Llegís al LEVANTE-EMV d'avui 18 de novembre que Juan Carlos, rei d'Espanya, entestat en donar a Cuba lliçons de democràcia, va afirmar en La Habana que en Espanya s'ha dut endavant "un empeño común en el respeto de los derechos humanos, basado en la libertad y en una democracia verdadera que ha hecho posible la reconciliación".
        En quedar-me bocabadat, vaig pensar si la memòria m'havia fet una mala passada. Però no. Repassant l'hemeroteca, trobe que efectivament s'havien iniciat diligències penals contra els claustrals de l'Assemblea d'Estudiants Nacionalistes en la Universitat de València com a presumptes responsables d'una campanya de protesta per la presència d'un representant de la corona espanyola en la commemoració dels Cinc Segles d'aquesta Universitat, i precisament el seu Claustre del 8 de novembre va demanar, defensant la llibertat d'expressió, l'arxiu del procés judicial obert.
        Bé, ja sabem que normalment els discursos del rei no els redacta ell, sinó que s'els escriu el Govern. Es probable que fins i tot el rei ignore que hi ha fiscals que volen empresonar a uns joves per criticar la corona. Però tot això demostra com d'agosarat és anar posant a Espanya com a exemple de democràcia davant d'altres països, com és el cas de Cuba.
        I parlem estrictament de llibertats polítiques, com és el cas de la llibertat d'expressió. Perquè si parlem de drets humans d'altre tipus, de caràcter socioeconòmic (dret al treball, a la vivenda, a l'educació, a la salut...), no és que Espanya no puga donar lliçons, és que, en particular, està a anys llum dels nivells assolits a Cuba.
        Però parlem de llibertats polítiques. Parlem de llibertat d'expressió. Parlem del dret a criticar al Cap de l'Estat (el rei), del dret a criticar el sistema polític (la monarquia), sense arriscar-se a ser imputat penalment pel sistema judicial. És clar que sense aquestos drets no es pot presumir, ni molt menys, de tenir una democràcia vertadera.
        I fins i tot, clar, caldria plantejar que en una "democràcia vertadera" el poble hauria de poder elegir al Cap de l'Estat. Que no altra cosa, per cert, és la república.
        Sí. Ja sé que es pot parlar de processos històrics, de les condicions de sortida de la dictadura franquista, de que la "reconciliació nacional" es va fer, amb totes les seues limitacions (pel que fa a la "reconciliació" i pel que fa a allò "nacional"), al voltant d'una Constitució que, encara que tinguera clares mancances democràtiques (com l'assenyalada al paràgraf anterior), va possibilitar el seu dia la sortida de la llarga nit del franquisme.
        Però qui plantege totes aquestes qüestions està relativitzant la democràcia vigent a les condicions històriques que l'han fet possible, i per tant hauria de ser especialment prudent a l'hora de fer afirmacions que qüestionen el dret d'altres pobles a la construcció de les seues vies democràtiques.
        Solament aquells que critiquem sense reserves les limitacions de la nostra democràcia, en referència a principis democràtics de caràcter universal (els mateixos que ens porten a donar suport al procés contra Pinochet i similars), podem amb coherència criticar fraternalment (lluny de la prepotència dels nostres governants) les limitacions democràtiques del sistema polític cubà, sense oblidar que aquest també està sotmès a forts condicionaments històrics, com en particular el criminal bloqueig nord-americà, i fins i tot les accions terroristes promogudes si més no des de territori nord-americà.
        Però al mateix temps hem de denunciar la perversitat dels que, quan parlen de democràcia a Cuba, estan pensant en expropiar la revolució per a la minoria de privilegiats que s'aprofitarien de la tornada a un règim capitalista, com ha passat a l'Est d'Europa. Perquè el problema és, precisament, com ajuntar, en tot el món, els drets polítics i els drets socials, essent conscient de que els primers solament es poden realitzar plenament en el marc dels segons. L'autèntica llibertat d'expressió, per exemple, no suposa únicament que no empresonen a la gent per dir allò que pensa, sinó que dispose de mitjans per a difondre les seues opinions.
        I en aquest sentit, aspirem a que el poble de Cuba, com el nostre, pugem arribar a una democràcia vertadera en la qual pugem decidir el nostre destí sense supeditar-nos al pensament únic vinculat a la globalització del capital financer...