ELS BRANCALS DE LES PORTES

Josep Lluís Cebrián i Molina

[Capítol del llibre Taulells populars a Picanya: entre la devoció i els ocells, publicat per l’Ajuntament de Picanya]

Podeu passar per la Casa de la Vila i recollir-lo gratuïtament o demanar-lo a 

comunicacio@picanya.org

 i abonar les despesses d'enviament

http://www.ajuntament.picanya.org/index2.htm

ls brancals de les portes de les cases, revestits amb taulells, són abundats en l’arquitectura popular de l’Horta de València i s’estenen també per les comarques pròximes. Tanmateix, aquesta riquesa artística, en ocasions amb un valor visual molt atraient, no ha captat l’interès dels investigadors com en el cas dels plafons ceràmics devocionals. En conseqüència, la bibliografia dedicada al tema és minsa, generalment, unes línies o un parell de pàgines en obres de referència ceràmica general. Molts pobles de l’Horta conserven brancals magnífics, com Manises, no cal dir-ho. Però altres pobles com Picanya poden oferir sorpreses agradables al vianant que fa una volta pels carrers de la vila.

         El revestiment dels brancals amb taulells podríem pensar que té una ascendència islàmica, certament oriental, però els orígens immediats cal situar-los al segle XIX. L’industrial Ramon Huerta ja fabricava taulells de brancals a Manises l’any 1883, però aquest recurs arquitectònic decoratiu no es posaria de moda fins anys més tard, al primer terç del segle XX. Els període d’esplendor del brancals ceràmics a les portes de les cases valencianes s’estableix entre 1915 i 1936. En començar la Guerra d’Espanya s’interrompé el disseny i la producció, de manera que en acabar la contesa el 1939 i reprendre’s, la greu situació econòmica de la postguerra proporcionà un mercat molt reduït per a aquesta ceràmica sumptuària. Continuaren fent-se taulells de brancals, però generalment de sèrie. Només des de 1985-1990 percebem una renaixença, amb dissenys inspirats en el

passat. Així i tot, als anys quaranta i cinquanta, trobarem alguns brancals que van saber recollir la tradició dels anys vint i trenta. És el cas de dos brancals en la casa del carrer Colom 52. El frontó de la façana indica l’any 1950. Reprèn el motiu de l’au exòtica en la branca, amb colors vius i disseny d’ascendència art-decó. Aquest estil que succeí el modernisme durant els anys trenta, els anys de la II República Espanyola, perdurà anacrònicament en algunes obres dels anys quaranta i cinquanta, en un clima artístic que no li era propici, fora de context i d’època.

Localització dels brancals més interessants

 

         Podem trobar brancals de diversos estils: modernistes, art-decó, neomudèjars, neoegipcis, geomètrics... El neobarroc i el neorenaixement s’incorporaren a partir de 1920. De vegades són només taulells de sèrie, molt més econòmics. Però fins i tot en aquest cas la disposició canviant dels taulells permetia establir jocs geomètrics i cromàtics sovint atractius, com al número 6 de la Plaça Major i al número 24 del carrer de Sant Josep, combinats hàbilment. En unes altres ocasions es tracta d’un sol model de taulell, ben escollit, de manera que la repetició contínua proporciona un efecte visual d’entapissat. És el cas a Picanya dels brancals dels números 25 i 58 al carrer de Sant Francesc. En algun cas es recorre a escenes arquitectòniques representades en un taulell i enllaçades per taulells de sèrie, com les set meravelles del món antic...

         Al principi també es feien servir taulells de sòcols destinats als interiors, però aviat els fabricants establiren gammes de sòcols que incloïen brancals que feien joc, de manera que el disseny formava tot un conjunt estètic des de la porta del carrer passant per l’entrada de la casa fins el pati. Aquests dissenys es mostraven als clients en catàlegs impresos, sobre els quals podien escollir diverses combinacions de dibuixos i colors.

         Els brancals i les socolades constituïren una forma popular i tardana d’assimilar el modernisme burgès, amb la pretensió de distingir i prestigiar, de personalitzar la casa de la gent que podia permetre-s´ho. Les visites quedaven gratament impressionades per aquelles parets de baixos lluents i acolorits. Al cap i a la fi, el que es pretenia era causar bona impressió: netedat, gust, atracció, riquesa... El disseny d’aquests taulells reflectia els

gustos estètics dels propietaris. A més, comportava aspectes positius: més higiene dels murs, protecció contra la humitat i sobre tot, no calia pintar sovint les parets. La banda inferior dels murs s’embrutava molt amb les entrades i les eixides, en alguns casos amb l’animal i el carro.

         Els brancals de Picanya es concentren als carrers de l’eixample, disposats en quadrícula, que es dugué a terme durant la primera meitat del segle XX. Destaca especialment el carrer de Sant Francesc, on més en trobem. Criden l’atenció diversos brancals que recullen el tema de l’ocell exòtic parat sobre una branca, amb elements vegetals i geomètrics d’ascendència modernista o art-decó. Aquest petit conjunt de portes conté els brancals més valuosos i proporciona a alguns carrers de Picanya unes fites visuals molt aristocràtiques, però alhora populars. Són un plaer per a la vista i una riquesa per al poble.

No s’ha determinat quin origen poden tenir les representacions d’ocells en els brancals. Potser hi ha una influència oriental o potser clàssica. En cultures antigues els ocells tenien un significat d’auguri, en aquest cas de bon auguri al visitant. Més enllà d’aquesta hipòtesi estan el gaudi estètic i la possibilitat de lluïment dels colors i el dibuix que proporcionen els ocells exòtics.

         També hi trobem dissenys a meitat de camí entre el neobarroc i el neoclasscisme,  com el del carrer de Bonavista 39, o d’inspiració manierista i barroca com el del carrer Josep Martí Ros número 20, el qual hem vist també a Manises i Quart de Poblet.

Trobarem brancals ceràmics dispersos en moltes comarques valencianes. N’hem vist a Gandia o fins i tot un a la Font de la Figuera. Però són els carrers dels pobles de l’Horta els que amaguen més nombre de brancals. La producció es centrà a Manises i Onda. De la producció de les fàbriques de Manises destacaven les fàbriques de Josep Mª Verdejo,  Leopold Mora i Francesc Lahuerta. Amb la tècnica de la mànega destacaven els brancals de Verdejo, d’inspiració modernista, amb plantes i ocells exòtics. També trobem dissenys geomètrics i flors inspirats en l’art-decó.

 

 

Vegeu més brancals, de MANISES, a l'àlbum de camp 5