Publicado en Recerques, 1987.

 

 

LES PREMSES DEL BURGÉS.

Josep Campo i les empreses periodístiques a la València del segle XIX.

 

 

     Justo Serna i Anaclet Pons

     Departament d'Història Contemporània. Universitat de València.

 

 

 

"Quan en Odesa i Moscou

 sonen els canons de bronze,

             el arròs, que hui està a nou,

             demà pujarà hasta onze" [1]

 

"En mi curioso ayer --contesté-- prevalecía la superstición

 de que entre cada tarde y cada mañana ocurren hechos que es

una vergüenza ignorar" (J.L. Borges) 

1. Un món a l'abast

 

Fins fa poc més d'un segle, el món no estava conscientment organitzat amb fins informatius, és a dir, el cabdal d'informació que circulava era escàs i el seu àmbit no solia sobrepassar l'esfera preferentment local. En aquest escenari precontemporani, allò pròxim o allò llunyà tenen una mesura humana: l'ésser humà no té gaires pròtesis --entre aquestes,  uns mitjans de transport  poc desenvolupats-- que li permeten ultrapassar aqueixos límits. Així, els conceptes d'espai i temps són criteris de demarcació d'allò real que no són objecte de discusió o de confusió, en la mesura que --com assenyalava Elias (1989, 111)-- "permiten a los hombres orientarse ante posiciones o distancias  entre estas posiciones que los acontecimientos de todo tipo toman tanto en su relación recíproca dentro del mismo proceso, como respecto de posiciones homólogas dentro de otro proceso, normalizado como medida". Hom podia viatjar, posem per cas, a Londres  i arribar-hi, però estava lluny i el trànsit era atzarós.

 

L'aparició de la premsa, primer doctrinal i després noticiera, canvià l'escenari de la comunicació, provocant un augment de les interaccions i, sobretot, incrementant les probabilitats de relació informativa. Els periòdics, doncs, contribuiren a alterar la percepció que es tenia tradicionalment d'aqueixos criteris de demarcació. L'ús social del temps i de l'espai --conceptes amb un alt nivell de generalitzacií i síntesi, amb funcions coordinadores i integradores, en opinió de Norbert Elias-- es vegué conmogut per la perturbació informativa que introduïa la premsa. D'una banda, la notícia periodística constituïa la nova/vella pròtesi que permetia trascendir l'estricte escenari local amb límits espacio-temporals ben fixats. D'altra, convertia en interlocutors, en entitats dialogants, a personatges i figures allunyades, distanciades entre sí. La conseqüència era clara --i des d'aleshores no ha fet sinó incrementar-se'n l'efecte--: la percepció del món i les nocions de proximitat i de continuïtat eren fortament sacsejades i internament modificades[3]. Londres, doncs, seguia estan allunyada, però sobre ella podien saber diàriament, amb puntualitat, sense necessitat d'aventurar-se en un viatge que encara tenia molt d'atzarós.  D'entrada, els periòdics construïren una realitat diferent i contribuïren a formar una figura social inexistent. ¿ A què ens referim amb tot això?

 

En primer lloc, la premsa informava i creava realitat alhora en la mesura que traduïa una sel.lecció el món tridimensional a un discurs escrit. Les quatre planes usuals del periòdic del nou-cents donaven compte d'un sector d'allò real reduint la seua possible densitat conflictiva en etiquetar aqueix món segons les diferents seccions periodístiques (Estranger, Política, Corts, Notícies locals, Avisos, etc.). A més, aquesta designació de la realitat anava a ser-ho segons dues fòrmules predominants i privilegiades de text: la de la notícia i la de l'article de fons. Mentre que la primera és la forma històrica de codificar  el significat de l'aconteixement, el segon és l'instrument contemporani de pensament urgent i d'intervenció. En ambdós casos, allò que és substancial és dispensar ordre, és a dir, atorgar sentit per tal de reduir l'equiprobabilitat de significat en un món que es percep, cada vegada més, en termes de desordre i de ruptura de les expectatives tradicionals. Ara bé, no es deu pensar que el desordre siga previ a la capacitat periodística de conjurar-lo. Ans al contrari, són dos fets simultanis, paral.lels: l'aparició del mercat capitalista i, a la fi, l'ampliació de les relacions econòmiques, socials i polítiques,  tot el qual porta aparellat  l'eixamplament del mercat del significat, però també  l'intent de controlar i reduir aquest darrer. 

En segon lloc, els periòdics transformaren també l'estructura social al crear una figura transversal inexistent fins aleshores: el públic. Quan fem esment d'aquest subjecte col.lectiu, no ens referim a una massa d'individus receptors-fruïdors agregats dins un mateix espai físic (al teatre, per exemple), sinó a un ampli sector de població diseminat, fragmentat, però copartícep d'una opinió, en aquest cas afavorida arran de la lectura del mateix diari. La història contemporània de la premsa és, entre d'altres coses, de la  l'ampliació exponencial del públic i, per tant, la de la multiplicació de la seua capacitat i dels seus efectes. En principi, i per raons òbvies (analfabetisme, etc.), l'audiència potencial d'un periòdic era relativament modesta: així,  l'opinió i  l'article de fons només reuneixen  als ja convençuts, als fidels d'una idea que es comparteix; i, alhora, el diari es concep més sovint com un instrument de lluita política o d'interessos contraposats que no pas com una font d'informació transitiva o neutra. Aquests fets, que són prou coneguts, tenen en el cas de la València de mitjan segle dinou la seua peculiar traducció.

 

Per les raons que hem exposat anteriorment i per altres que podrien afegir-se, ningú no pot dubtar del creixent paper que la informació periodística  assoleix dins les societats contemporànies en la socialització ideològica. La publicació d'un diari és sempre --ja ho sabem-- una forma explícita d'apel.lar a  (i crear)  un determinat públic: no només satisfent les necessitats de l'esmentada audiència, sinó també afavorint-ne  el naixement d'altres noves.

 

Ara bé, com ja és convencional fer-ho des de la història de la comunicació,  no és exactament el mateix referir-se a la premsa que es desenvolupa sota un règim liberal que  a aquella altra que és resort fonamental de la societat de masses. Nosaltres  al.ludim  --no serà necessari insistir-hi-- a la primera. Els alts percentatges poblacionals d'analfabetisme, la capacitat limitada de la seua difusió i, a la fi, la seua mateixa organització estructural fan de la premsa un mitjà extraordinàriament limitat. Tant és així que aqueixos factors ens autoritzen a concebre aquests primers periòdics burgesos sobretot com a instruments ideològics d'autoconsciència abans que no de cooptació ideològica  d'una població majoritàriament illetrada. Tot i admetre el marc restrictiu en el qual s'insereix la premsa del  nou-cents, el bén cert és que no resulta lògic demanar-li allò per al que no fou concebuda. Les investigacions de Nicholas Abercrombie,entre d'altres, plantegen la funció d'integració social i ideològica que la premsa assolí per als grups socials dominants. Així, discutint la tesi marxiana de la ideologia-classe dominant, l'autor sosté  que  "sería más correcto decir que la clase dominante fue la que creyó `realmente´ la ideología dominante, y que el aparato de transmisión ideológica que tenían a su disposición parecía estar apuntando más bien hacia la propia clase dominante (...). Puede ser muy bien que la ideología dominante está dirigida fundamentalmente a la clase dominante, tal vez a fin de asegurar la coherencia social necesaria para la preservación, transmisión y acumulación de propiedad privada" (1982, 51).

 

Les possibilitats reals dels diaris depenen, com és conegut, de l'audiència que aconsegueixen reunir. Audiència? Com hom sap, és una llicència periodística emprar aquest mot per tal de referir-se als lectors reals i potencials d'un diari. Tanmateix, i sobretot per al segle XIX, audiència és alguna cosa més que una expressió metafòrica: fa al.lusió a una certa pragmàtica de la seua fruïció, a uns efectes que van més enllà del consum individual de periòdics. En aquest darrer sentit, doncs, els diaris tenen audiència perquè poden dictar l'agenda, perquè assenyalen no tant allò que opinar, sinó allò del que fer-ho, allò que és central, que és contemporani i que els nostres iguals no poden ignorar. D'ací, justament, que siga primordial lafunció integradora i cohesiva que el temari periodístic acompleix. Per tal de poder estendre'ns sobre aquests fets --com farem després--, és precís, però, partir de dades certes, incontrovertibles, tot i que primitives. Fem referència al tiratge dels diaris, cosa no gaire senzilla.

 

Són diverses les preguntes que tot el que hem dit ens provoca. La millor manera de calibrar allò  al que fem al.lusió és realitzar una anàlisi històrica de la premsa local . Al cas que ens ocupa i que hem escollit, les metes de la investigació són tres. D'un costat, esbrinar les condicions de sorgiment i de possibilitat de la premsa vinculada a la burgesia local. D'un altre, conjecturar i explicar intencionalment les motivacions que tingueren els seus creadors a l'hora d'avanturar-se en l'edició o el tancament de periòdics polítics i doctrinals. Al capdavall, proposar quines foren les funcions que aquells diaris compliren en l'autoconsciència i difusió ideològiques.

 

2. Les condicions de possibilitat de la premsa

 

Per al cas madrileny, i davant la manca de notícies sobre el tiratge,  Jean-François Botrel tingué la fortuna  d'accedir  a una font alternativa i inestimable. Gràcies a ella, va poder elaborar una estadística de la premsa de Madrid --segons el Registre  de Contribució Industrial-- del 1858 al 1909. En el nostre cas, per la  discontinuïtat i fragmentació de la font, això no ha estat possible. Tanmateix, per tal d'esbrinar de forma aproximada els nivells de difusió de la premsa local, disposem d'un altre indicador seriat. Ens referim a la classificació de l'import del franqueig de periòdics i impressos per a tot l'estat "porteados al peso" en totes les administracions de correus entre el 1850 i el 1859. Aquest informe, que apareixia mensualment a la Gaceta de Madrid, era elaborat per la Direcció General de Comptabilitat Especial, primer, per la Direcció General de Correus, després, i, finalment, per la Direcció General de Rendes Estancades. Atés que a hores d'ara no tenim un coneixement precís del tiratge real de les publicacions, aquest  és l'únic mitjà per tal de conjecturar raonablement sobre quina podia ser la incidència relativa dels periòdics,  encara que això no vol dir que no tinga limitacions molt greus.[4]

 

En primer lloc, no hem d'oblidar que el timbre abonat ho és per expedicio extraprovincial, és a dir, el pagamant s'efectüa quan les publicacions es remeten fora del lloc d'impressió i d'edició. Així, no necessàriament ha d'haver una equivalència entre la difusió del periòdic dins i fora de la província. Ara bé, en aquelles ciutats com València on el nombre de publicacions era aleshores limitat, és lògic admetre l'esmentat timbre com aun hipotètic  índex relativament fidel dels tiratges. En segon terme, també és significatiu recordar que aquest abonament ho era pel pes i no pel nombre d'exemplars expedits. Nogensmeys, això no lleva que puguem extreure conclusions acceptables ja què el format i, per tant, els grams per exemplar dels periòdics eren, en general, idèntics. A la fi, hem de prendre amb cura dita sèrie en la mesura que els errors estadístics no degueren ser infreqüents. De tota manera, aquesta darrera consideració ens permet recordar novament que l'ús que fem d'aquesta documentació és sols  hipotètic, per manca d'altres fonts amb les que contrastar els resultats.

 

En conseqüència, si comparem les dades que ens ofereix aquesta font, allò que, abans de res, resulta rellevant --i evident, per la natura extraprovincial del document-- és l'escassíssima incidència de la premsa valenciana fora del seu centre principal de difusió. En canvi, les publicacions madrilenyes exerceixen una hegemonia lògica que fa de la capital de l'estat l'efectiu centre de difusió: pel que fa al total del timbre abonat al llarg d'aquella dècada, Madrid assoleix un percentatge que oscil.la entre el 76% i el 87% Mentre, tant  València com ara Barcelona tot just ultrapassen l'1% i el 5% respectivament. En conseqüència, diríem,  "la centralización administrativa encuentra un correlato estricto en la centralización de la comunicación social y, por tanto, de la difusión ideológica" (Cabrera et al., 1975, 91-92). Ara bé, aquesta condició de domini que exerceix la premsa madrilenya deu ser considerada en els termes adeqüats: fa referència, com s'ha dit, a la distribució extraprovincial, però  res no ens diu respecte de la seua efectiva lectura i, per tant, tampoc dels seus destinataris. En qualsevol cas, aqueixa hegemonia es fonamentaria en el fet que aquella premsa estava  propera físicament al poder polític i administratiu, principal subministrador aleshores de la informació requerida.

 

En segon terme, un altre aspecte que reix de la dita serialització és el creixement net de la distribució i difusió periodístiques: hi ha una notable corba ascendent en el tràfic de les publicacions. En general, les raons a les quals obeeix aquest creixement ens són conegudes: a una lenta encara que progressiva alfabetització, acompanya l'adequació de la xarxa viària i de la infraestructura; ara bé, el factor més determinant és l'explosió numèrica de la premsa com a conseqüència del poder progressista. Així, tots els indicis s'adrecen cap a una relació intrínseca entre el triomf del progressisme, l'edició  de nous periòdics i la multiplicació dels tiratges. A més, el reimplantament de la llei d'impremta del 1837 afavorirà especialment  la reaparició d'òrgans de premsa d'aquesta tendència política. En qualsevol cas, i per damunt d'aquests elements generals, destaca en concret  el creixement assolit a València, com podem veure al quadre següent:

 

Creixement percentual de la difusió de la premsa (1850-1859)

 

1850               1854               1856               1859

               

Espanya       100                224                105                236

Madrid                        100                207                  96                  208

Barcelona     100                137                  83                  170

València        100                495                156                441

---------------------------------------------------------------------

Font: Gaceta de Madrid, 1850-1860. Elaboració pròpia.

---------------------------------------------------------------------                                             

 

Com es pot apreciar, el creixement que s'experimenta a València és sorprenent i sempre bastant superior al registrat com a mitja a la resta de l'estat. Fins i tot, els percentatges superen força als que observem per als casos de Madrid i Barcelona. És clar que aquest augment  obeeix a diverses raons, tot i que no puguen ser explicitades jeràrquicament,  i que , sense dubte, molt tenen a veure amb el punt de partida que la font ofereix. Tanmateix, hi ha alguna cosa més que el simple creixement exponencial de capçaleres, de periòdics o de fulles volants. Per damunt de la multiplicació, allò realment substantiu del procés és la sel.lecció tendencial i, per tant, la seua discriminacó efectiva. En concret, al.ludim a la consolidació d'un parell de periòdics de diversa obediència doctrinal que esdevenen l'obligada referència en l'espai periodístic[5].

 

A l'inici de la dècada --com, en general, al llarg de tot el període estudiat-- és palesa l'hegemonia d'un òrgan de premsa que és representant fidel del progressime que s'anomenava "templado" i, en part, acomodatici. Ens referim al Diario Mercantil, expressió d'un progressime legal, la difusió del qual s'incrementarà arran la Vicalvarada. Tanmateix, des del 1852 hi ha un nou diari que ve a cobrir un espai periodístic que encara no estava ocupat: El Valenciano, un òrgan moderat, "político, religioso, literario y comercial" que havia començat a publicar-se en abril de l'any anterior (Tramoyeres, 1880-1881). Així, ambdós  periòdics doctrinals constitueixen, almenys fins 1860,  la referència obligada de la premsa local, atès que des d'aquell any l'ambit periodístic del moderantisme s'eixamplaria.

 

En qualsevol cas, més enllà de l'hipotètic ordre de tiratge que el timbre de franqueig ens permet conjeturar, convé detindre la nostra atenció al periòdic en si mateix. A València, les bases estructurals dels diaris s'allunyen bastant del model que estava imposant-se a l'Europa d'aleshores, és a dir, la informació noticiera. Des de 1845 fins el 1868, la premsa valenciana reprodueix a grans trets tota la puresa del periodisme doctrinal (Seoane, 1977, 344 ss.): la seua base econòmica encara estava encarnada per un grup de pressió que avança el capital per tal d'editar la publicació i que, en algun cas, conservarà la propietat per a determinar la seua línia política. Encapçala la redacció un director que és qui coordina l'actuació de la resta del personal i que es vincula directament amb el propietari. A més, aquell sol posseir  un títol universitari que sovint és el d'advocat, credencial polivalent  La resta de l'anomenat staff ho és en termes de col.laboració, però no de plantilla, de manera que sol tenir algun tipus de "militància" o de simpatia política molt propera --o subordinada-- a la del propietari, participant activament en la vida pública. Així, és dificil dintingir un periodista d'un polític professional, com també ho és reconèixer entre els col.laboradors d'un diari qui és periodista professional i qui és un propietari, qui és un dilettante  i qui és un publicista compromés o subordinat. En un periòdic doctrinal, al capdavall, hi havia menys professionalisme i més adhesió a les idees i les directrius de la propietat de la publicació.

 

Dins  d'aquest contexte,  el manteniment del Diario Mercantil com a publicació hegemònica no només s'explica pel particular tarannà --escassament exaltat-- que el progressime legal atorga al periodisme, sinó també per la peculiar política de premsa exercida pel sector emergent de la burgesia urbana.  Malgrat la tendència periodística predominant, que encara era la del diari doctrinal, el grup moderat afí al gran patró local Josep Campo no mostrà com a objectiu prioritari i immediat el control directe d'un periòdic. De fet, durant bastant  de temps, semblava contentar-se amb servir-se de les planes i de l'audiència d'un mitjà políticament progressista i, per tant, no gaire proper ( el Diario Mercantil). Així és, al marge de les diferències polítiques entre l'un i l'altre, el ben cert és que les reivindicacions materials per les que lluitava el periòdic eren tot just objectiu i fi de l'oligarquia local. A l'estudiar les bases doctrinals que aquest diari mantingué al llarg del bienni progressita, Joaquín Azagra ho ha assenyalat amb precisió: defenia, entre altres coses, la necessitat d'articular una imfraestructura de comunicacions (port, ferrocarril, etc.) que eren alhora obres que controlava o que pretenia controlar el moderat Josep Campo (Azagra, 1978, 122). La confusió entre béns i serveis públics, interessos privats i dotació d'infraestructures constitueix el tret central que defineix l'activitat de Campo i dels seus amics instrumentals. El Diario Mercantil es feia portaveu d'una necessitat sentida comunment i que aquells semblaven satisfer: la de la modernització urbana, la del benestar, comoditat i salubritat ciutadanes. 

 

La  urgència  de dotar-se d'un nou òrgan de premsa no es va fer palesa fins uns anys després. Com ja hem analitzat al nostre treball La ciudad extensa,  les raons s'han de buscar en la fragmentació burgesa, és a dir, en l'eclosió de dos grups financers enfrontats, hostils com a conseqüència de l'obtenció de les contrates, dels serveis i dels seus rendiments polítics[6].  Cal dir que fins el 1858 no es consolidà un grup bancari (Societat del Crèdit Valencià-SCV) enfrontat a Campo i la seua Societat Valenciana de Foment (SVF). En aquest context, el seu principal adversari, Gaspar Dotres, no deixaria de denunciar, quan l'ocasió ho afavoria, les maniobresque Josep Campo portava endavant. Més encara: la penetració a la plaça financera de València de la sucursal del Banc d'Espanya convertiria al Diario Mercantil en l'eix de la polèmica. Des d'aleshores, la SCV iniciaria una política d'aproximació a la premsa: la lluita pel domini urbà pasava per la lluita en la definició d'allò que diríem "real" urbà.

 

Cal parar esment, però, en la legislació vigent en matèria d'impremta   i en els badalls que  obria a l'hora d'apropar interessos economico-corporatius i empreses periodístiques. Dues són les normes que regeixen la legalitat de les publicacions al llarg d'aquest període convulsiu de la premsa. Es tracta de les lleis de Cándido Nocedal del 13 de juliol del 1857 i d'Antonio Cánovas del Castillo del 29 de juny del 1864[7]. El caire d'ambdós textes és distint: mentre l'un assumeix un criteri general de censura prèvia, l'altre ho fa sota l'opció repressivo-liberal.. Així, la primera llei és expressió concreta de la duresa de la reacció moderada davant els "excessos" de la premsa. La segona, pel contrari, naixia sobretot com a correctiu de l'anterior i, segons alguns autors, "supuso una cierta apertura" (Cabrera et al., 1975, 61). Al marge d'altres consideracions, allò que ens interessa posar de relleu és l'obligatorietat que la llei del 1857 estableix al voltant dels dipòsits previs: per tal de poder publicar,  l'editor responsable devia abonar unes quantitats que anaven des dels 300.000 rals per a Madrid fins els 200.000 rals per a altres capitals. Es tracta de xifres desmesurades i que, com algun analista va subratllar, "elevaron al mayor grado posible la furia de los periodistas" (Eguizábal, 1879, 215). Per contra, la llei de Cánovas introduiria una sensible rebaixa en aquests dipòsits: 100.000 rals i 60.000 rals, respectivament, cosa que ha estat interpretada sovint com el fruit d'una inspiració de caire més liberal. Nogensmenys, més enllà de que les quantitats siguen més o menys desproporcionades respecte d'unes "empreses" periodístiques molt dèbils, allò que ens interessa posar de relleu  és la dependència que genera. Els avanços, els crèdits, els dipòsits previs fornits per aquells que disposen de numerari fan doblement depenents als qui els necessiten: respecte de la institució oficial que els demana i, més important encara, respecte de l'entitat bancària que els atorga.

 

3. Papers públics i interessos privats

 

Així, quan la  SCV inicia des de la seua constitució l'any 1858 una política d'atracció de la premsa, ho fa  servint-se  del requisit econòmic que la mateixa legislació imposava.  Aprofitant, doncs, aquestes exigències, i més enllà de possibles afinitats, el Crèdit Valencià avançaria a diverses publicacions els 200 mil rals exigits com a dipòsit. Amb això, la SCV esdevindria avaladora del Diario Mercantil (1859), El Valenciano (1859 i 1863) i La Opinión (1860). Aquesta generosa contribució només implicava el control sobre el funcionament administratiu i mercantil del periòdic. La única facultat  que se li concedia al dipositari era la de suspendre la publicació si, en el cas de penalitzacions, l'editor no avançava prèviament l'import. El Crèdit Valencià, doncs, neixia amb un interés decidit per afirmar-se socialment mitjançant la premsa i ho feia en un moment en el qual es debatia la concessió al seu favor de les obres del port.[8]

 

Aquest fet  i el recolzament que el Crèdit Valencià rebé del Diario Mercantil (sobretot en la lluita per la concessió abans esmentada) foren potser determinants a l'hora de fer variar de política a Josep Campo.  Hi ha més, però: el 1860, Campo trasllada la seua residència a Madrid per tal d'eixamplar els seus negocis privats, buscant amb això una nova irradiació política i empresarial. Això no significà que ell desatenguera la seua fina xarxa d'interessos a València. Ans al contrari, semblà mostrar-se especialment actiu en mantenir i incrementar el seu radi d'influència. A la fi, la seua carrera política li ho exigia: necessitava un periòdic que, a més, contribuïra força a difondre en campanya electoral permanent la bonhomia del candidat i la qualitat de les seues iniciatives. En aquest sentit, no resulta gens estrany, per exemple, que coincidira aquest fet amb la seua presentació a diputat a Corts, no pel partit judicial habitual --el d'Enguera-- sinó per un altre situat a la capital --el del quarter del Mar--,  és a dir, per la circunscripció que concentrava de manera majoritària la residència de les bones families i que, al capdavall, era l'eix financer de la ciutat. Aquest conjunt de circumstàncies, doncs, degueren de ser mesurades per Campo portant-lo a adquirir el 1861 un periòdic fins aleshores ruïnós: La Opinión.

 

Aquest diari, que havia nascut a juliol del 1860 sota inspiració progressista, mancava desde la seua fundació d'una base social a la qual adreçar-se. Malgrat haver-se creat "cuando los progresistas volvían a levantar cabeza", el ben cert és que els seus artífexs eren dos individus que, tot i ser residents a València,  no tenien arrels a la ciutat. Luis de Loma Corradi i Mariano Carreras González havien iniciat anys enrera publicacions periodístiques d'existència curta sense comptar, a més, amb una sòlida base econòmica.  Només les seues ocupacions respectives com a comptador a la Fàbrica de Tabacs i com a professor d'Economia Política a l'Escola Industrial i de Comerç a València els avalaven en les seues iniciatives dins del món del publicisme[9]. És per això que fou necessari que el Crèdit Valencià avançara el dipòsit exigit per la llei, tot i que allò que en altres publicacions era recolzament econòmic, en aquest cas esdevenia maniobra improductiva.

 

El periòdic --com es sostenia al seu prospecte fundacional-- naixia "con la conciencia de la pequeñez", tot i que això no era el principal obstacle. Els entrebancs eren, en realitat, de diversa mena. D'un cantó, l'escassa originalitat ideològica de la iniciativa era greu per a la seua supervivència econòmica: naixia sostenint els mateixos principis que, des de molt abans, ja mantenia el Diario Mercantil. És a dir, l'hipotètic destinatari no necessitava un altre òrgan de premsa que afegir a un reduit mercat editorial satisfet amb les publicacions doctrinals. D'altre cantó,  el relatiu aïllament en el qual els seus responsables es vegueren envoltats per part de les col.laboracions periodístiques acabaria per contribuir al fracàs: signatures poc conegudes o poc representatives dels sectors dominants no eren, per suposat, el millor aval ideoògic de la publicació.

 

Cal aclarir, però, quins eren els seus responsables. D'una banda, Luís de Loma, que havia nascut a la població gaditana de Sanlúcar de Barrameda el 1829, havia participat en diverses empreses periodístiques seguint una certa tradició familiar. Era nebot del prestigiós i temible periodista Fernando Corradi, fundador del periòdic madrileny El Clamor Público, publicació que esdevindria una de les de major difusió en l'Espanya dels anys cinquanta. D'altra, Mariano Carreras, l'autèntic redactor del diari segons el conveni signat per ambdós, era un experimentat publicista. Nascut el 1827 a la població aragonesa de Morata de Jalón, Carreras era "licenciado en Derecho y Medicina, doctor en Ciencias, profesor mercantil y autor dramático". A més de tot això, havia participat en diverses empreses periodístiques. Així és, mentre residí a la Cort havia col.laborat activament amb diversos periòdics progressistes, entre els quals destacava La Iberia (Altabella, 1970, 78-79; Cabrera et al., 1975, 99 ss.). Tot plegat, ambdós individus procedien de les files del progressisme, però, tot i ser coneixedors del paper imprés i dipositaris d'una cultura notable, eren, pel que sembla,  pregonament ignorants de la lògica expressiva de les xarxes del poder local com a conseqüència de la seua procedència forana i de la seua tardana arribada a València.

 

Aquest darrer element no mereix ser ignorat . Mariano Carreras, que "se ha dedicado con actividad infatigable a la redacción y confección del periódico", no aconseguiria mantenir gaire temps la vida de la publicació. En decembre del 1860 ja se sostenia que "el periódico La Opinión no llega a cubrir sus gastos"[10]. El verb inflamat, el radicalisme de paper i el progressisme crític de Carreras no aconseguiren salvar el diari d'una ruïna que semblava assegurada. No resulta gens estrany, doncs, que aquest Mariano Carreras fora el mateix que, quatre anys enrerra, afavorit amb un càrrec administratiu en el Ajuntament progressista --secretari municipal--, haguera tractat infructuosament de posar remei a  les disfuncionalitats de la corporació.  Aquell esforçat treballador havia intentat aplicar un nodel d'organització racional burocràtica  que avui anomenaríem weberiana al sí d'un municipi i en una època en la que dominava allò que, en un altre lloc, hen anomenat la lògica del desgovern (1992, 76-92). La bona voluntat i les intencions reformistes no podien remplaçar els avantatges corporatius i privats que la desorganització facilitava.

 

Així les coses, la compra del periòdic per part de Josep Campo rescatava de la ruïna una publicació d'inspiració política contrària al seu moderantisme. Clar que el que ell necessitava era un òrgan de premsa disposat a legitimar-lo políticament i social, a més de defendre els seus negocis urbans. Precisava d'un periòdic que recordara sovint i per redundància que el seu propietari afegia al "espíritu de empresa (...) un vivo sentimiento de patriotismo y filantropía". Requeria que es glosara una i altra vegada "su inteligencia y su constancia infatigable", de forma que per a ningú no fora cap secret que la seua "reputación como hombre de negocios  (es) general ya en España"[11].  D'altra banda, sembla que l'adquisició del periòdic fou obra del consell personal de Ramon Ferrer Matutano. Aquest era aleshores el seu secretari personal, potser la persona de major confiança, tot just en un moment en el qual el mateix Campo traslladava la seua residència a Madrid. No eren, doncs, els "conservadores valencianos" els qui li van oferir la idea a qui en seria el director --Teodor Llorente--, com han repetit alguns hagiògrafs, sinó que seria el mateix Campo el qui, lluny de buscar una operació econòmica rendible, tractava d'assegurar-se un mitjà d'opinió,  un instrument d'agitació i legitimació, tal i com li confesà a Ferrer Matutano en certa ocasió (Almanaque, 1891, 237).

 

Entre l'operació duta a terme pel Crèdit València i la realitzada per Campo hi havia una diferència substancial: la primera d'ambdues era una fòrmula subtil de control indirecte, mentre que la segona suposava no només la propietat de la capçalera, sinó també de la mateixa impremta[12]. Així doncs,  Campo situava a Teodor Llorente com a director i a Josep Domènech com a impressor, de manera que l'adquisició li augurava la gestió d'un mitjà de premsa totalment subordinat als seus interessos. Com confesà uns anys més tard Joan Navarro Reverter --un altre dels seus més fidels col.laboradors--, amb això demostrà tenir "muy buen ojo"[13]. L'operació recorda allò que, sense dubte, fou una prèctica habitual en la promoció personal de carreres polítiques i publicistes afins. A Bel Ami, Maupassant descrivia La Vie Française com un periòdic de diners, d'un home de diners que no emprava a les seues empreses a qualsevol, al marge de la seua qualificació tècnica, sense abans haver-lo tractat, provat, olorat.

 

Si Campo comptava, com ja hem analitzat en un altre lloc, amb una fidel classe de servei en l'àmbit del negoci urbà, ben aviat aconseguí fer-se amb un grup de publicistes que li farien costat. Teodor Llorente, que anys després es faria cèl.lebre com el gran patriarca de la Renaixença local, només era en aquell moment un jove advocat procedent d'una famila petit-burgesa d'idees moderades (Andreu, 1936, 13 ss.; Duran, 1936, 9 ss.).  Gràcies a la recomanació de Ramon Ferrer Matutano, Campo optaria per vincular-lo a la nova empresa i des d'aleshores Llorente començaria una carrera personal plena d'èxits que acabaria cinquanta anys després. D'igual manera, però, desenvoluparia una activitat frenètica en la defensa política i institucional dels interessos de Josep Campo. Així és, no només a través d'aquesta efímera  publicació, sinó també gràcies a les seues diverses ocupacions polítiques en el municipi o en la Societat Econòmica d'Amics del País. Tant és així que la figura de Llorente ha assolit proporcions irreals per als seus hagiògrafs, convertint-se en un clixé. L'afalac superlatiu i la valoració desmesurada han acabat per presentar-nos-el  com el maitre à penser de la burgesia nadiva. Nogensmenys, la realitat és més prosaica, com ens revelà Joan Fuster en Un país sense política. La projecció pública de Llorente s'incrementà acceleradament com a conseqüència del recolzament que de primer antuvi Campo va atorgar al jove advocat que s'havia vist sense feina tot just quan morí el jurisconsult amb el que havia treballat durant dos anys. "Coincidió (pues) con las perplejidades en que se hallaba (Llorente), el pensamiento de fundar un periódico que tuvo elopulento banquero", com ens diu el seu col.laborador Joan Navarro Reverter. Més encara: és a Llorente a qui cal atribuir la consumació i divulgació d'una ideologia agrarista i conservadora que s'acomodà bé a les necessitats d'autolegitimació del grup dominant local.

 

De la seua banda, Josep Domènech, el regent de la impremta de La Opinón, esdevindria el principal impresor de la ciutat i president de l'Escola d'Artesans, tot després d'haver-se adestrat  a les tipografies de Josep Rius, l'editor del Diario Mercantil. De fet, seria, a més, arran del 1862 quan el mateix Domènech accederia a convertir-se en l'impressor oficial de la Diputació. En aquest ascens vertiginós, no cal dir que el poder i la influència de Campo estigueren sempre presents. Amb un sol exemple tindrem prou: quan aquell es féu càrrec de la impressió del Boletín Oficial de la Provincia el 1862, Campo "anticipó (...) mil seiscientos escudos como depósito hecho en metálico (...) por cuenta y en nombre del Don José Doménech a quien le fue adjudicado dicho servicio"[14]. És clar que un recolzament econòmic constant ens explicaria, per exemple, que Josep Rius, qui des de feia anys havia figurat com un dels màxims contribuents pel concepte d'indústria, fora ultrapassat en la qüota de contribució del 1865 per la impremta regentada pel Domènech. I tot això té encara més importància si atenem al contexte on ho hem situat: si bé Rius era el propietari de la capçalera i del taller tipogràfic en el qual s'imprimia el Diario Mercantil, Josep Domènech només era el regent de la impremta que publicava La Opinión.

 

Fou gràcies a la tasca realitzada a través d'aquest periòdic que Campo pogué polemitzar oberta i freqüentment amb els seus rivals a la plaça financera de València. Com assenyalà Ferrer Matutano, La Opinión fou al llarg d'aquests anys "un arma" adquirida amb "la intención de usarla" (Llorente, 1928, 10). En efecte, la pèrdua de la contrata de les obres del port per part de Josep Campo justificà l'ús que d'aquella publicació es féu. Ja ho hem vist adés: l'enfrontament fou continuat i sense desmai i, com sabem, el Diario Mercantil i La Opinión s'embolicaren en polèmiques directament relacionades amb els interessos que defenien el Crèdit Valencià i la Valenciana de Crèdit i Foment.

 

Tot i això, tampoc no podem desconèixer que, a més, una de les feines més eficaces del periòdic de Campo fou treballar activament per la consumació de la ideologia agrarista. Hom pot verificar en el seu discurs una vocació provincialista, agrarista i lliurecanvista en estreta i lògica vinculació amb les activitats econòmiques desenvolupades. Tanmateix, es tracta d'un univers conceptual del qual, d'altra banda, no en són aliens els responsables i el públic del Diario Mercantil. En conjunt, és la defensa d'un món rural actiu i productiu en estreta dependència d'una infraestructura de comunicacions que tant el Crèdit Valencià com la Valenciana de Crèdit i Foment estaven contribuint a nodrir. Per tant, no ens ha de resultar sorprenent que foren alguns dels amics de Campo els qui contribuïren a engegar la Societat Valenciana d'Agricultura (Peregrí Caruana, Santiago Garcia, Josep de Llano, Frederic Trénor o Teodor i Felicíssim  Llorente).  O, en el mateix sentit, tampoc no ens estranyarà que el butlletí intern d'aquesta societat --La Agricultura Valenciana-- es publicara inicialment en el fulletó de La Opinión i, més avant, quan ja apareix com a publicació independent, s'editara als tallers tipogràfics regentats per Josep Domènech.

 

Aquest fet no deu interpretar-se solament en termes de dependència o de subordinació de la propietat agrària al nucli hegemònic de la burgesia comercial-financera. Ans al contrari, si per alguna cosa es caracteritzà aquesta darrera fou pel quantiós i primerenc esmerç en béns rústics, sovint explotats seguint una òptica empresarial. Així, doncs, que l'agricultura intensiva i la seua defensa foren objecte permanent d'aquestes publicacions no obeeix a estranyes o inexplicables circumstàncies d'interés polític, sinó, més aviat, a la necessitat de legitimar un model d'acumulació que tracta de conciliar propietat amb especulació financera. La prova més evident de tot això la trobem, per exemple, en el perfil  sociològic de l'accionariat i en la justificació de les diverses obres públiques. El ferrocarril, el port, les carreteres, els camins veïnals, les empreses del Canal de l'Albufera o del Tramvia de Carcaixent, Gandia i Dénia, entre d'altres iniciatives, hi són exemples palesos[15]. En major o menor mesura, aquests projectes reuniren a propietaris amb necessitats d'infraestructura, comerciants que cercaven vincular el tràfic amb els centres de producció, i especuladors "eixerits", en paraules de Fuster, desitjosos de fer diners ben aviat. La sort final dels projectes és, en aquest cas, allò que menys ens interessa: no es tracta de jutjar si els seus plans eren adequats i racionals, sinó només de valorar la interrelació d'interessos agraris i urbans que un model com aquest imposa.

 

Des d'aquesta vessant, hem de dir que l'experiència ideològica de La Opinión, més enllà  de la seua viabilitat com a empresa periodística, fou afortunada. Contribuí força a conciliar interessos que, inicialment, semblaven contraposats. Tanmateix, la iniciativa empresarial fracasà, si com a tal entenem el tancament del periòdic. "El Sr. Don Teodoro Llorente --comentava el gasetiller del Diario Mercantil el 23 de gener del 1866-- anunció el domingo a los suscriptores de La Opinión que abandona la direcció de este periódico". Vint-i-quatre hores després, i en exclussiva primícia per als lectors del òrgan progressista, aquell mateix redactor confesava: "Dicen de Madrid que el nuevo periódico que va a sustituir a La Opinión de Valencia se titulará Las Provincias". Set dies més tard, els col.legues del Diario Mercantil es congratulaven per  l'aparició del nou diari: "Ayer apareció el primer número del periódico nuevo Las Provincias, que se publica bajo la dirección del Sr. D. Teodoro Llorente (...). Le deseamos --s'afegia amb bon ull i premonitòriament--  larga vida"[16]. Les autèntiques raons d'aquest canvi de capçalera no ens son bastant conegudes, tot i que,  això sí, no desconeixem les que interessadament i expressa s'hi aduïren.

 

El diumenge 21 de gener del 1866, en una carta oberta adreçada "a los suscriptores", Teodor Llorente confesava els motius reclamant crèdit "a la sinceridad de mis deseos". Segons assenyalava, les raons eren de tipus estrictament polític. La Opinión havia nascut "en un momento de calma que hacía esperar la consolidación de una larga época de tolerancia y de progreso legal". L'objecte principal d'aquella publicació havia estat servir de plataforma pública per a la reunificació de totes les forces moderades dins un gran partit liberal-conservador. La creixent divisió entre les seues fraccions feia, però, pràcticament inviable aquell propòsit i, en conseqüència, el que el diari romanguera en funcionament més temps ja no tenia sentit. Els enfrontaments obeïen, d'altra banda, a l'acció desestabilitzadora de les forces més autoritàries i intransigents del moderantisme i a l'actitud "bullidora" --segons la paraula de l'època-- de certs individus de la Unión Liberal. El nou periòdic, doncs, que vindria a substituir l'antic diari doctrinal, naixeria amb vocació independent, "fuera de los actuales partidos", per tal de fer-se'n ressó només de "la voz del país"[17]. El Diario Mercantil semblava desentendre's de l'operació, tot i que no féu el mateix El Valenciano, el vell òrgan moderat que solament sobreviuria dos anys a la desaparició de  La Opinión, i per al qual desvincular-se dels partits suposava la creació d'un altre de nou.

 

Al marge de la versemblança de l'argumentació que Llorente addueix, no hem d'ignorar tot allò  que calla. Els hagiògrafs de Teodor Llorente han insistit en "el criterio de la más sana independencia"  per tal de justificar el naixement del nou periòdic, tal i com reprodueix l'Almanaque de 1891 del seu  periòdic.  Altres historiadors, a més, han confós el trasllat de la residència de Campo a Madrid amb el desinterés del banquer per mantenir un diari local. Les raons, però, en són altres, almenys si atenem a la confesió feta per Ramon Ferrer Matutano al mateix Teodor Llorente.

 

En primer lloc, la idea de tancar el vell periòdic no pertany a aquest darrer sinó al propietari. A més, en lloc d'obedir al seu allunyament de la capital, respon a un canvi d'estratègia per part de Campo. Així és, La Opinión, a més de respondre ideològicament a les necessitats del seu propietari, s'autocalificava sovint com a portaveu del "gran partido moderado". Atesos  l'esqueixament i les baralles creixents que el moderantisme local registrava, si més no des del 1865, Campo veia perillar la defensa dels seus estrictes interessos econòmics en la mesura en què s'involucraren amb els esdeveniments polítics, tot just quan havia estat anomenat senador vitalici el 1865. És a dir, l'obtenció d'aquesta honrosa distinció consumava un dels motius polítics que li havien fet adquirir el periòdic: contribuir a l'encimbellament polític del seu propietari, continuant així el camí recorregut  per tants altres burgesos al segle passat, l'epítom del qual podria ser el Bel Ami de Maupassant. Tot plegat, si les circumstàncies del moderantisme local no eren les òptimes i, a més, la seua carrera política personal estava garantida, no tenia sentit mantenir un òrgan de premsa que  havia destacat per les seues repetides beligeràncies.

 

Hi ha, però, una contradicció evident entre el que Llorente declara públicament a gener del 1866 i altres informacions reservades que són prèvies al tancament de la publicació. El 9 de novembre del 1865 Ramon Ferrer Matutano trametia a Llorente una carta anunciant-li l'incert futur del periòdic:

 

"Ya habrá visto Vd. que no hemos asistido a la reunión del partido moderado. D. José está cada vez más decidido a apartarse de la política. Yo no daré el menor paso para que vuelvan las cosas a la poco agradable situación que tenían en abril último (...). He perdido además toda la afición a la política. No me acomoda continuar ganándome odios sin más compensación que el `derecho´ de tener que servir a mis `amigos políticos´.

 

Para que aquí tengamos completa tranquilidad, hoy es un obstáculo La Opinión. Es un arma, aunque envainada, pero el conservarla revela la intención de usarla algún día (...). No existiendo esta intención, sólo convendría conservar el periódico como especulación. Desgraciadamente dista mucho de serlo" (Llorente, 1928, 10).

 

És a dir, les raons que breument esposà Llorente no són, en principi, incertes, però no és menys evident que els esmentats conflictes polítics no afectaven tant al mateix director quant al propietari, qui fou, al capdavall, el que decidí tancar la publicació. Segons les confessions de Ramon Ferrer Matutano, la solució que "don José" tenia al cap era doble. Una possibilitat era cedir La Opinión, sota certes condicions, és clar, al seu principal competidor (el Diario Mercantil); una altra, pel contrari, consistia en traspassar-lo a correligionaris moderats que desitjaven fer-ne ús. Si triaven aquesta segona solució, Campo era partidari de deixar-lo a mans, per exemple, de Ciril Amorós. Hom pot pensar que era una eixida òptima. Es perllongaria el control sobre la publicació, la qual aniria a parar a un jove advocat que, en estar subordinat  a la xarxa de relacions  de Campo, havia aconseguit prestigiar-se en les esferes del poder local: havia aconseguit, tot i que provisionalment, estar al front del Govern Civil i havia "ordenat" l'enderrocament de les muralles. Tot i això, a instància del mateix Campo, Ferrer Matutano tancava la seua confessió recordant-li  a Llorente que "don José" es mostraria receptiu a qualsevol solució que aquell li proposara per tal de desfer-se dignament de la publicació.

 

A la fi, com sol ocòrrer, s'optà per una eixida en la que totes les parts es vegueren beneficiades.  En lloc de cedir-lo a la competència --operació que, encara que podia ser rendible econòmicament, no convenia des d'una vessant política-- o a algun correligionari inexpert en matèria publicista, es creava un nou diari "independent" amb distinta capçalera: Llorente en seria el propietari figurant al front de la direcció; Domènech es mantindria com a regent de la impremta, que romandria en mans de Campo;  i "don José" conservaria, tot plegat, "un medio de publicidad para los asuntos que le importaran" alliberant-lo a la vegada de qualsevol "compromiso político" (Llorente, 1928, 10). Amb aquesta solució, doncs, Domènech seguiria esssent un fidel empleat de Campo a través del qual podia controlar, en última instància, el mateix periòdic. A l'hora de valorar aquest fet han errat alguns dels especialistes que s'han acostat al naixement de Las Provincias, atés que han confós la transferència de la capçalera amb la venda de la impremta. De fet, Campo no cediria la propietat de la impremta a Domènech fins el 1869[18]. Ara bé, aquesta "col.laboració" tan estreta no s'esgotà des d'aleshores, perquè no és menys cert que, des d'aquella operació de compravenda, aquesta mateixa impremta seguiria treballant en favor de les publicacions que Campo sol.licitava. Així fou: a la mort de Domènech, aquell era un dels principals deutors de l'empresa[19].

 

Cal parar esment, però, en el fet de com un modest impresor que iniciara els seus treballs com a aprenent en tallers aliens pogué arribar, gràcies a la seua vinculació amb Campo, a assolir el lloc més destacat entre els de la seua branca. Així, un cop Domènech adquirí en propietat la impremta que regentava, la seua capacidad de decisió augmentà i el seu poder sobre el mateix periòdic es multiplicà. En aquest sentit, arribaria a compartir la propietat de la capçalera a la darreria del segle mitjançant la constitució d'una societat anònima anomenada "Las Provincias, diario de Valencia". Més endavant, aquest nou control de la publicació es perllongaria a través d'un dels seus fills, Frederic Domènch, el qual aconseguiria la propietat absoluta de la impremta i del periòdic l'any 1904[20].

 

Arran, doncs, del 1866, una nova capçalera apareixia en el món de la premsa valenciana: Las Provincias, diario de Valencia. Es tractava d'un periòdic que, a grans trets, suposava una continuïtat practicament total amb el seu avantpassat, fins i tot pel que fa als membres del seu staff. Aquests eren majoritàriament antics moderats procedents de La Opinión, redactors habituals de La Agricultura Valenciana, col.laboradors personals de Josep Campo i de les seues empreses i, en algun cas,  estaven vinculats familiarment entre ells: Eduard Atard, Antoni Polo, Felicíssim Llorente, Vicent Lassala, Joan Reig,  Josep Royo, August Belda, Tomeu Solànich, Josep Aguirre Matiol i Rafael Ferrer Bigné, entre d'altres. És a dir, amb aquest ventall de publicistes veiem reaparèixer alguns dels més importants membres del grup d'actius ideòlegs que feien costat a Campo. Aquests, a través de la gestió de diverses institucions i corporacions, contribuïen  a difondre els models socials que acompanyen a la burgesia comercial-financera. Estem parlant de professionals liberals (advocats, metges, etc.), propietaris i comerciants, els quals fornien la nova èlit de gestors locals que venien a substituir des de finals dels anys cinquanta l'abstencionisme interessat dels grans patrons locals (Pons i Serna, 1992, 92-97). Alguns d'ells són, al capdavall,  aquells que Rafael Janini cel.lebraria dècades després com els "principales impulsores y defensores de la riqueza agrícola y ganadera valanciana".

 

En qualsevol cas, al llarg d'aquests anys es desenvolupà una forta lluita pel control ideològic a través de la premsa en relació, d'altra banda, amb el progressiu deteriorament del règim moderat. Els dos successos polítics més importants d'aleshores (el sexenni revolucionari i la Restauració alfonsina) palesarien  precisament l'estreta vinculació de Las Provincias amb la causa conservadora. En el primer dels casos, l'hostilitat vers l'acció revolucionària de govern fou evident. Com també ho fou, en segon terme, la seua política soterrada en favor de la Restauració borbònica. En aquest contexte polític, la confrontació entre els principals periòdics de la ciutat tingué una data clau: el 1872. Fou aleshores quan es consumà una operació de la que Teodor Llorente seria el principal artífex: la desaparició del Diario Mercantil amb la compra de la seua capçalera, una adquisició condicionada a que el seu antic propietari i impresor (Josep Rius Monfort) no editarà cap altre "diario político" durant sis mesos.  A més, la venda implicava que els antics subscriptors del Diario --segons el conveni establert entre ambdues empreses-- passarien a engrossir l'antiga llista dels de Las Provinvias. Tanmateix, l'operació no reixí totalment. Això perquè l'1 d'abril del 1872, tot just al dia següent de l'aparició del darrer número de l'antic diari, naixia El Mercantil Valenciano, una nova capçalera engegada per antics redactors del Diario disconformes amb la "solució" empresarial i ideològica. Es tractava, doncs, d'una nova publicació la inspiració política de la qual la vinculava directament amb aquella altra de la que era hereua forçada[21].

 

Com es evident, la liquidació del periòdic tradicional del progressisme en favor de Las Provincias es fonamentava en la coincidència entre conflictes polítics i control ideològic en el contexte d'una conjuntura determinada que l'afavorí.Ara bé, hi ha alguna cosa més: una xarxa de relacions familiars i d'amistat que la facilità. Així, veiem aparèixer un element que s'esdevé substancial: la lògica de les relacions familiars dins les empreses econòmiques. En aquest cas, però, lluny de ser un fenòmen important per la quantitat econòmica que s'esmerçà, ho és més aviat pel ressò que podria haver tingut en la difusió ideològica de models polítics. Ja hem assenyalat com la Societat del Crèdit Valencià pogué ser avalista de tots els periòdics avançant-los el dipòsit exigit per la llei d'impremta, més enllà de la ideologia que cadascú mantinguera. De la mateixa manera, el grup de Josep Campo, majoritàriament moderat, tampoc no va  desatendre les relacions amb el principal responsable d'aquell òrgan de premsa que durant un temps havia polemitzat amb La Opinión. En efecte, alguns dels empleats que Campo tenia no renunciaren a mantenir una aproximació familiar i amistosa. Dos exemples són, en aquest sentit, la base de la nostra argumentació.

 

D'una banda, Júlia Rius Monfort, germana del propietari i impresor del Diario, estava casada amb Josep N. Rubert, qui no només era un redactor habitual d'altres publicacions properes al grup de Campo, sinó que ocupava un alt càrrec dins  l'empresa ferroviària d'aquest darrer. Concebre aquesta relació familiar solament en termes d'apropament entre grups i individus de procedència estranya seria conjecturar al voltant d'eleccions personals la motivació final de les quals desconeixem. Ara bé, una coincidència d'aquesta mena, si és que ho fou, no pogué deixar de tenir influència en aquell tancament amistós i convingut d'un diari de la competència.

 

D'altra, sabem que un indicador bastant fidel per tal de conèixer el cercle de les amistats íntimes d'un individu és el marmessor dipositari de les seues darreres voluntats. Per això mateix, és molt aclaridor que l'executor testamentari de Josep Rius Benet, pare dels anteriors, fora Ramón Ferrer Matutano, qui, com recordarem, era secretari personal de Josep Campo. L'aproximació, doncs, que mostrava l'operació de compravenda quedava alhora avalada per unes relacions familiars i unes amistats que traduïen  en l'esfera pública allò que sovintejava en la sociabilitat privada dels contractants[22].

 

Comptat i debatut, tots aquests esdeveniments que hem analitzat posen de relleu la creixent importància que s'atorga a la premsa. Com no podia ser d'altra manera en aquest àmbit, també el periòdic registra un lligam entre professionalisme, interessos economico-polítics i necessitats d'autoconfirmació d'un grup burgés nou. Darrere de la naturalesa política de cada diari --Diario Mercantil, La Opinión, etc.-- hi ha, tanmateix, fraccions de l'èlit local o un determinat patró en defensa de projectes no exclussivament polítics. Més encara, també en aquest cas la micropolítica del periòdic amaga els grans negocis que  es diluciden aleshores i al voltant dels quals s'enfronten diversos sectors de la burgesia ciutadana. Així, el

nostre interés no rau en fer una anàlisi estructural de la premsa, sinó en observar de quina manera el diari es torna  un altre element de configuració ideològica d'aquest grup. En aquest sentit, els periòdics  esdevenen mediadors interessats de conflictes intragrupals i difusors de projectes econòmics determinats. En conjunt, aquesta premsa que hem analitzat es converteix en un instrument privilegiat que dota de  coherència de classe a un grup que s'està consolidant en aquests anys tant a nivell econòmic com políticament i social.

 

4. El mercat del significat

"Tendría que haberlo profetizado; me doy cuenta y me avergüenzo.                                                    No hay sorpresas en la vida, usted sabe. Todo lo que nos                                                  sorprende es justamente aquello que confirma el sentido de la vida"

(J.C. Onetti).

 

 

Hi ha d'altres elements que també cal considerar a l'hora d'analitzar aquestes publicacions periòdiques. Un tractament ingenu d'aquests nous mitjans de comunicació seria el de considerar-los com a simples canals de transmissió. Una part de la literatura que podem consultar sobre el periodisme insisteix sobretot en la seua funció de reproducció de la realitat, però darrere d'aquesta afirmació s'amaga la veritat dels fets: la premsa és una construcció del món que es fonamenta en la noció de referencialitat. Si se'ns admet una boutade, podríem dir que el periòdic crea la "ficció" contemporània de la notícia permanent i quotidiana, com si la realitat --variable, noticiable o no-- poguera acoblar-se diàriament a un determinat nombre de planes i a una mateixa estructura.  En aquest sentit, el lector habitual construirà un món amb un temps que es puntua seguint les notícies fornides per un fenomen  "nou" que serà determinant des d'aleshores: l'actualitat. Així, al llarg del segle XIX es produeix un augment notable de la informació que el públic té a l'abast.  Alhora, aquest increment requereix la regulació simultània d'aqueix cabdal informatiu,  és a dir, la seua reducció significativa. Això vol dir  que  les informacions hauran d'estar dotades de significats concrets, reconeixibles i inserts dins d'un relat del món. Si, com assenyalava Alvin Gouldner, allò que registra el vuit-cents és un "creciente mercado del significado", els mediadors que intervenen a la seua producció tracten d'apropiar-se'n de l'ordre que el regula.. Les ideologies tractaran de reconstruir en termes de totalitat la fragmentació informativa al "interconectar los subsistemas aparentemente aislados de la sociedad" (Gouldner, 1978, 128).

Front a la idea de grup primari, és a dir, front a l'estricta reunió física de persones, aquests nous periòdics desenvolupen la realitat del públic i de l'opinió. Seguint Gabriel Tarde, la caracterització bàsica del públic decimonònic depén de tres elements fonamentals: la il.lusió inconscient de compartir una opinió, l'atracció per l'actualitat i, al capdavall, la suggestió a distància (Tarde, 1986, 45). Així és, existirà un grup més o menys ampli d'individus que no és necessari que estiguen  pròxims  físicament, però que són partíceps d'un estat d'opinió creat a través de les planes d'un periòdic. Són els interlocutors, les entitats dialogants, dels que parlàvem adés. Així, un públic no seria més que un grup de persones exposades als mateixos estímuls socials, que comparteixen unes creències semblants i que no requereixen estar "copresents". Al cas que ens ocupa  aquest estat d'opinió compartida es veu, a més, reforçat pel contacte permanent, per la interacció continua en la que s'hi veuen inmersos molts dels escassos lectors dels periòdics doctrinals.   Per això mateix s'esdevé lògic que tinga un fort contingut ideològic que permeta a un grup burgés autorreconèixer-se més enllà del seu contacte habitual al cercle, al teatre, al passeig, a les visites, al negoci, etc. A més, el mateix Gouldner assenyala que el periòdic no només vincula a distància un grup,  sinó que també contribueix a reforçar-lo "al estimular la conversación cara a cara", és a dir, al crear l'agenda d'opinió, el temari d'allò que és centralment contemporani. Això explica que, al llarg del segle XIX, aquest tipus d'interacccions s'intensificara "para resolver las incertidumbres acerca del significado de las noticias, proviniera tal certidumbre de lagunas en la información  o de descripciones en conflicto" (Gouldner, 1978, 131-132). Per tant, l'aparició del públic no comporta necessàriament la liquidació de grups primaris, sinó que, pel contrari, la informació pot intensificar aqueixa sociabilitat elemental  mitjançant la qual es canalitza un cos compartit d'informació privilegiada, cosa que ja estudiàrem al nostre llibre La ciudad extensa.

 

Això mateix, però,  no exclou que, tot i ser periòdics d'opinió, no comencen a configurar-se  poc a poc  com a diaris noticiers. És cert que hi ha un desfassament en aquet sentit amb els diaris europeus, però  no ho és menys  que periòdics com el Diario Mercantil, La Opinión o Las Provincias comencen  a incloure a les seues planes despatxos telegràfics i notícies diverses de Madrid i de l'estranger. Això és així perquè les necessitats de la burgesia no es limiten a posseir un nexe ideològic comú, sinó que també requereixen un coneixement cada cop més exhaustiu i fidel de tot tipus d'informació, vinga d'Odessa o de Moscou, siga sobre l'arròs o sobre la guerra,  per als seus propis negocis o per a la seua vida privada. Precissament, aquest fenomen comença a donar-se "cuando los parlamentos y los centros políticos despertaron mayor interés y la expansión de los mercados en sistemas nacionales e internacionales hizo que sucesos distantes pudieran afectar a los precios y suministros locales" (Gouldner, 1978, 129).

 

Part d'aquesta oferta informativa, així com la creació d'un derterminat estat d'opinió havien estat una obra primerenca, si més no al cas de la ciutat de València, d'altres mitjans corporatius, com ara el Boletín de la Real Sociedad Económica de Amigos del País. Aquest òrgan solia donar compte de les més diverses innovacions, des dels avanços en la fotografia fins els assajos realitzats amb l'apreciat guano, a més d'emetre informes de qualsevol tipus. Ara bé, la principal novetat de la premsa diària, a més de tenir major difusió, fou la de retre tribut a aquesta noció d'actualitat a la que ens referíem. L'enderrocament de les muralles, per exemple, fou un aconteixement públic preparat al detall gràcies a la dilatada espera que sofrí. En aquest cas, com en d'altres, aquesta premsa registra una tensió entre l'aconteixement imprevist i la notícia creada ad hoc. Al seu clàssic estudi sobre la tipologia dels aconteixements, A. Moles sostenia que el primer d'aquests és un tipus de variació que el sistema percep però que no preveu amb antelació (Moles, 1972, 90).

 

Ateses les limitades possibilitats que té aquesta premsa, un aconteixement imprevist queda normalment registrat, però no se li atorga el privilegi d'un major nombre de columnes en funció d'aqueixa novetat, tret que afecte al model de món i d'actualitat que els periòdics palesen. "Ciertamente --assenyala Gouldner--, existe una permanente tendencia a responder selectivamente a la información, admitiendo la información concordante con la estructura afectiva (o ideológica) existente y filtrando la información que no concuerda con ella", segons el model de la consonància-disonància cognitiva (Gouldner, 1978, 142). Per això mateix, aquesta prensa dóna major relleu a l'aconteixement previst i creat amb una determinada finalitat, la de provocar un efecte de sentit prèviament controlat per l'emissor. Com és obvi, un aconteixement deliberadament construit per al seu coneixement públic no implica l'acceptació passiva pels lectors. La possibilitat de refús i de descodificació aberrant sempre ha estat present en la fruïció dels productes culturals (Eco, 1981). Ara bé, això no fa que el lector d'aleshores no poguera construir la contemporaneïtat dels seus interessos en funció de les informacions rebudes a través del periòdic. És a dir, també al vuit-cents els diaris contribuïen a fornir un temari d'assumptes informativament interessants al marge de la seua acceptació o no per part del públic (Rodrigo, 1989, 61 ss.). L'enderrocament de les muralles de València és una de les nombroses proves que podríem aportar-hi. Això no significa necessàriament que el públic lector d'aquelles dates acceptara sense més la versió dels fets que la premsa proporcionà. Però potser aqueix mateix públic acabria concebent l'enderrocament com a element central de l'actualitat valenciana. En aquest fet singular veiem, doncs, reproduir-se aquests mecanismes. És a dir, front a l'equiprobabilitat de significats que l'acte públic pogué tenir, les autoritats i la premsa optaren per selecionar-ne només un i així palesar una única pertinença: l'enderrocament no era el punt d'inflexió d'un procés d'especulació urbana iniciat abans, sinó exclussivament l'acte simbòlic d'una col.lectivitat que s'afegia al progrés. Això mateix és habitual, com és lògic, en  tot tipus d'aconteixements, però el sentit d'aqueixa selecció es reforça en aquells que estan predeterminats. A més d'aquest exemple i de molts altres que podríem citar, anem a centrar-nos en el que tingué lloc el dia 19 de novembre del 1863. Amb aquest cas analitzem de quina manera es produeixen els aconteixements i com són narrats dins d'un relat informatiu noticier i simbòlic alhora. Ens referim a aquell en el qual coincidiren tres esdeveniments diversos, però als que es volgué dotar d'un significat unívoc per contigüitat: l'aniversari de la reina, l'obertura de la secció Castelló-Benicàssim del ferrocarril d'Almansa-València-Tarragona  i la inauguració de l'asil de pàrvuls de Josep Campo.

 

Com en el cas de l'enderrocament de les muralles, els responsables d'aquestes cel.lebracions públiques prepararen minuciosament els actes a realitzar. Com no podia ser d'altra manera, fou el periòdic de Josep Campo el que més es va esplaiar amb els aconteixements, ocupant-hi quatre de les seues cinc columnes, cosa que no era gaire habitual ni al mateix diari ni als de la competència. De fet, el Diario Mercantil es limità a oferir una breu referència. A més, s'ignorava la coincidència de tots tres assumptes, reduint així la informació a un insert aparegut a la "Gacetilla general" del periòdic que només constava de deu línies en les que es donava compte simplement de "la inauguración de la escuela de párvulos que ha fundado en esta capital D. José Campo". En canvi, La Opinión fou el diari més agraït, fins al punt que la imformació que s'hi dedicava adquirí la forma de l'article d'opinió i de la crònica noticiera[23]. En ambdós casos, la confusió deliberada entre opinió escrita i noticiera de l'aconteixement fou evident, com no podia ser menys en un periòdic que es reclamava doctrinal. Tant en una com en l'altra, destaca en primer lloc l'anonimat del redactor. De tota manera,  encara que aquesta premsa burgesa incloga articles signats per col.laboradors, aquets solament indiquen les seues inicials (A.P.: Antoni Polo de Bernabé; F. Ll.: Felicíssim Llorente; etc.). Això, com solia ocòrrer al segle passat, és propi d'un periodisme que vol donar sentit col.lectiu a l'empresa editorial. D'aquesta qüestió fou plenament conscient el mateix Marx quant a la Gaceta Renana confesava el 1843 que "el anonimato forma parte de la esencia de la prensa periódica, por ser lo que convierte a un periódico, de lugar de reunión de muchas opiniones individuales en órgano de un espíritu". En efecte, és així com la redacció i lectura d'un article d'opinió o d'una notícia permeten fer  "que se sienta más natural y libre no sólo el locutor, sino también el público, al no ver al hombre que habla, sino la cosa de la que habla" (Marx i Engels, 1987, 170).  I la cosa de la que parlaven aquell editorial i aquella crònica aparegudes a La Opinión era de la figura de Josep Campo.

 

En efecte, al fer coincidir com aconteixement públic els tres fets esmentats, l'únic significat possible i pertinent s'hauria de trobar en l'element que els vincula. En aquest cas, l'autor de la coincidència. Si Josep Campo ha decidit que el seu ferrocarril i el seu asil s'inauguren el mateix dia que la reina celebra el seu aniversari, això és fruit de la voluntat d'atorgar a aquests actes un significat especial. Com es sap, els aniversaris de la familia real adquirien una destacada solemnitat que permetien renovar les adhesions d'uns ciutadans agraïts al règim isabel.lí. "A las solemnidades de costumbre, hay que añadir este año dos sumamente gratas para Valencia y sumamente honrosas para el digno patricio que con su fecunda iniciativa y generoso desprendimiento las motiva", llegim a La Opinión. I aquesta coincidència permet emparar sota el "manto de armiño" de la reina dos fenòmens tan destacats com el progrés material associat al ferrocarril i el progrés moral associat a l'asil. De fet, les inauguracions que tingueren lloc aquell dia foren concebudes com a solemnitats que cel.lebraven "los días de nuestra augusta Reina". A més, però, la informació sobre el tren i sobre l'asil es completava amb una menció explícita que provocava alhora una connotació evident: el ferrocarril esdevenia sinònim d'Europa, de comunicació i d'obertura; l'hospici infantil, de treball, d'educació i d'honradesa.

 

Amb això, Campo se'ns presenta com un productor conscient de realitat simbòlica ritualitzada  mitjançant actes públics que assoliren la categoria de succés. Així, reproduïa una pràctica simbòlico-informativa secular, demanera que paradoxalment allò que ocorre, allò que actual, no és nou, sinó que està previst i confirma el que ja sabem d'avantmà, com assenyalava Pierre Nora (1978). Al capdavall, quan un fet públic adquireix aquesta qualificació és perquè a l'hora de produir-se  s'ha donat bé una perturbació en la cadena causal que el genera bé un fenomen de coincidència que l'identifica. Deia Roland Barthes que en aquest segon cas la manifestació pot obeir a tres versions: a la repetició, a l'aproximació de fenòmens relativament allunyats o a una relació de contrarietat entre ells. Al cas que ens ocupa, es dóna precisament la segona possibilitat contribuint així a limitar "la naturaleza anárquica --o inocente-- de lo aleatorio" i evocant "una determinada significación". Des del moment en què allò aleatori significa alguna cosa, "ya no es un azar" (Barthes, 1983, 234). Per tant, en aquesta construcció de coincidències res no n'hi havia d'inocent i sí molt de contingut deliberat, de significació expressa. És a dir, Campo i el seu periòdic portaven a terme una mediació informativa  que tractava d'evitar el desordre de les interpretacions. "Cuando la mediación introduce un modelo de orden entre las cosas para ofrecer una visión estable del mundo --deia Manuel Martín Serrano--, se produce un cambio importante. La información del mediador deja de tener por objeto la realidad original, `lo que ocurre´. Por el contrario, el mediador, por medio de `lo que ocurre´, trata de explicar el orden. El suceso  --comptat i debatut-- sirve para ilustrar una forma de consenso que ofrece un significado estable para interpretar el mundo" (1977, 53). Més clar ho palesava La Opinión el 20 de de novembre del 1863: "Ayer callaban las voces discordantes de los partidos políticos, de las rivalidades y los rencores, para dejar oir el unánime acento de un pueblo que felicita al promovedor de sus adelantos y agradece su eficaz iniciativa".

 

 

BIBLIOGRAFIA

 

AA.VV. (1989), El marqués de Campo. 100 años después. València.

ABERCROMBIE, N. (1982), Clase, estructura y conocimiento. Barcelona.

ALMANAQUE (1891), Almanaque de "Las Provincias". València.

ALMANAQUE (1901), Almanaque de "Las Provincias". València.

ALTABELLA, J. (1970), "Las Provincias", eje histórico del periodismo valenciano, 1866-1969. Madrid.

ANDREU, R. (1936), El árbol y sus frutos. Teodoro Llorente y Olivares. València.

AZAGRA, J. (1978), El bienio progresista en Valencia. Análisis de una situación revolucionaria en Valencia a mediados del siglo XIX (1854-1856). València.

BARTHES, R. (1983), "Estructura del `suceso´", en Id., Ensayos críticos. Barcelona, 1967, pp. 225-236.

BLASCO, R. (1973), "Opinión, La", en Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. València, VIII, p. 88.

BOTREL, J.M. (1975), "Estadística de la prensa madrileña de 1858 a 1909, según el registro de contribución industrial", en TUÑON DE LARA, M. (ed.) (1975), pp. 25-45.

Id. (1992), "La prensa en las provincias: propuestas metodológicas para su estudio", Historia Contemporánea, núm. 8, pp. 193-214.

CABRERA, M. et al. (1975), "Datos para un estudio cuantitativo de la prensa madrileña (1850-1875), en TUÑON DE LARA, M. (ed.) (1975), pp. 89-147.

CENDAN, M. et al. (1974), Historia del derecho español de prensa e imprenta (1502-1966). Madrid.

DIAZ, A., PONS, A. i  SERNA, J. (1986), La construcción del puerto de Valencia. Problemas y métodos (1283-1880). València.

DURAN, M. (1936), Teodor Llorente. Barcelona.

ECHEVERRIA, J. (1994), Telépolis. Barcelona.

Id. (1995), Cosmopolitas domésticos. Barcelona.

ECO, U. (1981), Lector in fabula. La cooperación interpretativa en el texto narrativo. Barcelona.

EGUIZABAL, J.E. (1879), Apuntes para una historia de la legislación española sobre imprenta desde el año 1480 al presente. Madrid.

ELIAS, N. (1989), Sobre el tiempo. Madrid.

FERRAGUT, C. (1966), "La imprenta de Doménech", Las Provincias, 30/1/1866.

FUSTER, J. (1976), Un país sense política. Barcelona.

GOULDNER, A. (1978), La dialéctica de la ideología y la tecnología. Madrid.

HERNANDEZ, T.M. (1983), Ferrocarriles  y capitalismo en el País Valenciano, 1843-1879. València.

JANINI, R. (1923), Principales impulsores y defensores de la riqueza agrícola y ganadera valenciana durante la segunda mitad del siglo XIX. València.

LAGUNA, A. (1990), Historia del periodismo valenciano. València.

LAGUNA, A. i MARTINEZ, F.A. (eds.) (1992), Historia de Levante. El Mercantil Valenciano. València.

LLORENTE FALCO, T. (1928), Epistolari Llorente. Cartes de llevantins, 1861-1900. barcelona.

MANUAL (1860), Manual de los establecimientos y oficinas destinados al servicio público en Valencia. València.

MARTIN SERRANO, M. (1977), La mediación. Madrid.

MARX, K. i ENGELS, F. (1987), Sobre prensa, periodismo y comunicación. Madrid.

MOLES, A. (1972), "Notes pour une typologie des événements", Communications, núm. 18, pp. 89-101.

NORA, P. (1978), "La vuelta del acontecimiento", en LE GOFF, J. i NORA, P. (eds.),  Hacer historia. Barcelona, vol. I, pp. 221-239.

PERIS, J. (1977), "Opinión, La", en Gran Enclicopèdia Catalana. Barcelona, X, p. 771.

PIQUERAS, J.A. (1992), "De `Diario Mercantil´ a `El Mercantil Valenciano´", en LAGUNA, A. i MARTINEZ, F.A. (eds.) (1992), pp. 59-78.

PONS, A. i SERNA, J. (1992), La ciudad extensa. La burguesía comercial-financiera en la Valencia de mediados del siglo XIX. València.

Id. (1992b), "De la seda a la renta. La actitud inversora de un burgués valenciano: Gaspar Dotres Gelabert", Historia Contemporánea, núm. 8, pp. 75-106.

Id. (1993), Els ferrocarrils a La Safor. Vies i mercat al segle XIX. Gandia.

REGLA, J. (1975), Introducció a la història del País Valencià. València.

RODENAS, C. (1978), Banca i industrialització. El cas valencià (1840-1880). València.

RODRIGO, M. (1989), La construcción de la noticia. Barcelona.

SANCHIS, C. (1988), El transporte en el País Valenciano. València.

SEOANE, M.C. (1977), Oratoria y periodismo en la España del siglo XIX. Madrid.

SERNA, J. (1981), Prensa e ideología agrarista en el País Valenciano: a propósito de "La Opinión" (1860.1866). València, tesi de licenciatura.

SERRANO MORALES, J.E. (1898-1899), Reseña histórica en forma de diccionario de las imprentas que han existido en Valencia. València.

TARDE, G. (1986), La opinión y la multitud. Madrid.

TORRENT, J, i TASSIS, R. (1966), Història de la premsa catalana. Barcelona.

TRAMOYERES, L. (1991), Catálogo de los periódicos de Valencia. València. Facsímil de  "Periódicos de Valencia", Revista de Valencia (1880-1881), núms. 1 al 13.

TUÑON DE LARA, M. (ed.) (1975), Prensa y sociedad en España (1820-1936). Madrid.

VALLS, J.F. (1988), Prensa y burguesía en el siglo XIX español. Barcelona.

VIDAL, J. (1991), Transportes y mercado en el País Valenciano (1850-1914). València.