Josep Lluís Cebrián i Molina

[Publicat en el Llibre alternatiu de la fira de Xàtiva 2008. Convent de Santa Clara de Xàtiva, patrimoni perdut? Monogràfic de Santa Clara

ISBN 978-84-935497-4-9. P. 31-34]

Per tots els racons del convent de Santa Clara trobem taulells pintats. És impressionant la qualitat i la quantitat que hi s’hi conserva. Durant la Guerra d’Espanya foren desmuntats i en acabar la contesa foren recol·locats en bancs d’obra, en piques, en paviments, en frontals d’escales, en murs baixos, en interiors d’armaris, en laterals d’accessos a mena de brancals, i fins i tot en excusats. La cronologia és molt extensa. Va des del segle XV, època de la segona fundació, fins el segle XX. Malauradament la majoria s’obraren de forma desordenada i alguns foren retallats per tal d’ajustar-los en la nova ubicació.

És tan gran la confusió i l’embolic de peces que sembla un trencaclosques on s’hi barregen taulells petits pintats amb blau cobalt del segle XV, taulells de mostra del segles XVII, XVIII i XIX, restes de plafons devocionals del segle XVIII, escenes costumistes d’època rococó, viacrucis del XIX, etc., sense comptar els que han aparegut en l’excavació arqueològica recent.

Entre els taulells set-centistes distingim restes de plafons amb advocacions diverses: la Mare de Déu de la Seu, sant Miquel, sant Rafael, Tobies, sant Camil, la Immaculada, santa Anna, la Mare de Déu dels Dolors... Hem realitzat dues fotocomposicions dels plafons de la patrona de Xàtiva i de l’arcàngel sant Miquel a partir de peces disperses pel convent. Crida especialment l’atenció el fet que no es conserva cap rostre en els taulells de tot l’edifici llevat del cap del dimoni. Potser els caps dels personatges sagrats foren guardats en algun indret perquè les monges de la postguerra considerarien un sacrilegi xafar-los o seure al damunt. En tot cas les cares d’aquests taulells devocionals no han aparegut encara, si no és que van desaparèixer per sempre.

Sant Miquel va vestit a la manera dels soldats romans amb cuirassa, falda curta i sandàlies altes. Apareix com a vencedor i té el dimoni sota els peus pres amb una cadena. L’escena està emmarcada pel una línia blava, fet que, junt els colors utilitzats i el fons totalment blanc, ens indica una cronologia propera a l’any 1790.

El plafó de la Mare de Déu, amb la imatge sobre peanya en una fornícula i dos àngels als costats que aparten les cortines per a mostrar-la, deriva directament de l’estampa de la Imagen de Nuestra Señora de la Seo de la Ciudad de San Felipe. L’única diferència que hi trobem és el tractament dels vestits, més senzills i sense brodats en el cas de la representació ceràmica. No oblidem que els gravats i les estampes eren la manera més fàcil i ràpida de difondre i fer arrelar les devocions i la iconografia. Pel que fa a la datació de l’obra, no deu estar gaire lluny de l’anterior.

En fotografies de Carles Sarthou on es veu el claustre del convent després de l’enderroc, podem reconèixer les marques d’un viacrucis arrancat al claustre alt. Les orles de les estacions d’aquest viacrucis s’hi conserven actualment obrades al paviment d’una estança. Són magnífiques. Cada plafó tenia 6 x 5 taulells més la creu del remat. Les creus són daurades. Els números, de l’1 al 14, apareixen inscrits en una esfera i voltats de garlandes de flors en uns casos o de fulles d’or en altres. Les vores són petites tiges fistonejades sobre fons verd i blau. La concepció general és neoclàssica i les dataríem a començaments del segle XIX. Igual que en el cas dels rostres, no hem trobat les escenes senceres de les estacions, de les quals sí que s’hi conservem alguns taulells solts.

Esperem que tota aquesta riquesa ceràmica inèdita, que forma part de la història i del patrimoni artístic de la nostra ciutat, s’hi recupere reconstruint una part important dels plafons, alguns dels quals han sobreviscut en més del cinquanta per cent del total.