Josep Lluís Cebrián i Molina

75 Aniversari de la creació de l'Institut Josep de Ribera.

Xàtiva, IES Josep de Ribera, 2009. ps. 37-40.

ISBN 84-930832-6-7

L’any 1952 l’Institut celebrà el III Centenari de la mort del pintor Josep de Ribera amb un seguit d’actes culturals. S’hi constituí una Junta del Centenari, amb una Comissió executiva de la qual fou vocal assessor artístic el professor Pérez Contel. En aquella època el centre docent s’allotjava a la Casa de l’Ensenyança i decidiren col·locar un plafó ceràmic commemoratiu en la façana de l’edifici. L’encàrrec es feu al taller de ceràmica valenciana de Manises més prestigiós d’aleshores, el de Gimeno. Darrere de la idea i la comanda degué estar Pérez Contel, ja que coneixia personalment Josep Gimeno: ...He conegut bons pintors de ceràmica continuadors de la pintura ceràmica del XVIII, com Pepet Gimeno, i Aguar, amb uns arxius particulars plens de carpetes farcides d’estampes amb gravats calcogràfics i de xilografia... (Pérez Contel, Rafael: Imatgineria popular en València, 1990).

Josep Gimeno i Martínez (Manises 1889-1967) estudià dibuix i pintura a l’Acadèmia de Sant Carles de València. L’any 1925 realitzà un viatge d’estudis a París, assistí a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i visità diversos museus de França on s’exposava un allau de ceràmica valenciana antiga. En tornar, decidí dedicar-se a recrear la pintura ceràmica popular que s’havia realitzat als obradors de la ciutat de València durant la segona meitat del segle XVIII. Recuperà fórmules i tècniques antigues i la seua producció tingué molt d’èxit en l’època de postguerra fins que morí. Fins a tal punt, que la tradició pictòrica taulellera que ell reprengué s’atribuí a Manises des d’aleshores, quan en realitat, només s’havia produït a la València set-centista. Gimeno fou un pintor que a meitat del segle XX encara pintava com pintaven els ceramistes dels segles XVIII i XIX, en un sistema pràcticament artesanal. Conegut com "el tio Pepet, el pintor" passà amb la família temporades a Navalon, a la Canal de Navarrès. D’ideologia carlina, sintonitzà plenament amb els gustos de l’alta burgesia i l’oligarquia industrial, encara una mica apegades a la tradició valenciana. És possible que a Xàtiva o Bisquert, en l’àmbit privat, puguem trobar més obres d’aquest gran mestre de la pintura ceràmica.

El 5 de setembre de l’any 1952, professors i alumnes de l’Institut Ribera, després de sentir missa, realitzaren l’acte d’orlar de laureles la làpida de azulejos conmemorativa, colocada en la fachada del edificio, segons llegim al setmanari Játiva (17-9-1952). El text complet del plafó recull l’efemèride i l’homenatge al pintor xativí:

El plafó de Ribera fou desmuntat en traslladar (1958) l’Institut d’ensenyament mitjà al nou edifici, construït entre la caserna de la Guàrdia Civil i el camp de futbol de la Murta. En arrencar-lo del mur degué patir els desperfectes que encara són perceptibles en el taulell número dotze, malgrat que fou restaurat l’any 1984 segons quatre taulells que s’afegiren en la part inferior per tal de deixar constància:

Aquesta restauració s’encarregà igualment a CERÀMICA VALENCIANA J. GIMENO (MANISES), marca de fàbrica que també llegim en el marge de l’obra original. El panell ceràmic es pot admirar actualment al replà de l’escalinata de l’Institut. Té 30 taulells (6 x 5). El retrat del pintor, inspirat en una xilografia vuitcentista de la Impremta Bellver, presideix la composició en la zona superior. El disseny té doncs dos nivells: dalt el retrat i baix la inscripció, tot embolcallat de rocalls i motius arquitectònics disposats de forma asimètrica, tan al gust de l’estil rococó, l’època d’esplendor de la ceràmica valenciana. Considerem aquest plafó com una obra de taller, que mantingué l’estètica "Gimeno" d’inspiració neorrococó, però que no fou pintada pel mestre del taller, el qual no signà l’obra, malgrat que cal advertir que moltes obres que pintà no foren signades.

A Xàtiva, en el carrer Pouets, el Taquígraf Martí té dedicat un plafó-rètol amb el nom del carrer, el qual compta amb trenta-cinc taulells (7 x 5). Aquesta obra és excel·lent, possiblement el millor plafó de taulells del segle XX a Xàtiva, deixant a banda el que hi havia en l’interior de la Casa de Cafès Reig a la Plaça del Mercat, obra signada per Mateu el juliol de 1933 i avui en una col·lecció privada. El plafó del Taquígraf, com el de l’Institut, també és d’inspiració rococó. Advertim la presència del color verd maragda, similar al que feien servir els pintors ceramistes de l’època. Igualment, com els barrocs valencians, hi ha un predomini de verds i blaus. Està dividit en tres nivells. En el superior trobem el retrat de Josep Martí, signat per J. Gimeno al muscle, cosa que no deixa dubte de l’autoria directa. El perfilat del dibuix està fet amb traçat contundent i net. L’esmalt blanc de la base és obscur, en contrast amb el de Ribera, més clar i lluent. Al bell mig hi ha l’escut de Xàtiva i el d’Espanya durant la dictadura del general Franco, amb l’àguila imperial. Gimeno simplificà els dissenys a l’estil de com ho feien els pintors ceràmics valencians del segle XVIII, amb un to d’ingenuïtat que es percep sobret tot en l’au heràldica. En la banda inferior s’inscriu el rètol del carrer: CALLE DEL TAQUÍGRAFO MARTÍ, amb un cercle que sintetitza els signes de l’escriptura taquigràfica. Recordem que Martí té un monument a la Glorieta xativina on trobem aquesta roda taquigràfica i l’alfabet complet. De fet, el carrer Pouets s’anomenà després del Taquígraf Martí perquè molt prop, davant de l’església de la Mercè, està la casa nadiua, ara pràcticament abandonada. En la façana hi ha una làpida commemorativa. Tots els anys la Unió Taquigràfica de València es desplaçava a Xàtiva per a celebrar el dia de Martí. Anaven al monument de la Glorieta i a la Casa de Martí, llocs on s’hi feien ofrenes de llorer. El plafó ceràmic de Martí estaria integrat en aquest ritual taquigràfic. L’any 1930 es fundà l’Escola Municipal de Taquigrafia, patrocinada per l’Ajuntament.

Encara n’hi ha una tercera obra més de l’obrador de Gimeno que podem admirar si pugem al castell de la ciutat. Es tracta del sòcol de la capella de Sant Jordi construïda per l’industrial Gregori Molina l’any 1948. Als brancals interiors de la porta uns rètols pintats recorden que l’arquitecte fou Vicent Vives, el pintor dels frescos Josep Bellver, i el retaule escultòric va ser obra de Rabassa i Royo, mentre que el ceramista fou Josep Gimeno. En l’altre rètol llegim que la capella fou dedicada al culte de la Mare de Déu del Socós en maig de 1948 per desig del matrimoni Gregori Molina i Magdalena Albero, aleshores propietaris del castell. El sòcol de la capella és una recreació heterodoxa de les socolades de les esglésies barroques valencianes, amb vegetació exuberant, putis i emblemes de la lletania lauretana: font, roses, torre, xiprer, lliris, la Civitas Dei, el vaixell... l’anagrama de Maria... La composició general recorda, salvant la distància cronològica i estilística, les magnífiques socolades barroques procedents del convent de Sant Francesc, actualment repartides entre la sagristia de la Seu i l’ermita de Sant Josep (vegeu el nostre llibre Pintura ceràmica a Xàtiva, 2009). El sòcol de Gimeno al castell, d’inspiració neobarroca, està delimitat a la banda superior per una sanefa serliana que imita la taulelleria renaixentista valenciana. La sanefa inferior, vora el paviment, s’inspirà en alguns marcs fets servir pels pintors ceràmics neoclàssics, com per exemple Joan Bru. Malgrat aquest eclecticisme, l’obra no resultà contradictòria i ofereix un aspecte unitari, encara que allunyat del neorrococó càlid i ingenu que caracteritzà la major part de l’obra de Josep Gimeno. Ens trobem, possiblement, davant d’una obra de taller, tenint en compte, a més, que no és present la signatura de l’artista, només la marca de fàbrica: CERÀMICA VALENCIANA J. GIMENO. MANISES.

Entre les obres de Gimeno, i ja fora de la nostra ciutat, també trobarem plafons devocionals excel·lents, com el de la Magdalena de Massamagrell, o peces de forma decorades, com les tradicionals alfabegueres. A Xàtiva podem admirar aquests tres conjunts ceràmics de la meitat del segle XX que potser fins ara no han estat tinguts en compte, però que cal estudiar per comprendre l’evolució de la ceràmica valenciana contemporània en el vessant artístic, tècnic i etnològic.