica en estil renaixentista i després s’acabà fins els peus en estil herrerià. La teulada actual està sobreelevada. L’interior està emmascarat per una reforma posterior, però hom pot accedir a veure les voltes gòtiques, esgrafiades més tard, i veure la clau de volta policroma de la capella de la Mare de Déu del Roser. La torre-campanar és de bona construcció, tota de carreus de pedra.

Clau de volta gòtica amb la Mare de Déu del Roser. Església de St. Bartomeu de Vallada

El rector conservava en la casa abadia, dins d’una arqueta, dues tauletes obra del pintor Cristòfol Llorens.[22] Segurament formaven part de la predel·la d’un retaule de reduïdes dimensions. Representen l’assotament de Crist i santa Rita de Càssia. La santa, agenollada en oració, rep la corona d’espines de mans dels àngels. El taller de Cristòfol Llorens pintà molts retaules per a aquestes comarques. Hem vist obra seua a Xàtiva, Montesa i l’Olleria. La casa abadia de Vallada conserva també la biblioteca rectoral, formada per llibres religiosos antics.

En la part alta del poble criden l’atenció des del punt de vista artístic dues ermites. La de Crist Jutge té una planta peculiar, trilobulada. L’altar major estava presidit per un llenç de la segona meitat del segle XVIII,[23] custodiat després a l’església parroquial. Crist Jutge sosté la creu i una fletxa, amb posat clàssic com si fos el déu Júpiter. L’acompanyen Nostra Senyora de Gràcia i sant Bartomeu. El més interessant és la zona inferior on veiem com quedà el castell de Montesa després del terratrèmol i una vista de Vallada. El valladins eixiren del poble atemorits i s’instal·laren a les eres en tendes de campanya, on traslladaren el Santíssim en processó sota pal·li. Sobre l’indret de les eres on estigué reservat el Santíssim es contruí l’ermita per commemorar aquell esdeveniment. El detall del castell de Montesa que mostra la pintura indica que tenia cobertes a dues aigües amb molt de pendent.

Finalment, l’ermita de sant Sebastià, del segle XVIII, conserva la decoració pictòrica mural restaurada i una pica d’aigua beneïda interessant. Si ens fixem en el retaule major, advertirem que les advocacions són les mateixes que té el retaule provinent de l’ermita de Sant Sebastià de Montesa que comentàvem adés: sant Fabià, sant Sebastià i sant Roc.

L’església antiga de Moixent era l’antic temple medieval, amb tres capelles laterals a cada banda. Els retaules laterals eren antics i el major xurrigueresc. La volta del presbiteri era més baixa que la volta de la nau. El fossar estava situat al jardí lateral que mira al barranc. L’any 1872 els feligresos s’hi protegien del fred cobrint tot el paviment de l’església amb estores de llata.[24] Des del segle XVIII s’intentà construir una església nova però el projecte fracassà malgrat que es realitzaren algunes obres, com la porta que avui es conserva muntada novament i tapiada vora el campanar.

L’església actual data de l’any 1889, però el campanar s’inaugurà en 1928. Els arquitectes foren Manuel Casesnoves i després Antoni Ferrer. La intervenció de dos arquitectes i molts mestres d’obres donà com a resultat un edifici eclèctic, amb elements neoromànics, neogòtics i d’altres estils en una síntesi cridanera. Tanmateix, el temple parroquial custodia obres d’art interessants, com la casulla del Patriarca Ribera, l’orfebreria o la pica gòtica de batejar (en aquest catàleg).

Durant el tercer quart del segle XX s’enderrocà el convent franciscà que fundà el pare Moreno fora dels murs de la vila, vora el barranc i el camí de les Alcuses. Només resta en peu la capella del convent, amb planta de creu llatina. La porta primitiva, més avançada, tenia un arc de rajola coronat per timpà amb l’escut de la monarquia d’època dels Àustries, cosa que indicaria un patronat reial.

Moixent té el terme municipal més extens de la Costera i hi havia molta població dispersa als masos, en molts dels quals hi hagué oratoris. Hi hagué també moltes ermites, com per exemple la de Sant Cristòfol, vora la carretera de Navalón, de la qual encara vam conèixer uns munts d’enderrocs als anys vuitanta.

La Font té una obra d’art d’importància com és el retaule major[25] de l’església parroquial de la Nativitat de Maria. Té dues ermites, la de Santa Bàrbara, del segle XVII però molt refeta al segle XX i la de Sant Sebastià, una advocació que com hem vist tenia molta devoció a la comarca. L’ermita del sant protector contra la pesta ja existia en el segle XVI perquè s’esmenta en la visita eclesiàstica de 1556.[26] L’ermita està a l’eixida de la vila pel desaparegut portal de València, sobre la Font i la bassa de Baix. L’edifici actual sembla obra del segle XVIII i l’interior tenia decoració barroca. Al segle XIX es construí el cementeri adossat a l’ermitatge. Encara hem conegut restes de nínxols adossats al mur. Estigué en ruïnes durant molts anys, amb la cúpula enfonsada i en la restauració s’ha optat, discutiblement, per una cúpula metàl·lica anacrònica.

Les ruïnes de l’ermita de Sant Cristòfol es poden visitar en la partida dels Casals. En realitat, l’edifici era l’església del llogaret anomenat els Casals. El vicari que vivia als Vin-i-cinc atenia també Sant Cristòfol.

En 1674 el Consell de la Vila hi realitzà obres,[27] de manera que el patronat degué ser municipal, igual que en el cas de les ermites dels Sants de la Pedra (després caputxins) i de la Mare de Déu del Lloret (després dominics). Al segle XIX l’Ajuntament considerava l’edifici com a propi, de possessió immemorial. Durant aquest segle es convertí en llatzaret fins que l’any 1909 s’inaugurà el sanatori de Fontilles.[28] Aleshores s’abandonà el santuari i el retaule major es traslladà al proper convent dels caputxins, la comunitat que havia atès el llatzaret.

El retaule major era un quadre de grans dimensions, com exigia l’estatura del patró, un gegant que portava Jesús al muscle. Els dos altars de la banda dreta estaven dedicats a sant Antoni de Pàdua i sant Josep. Els de l’esquerra al Santíssim Crist i la Mare de Déu. L’estat de l’edifici en 1990 ja era molt ruïnós, però restava en peu la porta adovellada de mig punt, les cantonades de carreus i tres murs de maçoneria. Lamentablement, tot just davant de la porta, es permeté la construcció d’un depòsit d’aigua que amb diversos xalets al voltant degradaren completament l’antic paisatge de l’edifici religiós. Les característiques de les restes indicarien que es construí al segle XVI. La façana principal estigué protegida originàriament per un atri. El temple estava cobert per una teulada a dues aigües, sostinguda per bigues de fusta que descansaven sobre els quatre murs i dos arcs diafragmàtics de maçoneria.

El convent de Sant Josep i Santa Anna d’agustines descalces fou inaugurat el 26 de juliol de l’any 1611 després de la mort de l’arquebisbe Juan de Ribera. Aquesta advocació composta té l’origen en el nom del fundador, Josep Pla, batle de la vila, i la data de la consagració, festivitat de santa Anna. Com l’arquebisbat es trobava en seu vacant, es considerà fundació del Patriarca i per això veiem el seu escut presidint el retaule major. A més de l’edifici hi ha l’hort clos, d’unes vint fanecades.

Convent de les agustines de Sta. Anna de l’Olleria. Detall en planta de l’església i el claustre

En aquest convent residí i morí la monja alacantina, filla de genovesos, sor Agnés de la Creu (Jerònima Niculini). Sor Agnés tenia les visions místiques tan característiques en el clergat regular del barroc. Les monges de l’Olleria conservaren el cadàver en una urna de cristall fins 1936.

L’any 1771 la comunitat estava construint la mina que conduïa l’aigua de la font de la Freira en el port de l’Olleria fins el convent. La mina s’endinsava en la vila pel carrer de sant Josep i continuava pel de sant Francesc. La conducció subterrània es conserva en funcionament i l’hem recorreguda en part.

El presbiteri de l’església té una volta que recorda les que hem vist a Cascante del Río (Ribera del Turia, mancomunitat d’Aragó) i altres poblacions d’aquella contrada.

Sant Joan dels Vint-i-cinc ja era un despoblat al segle XVIII. Sobre una alqueria musulmana s’establí un llogaret cristià ocupat per vint-i-cinc repobladors i d’aquí li vindria el nom. Les cases han desaparegut, però queden restes de l’església formant part de l’ermita de Sant Joan Baptista, actualment abandonada.

L’església tingué pica baptismal i fossar. Hi acudien també els veïns del proper llogaret de Cairent, més menut. Al segle XVIII hi havia en el retaule major, dedicat a santa Maria i datat al segle XVI, set escuts amb les armes de la vila de l’Olleria i les dels marquesos d’Aielo: tres escuts a cada banda i un al mig, prop del remat, entre la creu i la cornisa en forma quadrada, y de punta, con diferentes carreras de dados, amarillos, o de color de oro unos, y otros azules, u obscuros, alternando un color con otro... hay otro escudo de armas al un lado, con cinco barras como coloradas, y al otro lado, otro escudo, gravadas dos ollas, al parecer y un árbol.[29] En el patracol del plet consideren que aquests escuts tindrien más de ducientos años, dades que datarien el retaule a meitat del segle XVI. Tenia pintada una imatge de Nostra Senyora, molt antiga. Entrant a l’ermita a mà dreta hi havia l’altar de sant Joan, representat en un llenç més modern.

L’Olleria i Aielo nomenaven alternativament l’ermità que se’n feia càrrec.

Entre l’any 1753 i el 1769 s’esdevingué el plet a la Reial Audiència de València entre el marqués d’Aielo de Malferit i la vila reial de l’Olleria per la partició de termes, en el qual es disputava la possessió del lloc de Vint-i-cinc.

El llogaret va restar deshabitat i les cases s’assolaren. Al segle XVIII ja s’havia construït el mas actual, sobre el solar del que degué ser la casa del rector, ja que mirant al pati hi ha un rellotge de sol amb la data de 1787. Les reixes de les finestres semblen d’aquella època. A darreries del XIX o començaments del XX s’hi va reformar com a casa de camp, propietat d’una família benestant d’Aielo. Els murs de l’església en ruïnes s’aprofitaren per a la nova ermita neogòtica, però només l’espai del presbiteri, de manera que l’arcada va quedar tapiada, mentre que la resta del temple, dos terços, restava al descobert, amb un banc corregut adossat als murs. L’església primitiva ocupava el perímetre de la capella i el pati, amb dues arcades diafragmàtiques que sostenien la teulada a dues aigües. Té l’orientació de les esglésies medievals, amb la capçalera a l’orient. La porta original era lateral, molt senzilla, de rajola. Encara la podem veure tapiada, amb l’arc apuntat truncat.

Després de la Guerra d’Espanya es realitzaren obres de restauració de l’habitatge i la capella, a més de construir una almàssera. Encara s’hi conserva el forn de coure pa.

Bellús té una ermita del Calvari i una església gòtica amagada sota recobriments clàssics que fou escenari d’un dels Contes valencians de Vicent Blasco Ibáñez. És un edifici de poca altura, amb un cor elevat als peus. Intuïm que deu amagar una arquitectura antiga més interessant que la que ara mostra. Conserva un llenç de la Mare de Déu de la Seu del segle XVIII o XIX. N’hi ha també les restes de la torre i palau senyorial, però el més conegut del seu patrimoni artístic era el balneari, un edifici dels segles XVIII i XIX que s’enderrocà en el darrer quart del segle XX.

Les fonts d’Alfama brollaven a 28 graus i ja s’aprofitaven en l’època àrab. La darrera època d’esplendor de l’establiment fou el primer terç del segle XX, quan es construí el ferrocarril Xàtiva-Alcoi. La temporada oficial s’iniciava l’1 de juny i acabava el 31 d’octubre. Les aigües eren acratotermes, bicarbonatades litíniques i “radioactives”, recomanables per al reumatisme i les malalties d’estómac, segons la publicitat de l’any 1929. Les instal·lacions hidroteràpiques tenien banys hidroelèctrics. Hi havia habitacions d’hotel i cuina independent amb servei d’aigua, timbres i llum elèctrica, capella, garatge, telèfons interiors, telègraf, estafeta de correus i automòbil de l’establiment a l’estació de Benigànim, a tots els trens, ascendents i descendents. També s’hi afegia un casino, el cinema i el teatre. Durant la Guerra d’Espanya es va convertir en una colònia de xiquets evacuats de Madrid. En acabar la guerra va reprendre les funcions de balneari. Fou enderrocat als anys 70, molts anys abans, doncs, de construir la pressa.

L’any 1990 restava en peu la capella, en una situació de degradació completa del paisatge urbanístic de l’antic balneari. Conscients de la futura desaparició de l’edifici realitzàrem fotografies i prenguérem les mides per dibuixar tot seguit la planta. Era un edifici neogòtic, d’una nau, amb les nervadures que s’iniciaven al mur, sobre mènsules. En realitat, no es tractava de volta de creueria ni les nervadures tenien cap funció sustentant, sinó merament decorativa. L’interior tenia una llum molt peculiar, filtrada per les finestres laterals circulars en forma de rosa. El retaule major era d’obra d’escaiola i el presbiteri conservava el cancell calat, també d’obra. A esquenes de l’altar hi havia la sagristia i sobre la coberta d’aquesta part de l’edifici descansava un campanar de cadireta. Per aquella època recordem haver vist els objectes de culte d’aquesta capella traslladats a l’ermita del Calvari de Bellús.

Fou senyoriu dels Borja i malgrat que és el poble més xicotet dels tres poblets del riu,[30] té l’església parroquial més gran. En el creuer crida l’atenció una cúpula il·lusòria pintada. Simula una balustrada amb columnes i finestrals en el tambor i una cúpula de cassetons, tot reproduint una arquitectura d’ascendència barroca romana, molt culta. En les petxines hi ha pintats els quatre evangelistes. Per veure correctament aquesta cúpula il·lusòria cal situar-se en un punt concret del creuer, per a que la perspectiva siga correcta.

L’església de Sant Pere conserva dos llenços petits, de format quadrat, datables al segle XIX: sant Ramon i l’èxtasi de santa Teresa.

La construcció de la presa de Bellús implicà la destrucció de la meitat inferior de Guadaséquies, on es troba l’església parroquial. Després d’enderrocar les cases, hagueren destruït el temple si no fos perquè molts veïns es plantaren davant les màquines. En aquell moment d’incertesa, per si de cas, durant una visita improvisada, prenguérem mides per dibuixar la planta que us oferim. Afortunadament, l’antiga església parroquial de Guadaséquies continua en peu, restaurada.

El temple, dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats, fou construït per Leonor Ortiz al costat de sa casa, en el carrer de València. Les obres s’iniciaren en 1910 i el 24 d’octubre de 1912 era consagrat per l’arquebisbe Guisasola. El mestre d’obres fou fra Maseu Company, convers franciscà.[31] La decoració és magnífica, estigué a càrrec de l’artista barceloní Joan Riera.[32] El temple té un cor elevat als peus i tribunes. Al retaule major hi havia a més de la imatge titular també les escultures de santa Rosa i Santa Leonor. Té quatre capelles laterals a cada banda. En el subsòl, amb un finestró que l’il·lumina des del carrer, està la cripta familiar, obra del pedrapiquer Pasqual Liern[33], amb el sarcòfag de la fundadora i la sepultura dels seus pares.

És tracta del monument més desconegut de Benigànim, però remarquem la vàlua artística d’aquest temple, una de les esglésies neogòtiques valencianes de decoració més rica. Perduda la funció d’asil d’ancians desemparats mereixeria un destí més afortunat que el que ha tingut fins ara. Els vitralls i el paviment són magnífics, obra de la casa Mauméjean, Societat de vitralleria artística i mosaics venecians amb tallers a Donòstia i Madrid . Sense dubte, els millors de les esglésies de la Vall d’Albaida durant el segle XX que coneixem.

Des del jardí de l’Asil dels Desemparats hi ha un subterrani que per davall del carrer comunica amb l’hort del convent d’agustines dedicat a la beata Agnés. El convent conservà el cos de la venerable fins 1936, data en la qual desaparegué si bé es conserva la mortalla de vellut negre, la qual fou objecte d’escarni durant el període revolucionari. El cos de la beata Agnès s’oferia a la devoció en una capella lateral del temple del convent que fou destruïda durant la guerra. El monument de la beata simulava un templet amb vuit columnes altes de marbre de Buixcarró. Les restes del templet estigueren per molts anys arraconades al convent i el rector de Canals Josep Maria Sarrió aconseguí de les monges un parell de capitells que es conserven a la capella de la comunió de la parròquia de Sant Antoni Abat[34] i en l’oratori de la Torreta,[35] en ambdós casos, fent la funció d’altar.

Als peus del port d’Albaida, pujant, a mà dreta, sobre la muntanya, romanen gairebé imperceptibles les ruïnes del castell d’Albaida, amb restes de muralles i un aljub. Avall, a l’esquerra de la carretera, no gaire lluny de la carretera que condueix a Atzeneta, trobem les ruïnes del convent dominic de Santa Anna. En les immediacions hi ha una font de Sant Lluís Bertran que recorda que el sant dominic habità el convent d’Albaida. Tanmateix, el convent s’assortia de les aigües de la font del Port, la sèquia del qual transcorre davall del convent.

Després de la desamortització fou transformat en una finca agrícola. De l’edifici religiós identifiquem la porta principal del recinte, d’estil barroc. El claustre i el temple s’enderrocaren, però resta en peu una capella lateral del segle XVII-XVIII que possiblement tingué una funció de caràcter funerari. Pel que veiem, les capelles laterals estaven comunicades per portetes amb arc de mig punt. L’interior té una volta bufada i una volta de quart d’esfera apetxinada sobre el diminut presbiteri. La caiguda de l’emblanquinament per causa de les goteres deixà veure que tota la capella estava decorada amb pintures. En els murs laterals hi hauria un llenç gran.

El col·legi-convent franciscà de la Concepció d’Ontinyent (1889-1893) fou un projecte de l’arquitecte Joaquim Arnau.[36] El mestre d’obres fou fra Maseu Company Alfonso, qui va nàixer a Montcada de l’Horta en 1866. Aquest frare franciscà el trobem al darrere de moltíssims edificis neogòtics –i algun d’estil eclèctic- per tota la província franciscana d’Aragó, però especialment en terres valencianes. Construí, entre d’altres edificis, l’ermita de l’hort de Sant Esperit a Gilet, el convent de Pego (1892-1901), el convent de Terol (1901-1902), la Catedral de la Marina de Benissa (1902-1929),[37] la capella de l’Asil de Benigànim, la de les clarisses de Canals,[38] l’església de Sant Antoni de Barcelona, l’església de Beniarrés, la capella de la Puríssima de la Cort de Maria de Llíria (1924)[39] i la capella del convent de Terciàries Caputxines de Massamagrell (1916-1919).[40]

De l’edifici d’Ontinyent destaca la façana i sobretot el temple, bàsicament neogòtic però amb pilastres clàssiques en la nau. La façana de l’església amb dues torres, recorda la de Sant Pere Apòstol de Beniarrés. Inicialment el projecte contenia una nau però sobre la marxa i pensant en la capacitat d’acollir més alumnat durant els oficis religiosos se n’afegiren les naus laterals. L’estil arquitectònic del col·legi i les dimensions recorden el model tòpic de col·legi privat anglès que recull l’imaginari col·lectiu.

La biblioteca del centre escolar acull una col·lecció bibliogràfica important, fins i tot compta amb més d’un centenar de llibres anteriors a 1800[41] i bastants del segle XIX. Els prestatges, estructurats en dues plantes amb escales als extrems i una balconada circumdant no seguí l’estil neogòtic. El paviment és hidràulic, com en altres estances del col·legi. En una estança immediata a la biblioteca hi ha una col·lecció museogràfica de ciències naturals que recorda la presència franciscana en terres americanes.

A Ontinyent, fra Maseu Company construí també en estil neogòtic les ermites de Morera i el Pla.

Finalitzem el nostre recorregut per les dues valls a Bocairent, una vila que tingué un patrimoni artístic riquíssim, del qual conserva gran part. Diverses ermites s’escampen pel terme. La de Sant Jaume és gòtica del segle XVI, amb voltes de creueria i pintures de sants (segle XVII) en els pilars. El retaule major fundacional, obra del pintor i notari bocairentí Cristòfol Llorens, es conserva al museu parroquial.

L’ermita del Crist o del Calvari també té volta de creueria i conserva uns plafons ceràmics dels segle XVIII interessants. En aquest santuari i hagué beates emparedades durant el segle XVI. Eren dones que es feien construir una habitació adossada al temple, amb el qual comunicaven per un finestró, per on sentien missa i eren alimentades. No sortien de les quatre parets fins que morien. D’emparedades hi hagué per exemple a Sant Miquel de Llíria o a Onda.

No gaire lluny de l’ermita del Crist hi ha una creu de 1912 que recorda la batalla de Camorra (1873) durant les guerres carlines.

Vora el camí antic a Ontinyent hi ha l’ermita de Sant Antoni Abat, del segle XVI. És també un edifici gòtic amb voltes de creueria i pintures murals d’època barroca que narren escenes de la vida del sant titular. El retaule major fou cremat durant la Guerra d’Espanya, però el coneixem per una fotografia antiga i també era obra de Cristòfol Llorens. En els capitells, molt repintats, veiem els escuts del regne i de Bocairent. El constructor d’aquesta ermita tingué en compte la situació astronòmica del santuari per a fer servir l’interior com si fos un rellotge solar de seqüència anual. La llum que entrava per l’òcul del mur de ponent el dia 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, il·luminava el rostre del sant pintat en la taula central del retaule.[42]

En l’exterior, la porta és de mig punt, adovellada, i en el mur, a considerable altura, hi ha un fragment escultòric amb la figura de Crist. Deu tractar-se de les restes d’un peiró, a no ser que es tractés d’un retaule de pedra, amb una escena del calvari.

Bocairent té una tradició d’espais arquitectònics excavats en la roca en diverses èpoques com les Covetes dels Moros o la plaça de bous. És possible que el subsòl de l’església parroquial conserve soterranis dels castell sobre el qual es va construir. El convent d’Agustines (segle XVI) té una sèrie de cambres subterrànies excavades en la roca. Malgrat la destrucció d’alguna estructura durant la Guerra d’Espanya, es conserven en bon estat, amb diverses sales i un pou de ventilació. La sala rectangular podria haver tingut en algun moment una funció litúrgica, amb la zona de l’altar marcada en planta. El relleu del sostre, excavat en la roca imitant la motlura d’un cel ras, podria servir per a determinar la cronologia, fins ara incerta.

Planta i alçat de les cambres subterrànies que hi ha al convent de les Agustines,

[1] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “L’ermita de Sant Josep entre la llum i les ombres”. Falla Ferroviària. Xàtiva 1991, pp. 36-45; “L’ermita de Sant Josep entre el cel i la terra”. Falla Ferroviària. Xàtiva 1992, pp. 36-44.

[2] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: Montsant: la ruta del Cister a Xàtiva. Xàtiva, Ajuntament, 2003.

[3] SARTHOU CARRERES, C.: El alcázar setabense. València, Tipografía moderna, 1922, p. 68.

[4] FERRER ORTS, Albert: L’esplendor de la decoració esgrafiada valenciana (1642-1710). La seua presència en l’arquitectura religiosa de Xirivella. Xirivella, Ajuntament, 2003, p. 89.

[5] SATHOU CARRERES. Carlos: Las ermitas góticas de Játiva y bibliografía setabense. Carcaixent i Xàtiva, 1923, p. 37.

[6] ALVENTOSA GARCÍA, Rafael: Játiva en tus manos. Xàtiva, Marbau, 1978, p. 73.

[7] Geografía e historia de Genovés. Xàtiva, Marbau, [s.d.] p. 16. Sobre la situació precària de l’edifici vegeu: Un edificio histórico para un pueblo con historia. 11 pp.

[8] FERRER ORTS, Albert: L’esplendor de la decoració esgrafiada valenciana (1642-1710). La seua presència en l’arquitectura religiosa de Xirivella. Xirivella, Ajuntament, 2003, p.p. 71-72; A propòsit de l’església antiga, El Genovés, 1999, s.p.

[9] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “L’antiga església del Genovès. II L’espai arquitectònic”. Papers de la Costera, núm 7-8. Xàtiva, Associació d’amics de la Costera, 1992, p. 197.

[10] RAMÍREZ ALEDÓN, Germà; MARTÍNEZ SALAS, Isabel; GARRIDO RICO, Sebastià; CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: República i guerra civil a Xàtiva (1931-1939). Volum III. Xàtiva, Ajuntament, 1991, p. 97.

[11] BOLUDA, A.; GALIANA, J.P.; PONS, V.: Les pestes de 1600 i 1648: el dietari de Josep Aznar i Francesc Sanç. Ontinyent, Ajuntament, 1995, p. 22.

[12] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “Difusió del patrimoni històric i artístic (I)”. Papers de la Costera núm. 7-8. Xàtiva, Associació d’amics de la Costera, 1992, pp. 182-188.

[13] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: Els santets de Canals: capelletes i plafons ceràmics de devoció popular. Canals, Ajuntament, 2000, p. 54.

[14] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “L’ermita del calvari de l’Alcúdia de Crespins”. L’Alcúdia de Crespins, festes majors, 1988, pp. 48-58.

[15] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “L’ermita dels sants de la Pedra Abdó i Senén”. L’Alcúdia de Crespins, festes majors, 1992, pp. 36-48.

[16] El patrimoni artístic parroquial de Canals. Canals, parròquia de Sant Antoni, 2007. (en premsa)

[17] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “L’ermita del santíssim Crist d’Aiacor”. Aiacor, festes, 1988, s.p.

[18] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “L’arquitectura religiosa de Canals al segle XX”. Canals, festes, 1991, pp. 102-111.

[19] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: L’oratori i la torrassa del palau dels Borja a la Torre de Canals. Canals, Ajuntament, 1990.

[20] CERDÀ I BALLESTER, Josep: “El calvari de Montesa”. Festes patronals, Montesa, 2005, pp. 27-31.

[21] CERDÀ I BALLESTER, Josep: “L’ermita de Sant Sebastià, patró de Montesa”. Cendres de juny núm. 2. Xàtiva, Institut d’estudis germans Villanueva, 1995, pp. 37-40.

[22] En la sagristia de l’església de la Magdalena de l’Olleria conserven una altra tauleta d’aquest pintor, dedicada a la Dormició de Maria.

[23] Portada de Vallada en fiestas, 1987, ja restaurat.

[24] GASSET PEINADO, Santiago; LERA I GASSÓ, Manuel: Estudi històric sobre l’església moixentina. Els orígens, rectors, esglésies, ermites, oratoris i altres notícies curioses. Moixent, 1996, pp. 42-43.

[25] Restauració del retaule major de la Font de la Figuera. Joan de Joanes. València, Generalitat, 2005.

[26] ROS BIOSCA, José Mª: Fuente la Higuera. Apuntes históricos, descriptivos y estadísticos de esta villa del reino de Valencia. Xàtiva, 1922, p. 204.

[27] Llibre de Consells de la present vila de l’olleria. Arxiu Municipal de l’Olleria, capsa 15.

[28] RAMÍREZ ALEDÓN, Germà: Llauradors i vidriers. població, economia, govern local i religiositat a l’olleria del segle XIX. L’Olleria, Col·lectiu l’Olla, 1999, p. 318.

[29] Relación de los autos que sigue en grado de vista en la Real Audiencia de la ciudad de Valencia el Concejo, Justicia y Regimiento de la villa de la Ollería, con el marqués de Ayelo de Malferit sobre deslinde de términos, según la demanda presentada por dicha villa en dicha Real Audiencia, en 4 de abril1753 y contestación de dicho marqués de 22 de mayo del mismo año [...] e impresa en virtud de auto de dicha Real Audiencia de 8 de noviembre 1769. En Valencia, en la imprenta de Benito Monfort..., año 1781, pp. 133, 223-224...

[30] Guadasséquies, Sant Pere i Benissuera.

[31] Possiblement, fra Maseu Company també construí, vers 1913, l’ala que s’afegí al convent de franciscans de Benigànim del segle XVI. Vegeu: AGULLÓ PASCUAL, J. Benjamín (O.F.M.); DE PRADO BAJO, Eloy de (O.F.M.): Fray Maseo Company Alfonso “arquitecto”. València, 2002, p. 57.

[32] Geografía e historia de Benigànim. Xàtiva, Marbau, [s.d.], p. 201.

[33] Liern esculpí l’estàtua de fra Gilabert Jofré, feta en pedra de Rocafort i instal·lada al pati de l’antic Hospital General de València (avui Biblioteca General) l’any 1886.

[34] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “L’església de Sant Antoni Abat de Canals”. Canals, festes patronals, 1995.

[35] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: L’oratori i la torrassa del palau dels Borja a la Torre de Canals. Canals, Ajuntament, 1990, pp. 74-75.

[36] AGULLÓ PASCUAL, J. Benjamín (O.F.M.); DE PRADO BAJO, Eloy de (O.F.M.): Fray Maseo Company Alfonso “arquitecto”. València, 2002, p. 19.

[37] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “La Catedral de la Marina: una gran església neogòtica a Benissa”. III Congrés d’Estudis de la Marina Alta. Actes. 1990, pp. 367-379; “L’església neogòtica de Benissa”. Festes Puríssima Xiqueta, Benissa, 2002. s.p.

[38] CEBRIÁN I MOLINA, Josep Lluís: “L’arquitectura religiosa de Canals al segle XX”. Canals, festes, 1991. Pp. 102-111.

[39] AGULLÓ PASCUAL, J. Benjamín (O.F.M.): “Fray Maseo Company Alfonso. Capilla de la Purísima de la Corte de María de Llíria”. Festes en honor a la Puríssima Concepció. Llíria, 1999, pp. 29-35.

[40] BARRÓN ABAD, Sofía; NAVARRO GARCÍA, Judith: Catálogo del patrimonio arquitectónico de Massamagrell. Massamagrell, Ajuntament, 2003, pp.238.

[41] L’any 1999 catalogàrem per a la Conselleria de Cultura els fons bibliogràfics antics de l’església de Sant Miquel d’Énguera, la Biblioteca municipal d’Ontinyent i del col·legi de la Concepció. Entre els fons de la biblioteca franciscana d’Ontinyent trobàrem un manuscrit antic sobre la Mare de Déu d’Algemesí.

[42] SOLER MOLINA, Abel; FERRE PUERTO, Josep.A.: Història de la vila de Bocairent. Bocairent, Ajuntament, 2003. Cita: OLIVARES I ALFONSO, Joan: Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida. Ontinyent, 1998.